Santa Cecília de Torreblanca: del Cel a l’eternitat

dijous, 7/03/2013 (mariona)

Les esglésies romàniques de planta rodona no són pas estranyes a Catalunya, on en tenim exemples ben diversos i esparsos per nombrosos indrets. Des de l’antiga cripta anomenada “del Pessebre” a Sant Miquel de Cuixà fins a la berguedana de Sant Miquel de Lillet, emparentada morfològicament amb Sant Vicenç de Lluçà. Al Penedès hi ha el singular exemple de la capella del Sant Sepulcre de Sant Miquel d’Olèrdola, com un homenatge a la basílica del Sant Sepulcre de Jerusalem. Tenim també un Sant Adjutori, al municipi de Sant Cugat del Vallès o Sant Pau de Bell-lloc, prop de Cardedeu.

Si ens traslladem a les comarques de Ponent, l’exemplar més significatiu seria, per les seves dimensions, l’església cerverina de Sant Pere el Gros, pertanyent a un petit i antic cenobi. Però avui volem ressenyar un altre edifici de planta rodona, menys espectacular i radicat a la Noguera, a l’indret del Segre mitjà i encara en municipi de Ponts, prop del llogarret de Torreblanca. Es tracta de la capella de Santa Cecília, que emergeix com un miratge enmig d’un camp –significativament, la partida de terme d’aquell indret es diu “El Cel”- i que encara avui és un misteri per als investigadors. Misteri per la seva cronologia, que no es pot
assegurar que sigui, com en la majoria d’esglésies romàniques, del segle XI o posterior. El motius són diversos: des de la troballa de tombes i sepulcres visigòtics ben a la vora, fins a la pròpia rusticitat i elements que fan dubtar de la seva funció originària. La capella no té àbsis; solsament una porta d’arc de mig punt i un òcul circular a manera d’ull de bou. A banda i banda de la
porta hi l’inici de dos petits llenços de mur, que no sabem si correspondrien a un petit atri o construcció subsidiària. Es tractaria d’una construcció funerària antiga? Seria un lloc habitat anterior a la invasió sarraïna? És temptador deixar-se seduir pel fet que es tractés d’una antiquíssima construcció martirial de l’antiguitat tardana, però això ja és suposar molt i sense massa fonament.

 

El cas és que es tracta d’una petita meravella que ens remet un cop més a l’eternitat encarnada en el cercle com a símbol i com a forma perfecta. La forma del “tholos” grec o del “Panteó” de Roma, la forma de tants baptisteris medievals i que no es recuperà com a temple fins el Renaixement més tardà i atrevit. I no sé perquè aquesta petita capella és la meva preferida entre les de planta central a tot Catalunya: si és per la senzillesa de la construcció, si és per la calma i la bellesa del seu emplaçament recòndit (el propi “Cel”), si és perquè està dedicada a la patrona de la música, que m’agrada imaginar-me sempre com la representaren els prerafaelites… .

Però ben a prop de la capella, encara una altra sorpresa (i no pas l’única i màgica, que aquí no tenim temps d’explicar: la roca de Mas de n’Olives, amb els grafits prehistòrics que estan desapareixent a una velocitat de vertigen després que es desproveí la roca de tota la coberta forestal (esbarzers, de fet) que la protegien. Si és que hi ha secrets que de vegades és millor no desvetllar… .

A manca d’imatges meves, les que apareixen són procedents de http://blocdefotos.cat (d’Antonio Mora Vergés) i de  http://coneixercatalunya.blogspot.com (amb imatges de Ramon I. Canyelles).

L’església de Gandesa: el contrapunt barroc

divendres, 15/02/2013 (mariona)

Al blog veí dels companys de “Patrimoni a l’abast”, la darrera entrada està dedicada a l’església parroquial de Gandesa i a la seva extraordinària portada romànica http://blogs.descobrir.cat/patrimoni/2012/12/17/gandesa-esglesia-de-lassumpcio/ .

Jo només voldria afegir un “contrapunt” estilístic sobre l’edifici, que té aquests magnífics precedents romànics però també unes importants reformes a l’època del barroc (que ells, d’altra banda, ja esmenten), la més espectacular de les quals seria l’altíssim campanar de finals del segle XVII i de 40 md’alçada. Obra del mestre de cases Ignasi Gascón, es tracta d’una esvelta i majestuosa construcció que podem situar en la línia d’altres obres ben properes com el campanar de Vilalba dels Arcs, que ja comentàvem en una altra ocasió http://blogs.descobrir.cat/pedresvistes/2012/03/07/picapedrers-bascos-a-vilalba-dels-arcs-imprimint-caracter/.

A part de l’imponent cloquer, el temple romànic fou subjecte a d’altres modificacions, com l’obertura d’una porta ornamentada amb angelots i motius fitomòrfics, propis d’una decoració classicista amb sedàs barroc, o la reforma global de la façana, que seria rematada per un frontó triangular amb alerons descendents, seguint un dels exemples prototípics i que faran més fortuna a partir de l’arquitectura del darrer terç del segle XVII, seguint la influència de l’arquitectura carmelitana de fra Josep de la Concepció.

 

A l’interior, les restes del temple romànic –parcialment visibles- conviuen amb la voluntat de convertir l’església en un espai-saló del tipus hallenkirche, que tanta fortuna farà en els nous temples setcentistes de les comarques del sud i de ponent del Principat. Un interior massa fosc al que li hauria mancat potser un cimbori i una major profusió o grandària de les obertures, però que se’ns presenta encara condicionat pel seu passat medieval. La vista de la portada romànica des del carrer, culminada per la testera barroca, presenta una imatge curiosa d’aquesta hibridació estilística, el fruit natural d’una història que fa el seu curs. 

 

El Santíssim Misteri de Cervera: la capella i la festa

dijous, 7/02/2013 (mariona)

Aquesta setmana va ser festa grossa a Cervera. Com cada any, el 6 de febrer (i des del 5 al vespre) es commemora el miracle conegut com el “Santíssim Misteri”, que ocorregué a propòsit de la relíquia de la vera-creu, arribada l’any 1540 de la mà de Jaume Albesa, que l’havia obtingut d’un soldat que havia mort després de portar-la de Roma. Al dur-la a Cervera, el rector del Tarròs va sol·licitar-ne un fragment per al seu poble, on presumiblement també tenien un altre tros de tan preuada relíquia, però de la que corrien sospites que era falsa. El miracle succeí en el moment d’intentar partir el tros de fusta, del que en caigué una gota de sang (i aquest fou el prodigi i, en definitiva, el “misteri” –que ratificava la voluntat de la relíquia de romandre a Cervera). Pensem que això passa en un moment expansiu i propici a refermar el culte a les relíquies (i més les relíquies cristològiques i eucarístiques), en el marc de la determinació contrareformista de fer front al protestantisme (estem a les portes del Concili de Trento!).

