Aquests dies els estudiosos de l’art romànic tenen feina. La “descoberta” d’un claustre romànic a Palamós, que fa com de peristil al voltant d’una piscina –una mica com la vil•la Adriana a Tívoli- ha tornat a posar d’actualitat les “pedres” que han patit aquest curiós “exili” al llarg de la història –expoli? Salvament? Podeu veure al bloc http://forumdelesarts.wordpress.com les diverses notícies i informacions que s’han anat produint al respecte. També volem recomanar -perquè ens ha agradat, com generalment tot el que escriu- l’entrada del bloc de l’Anna Sàez, recordant com va viure com a periodista el robatori i les peripècies del retaule (o hauríem de dir els retaules?) d’Abella de la Conca http://diaricomplice.blogspot.com.es/2012/06/un-bisbe-un-complot-i-un-agent-de-lfbi.html  . Mentrestant, l’Érik el Belga va gallejant de les seves proeses al seu llibre de memòries, que duen per títol Por amor al arte, en el que deu ser (perquè no les he llegides) un formidable exercici de cinisme.

Nosaltres volem recuperar avui la memòria d’altres pedres romàniques que ara no són al lloc que els pertoca –i no em refereixo ni al claustre de Cuixà i ni a cap altra obra que hagi anat a petar a museus americans. Es tracta del “revestiment” i campanaret de l’esglesiola romànica de la Mare de Déu de la Cluella, del llogarret de Miralpeix (municipi de Tiurana, a la Noguera). Gràcies al bloc http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/05/santa-maria-de-la-cluella-lexiliada-de.html hem pogut recuperar les fotos procedents de l’Arxiu Gavín, on es veu l’església en el seu aspecte original i pocs anys més tard –a principis dels setanta- ja desprovista de “la pell” que la recobria, amb l’objectiu d’ésser muntada novament per embelliment d’una finca particular a la ciutat de Solsona (la imatge “del delicte” també pertany al mateix bloc, tot i que la capelleta es pot veure des de la carretera de Solsona a Bassella, concretament al núm. 36).

En algun lloc he llegit que en realitat la capella “es va salvar” de les aigües, com en el cas de la de Sant Vicenç dels Verders, que va ser reconstruïda en un altre indret després de la construcció del pantà de Sau, o la mateixa capella de Santa Eulàlia de Pomanyons, ubicada en origen al fons de la vall de la Baronia de Rialb, i que en motiu del pantà es va reconstruir de nou vora la carretera, molt a prop de la també església romànica de Sant Girvé –magnífic exemple de romànic de tres naus i petites dimensions- i al costat del també traslladat monument megalític o “dolmen” de Sóls de Riu. L’excusa, en el cas de la capella de la Cluella, resulta poc versemblant, en un moment –els anys setanta- en que el pantà de Rialb encara era una realitat molt llunyana.

És clar que sempre hi haurà qui planyerà (i amb raó) la sort de molt romànic del nostre país (i ull! Que estem parlant del nostre “art nacional”!) que es troba completament abandonat i en una situació deplorable –un exemple proper a l’antiga esglesiola de Miralpeix de la Verge de la Cluella: la diminuta capella de Sant Salvador del Corb, a Peramola, superbament situada dalt de la roca del mateix nom i que presumiblement seria una de les esglésies romàniques més petites de Catalunya –es disputa l’honor amb Santa Cecília de Torreblanca i amb d’altres que segur no dec conèixer. Doncs bé, les imatges de l’estat de Sant Salvador parlen per sí mateixes. La capella continua al seu inimitable emplaçament originari i del que en seria un sacrilegi sostreure-la, però el temps i l’abandonament l’han dut a ser la ruïna d’avui (tot i que en aquest punt reconec que probablement no seria el millor exemple, ja que donada la seva ubicació de difícil accés, aneu a saber els anys que faria que l’església està enrunada…).