Doncs segons el que ha de ser el contingut del blog, avui parlarem una mica de les “pedres” que embolcallen la relíquia (que ha patit tot tipus de vicissituds), és a dir, de la capella que es construí per albergar-la.

Ja hem comprovat en entrades anteriors l’acceptació que encara tenia l’arquitectura gòtica ben entrat el segle XVII, en part com a conseqüència del bon resultat que oferia, lligat a la solidesa i a la funcionalitat dels espais. Però si en els grans temples el pes de la tradició gòtica era predominant, la construcció de capelles adjacents a les naus, dedicades a advocacions especials, constituiran un camp idoni per a la introducció de les noves solucions, que van des de la volta de canó fins a la cúpula hemiesfèrica.    

La capella del Santíssim Misteri de Cervera, oberta a la mateixa església major de Santa Maria, constitueix un exemple paradigmàtic d’aquesta hibridació, que pretén donar un pas cap a una arquitectura més “moderna”, conservant però alguns estilemes del gòtic. L’antecedent més immediat (i el primer a tot el bisbat) de la capella cerverina seria la capella dedicada a la Mare de Déu del Claustre de Solsona (i que no es correspon amb l’actual, sinó que avui té una funció subsidiària). La capella solsonina fou contractada l’any 1600 pel mestre de cases barceloní Jaume Miquel Dansa, resident a Sanaüja i es tracta d’un espai rectangular, cobert amb quatre trams de volta de canó resseguida per nervadures gòtiques, mentre el presbiteri forma un absis més o menys poligonal, amb la volta dividida en sis trams per nervadures que conflueixen en una sola clau.

Gairebé vint anys més tard, a Cervera,  l’any 1619, s’havia acordat que la capella que havia d’albergar el valuós reliquiari del Santíssim Misteri dela Vera Creu-que uns anys abans havia estat robat i després recuperat- s’havia de fer de pedra picada procedent de la pedrera del Talladell. Però en el consell de preveres del dia 27 d’abril de 1620, s’acceptà la proposta de fer-la “de pedra dins y emblanquinada com les que s’use ara, com es de veurer en Tarragona, Barcelona y en Ntra. Sra. de Montserrat, per que fent de aquesta manera serà al tallar gasto y abreviar lo temps en que se ha de fer y apareixerà millor”. Es tractava, efectivament, d’una sol.lució més ràpida i econòmica, tot i que l’exterior de la capella sí es faria de pedra picada.

Dos membres de la comunitat, dels quals només sabem que responien als cognoms de Cuñat i Balmes, s’oferiren per tal de dirigir l’obra. La traça havia estat feta per Josep Ferrer, del qual s’especifica que era natural de Cervera però que es trobava residint a Barcelona –el seu nom coincideix amb el Josep Ferrer, membre de la nissaga barcelonina dels Ferrer, que l’any 1600 visura el retaule de la parroquial de Santa Maria.

El dia 20 d’agost del mateix any el Consell dela Comunitat de preveres de Sant Nicolau de l’església parroquial de Sant Maria de Cervera, feia algunes consideracions sobre la fàbrica i finançament de la capella. Es diu que el nou tabernacle que s’havia manat construir per hostatjar la relíquia ja era a Cervera, “embalat” a casa de Guillem Colberó, mentre es cercava un lloc adient, en una de les capelles de l’església, per tal de poder exposar-lo als fidels. La construcció de la capella, doncs, era urgent, però romania aturada per problemes econòmics. Els directors de l’obra, Rnts. Cuñat i Balmes, havien suggerit d’anar a Barcelona per tal de mirar d’aconseguir més diners per a la nova construcció i “ arreplegar algunes charitats entre los fills de esta vila y a llurs devots viuen en aquella ciutat”, però la idea fou desestimada perquè havent-se de celebrar les festes del Santíssim Misteri, es podria caure en la suspicàcia de creure que la col.lecta aniria destinada a “lo gasto de dites festes”.  No sabem com va evolucionar el procés; només que  la capella fou finalment inaugurada al cap de deu anys i que finalment es devia tornar a la idea original de construir-la tota de pedra vista, sense emblanquinar, ja que a l’interior la pedra també és escairada.

Després d’aquestes discussions, l’obra quedà aturada durant molts anys i no es va reprendre el projecte amb força fins a l’any 1629, que al mes de setembre es signa el contracte per a la construcció de la capella definitiva, que aniria a càrrec de Josep Balmes –l’any 1628 tenim notícia que un devot s’havia ofert a fer “lo portal” per a la capella del Santíssim Misteri.

El lloc on s’ubicà definitivament fou l’extrem del braç del creuer oposat al campanar, molt a prop de la capella de Sant Nicolau. En aquell indret ja hi havia una antiga capella dedicada a la Santa Creu que havia estat fundada per Bertran dels Arcs, però la nova construcció obeïa a un projecte força ambiciós, ja que s’havia de desmuntar una porció de la paret exterior de l’església i ocupar la major part de la sagristia, la casa del sagristà i altres espais veïns.

L’obra resultant és de planta rectangular i encara es cobreix amb volta de creueria, si bé els arcs ja són molt poc apuntats i l’alçat ja s’articula mitjançant pilastres d’ordre toscà que es corresponen amb els nervis de la volta, separant-los una cornisa de factura clàssica. Un dels trams de la volta queda tallat per l’obertura d’una llanterna, que es tradueix a l’exterior en una estructura octogonal coberta a vuit vessants.

 

Finalment, la capella es considerà enllestida l’any 1633, quan tingué lloc la inauguració, el 14 de setembre, festa de l’exaltació de la Santa Creu.Alguns aspectes d’aquesta festa foren tractats al nostre llibre Festa, arquitectura i devoció a la Catalunya del Barroc (2011) i també n’han aparegut algunes consideracions al sempre magnífic blog de Lo Carranquer: http://locarranquer.blogspot.com/2011/03/foc-i-pirotecnia-les-festes-dexaltacio.html , al voltant de la narració de Pere Giscafré.

Una part important de la festa fou la processó cap a la nova capella: la precedien els tabals, trompetes i confraries de Cervera, amb els seus penons respectius i els religiosos dels seus convents “que no son poco número”, així com els beneficiats de l’església parroquial, amb atxes blanques. El penó del Santíssim Misteri era dut per Don Francisco Villalba, juntament amb Don Ramon de Guimerà i Don Joan d’Argençola, que duien les vares a banda i banda; els acompanyaven altres representants de la noblesa “vestidos todos lucidissimamente con ricos aderezos de botones y cadenas y otras joyas de valor grande”. Seguia la custòdia sota pal·li, les vares del qual eren portades pel Veguer, Assessor i paers o regidors de la vila. Pels carrers on es feia la processó, hi havia “muchas invenciones de montes, de enramadas, de fuentes y otras curiosidades, y todas con vistosas colgaduras con particular concierto”.  Un cop hagueren col·locat la relíquia al sagrari, aparegueren a la plaça quatre gentilhomes a cavall, repartint a mansalva abundant i variada confitura per a tots els assistents “que parecía llovida; alboroto de los plebeyos, risa de los cavalleros y cuydado de los muchachos”.

En el marc d’aquestes festes també es programà un vistós torneig amb estaferm com a un dels actes més esperats i que es perfilava com a un dels més lluïts, amb nombrosos cavallers arribats des de diferents llocs disposats a participar-hi. A la plaça de Capcorral s’hi disposaren bastides per a aquest esperat espectacle, que s’hi havia de celebrar el dijous, però la pluja va obligar a aplaçar l’acte fins al dissabte, ja que el divendres es netejà la plaça. Els participants al torneig desfilaren per la vila abillats de gala durant el dissabte al matí i a la tarda la plaça de Capcorral s’omplí de tot tipus de gent, cerverins i foranis, per tal de presenciar l’espectacle. Entraren a la plaça els maesses de camp, Don  Lluis Soler i Don Joaquim Reguer, amb els seus respectius padrins; seguidament entrà la quadrilla de Joan de Erill i Orcau amb els seus quadrillers, tots vestits amb calçons i gipó de fil de plata, quallats de passamaneria daurada, cavalls amb rics ornaments i sis lacais vestits de verd, or i plata, amb tabals, trompetes i xirimies. Els quadrillers de Joan de Erill eren Lluís de Rajadell, amb el penó de tafetà verd, daurat i platejat i al mig un cérvol com el que s’havia aparegut a Sant Eustaqui amb un crucifix al cap i amb la inscripció Servus “Servorum Dei”. Els altres eren Aleix de Sentmenat, Lluís Sans i Felip de Boixadors, que duien la rereguarda, precedits tots de dues grans mules de càrrega amb riquíssims rebosters  amb els armes del cap de quadrilla, que duien les llances amb les que s’havia de córrer l’estaferm.

Donaren el tomb a la plaça saludant a les dames, superiors i jutges i després al so d’instruments semblants entrà la quadrilla de Don Joan d’Argençola, vestits d’emperadors romans amb teles encarnades, daurades i platejades, amb sis lacais de vestits dels mateixos colors; mules de càrrega amb les armes de tots els quadrillers. El penó el portava Dídac de Vergós, amb les armes dels cinc cavallers i les de Joan d’Argençola al centre. Els altres quadrillers eren Ramon Torres, Guerau Reguer i Jeroni de Caldes, tots portant vistoses empreses –la de Joan d’Argençola duïa un Cupido al peu d’una creu, amb la inscripció “Mysterium tangit”.

Cada cavaller va córrer quatre carreres contra l’estaferm o faquí –que era el ninot que com un maniquí que des de l’edat mitjana s’utilitzava per l’entrenament de les justes i que romania clavat en un pal giratori i que havia de ser “atacat” pels combatents- i després aparegué a la plaça un carro arrossegat per una Nimfa vestida de volants i fastuosament engalanada, darrera la qual entrà el baró de Ribelles amb vestit “tudesco” d’or i plata, amb trompetes i clarins al davant i sis lacais; al seu costat hi anava el Don Onofre Pons amb vestit d’amazona blau, daurat i platejat, també amb sis lacais vestits amb els mateixos colors. El baró i el seu company corregueren amb els altres dos caps de quadrilles i es donaren guants a tots. Finalment, els jutges, que eren Pere Reguer, Josep Bellafilla, Francisco Vilalba, Francisco del Llor i Ramon de Guimerà, disposaren així els premis: el millor home d’armes fou Aleix de Sentmenat, el més galan Joan d’Argençola, que obtingué també el de millor quadrilla, mentre el de millor invenció fou per al baró de Ribelles. Repartits els premis, es dirigiren tots a l’església a oferier-los, juntament amb els penons, a la capella del Santíssim Misteri, cantant el Te Deum Laudamus.

Finalment, els nobles i dignataris de la vila (llavors encara no era ciutat) s’esmeraren en representar la recerca dela VeraCreuper part de Santa Elena, mare de l’emperador Constantí, mitjançant la desfilada de cinc sumptuosos carros, que arribaren a la plaça de la següent forma: el primer carro era el de misser Francisco Montaner, amb els seus vuit quadriller vestits “a lo antiguo”. El carro era simuladament arrossegat per dos lleons afrontats i dues àligues a les regnes; a la popa s’hi representava una muntanya coronada per una au fènix i, a l’entrar a la plaça, de les boques de les àligues i dels lleons en sortiren coets i bombes de foc. El segon carro estava capitanejat per N. Ramon i duïa un gran globus a la popa; els vuit quadrillers també anaven vestits a l’antiga i també es dispararen moltes bombes i coets. El tercer carro representava una fastuosa nau capitanejada per Jaume Magre, amb la quadrilla vestida de roig, daurat i platejat; disparà també aquest carro nombroses bombes, artilleria i coets amb gran rebombori, entre la música que l’acompanyava. Venia després un altre carro que representava una muntanya amb un gran dragó al damunt, capitanejat per N. Moxó i amb quadrillers vestits de color taronja, or i plata. Tots quatre carros s’arramblaren a un entarimat molt gran que hi havia a un costat de la plaça, amb el frontal pintat representant una gran ciutat. Arribà llavors el carro que representava Santa Elena, situada sota un ric dosser, seguida de cinquanta homes muntats en cavalls de cartró, simulant la guàrdia reial dela Santa.S’incià llavors l’espectacle pirotècnic, que culminà amb la crema de tot el conjunt, carros inclosos, tot plegat com una gran “falla” de les que avui cremen a València per Sant Josep… .