Finalment, tot plegat m’ha recordat també la trista història de la segarrenca església de Sant Pere de Tudela (més coneguda com Sant Miquel de Tudela, de fet) lloc estratègic però suficientment apartat, molt apte per accedir-hi a la nit, amb aquella emoció que dóna la clandestinitat i muntar-hi “particulars” vetllades que tenien aquell caire “prohibit” que als joves ens agradava tant. Doncs bé, resulta que ja fa anys el Bisbat de Solsona va vendre l’església com a part de la finca que va adquirir la Sra. Mercè Tàsies, originària del proper poblet del Far i que tornava a la terra després de molts anys a París. El bisbat va ser poc hàbil pel fet de no comunicar-ho als parroquians i gent del municipi (tot i que el “municipi” en sí és la ciutat de Cervera) i això va generar una reacció de rebuig per part d’un nombrós col•lectiu de persones, que defensava la titularitat pública de la capella amb el lema “Sant Miquel de Tudela de tots”. Esgrimien que convertir-la en propietat privada impediria que la gent hi pogués anar “a menjar la mona”, malgrat el suposat compromís de la nova propietària d’obrir la capella en dies determinats per al gaudi de tothom i, el que era més important, de restaurar-la convenientment –val a dir que ja havia perdut la volta de canó i que es trobava en un estat de perill imminent per a la seva pèrdua irreversible.

El clamor popular fou suficient perquè finalment l’Ajuntament de Cervera paralitzés la venta i Sant Miquel de Tudela passés a ser “de tots”. I tots contents. L’objectiu s’havia assolit. Ara bé, avui en dia l’església segueix sense restaurar i de ben segur en un estat més deplorable que fa deu anys. Hauria valgut la pena que aquests “tots” que en reclamaven el gaudi i que no la volien en mans privades, haguessin fet quelcom per impulsar la seva recuperació o, si més no, frenar-ne la degradació. Cal que hi pensem, tots plegats… .

La Vall d’en Bas és un d’aquells paisatges privilegiats i merescudament més ben posicionats en l’imaginari cultural del nostre país –sempre dic que si el moviment pictòric conegut com “l’Escola d’Olot” va sorgir a la Garrotxa fou en part perquè aquest és un entorn dels que semblen “fets expressament” per ser pintats.

Un dels petits nuclis més bonics de la vall és Sant Privat, un llogarret situat en un racó de fondalada, on una carretereta ja s’enfila cap al Ripollès i Osona, cap als tocoms de Vidrà. Hom dirà, quan arribi a Sant Privat de Bas, que el nucli és “típicament” medieval, amb la seva estructura closa i el campanar romànic que emergeix vora l’antic fossar. Però el cas és que Sant Privat –nucli i església del mateix nom- també és fruit de l’efervescència constructiva del segle XVIII. Així, l’església constitueix un bon exemple de les múltiples reformes que s’efectuaren en edificis d’origen romànic, gairebé sempre amb l’objectiu principal d’engrandir-los i fer-los més capaços per a la feligresia.

Com bé diu Xavier Solà en la seva tesi doctoral (La reforma catòlica a la muntanya catalana a través de les visites pastorals: els bisbats de Girona i Vic (1587-1800), publicada perla Universitat de Girona l’any 2008) les disposicions que es recullen en la visita pastoral de 1738 seran el primer pas per a una radical renovació de l’antiga església romànica de Sant Privat, que n’afectaria fins i tot l’orientació, incidint també en tot l’entorn urbanístic. Així doncs, malgrat conservar alguns elements que evidencien la seva filiació romànica, com seria part del campanar o la presència d’una finestra de doble esqueixada, l’església canviaria considerablement el seu aspecte, obrint-se a la plaça del petit nucli gairebé clos.

Així doncs, l’església presideix la plaça – a la que s’accedeix mitjançant un bonic pas cobert amb voltes arestades, també d’època moderna-, juntament amb “l’abadia” o rectoria, un gran edifici cobert a doble vessant i amb un vistós rellotge de sol a la façana. L’església presenta avui una façana molt ampla, fruit de l’ampliació  renovació del temple que consistí, a més de la construcció de la façana principal, en l’afegiment d’una nau més ampla que la primitiva i de capelles a l’altra banda.

El malmès arrebossat de l’exterior, que donaria unitat a aquests afegitons a la primitiva església romànica, encara deixa entreveure les restes d’esgrafiats senzills que reprodueixen de forma seriada motius geomètrics romboïdals, segons un tipus de “plantilla” molt utilitzada en les esglésies del segle XVIII –en trobem exemples a les església i santuari d’Ivorra (La Segarra) o a les Borges del Camp (Baix Camp) – que optaven per l’arrebossat a les seves façanes, que després ornamentaven una mica d’aquesta manera (vegeu l’entrada sobre els esgrafiats). Cal assenyalar que aquest tipus de decoració romboïdal sembla reproduir la que apareix treballada en relleu a la barcelonina església de Betlem.

L’element més destacable de la façana és la portada, de llinda plana però decorada amb una motllura prominent, relacionable amb la portada de l’església de Gombrén, al Ripollès, obra del mestre d’obres vigatà Josep Morató i Soler, que la reprodueix també a l’església osonenca de Sant Esteve de Tavèrnoles i en altres edificis vigatans com la casa Estrada-Villarrasa o la masia del Vilar de Sant Boi.

No tenim cap indici que els Morató haguessin treballat a la Garrotxa, però la proximitat territorial i el renom dels Morató fa ben plausible la coneixença de les seves obres per part dels mestres d’obres garrotxins, que com els Bertran tenien força contactes amb comarques com el Ripollès. De fet, es tracta de la mateixa portada que presenta la veïna església del Mallol, situada al capdamunt el poble, d’origen romànic com la de Sant Privat però encara més visiblement reformada. L’erosió i els escrostonaments han malmès visiblement aquesta portada, però encara són perceptibles les traces que la identifiquen com a bessona de la de Sant Privat.

L’artesana editorial Sidillà ha tret una petita joia de llibre, d’àuria proporció i tacte agradable, dedicat als “pobles perduts” (de fet, el llibre es diu així: Els pobles perduts, amb la coordinació de Xavier Cortadella i Judit Pujadó). Diferents autors recorren de cap a cap la geografia catalana per evocar-ne aquests espais de memòria viscuda, avui resguardada entre pedres aparentment silencioses, però que ens parlen d’història a crits: castells i esglésies romàniques, orgullosos i gairebé fantasmagòrics campanars barrocs, fins al record de les barraques del Camp dela Bota… .

De pobles abandonats n’hi ha pertot i sovint han estat objecte de tractament literari, com els Camins de quietud (2001), de Maria Barbal -un itinerari pels pobles abandonats del Pirineu- o Pobles abandonats: els paisatges de l’oblit (2009), de J.M. Almerich, que ens duu al País Valencià. També d’alguna manera el Mequinensa sota les aigües de l’univers literari de Jesús Moncada seria un d’aquests “pobles perduts”, com el Sarcènit d’abans del canal d’Urgell.  

Però a part de la suggestiva evocació literària, els pobles abandonats demanen a crits una reflexió sobre el seu estat (deplorable, la majoria de vegades), que encara deixa entreveure, però, un patrimoni arquitectònic sovint molt interessant i que es troba en una indefensió absoluta, a un sospir de perdre’s per sempre.

Seria el cas de Rubió de Baix (o de Sóls), ala Noguera, culminat pel castell-sala de volta apuntada i notablement esbotzat, o Santa Perpètua de Gaià (Conca de Barberà), on la dicotomia castell (medieval) i església (barroca) ofereix un perfil tan evocador com extremadament fràgil. Com fràgils i deixats de la mà de déu es troben els deshabitats poblets del “bosc del Siscar”, al municipi d’Oliola (Noguera), com Maravella o Claret (a l’estat precari dels quals va afegir-s’hi l’afectació del foc del juliol de 2009). Precisament a Claret hi trobem una petita esglesiola neogòtica, amb el record del seu fundador y senyor del lloc, el cerverí Faust de Dalmases i Massot.

En altres llocs s’han pres mesures d’urgència, com a Sallent de Solsonès (o de Sanaüja) on s’ha consolidat la parcialment enrunada torre medieval i s’ha recuperat l’esglesiola gòtica -d’on sortí la meravellosa verge del MNAC.

Un exemple singular de recuperació parcial seria el cas de Tiurana, poble “nou” emplaçat a la serra de Solés i “inaugurat” l’any 2007, després que el poble vell s’hagués d’abandonar definitivament, l’any1999, acausa de la construcció del pantà de Rialb. En el nou i alterós emplaçament s’hi traslladaren alguns elements interessants de l’antic nucli, com la façana de l’església de Sant Pere o els porxos del carrer Major, elements tots del segle XVII, com algunes cases magnífiques que hi havia al mateix nucli i que no es pogueren salvar, de notables arcs adovellats, grans finestrals motllurats i galeria de solana. Tiurana era un exemple de com el segle XVII fou una època constructivament força interessant al nostre país, malgrat encara arrossegui el llast de la sempiterna “decadència”.