Ara la pirotècnia cerverina es reserva per altres ocasions i efemèrides i l’acte central de la festa és la representació de les “Completes” a l’església de Santa Maria, la nit del dia 5. Però la celebració d’aquest any ha tingut un altre element que l’ha fet excepcional, que és la recuperació de l’Àliga de Cervera (vegeu més informació al blog http://locarranquer.blogspot.com), el més solemne dels emblemes ciutadans i que ha tingut una estrena de luxe dansant a l’església, com devia fer-ho també quatre-cents (i sis-cents!) anys enrere.  

https://www.facebook.com/#!/photo.php?v=10151406678539906 (el vídeo és gentilesa de l’amic Daniel Vilarrubias)

PS. També podríem parlar del magnífic retaule-baldaquí que construí Jaume Padró a finals del segle XVIII per contenir el reliquiari, però això serà un altre dia…

La ciutat de Togores: tot “descobrint” Cerdanyola…

dimarts, 29/01/2013 (mariona)

Sempre dic que les ciutats del Vallès són grans desconegudes (sovint fins i tot pels propis vallesans). Mira que en fa d’anys, que passo amb tren per Cerdanyola, i fins fa dos divendres mai m’hi havia aturat. L’Albert m’esperava a l’estació, per tal de « descobrir-me » aquesta Cerdanyola que havia romàs “oculta” als meus ulls durant tant de temps.  Sí que tenia la idea de què Cerdanyola havia estat una vila d’estiueig; fins i tot passant amb el tren encara s’endevinen algunes casetes que hom pot suposar de les primeres dècades del segle XX. També des del tren és visible l’antiga fàbrica d’”Uralita”, que fou d’alguna manera el catalitzador de la gran transformació de la ciutat. Però per conèixer la Cerdanyola més antiga, “la Cerdanyola de dalt”, s’ha de travessar el riu Sec i enfilar-se una mica fins arribar a la plaça Francesc Layret, on es troben l’ajuntament i l’església. Aquesta és un edifici neoromànic, que substituex l’església antiga, del segle XVI. A l’interior s’hi conserven dos grans mosaics de Lluís Bru i al costat del temple destaca l’interessant edifici de la Rectoria, d’inspiració modernista i que dialoga amb els altres edificis que es troben a la mateixa plaça: des del propi edifici de l’Ajuntament, amb una testera corba que recorda algunes masies modernistes –Can Negre de Sant Joan Despí, obra de Josep M. Jujol, per exemple- o dos edificis més –un d’ells avui llar d’infants, més en la línia noucentista. Val a dir que la major part d’aquests edificis són obra d’un sol arquitecte, Eduard M. Balcells i Buïgas, que ostentà el càrrec d’arquitecte municipal i, que com tants arquitectes de les primeres dècades del segle XX, la seva obra va oscil·lar entre el modernisme i el noucentisme.

Cerdanyola i orfebreria 004.jpgCerdanyola i orfebreria 006.jpg

Cerdanyola i orfebreria 010.jpgCerdanyola i orfebreria 007.jpg

En aquest punt comença el carrer de Sant Martí, que esdevé a mitja alçada carrer de Sant Ramon i que és l’artèria principal de la Cerdanyola antiga, i tot ell ben interessant per conservar una tipologia de cases baixes, que li dóna una uniformitat i manté el regust “de poble” que havia tingut segurament fa cent anys. Al llarg del carrer, edificis ben interessants: Casa Mongay (també de Balcells), Can Llopis (atribuïda a Gaietà Buïgas) o l’anomenada Torre Vermella, un edifici anònim de cap a 1879 i que sembla que en l’actualitat roman abandonat –jo el vaig trobar magnífic (em recordava a la “Red House” de William Morris i Philip Webb) i seria d’esperar que les administracions fessin alguna cosa per evitar-ne la degradació.

Cerdanyola i orfebreria 017.jpgCerdanyola i orfebreria 011.jpg

Cerdanyola i orfebreria 016.jpgCerdanyola i orfebreria 015.jpg

En aquest mateix carrer hi ha el digníssim Museu d’Art de Cerdanyola, del que ja en destaquen des de l’exterior els magnífics vitralls modernistes (les “dames de Cerdanyola”) i que foren tractades en aquesta entrada del blog El patrimoni a l’abast: http://blogs.descobrir.cat/patrimoni/2010/09/13/les-dames-de-cerdanyola/ .

Tombant per l’edifici de la Cooperativa la Constància –que recorda els entranyables “casinos” i que fou Ateneu de Cultura Popular durant la República-,passem per la TorreVinyals (o Torre Lloberes), avui Escola Municipal de Música, de la que en destaca l’original tribuna poligonal de la cantonada. Arribem llavors a la plaça de Sant Ramon, vora la qual hi ha la “Masia Rosa”, paradigma de torre d’estiueig que avui és Museu Municipal d’Història.

Cerdanyola i orfebreria 019.jpgCerdanyola i orfebreria 021.jpg

Cerdanyola i orfebreria 022.jpgCerdanyola i orfebreria 023.jpg

Podríem anar cap a altres barris –a la Ciutat Jardí o al Barri de Baix- on es conserven magnífics exemples d’aquest tipus d’arquitectura, però el temps passa i enfilem el camí de tornada pel carrer de les Escoles, que es diu així per l’antic edifici de les Escoles Públiques, bonic edifici modernista d’Eduard M. Balcells.

Cerdanyola i orfebreria 024.jpgCerdanyola i orfebreria 026.jpg

I acabem el recorregut passant per l’Arxiu Municipal, un interessant edifici del segle XXI, amb la façana que simula uns “arxivadors”. Arquitectura del passat i del present. Un municipi amb múltiples sorpreses –les masies que conserva, per exemple, i que s’estenen fins a Collserola –en vaig parlar a propòsit del treball del màster de l’Albert a la següent entrada del blog: http://blogs.descobrir.cat/pedresvistes/2012/03/01/la-masia-catalana-tambe-es-metropolitana/ .La Cerdanyola de Togores i la d’avui. L’ànima infinita de les ciutats per descobrir… .

 

Patrimoni en alerta roja: Sant Martí de Llanera o el secret encant del gòtic “modern”

dilluns, 21/01/2013 (mariona)

Seguint una mica amb el tema del “gòtic modern”, que va més enllà dels segles baixmedievals, avui parlarem d’un exemple singular en un territori també molt concret, d’una bellesa insòlita i força desconegut. Es tracta de l’església de Sant Martí de Llanera –avui formant part del municipi de Torà, a la Segarra-, però que va molt més enllà de ser una esglesiola vinculada a una més de les fortificacions medievals que s’estenen com una xarxa pel territori fronterer del Llobregós. De fet, tot el conjunt de Llanera –castell i església- foren reedificats entre els segles XVI i XVII, un cop ben allunyat el perill sarraí, sense escatimar esforços en la seva relaxada sumptuositat.

Així doncs, l’església dedicada al sant bisbe de Tours constitueix un exemple insòlit –per la recòndita bellesa del seu enclavament (que per emboscat, continuava oferint la protecció necessària contra bandositats o altres contingències)- d’aquest últim gòtic que, senyorívol, es manifestà amb força per tot el Llobregós, des de Sanaüja fins a Calaf, passant per Torà o per petits nuclis que podem relacionar més directament amb la cronologia de l’església que tractem, com serien les també esglésies del santuari de Pinós i del poble de Sant Just d’Ardèvol.