Les pedres ben escairades de les façanes de l’antiga Tiurana ho corroboraven, com ho fa també la magnífica rectoria de l’abans esmentat llogarret de Sallent –i que abans era, inequívocament, la casa del senyor del lloc. També és del XVII el palau dels Erill, a Guissona (espai al qual avui podem accedir si anem al Teatre de ca l’Eril, un recuperat espai de cultura i sala de concerts iniciativa del Joan Pons, cantautor conegut com “El Petit de ca l’Eril”). Però d’això en parlarem un altre dia (de l’arquitectura incògnita del segle XVII).

Ara toca alertar sobre els pobles que realment ja estan “perduts” i que ja mai seran objecte d’atenció per cap administració: les heures en cobriran les pedres i els esbarzers “fortificaran” l’accés a les cases i als carrers –com Vallferosa (Torà,la Segarra) o Les Sitges (Torrefeta i Florejacs,la Segarra)- que en un altre moment devien ser plens de vida i d’orgull al peu de fortaleses tan insignes, com els castells homònims dels nuclis esmentats. Precisament el dinamisme generat al voltant d’aquests castells magnífics (els millors de la Segarra) podria constituir un raig de llum i d’esperança per a la futura rehabilitació d’aquests nuclis (a Vallferosa ho dificulta l’accés, però a les Sitges seria perfectament plausible).  

Esperem almenys, que iniciatives com la recuperació de Solanell (Montferrer i Castellbò, Alt Urgell), impulsada pel jove arquitecte tarragoní Tomàs Forteza, http://solanell.blogspot.com.es/p/la-historia-i-el-projecte-de-solanell.html puguin esdevenir exitoses, i els nostres pobles “perduts” –alguns d’ells autèntiques fites (o landmarks) en el nostre horitzó quotidià, sentimental o vital- almenys no siguin pobles “oblidats”.

Fa pocs dies vaig visitar l’església del Pi, que encara no havia vist des de la seva reobertura, l’any passat, com a nou espai museístic –o més ben dit, com a església que ha incorporat un espai museístic al seu conjunt. Fa anys hi entrava sovint, al Pi, durant les meves passejades pel Gòtic. L’amplíssima nau és d’aquells espais majestuosos però reconfortants, sobretot després de perdre’s pels carrers estrets que caracteritzen l’urbanisme de la zona, malgrat les placetes que envolten la basílica. Sempre donava un cop d’ull a les capelles de la Verge dels Desemparats i a la de Sant Miquel, per retre el meu particular homenatge als escultors Ramon Amadeu i Salvador Gurri. Però ignorava de ple els tresors amagats d’aquest temple començat al segle XIV, que té en el seu campanar vuitavat una de les talaies de la Barcelona antiga i que és conegut també per albergar la sepultura de Sant Josep Oriol –també hi és enterrat el pintor Antoni Viladomat-, per ser la seu de l’Arxiconfraria de la Puríssima Sang–la que acompanyava els condemnats a mort i que va popularitzar l’expressió de “treure el Sant Cristo gros”, en referència al Crist obra de Jeroni Xanxo, que es treia per les execucions “múltiples” (quan només s’executava un reu, es treia el “Sant Cristo xic”)- i per ser la seu dels “Gegants del Pi” (els que ballaven pel camí).

Però poca cosa més en sabia, dels tresors i singularitats d’una de les esglésies més importants i emblemàtiques de Barcelona, fins que un antic alumne, l’Albert Cortés (avui sagristà del Pi), em va convidar a conèixer els nous espais que ara s’obrien al públic. Era el dia de la festa de Sant Josep Oriol, el famós “Doctor Pa i Aigua”, un dels sants més populars i estimats en l’imaginari religiós barceloní: les seves relíquies s’havien tret del sepulcre i s’exposaven públicament, per després tornar-les en ofici solemne a la seva sepultura. L’Albert em va fer una visita de luxe: vaig poder apreciar de ben a prop el magnífic Sant Josep Oriol de Ramon Amadeu i conèixer detalls de la “redescoberta” d’algunes peces que ara formen part del Tresor de la basílica, com el delicadíssim Lignum crucis o la Sagrada Família d’Antoni Viladomat. Una sala contigua exposa importants testimonis documentals i interessants fragments d’arquitectures efímeres, exposats amb una museografia que per senzilla no deixa de ser ben digna. L’oasi de l’antic “hort del Rector” ofereix la singularitat d’un jardí en ple “cor de la ciutat”, als peus del ferreny campanar, que sembla que ben aviat es podrà visitar. L’audiovisual de la cripta completa el conjunt d’espais visitables, que contribueixen a formar-nos una idea molt més complerta de la importància d’aquest temple com a una de les parròquies de referència de la Barcelona secular i com un dels seus monuments històrics més importants. Vaig sortir del Pi molt contenta: en primer lloc per l’Albert, que havia estat un alumne excel·lent quan era ala UAB i que ara, amb la seva joventut extrema, havia pogut participar de primera mà en la creació de tot un espai museístic d’aquesta rellevància -“Saps que ets molt afortunat?” vaig dir-li plena d’orgull. I satisfeta també per veure com l’espai renaixia i brillava novament –i amb un futur més que prometedor pel potencial de les recerques que s’estan duent a terme-, enmig d’aquesta època sovint tan descoratjadora pel món de la cultura i la recuperació del patrimoni.       

Cinc Claus (o Cinclaus) és un llogarret minúscul (no arribaríem a qualificar-lo com a poble) de la plana empordanesa, prop de Sant Martí d’Empúries i de l’Escala. Més que presentar una configuració pròpia d’un nucli urbà, l’antic Centum claves d’origen medieval sembla format per uns quants masos que s’hagin aglutinat en un mateix indret. Edificis sobris de finals del XVII, coberts a dos vessants, amb finestres amb detalls gòtics i un rellotge de sol –de colors vistosos- a la façana: aquest és l’esquema que es repeteix a les cases de Cinc Claus, indefectiblement. 

Vaig tornar-hi, després de molts anys, fa dues o tres setmanes: si bé tot semblava al seu lloc, el conjunt havia sofert alguns canvis importants. En primer lloc, les dues cases que dominen el perfil del nucli només entrar –Mas Concas i Mas Perequintana- s’havien convertit en sengles restaurants i establiments de turisme rural. Mas Concas havia estat propietat de l’escriptora Caterina Albert, més coneguda com Víctor Català, que ens llegà algunes de les més impactants històries vinculades al món rural. Aquesta il·lustre veïna de l’Escala havia heretat la propietat del mas de Cinc Claus, que l’any 1833 havia adquirit la seva àvia i portava amb mà de ferro l’administració de la seva hisenda rural. Ara el seu mas és un establiment dedicat a l’hosteleria i que reivindica el seu nom literari “Víctor Català” com a reclam turístic.

Però vaig endinsar-me al nucli, fins a l’esglesiola de Santa Reparada, i la meva sorpresa va ser majúscula: havien restaurat el Mas Sastre, fins a deixar-lo pràcticament desconegut. El Mas Sastre havia estat habitat durant els anys vuitanta per l’escriptor Lluís Racionero, on hi devia escriure almenys part del seu “Cercamón” (un llibre cabdal de la meva adolescència) i em fascinava el seu aspecte un pèl esbalandrat, però amb la mateixa “solera” de les altres cases i amb la mateixa identitat “gòtica” en les seves obertures –tant que es queixava Josep Pla, dels pagesos que es venien els finestrals gòtics de les seves masies, que passaven a decorar els xalets dels barcelonins… .

Racionero va deixar Cinc Claus ja fa molts anys, i no sabia que se n’havia fet, de la casa. En desconec els propietaris actuals, però sí que puc dir que –malgrat la bona i honorable intenció- la restauració de la casa no em va agradar gens. Se li havia manllevat tot l’arrebossat (segons la falsa creença de que s’ha de “descobrir” la pedra de tots els edificis –com si els haguessin arrebossat per error o desconeixement) i el resultat era –com no podia ser d’altra manera- la manifestació d’un aparell de maçoneria del tot irregular –la pedra que està pensada per ser “vista” ja es treballa d’una manera més acurada- i, en conseqüència, s’havia hagut d’utilitzar un excés de morter (de color terra, això sí, però que no deixava de desvirtuar l’edifici original).