Llanera 394.jpgLlanera 397.jpg

Però si bé tots aquests exemples anteriors es troben en bon estat de conservació i es poden visitar sense perill de la pròpia integritat física, el cas de Sant Martí de Llanera és desolador. Hom pot accedir encara a un temple d’una senzilla i diàfana bellesa, d’una sola nau de proporcions esveltes, cobert amb volta de creueria i amb característiques pròpies d’aquest gòtic tardà, com les nervadures que s’interrompen a mitja alçada en forma de permòdol o cul de llàntia i que contenen els emblemes heràldics dels Vilaró –alguns dels quals apareixen avui destrossats, repicats de forma deliberada. No han arribat els vàndals, en canvi, a destruir els relleus de les claus de volta, decorades –entre d’altres motius- amb l’escena de Sant Martí partint la capa o amb una representació de la Verge del Roser.

Llanera 388.jpgLlanera 390.jpg

El cas és que avui Sant Martí de Llanera és una església espoliada, abandonada –i potser encara gràcies que el retaule major, de mitjans del segle XVII, fou traslladat a l’Hostalnou, a la parròquia de Perecamps (municipi de Llobera) i encara hi ha un altre retaule del XVI al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona! El més trist del cas, però, és que la sort (més aviat dissort) d’aquest temple no vingué directament condicionada per les malvestats dela Guerra Civil–que de tantes culpes ens eximeixen pel que fa a pèrdua de patrimoni-, sinó que precisament fou una església que “sobrevisqué” a la guerra i que, senzillament, el despoblament del territori i la seva supressió com a parròquia durant els anys seixanta del mateix segle XX van arrossegar-la fins aquest aspecte de quasi “ruïna romàntica” que presenta actualment.

Llanera 384.jpgLlanera 386.jpg

A l’exterior, el robust campanar, que s’alça seguint el perfil poligonal de l’absis, sembla agonitzar  recordant –com l’homònim campanar de Sant Martí del Canigó que cantava Verdaguer- l’esplendor d’un temps potser no tan pretèrit. Però malgrat avui el cloquer s’hagi quedat sense interlocutors –al text verdaguerià, el campanar de Sant Martí del Canigó dialogava amb el campanar de Sant Miquel de Cuixà- i fins i tot la propera església de Santa Maria de Llanera s’hagi ensorrat de fa poc, caldria almenys desitjar que aquest petit tresor, per amagat que estigui, trobi ben aviat qui posi remei als seus planys.

La vista general del nucli de Llanera està extreta de Viquipèdia i procedeix de la pàgina www.viladetora.net

Gòtic del segle XVII al Baix Pallars

dimarts, 15/01/2013 (mariona)

El XVII és el segle del barroc. O no és pas durant la centúria del 1600 que Bernini realitzarà obres com el potentíssim baldaquí de Sant Pere del Vaticà? També serà durant aquesta època que Rubens posarà el seu pinzell al servei de les més importants corts europees del moment, creant tot un exhuberant imaginari plàstic que per sempre més hem identificat amb el “barroc”. L’època del “segle d’or” hispànic, de les lletres de Quevedo i Calderón i dels nans i bufons representats per Velázquez.

Qui diria, doncs, que en aquest mateix moment Catalunya no és barroca, sinó que encara està rendida a la influència de l’arquitectura d’arrel medieval ?

Aquesta s’havia mantingut de manera persistent durant tot el segle XVI, amb obres que van des de la prioral de Sant Pere de Reus fins a diferents grups d’esglésies pertanyents a diversos nuclis comarcals, com el Maresme, amb esglésies com la de Teià, Arenys de Munt, Dosrius, Cabrera de Mar o Sant Andreu de Llavaneres, o la comarca gironina de La Selva, amb els exemples de Llagostera, Lloret o Fornells de la Selva.

Però si bé ja podíem intuir que el segle XVI és complex per moltes raons, la filiació “estilística” del segle XVII a la Europa occidental quedava fora de qualsevol dubte. És per això que encara sorprèn trobar esglésies construïdes de nova planta segons els paràmetres i l’estètica de l’arquitectura gòtica, en un moment tan avançat. Sí que és un gòtic una mica “diferent” i sí que hi apareixen traces “renaixentistes” en elements epidèrmics com la decoració de les portades. Però el conjunt continua essent plenament gòtic. I on succeeix, aquest fenomen? Doncs en diversos indrets de la Catalunya siscentista, sobretot fins a mitjans de segle.

En primer lloc, i en motiu de la creació de bisbat de Solsona a finals del segle XVI, l’antiga canònica agustiniana serà reconvertida en catedral, i ho farà segons una ampliació d’aspecte plenament gòtic, realitzada pel mestre d’obres barceloní Claudi Casals. Aquest mateix, pels volts del 1620, realitzarà la monumental església de Sant Jaume de Calaf, també segons el mateix llenguatge goticitzant (a la mateixa comarca de l’Anoia, l’arxiprestal d’Igualada en seria un altre exemple, de la mateixa tendència). A més a més, si mirem cap a les comarques gironines trobarem exemples tant dispars geogràficament com interessants, des d’Hostalric a Cadaquès, passant per Sant Feliu de Pallerols.

Però és que quan arribarem a mitjans de segle, que serà quan es produirà el pas definitiu cap a la volta de canó amb llunetes –la que es perllongarà fins al segle XIX-, encara trobem exemples notoris de la “tossuderia” gòtica.

Els que volem destacar avui pertanyen al Pallars Jussà, una comarca ja pre-pirinenca i que devia ser en aquell moment poc permeable als canvis massa “atrevits”. És per això que encara hi trobem al mestre d’obres Claudi Casals “segon” (fill del Claudi Casals que treballa a Solsona i Calaf), construint “en gòtic” l’església parroquial de Santa Maria de Valldeflors de Tremp.

Febrer 009.jpgFebrer 010.jpgFebrer 014.jpg

Aquest llenguatge gòtic es concretarà sobretot en la volta de creueria estrellada, que també apareixerà a la coetània església parroquial de Sant Martí de Talarn i que, en canvi, contrasta amb un tipus de portada de llenguatge classicista en ambdós casos, així com en l’adopció de l’arc de mig punt a les capelles laterals, en detriment de l’arc apuntat.

Exemples, doncs, epígons del llenguatge gòtic en l’arquitectura del Principat i, en definitiva, de tota una tradició constructiva que havia marcat a foc el període històric més vital del país.

*La darrera imatge, corresponent a l’interior de l’església de Talarn, és obra de Batlló i procedeix de la web www.pueblos-espana.org

Del castell a la vida urbana: el palau comtal de Centelles

dilluns, 7/01/2013 (mariona)

Quan estàvem a punt de tancar l’any, vaig anar a la festa del Pi de Centelles, atreta per la potència festiva i ritual d’aquest esdeveniment. Però com que deformació “professional” obliga, abans que el carro de bous arribés amb el pi a la plaça i aquesta es convertís en un infern de trons i pólvora, em vaig entretenir amb la noble arquitectura de la vila, que anava des de l’església parroquial de Santa Coloma fins a notables edificis civils, passant per un majestuós portal d’entrada al nucli.

El que em va deixar amb la boca oberta, però, fou l’imponent casal que presideix la plaça i que es correspon amb l’antic palau dels comtes de Centelles (no el confonguem amb el castell o fortificació medieval de Sant Martí de Centelles). De nobilíssima arquitectura, es tracta d’un edifici renaixentista en origen, força quadrat en planta, amb quatre nivells d’alçada i un pati central (del que no en coneixem les característiques). La portada està presidida pel blasó heràldic dels comtes de Centelles, testimoni mut d’una aristocràcia decadent que ja fa segles que perdé el seu senyoriu.     

Les escasses notícies històriques que de moment he pogut consultar, situen l’edifici pels volts (potser una mica anterior) de la dècada de 1530. Estem parlant d’una època fructífera per a la construcció de d’edificis d’una certa envergadura al nostre país; una època en la qual el “relaxament” militar permetia l’abandonament o la completa reforma de les antigues i poc confortables fortaleses medievals. Així doncs, després de la guerra civil catalana del segle XV, que afectà l’antic castell de Sant Martí, els comtes de Centelles deixaren aquest castell roquer i baixaren a la vila de Santa Coloma de Vinyoles (l’actual Centelles), on es construïren no pas una fortalesa, sinó tota una residència senyorial.

És l’època en la qual, sense moure’ns de l’àmbit de l’arquitectura civil –i concretant el cas de les residències particulars-, es construeixen a Barcelona casalicis notables com el de l’ardiaca Lluís Desplà i Homs (la coneguda “Casa de l’Ardiaca”, avui també Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona), erigida entre finals del segle anterior i conclosa cap a 1514, com la casa Clariana-Padellàs (avui seu del Museu d’Història de la Ciutat), entre 1497 i 1515, l’avui desapareguda casa Gralla (1516) o la casa Cervelló-Guiudice del carrer Montcada. També pels mateixos anys, concretament el 1514, el mercader Lluís Centelles construïa o reformava el seu palau barceloní a la plaça de Sant Miquel.

El palau dels comtes de Centelles no desmereix gens ni mica al costat dels exemples barcelonins, als que podríem afegir –i que tipològicament seria el que guardaria més relació amb el palau centellenc- el palau del Virrei o del Lloctinent, construït a la plaça del Rei cap a mitjans del segle XVI. La solidesa quadrangular de l’edifici, amb els torricons angulars i el pati central podrien haver estat un referent per al palau que comentem, per bé que les portades del palau barceloní són d’arc de mig punt adovellat, seguint models més arcaics. En canvi, el palau de Centelles presenta una portada de coronament trapezoïdal i encoixinat rústic, segurament presa d’algun model renaixentista que els constructors coneixerien mitjançant làmines o tractats. De fet, l’aspecte que presenta ens podria fer pensar fins i tot en una cronologia posterior (per la profusió d’encoixinats petris en portades siscentistes, tant en l’arquitectura religiosa -església de la Pietat de Vic, santuari del Miracle…- com civil -antic ajuntament de Manresa (avui la seu dels jutjats). D’altra banda, sembla que l’edifici també fou reformat després de la guerra de Successió, de manera que probablement serien aquestes reformes les que determinarien l’aspecte actual de la façana, tant pel tipus de portada i encoixinat a les cantonades, com per la presència dels balcons i no pas finestrals. Una reforma de principis del XVIII però feta, segurament, segons una estètica del segle anterior. 

Així mateix i deixant de banda la cronologia estricta, els torricons angulars, amb un sentit entre militar i ornamental, vinculen aquest edifici amb d’altres palaus fora del cap i casal barceloní. Seria el cas del castell de Pallejà (Baix Llobregat), del castell de Montclar (Urgell), del castell d’Orriols (Alt Empordà) o fins i tot de masies o cases fortes com Can Cabanyes d’Argentona (Maresme).   

Sembla que la guerra del Francès a Centelles malmeté el palau considerablement, iniciant una davallada inexorable pel que fa al seu estat de conservació, que l’ha dut finalment a que avui dia el balcó que marca l’eix central de l’edifici estigui presidit per un gran rètol que anuncia gairebé sinistrament que l’edifici està en venda.  

La festa del Pi va ser extraordinària, però l’arquitectura centellenca d’època moderna també fou una descoberta ben grata. Si alguna vegada hi torno, m’agradaria trobar el castell amb un aspecte més feliç, amb una restauració respectuosa i, si pogués ser, convertit en algun equipament o servei per als habitants del poble. Que es fes patent que la fi del feudalisme ha servit d’alguna cosa… .    

Podeu veure una petita crònica (molt personal) de la festa del Pi al meu altre bloc: http://lafontdebiscarri.wordpress.com/2013/01/07/guieu-nos-pel-cami-de-les-estrelles/

Ps. Mereix atenció, també a la mateixa plaça, l’edifici perpendicular al palau comtal. Es tracta de Can Domingo, que té en principi una cronologia força semblant pel que fa al seu origen -amb unes obertures més gotitzants-, tot i que el seu aspecte està avui notablement modificat per les reformes realitzades entre finals del segle XIX i començaments del XX.

La imatge és de Wikipèdia (encara no he pogut pujar les meves…). Imagineu-vos ara, al balcó central, un immens cartell on hi poda “En venda”. Molt trist… .

Pobret, el Canonge Mulet! (la desfeta de la nit de Santa Llúcia)

dilluns, 24/12/2012 (mariona)

Fa poc més d’una setmana, un incendi durant la nit de Santa Llúcia, va originar-se al claustre de la Seu de Manresa. Cap a quatre mil ciris i espelmes cremant en honor a la santa patrona de les modistes i de la bona vista en foren la causa; la conseqüència: la pèrdua d’una de les obres barroques més rellevants de la basílica, ubicada precisament al claustre.

    

Es tractava de l’escultura jacent que coronava el sepulcre d’un canonge dela Seu, Francesc Mulet, que fou assassinat l’any 1428, tot i que segons la llegenda hauria “ressucitat” seixanta anys més tard per exaltar la devoció a la Verge. El sepulcre destruït, d’alabastre, fou realitzat molt posteriorment a la mort del canonge, ja que data de l’any 1719. És (o bé hauríem de dir “era”?) obra de Josep Sunyer Raurell, un dels escultors manresans més prolífics i rellevants de la primera meitat dels segle XVIII, estudiat per Teresa Avellí, hereu del taller de l’avi, Pau Sunyer, i del pare, també de nom Josep. Artífex de grans retaules com el de la parroquial d’Igualada, desenvolupà una singular activitat als territoris de la Catalunya Nord, des de Cotlliure fins a la Tor de Querol, passant per Perpinyà o Prada.