Vaig marxar de Cinc Claus amb una sensació estranya: aquell llogarret antic i immutable, mirall d’una forma de viure i poblar el territori havia canviat i no sabria dir si en la direcció correcta. Potser és l’única possible, davant l’alternativa de l’abandonament i la despoblació absoluta, però digueu-me sentimental: enyoro els records antics de la Víctor Català visitant mas i masovers i, també, el Mas Sastre amb aquella mica de decadència d’antuvi, però amb l’ànima impregnada que convidava a escriure i a somiar…

És ben sabut que els campanars són un element fonamental del nostre « skyline » geogràfic. Aquesta sensació s’accentua notòriament quan parlem de poblacions petites, perfectament integrades a l’orografia del paisatge, contrarrestades per aquestes verticals contundents que esdevenen autèntics fars i punts de referència. El de Vilalba dels Arcs és un d’aquells que s’albira de lluny i que desperta curiositats que no queden pas decebudes quan s’apropen a l’església. De fet, m’atreviria a dir que juntament amb el de Gandesa, és el més majestuós dela Terra Alta.   

Campanar i portada, dels primers anys del segle XVIII, posen de manifest la mestria en el treball de la pedra de Francisco de Ibanguenz de Unamena, mestre d’obres d’origen biscaí i que ja anteriorment havia dirigit les obres de l’església de Calaceit, a la veïna Matarranya. La presència d’Ibanguenz ve a reforçar la secular tradició de mestres d’obres i picapedres bascos o càntabres, que ja havien escampat la seva habilitat per tot el territori peninsular des dels segles XV i XVI fins al segle XVIII –passant per la presència a la catedral de Tortosa del mestre d’obres basc Martí d’Abaria, que en traçaria la façana durant el primer terç del segle XVII.

L’explosió barroca de la façana de Vilalba dels Arcs queda atenuada per la sobrietat gòtica de l’interior del segle XVI –emparentat amb les esglésies dela Fatarella(de portada barroca notable) ila Poblade Massaluca-, que combina una graciosa volta de creueria estrellada –amb les claus decorades amb escultura policromada- amb un alçat classicista, que devia conjuntar més amb el desaparegut retaule major, obra d’Agustí Pujol II.

Però tornem a la façana i més concretament a la portada: un vigorós espectacle de decoració grutesca que va dels caps d’angelet i motius vegetals de la part frontal als “putti” de cos sencer de l’intradòs, que duen els atributs de Sant Llorenç. La porta està flanquejada per pilastres i columnes exemptes, avançades respecte el pla de la façana, en forma d’estípits i amb capitell i collarí abombat. Quin contrast amb la discreta presència, a pocs metres, de la capella de la Mare de Déu de Gràcia!

Vilalba dels Arcs forma part dels escenaris de l’anomenada “Batalla de l’Ebre” i el seu perfil és com un manifest orgullós de supervivència (perquè no ens equivoquessim pas: els campanars també simbolitzen el poble, de vegades fins i tot contra el poder). Ara, ben entrat el segle XXI, les amenaces són unes altres i malauradament ja s’han complert, sota un bosc metàl·lic d’aerogeneradors gegantins (que sempre recauen –casualitat?- en aquelles comarques “menys afavorides”). Tres-cents anys fa que el campanar de Vilalba domina la bellesa angosta del territori i ara li ha sortit competència en aquests poc “quixotescos” molins de vent, que embruten el territori malgrat vendre’s com a energia “neta”. El campanar de Vilalba no embruta, dignifica i ennobleix. És per això que esperem que d’aquí a tres-cents anys més, el campanar persisteixi amb el mateix vigor que li conferí l’esmentat Ibanguenz, mentre que dels “molinets de marres” se n’hagi perdut la trista memòria.