Si fem cas de les notícies consultades a la xarxa, podríem pensar que el ressò que tingué la notícia de “l’accident” fou notable, fins que hom pot constatar que gairebé totes les notícies procedeixen del mateix diari Regió 7, el diari manresà de referència . Això vol dir que estem parlant d’una notícia que difícilment traspassaria els límits comarcals i de l’àmbit de l’anomenada “Catalunya central” si no fos per les bondats de la xarxa (el que va fer precisament que la notícia arribés també a Nació Digital i probablement a Sàpiens. Fins una setmana més tard, La Vanguardia no treia la notícia… .

Resulta inevitable demanar-se una vegada més el perquè de la indiferència (quan no és menyspreu) cap a les obres del “nostre” barroc i sembla mentida que la resposta pugui continuar essent la mateixa, que fa mandra i tot de reproduir-la tant gastada. El cas és que tots sabem que si l’obra hagués estat romànica, el ressò hauria estat molt diferent. Però també evitaré furgar en aquest punt, que llavors sembla l’eterna cançó de l’enfadós i algú encara dirà que els “moderns” sempre ens estem queixant.

El que sí que és irrefutable és que, en definitiva, el que ha passat és una llàstima. Recordo una visita a la seu de Manresa amb alumnes d’Art Català de la UAB. La major part del nostre temps se’l va emportar el comentari del gran edifici, els retaules gòtics que es conserven a l’interior i fins i tot la cripta setcentista dels Sants Màrtirs. Només quan ja marxàvem, ens vam aturar uns instants a l’indret del claustre on jeia aquesta petita joia funerària, que representa a un canonge Mulet agònic, en els instants abans de morir a conseqüència de l’apunyalament per part del pare d’un rival en la provisió d’una pabordia.

Era inevitable (sempre salvant les acostumades distàncies) evocar la imatge de la beata Ludovica Albertoni, obra mestra de Bernini a la capella Altieri de l’església romana de San Francesco a Ripa. Fent honor a l’assignatura d’Art Català Modern, no podia tampoc deixar de referir-me al Sant Francesc Xavier jacent i en agonia, obra d’Andreu Sala a la capella de Sant Pacià de la Catedral de Barcelona, que també faria un Sant Ignasi en el moment del seu “rapte” o “èxtasi” durant, precisament, la seva estada manresana. Una tipologia que serà seguida per altres escultors com Antoni Real Vernis a l’església de la Pietat de Vic, per on farà un avui desaparegut Sant Francesc Xavier, que al seu torn també serà representat pel propi Josep Sunyer, l’artífex de l’escultura del Canonge, en un retaulet de l’església (avui francesa) de la Tor de Querol.

Es tracta d’escultures que miren de recollir en sentit entre espiritual i sensual de l’obra de Bernini, coneguda a través de gravats i que seria recollida, amb major o menor fortuna, per la imatgeria catalana del darrer segle XVII i de durant gairebé tot el XVIII.

Diuen que la destrossa no és del tot irreversible; esperem que tampoc ho siguin la cura i el desinterès que sovint pateixen encara les obres del barroc al nostre país.

*Les imatges del sepulcre del canonge procedeixen de la web “Històries manresanes”.

Oratoris de la Vall del Llobregós: la reiteració d’un model

dimecres, 12/12/2012 (mariona)

El patrimoni de signe religiós de caràcter més popular que les manifestacions arquitectòniques pròpiament dites –esglésies, ermites, capelles, etc. – és riquíssim i variadíssim a les nostres contrades –des d’esteles, creus, pedrons, creus-pedró, capelletes-oratori, capelletes urbanes, etc. Aquestes petites realitzacions poden tenir un patrocini públic o privat: des del comú de la vila que erigeix una creu de terme o una capelleta als portals d’entrada a la població, fins al propi pagès que aixeca, de vegades ell mateix, un senzill pilaret vora una finca per dedicar-lo a un sant protector de les collites. 

Les motivacions constructives d’aquests elements eren d’índole religiosa i cultural, ja que s’erigien per tal de presidir la vida dels cristians i convidar-los a l’oració (al peu d’un camí, en una cruïlla de camins…), com a acció de gràcies, com a motiu profilàctic –l’escultura d’un sant o una marededéu en una font pot obeir al desig de què no s’acabi mai l’aigua-; com a protecció per a les collites (ubicació al camp), com a fita (pedrons situats al cap del terme o als límits dels camps), protecció del poble contra pestes i altres malvestats (creu-pedró o capelleta en el portal d’entrada d’entrada) o, finalment, com a protecció dels habitatges (imatges o capelletes situades en la façana d’una casa o al seu interior –autèntics oratoris en una estança a part o capelletes de paret a la sala, al menjador o als dormitoris). Però volem dedicar especialment la nostra atenció als oratoris en forma de pilaret o pedró i als exemples que en conservem al Llobregós.

Es tracta, generalment, d’obres fetes en sec o amb morter, amb utilització de pedra del país intentant fer un pilar en forma de paral·lelepípede rectangular, al capdamunt del qual hi acostuma a haver-hi una capelleta o fornícula amb l’advocació d’un sant o marededéu, que pot estar representat escultòricament o amb un plafó o mosaic de rajola.

Les representacions hagiogràfiques més freqüents en aquests petits monuments són les de sants profilàctics i taumaturgs, com Sant Antoni Abat, Sant Roc o Santa Bàrbara (protectora de les collites contra les tempestes). Però també trobem pilarets dedicats a les advocacions més específiques, relacionades directament amb un territori concret, com seria el cas dels dos pilarets que es miren a banda i banda de la vall de Cellers. És tracta dels anomenats pilarets de “La Petja” i de “Cal Tanyot”, vinculats tots dos amb les masies més properes. Es tracta d’oratoris del segle XVIII, amb una curiosa coberta monolítica a vuit vessants, ja que presenta un frontó triangular als quatre vents i es caracteritzen per estar dedicats a Sant Celdoni i Sant Ermenter, els sants bessons i guerrers les relíquies dels quals descansaven –abans de ser dutes a Cardona- al petit monestir del fons de la vall. A l’oratori dela Petja es conserva el mosaic de ceràmica policromada del segle XVIII amb la representació dels sants, mentre que al de Cal Tanyot, el mosaic ha desaparegut i només es conserva l’estructura arquitectònica de l’oratori, tot i que hi ha una inscripció on en pot llegir “Joseph Feixes Prior”, el que posaria de manifest la relació directa i expressa d’aquests oratoris amb el monestir.  

 

 

Els que hem documentat al Llobregós tenen característiques molt semblants –tant arquitectòniques com per la presència del mosaic ceràmic- amb el situat vora la casa de Torrescassana (i construït pel cap de casa) i vora el nucli de Sant Pesselaç, on l’advocació representada –també segons un bonic mosaic del segle XVIII- és la Verge del Roser, molt popular a les parròquies catalanes durant l’època moderna.

DSC00286.JPGDSC00287.JPGDSC00283.JPG

Dins aquesta mateixa tipologia arquitectònica, sobretot pel que fa a la coberta, trobem també els notoris exemples, també del segle XVIII, ubicats vora la Casa Puigpelat i a Cal Jubert dela Molsosa, que tenen a més la característica comuna de presentar inscripcions al pilaret, posant de manifest que es tractava d’una obra patrocinada pel cap de casa, com a mesura profilàctica però també com a acció de gràcies –el de Puigpelat fa constar explícitament que es tracta d’un “ex-voto” de Ramon Puigpelat i Ramon Closa i té a l’interior una imatge de fusta-, mentre que el del Jubert, entre la Molsosa i Prades, construït l’any 1762 i amb el detall d’una flor esculpida al lateral, explica, juntament amb una oració, que fou edificat per Joan Jobert. Durant la Guerra Civil, aquest oratori fou derrocat pels milicians i refet després pels propietaris de la casa, tot i que actualment no conté cap imatge. Finalment, una mica més senzill però amb una estructura semblant tenim el de Prades, situat vora el camí de Castelltallat i dedicat a Sant Antoni de Pàdua.

107_ORATORI_DE_PUIG_PELAT.JPGMolsosa2.jpgMolsosa3.jpgPrades.jpgPrades2.jpg

Tipològicament, els oratoris que trobem a la vall denoten que la seva estructura es mantingué bastant immutable al llarg del temps. Seria l’exemple del pilaret situat vora l’Eix Transversal, a l’alçada d’Aleny i que fou construït ja al segle XX pels treballadors d’una mina a la vora de la via per on passaven les vagonetes que duien el carbó a Calaf. Malgrat aquesta diferència de més de cent anys, les característiques són ben similars, tant pel que fa a l’estructura –amb la teuladeta amb frontó als quatre vents i amb un mosaic ceràmic dedicat en aquest cas a Sant Antoni de Pàdua.

DSC00280.JPGDSC00282.JPG

Petits testimonis de religiositat popular a la nostra vall, que com el culte pagà al déu Terminus o els antics mil·liaris romans, servien també com a “fita” de la vida i el temps a pagès, alhora que com a punt de referència que recordava la presència del sagrat fins i tot en els terrenys més inhòspits.

**Les imatges han estat aportades per diferents veïns del Llobregós per a la revista Llobregós informatiu

Què tenen en comú Guimerà i Palma?

dimecres, 28/11/2012 (mariona)

D’entrada, les semblances entre la capital mallorquina i el poble urgellenc (a les valls meridionals de la Segarra històrica) són més aviat escasses. Però si acotem la semblança als edificis religiosos més importants dels dos llocs, la resposta és més fàcil i fins i tot múltiple.La Catedralde Palma i l’església parroquial de Guimerà són notables construccions gòtiques –salvant les lògiques distàncies entre l’una i l’altra-, però a més, totes dues ostenten al seu interior obres de Josep Mª Jujol. Però anem a pams: Jujol materialitza a Palma el disseny que li havia estat encomanat a Gaudí, de del trasllat del cadirat del cor fins a la decoració del presbiteri, l’addició de baldaquins i nous púlpits, làmpades i baranes. Eren els primers anys del segle XX.

 

*Reformes modernistes a l’interior de la Catedral de Palma

A Guimerà, en canvi, ens situem en els anys immediats a la Guerra Civil, quan se’l convida a realitzar una restauració del malmès interior de la parroquial de Guimerà, amb  una intervenció que va des del disseny d’un nou retaule major presidit per la Verge Assumpta –també dissenyà un nou retaule per a la capella de Sant Sebastià, però que no es va dur a terme-, fins a la decoració de les nervadures de la volta gòtica, la decoració de les portes de la sagristia o la realització del bellíssim sagrari, de reminiscències gòtiques però que podríem situar entre les millors obres dins la producció de les arts decoratives del Modernisme.

 

*Intervencions de Jujol a l’església (a dalt) i urbanisme medieval de la vila (a baix)

Guimerà 362.jpgGuimerà 364.jpgGuimerà 367.jpg

Però seria inexacte i injust destacar Guimerà únicament per la presència de Jujol a la seva església. Estem parlant d’un dels pobles més bonics de l’antiga Segarra històrica i, sense cap mena de dubte, de tot Catalunya, que s’estén esglaonadament en un vessant de serra per mostrar-se orgullós al visitant. A dalt de tot, l’imperatiu binomi del castell (que es fita i saluda amb el seu veí de Ciutadilla) i l’església, que a part dels arranjaments modernistes de Josep Mª Jujol era l’espai on hi havia (ara és al Museu Episcopal de Vic) el magnífic retaule gòtic de Ramon de Mur, de començaments del segle XV, per bé que a Guimerà en tenen una magnífica reproducció. A sota, un reguitzell de carrerons estrets, placeta acollidora i secrets fets pedra; un impecable urbanisme medieval, adaptat a les contingències geogràfiques i amanit amb elements d’època moderna –magnífics finestrals i façanes del segle XVI, com la de cal Manseta-, d’una extraordinària finor. Una capelleta, a la part baixa, fa avui les funcions d’església per estalviar el costerut accés a la parroquial, que deu reservar-se per les grans ocasions i que s’obre als visitants regularment. Guimerà és a més una població que ha sabut reivindicar-se a si mateixa i ja fa anys que s’hi celebra un dels mercats medievals més consolidats del país. Tant de bo altres poblacions excepcionals (que n’hi ha) fossin conscients d’atresorar amb el seu patrimoni un llegat irrepetible que, a més de motiu d’orgull, pot ser un incentiu de benestar i prosperitat per a la pròpia comunitat.

Guimerà 372.jpgGuimerà 375.jpgGuimerà 379.jpg

A Guimerà hi ajuda també el fet de trobar-se en un indret fascinant, com és la Vall del Corb, que ja devia ésser percebut com a especial des de ben antic –la presència dels cenobis de la Bovera i de Vallsanta en una proximitat tan estricta ho avalen- i on hi tornarem en una altra ocasió (perquè el lloc s’ho val).

Més i detallada informació a la web: www.guimera.info