Arribar a Madrona per entre els boscos de Pinell del Solsonès sempre resulta agradable, sobretot si és la primera vegada i s’hi ve des del cantó de dalt; la sorpresa de la panoràmica que se’ns obre al davant és majúscula: un imponent absis romànic amb notable decoració llombarda de voluminoses lesenes -esdevingudes semi-columes- senyoreja la part alta, malaguanyada ruïna de la primitiva església. A sota, un gran temple barroc de la segona meitat del set-cents amb campanar de torre centra l’atenció absoluta, malgrat estar voltat d’algunes cases que conformaven el llogarret.

Desafectat el gran temple romànic, l’església parroquial de Santa Maria i Sant Pere de Madrona se’ns presenta com una església de grans dimensions –més encara per la singularitat de l’indret on es troba. De la seva construcció en sabem que en un principi fou contractada pel mestre d’obres Francesc Pons, constructor del palau episcopal de Solsona i d’altres esglésies notables com la d’Ivorra. Però no sabem per quin motiu el document contractual fou cancel•lat i se’n realitzà un altre a favor de Jaume Fornell, mestre d’obres de Tentellatge.

Això era l’any 1771 quan encara era bisbe Fra Josep de Mezquía, mercedari (valent defensor de la prèdica en català) i promotor d’obres notables –malgrat sempre hagi quedat a l’ombra del seu successor, Rafael Lasala, el bisbe “il•lustrat” per execel•lència de la diòcesi solsonina-, com l’engrandiment del convent de Sant Ramon de Portell o la construcció de la capella i retaule de la Mercè a la catedral de Solsona, on també acabaria la façana i portada occidentals. A diferència del bisbe Lasala, apòstol d’un classicisme més contingut, Mezquía va emparar l’activitat de Carles Morató a Solsona, en el moment àlgid de la seva retaulística. I de fet, la de Madrona és una església que connecta perfectament amb la sensibilitat artística de Mezquía i les obres que promogué, al mateix temps que sembla beure encara d’algunes fonts “moratonianes”, amb la bicromia de la façana ocasionada pel contrast entre l’arrebossat i la pedra, que en dos franges verticals defineix l’estructura interna del temple i recorda una mica les maneres de l’església de Rupit, amb el coronament ondulat que tanta fortuna havia fet per tota la geografia catalana i en temples dels Morató com el mateix de Rupit, el de Sant Boi de Lluçanès o el de Sant Bartomeu del Grau.

Però com tot el territori dels boscos de Pinell, l’església de Madrona també guarda el seu secret a l’interior: unes magnífiques grisalles que decoren la superfície dels murs, ignotes i superbes i que prou són ben dignes de tot un “Vigatà”, que també utilitzà la grisalla als salons barcelonins del Palau Moja i del Palau del Bisbe. Madrona queda lluny, de la “capital”, però les pintures de Sant Pere demanen a crits que algú se les miri i en desperti la memòria; una memòria d’almenys dos segles que convindria reivindicar.

La serra de la Brufaganya, a l’extrem meridional dela Segarra històrica, té una màgia indiscutible, com ho corrobora el fet que el Sant Magí, anacoreta que hi vivia, va fer brollar una font del no res per apaivagar la set dels seus perseguidors –els romans que el van martiritzar, per allà al segle III. La tradició el situa enterrat en aquest lloc, on des del segle XIII hi existiria una església, completament renovada l’any 1732 per mestres d’obres cerverins, quan els dominics tenien cura del lloc i hi havia establerta una petita comunitat des de 1603, amb el patrocini dels Barons dela Llacuna.

Precisament serà a Cervera on (juntament amb la ciutat de Tarragona i la més propera Santa Coloma), Sant Magí gaudirà d’una devoció ciutadana més arrelada, ja que no només hi té capella, sinó que en pren el nom tot un barri sencer. De seva la popularitat en donen compte les excepcionals imatges antigues, preses per Àngel Toldrà Viazo, que mostren el “presumpte” sepulcre del sant tot cobert dels ex-vots oferts pels fidels.

Però la màgia d’aquesta serra quasi verge i d’una bellesa esquerpa sense massa concessions al lirisme, ve donada també per la proliferació d’antics eremitoris, que recorden la vocació anacoreta del sant. Serà precisament des de la fundació de la comunitat conventual, que comencem a trobar documentades les capelles-eremitoris construïdes pels propis frares que volien seguir l’exemple de Sant Magí.

D’aquesta manera, l’any 1606 tenim notícia d’un tal P. Jordi de Mendoza, organer portuguès, que havent vist aquell lloc, demanà als seus superiors per instal.lar-s’hi i esmerçar, en el redreç d’una ermita, les estrenes dels orgues de Montserrat i de Santa Caterina de Barcelona, que estava construint. D’altra banda, l’ermita de Sant Jacint fou fabricada per Fra Ciprià Mur aprofitant la cinglera de la serra, pels volts de 1606. El mateix any també s’acabava l’ermita de Sant Ramon, que fou excavada a la roca pel P. Fra Pere Màrtir Bosch.

L’ermita de Santa Caterina fou començada pels P. Fra Francesc Massó i Fra Bernat Serra i fou inaugurada l’any 1607, quan sembla que el P. Fra Pere Calçina tenia moltes carretades de pedra acumulades per tal de construir una ermita dedicaca a Sant Pere Màrtir, però l’obra mai es va dur a terme. També es té constància d’una ermita de Sant Vicenç, que l’any 1607 volia edificar un tal Fra Vicenç Senjoan, però de la qual tampoc es té constància d’haver estat finalment conclosa, com l’ermita dels Sants Apòstols, que era la més gran de totes i construïda per un tal “mestre Giralt”.

Tots aquests testimonis documentals, recollits en el seu moment per Sanç Capdevila, situarien la serra dela Brufaganya com un dels espais eremítics més interessants i prolífics de Catalunya, segurament només comparable amb el “desert” carmelità de Sant Hilari, a la Vall de Cardó (a la Ribera d’Ebre), estudiat per Carme Narvàez (vegeu: http://www.raco.cat/index.php/Recerca/article/view/27189/122944 ), si bé el de Sant Magí seria més primerenc. I encara avui, hom difícilment trobaria un lloc millor per enretirar-s’hi del brogit qüotidià.

La plana urgellenca del segle XVIII ens remet irremissiblement a la història d’aquest territori “abans del Canal”, és a dir, abans de la construcció del Canal d’Urgell –projecte anhelat almenys des del segle XVI i que al darrer terç del XVIII endegà la dinàmica, per bé que efímera, Societat Econòmica d’Amics del País de Tàrrega, que fou la primera d’aquesta naturalesa en constituïr-se a Catalunya.

Abans de l’arribada de l’aigua, l’Urgell era aspre i eixut, com els noms d’alguns llogarrets que hi havia i que ja no existeixen, com “Sarcènit” o “Escarabat”, de nom tan contundent com el poble d’”Utxafava” (avui reconvertit en el més amable “Vila-sana”). Ja sabem que el nom no fa la cosa, però aquest era el “clot de l’infern” abans de l’arribada de l’aigua, que fins llavors nomésla Verge de l’Horta –l’ermita de la qual també es troba a Ivars- podia concedir-ne la gràcia (per bé que l’any 1783 les pluges en foren tant, d’excessives, que l’aigua entollada va donar lloc a la terrible epidèmia de tercianes que va assolar el Pla urgellenc).

Però aquests temps també deixaren, entre els comuns habitatges de tàpia en un territori sense pedra, grans casals de notable arquitectura, com els dos que senyoregen la vila d’Ivars i la història dels quals sovint és confon: són Cal Sant i Cal Segarreta.

La primera és a la plaça Major, situada perpendicularment a l’església i l’altra és a uns cent metres, presidint una plaça posterior. Dic que les dues cases es confonen, perquè totes dues apareixen –o n’apareixen imatges, més ben dit- a Les cases senyorials de Catalunya, el llibre d’Oriol Pi de Cabanyes, amb les fotografies de Marta Povo, quan en realitat allà només es glosa Cal Segarreta, que esdevingué la més important de les dues.

La barreja de les dues cases, però, es deu a vicissituds històriques: Cal Sant abans tenia el nom de Cal Segarra i aquests estaven emparentats amb els marquesos de Cruïlles, que tenien possessions a la vila. Fou un cabaler d’aquesta casa, Jaume Segarra, qui fundà Cal Segarreta (en referència diminutiva a la casa pairal), havent-se enriquit amb la criança de mules. Qui va construir la casa com avui la coneixem, però, fou Pere Segarra, al darrer terç del segle XVIII –i coincidint amb la construcció de l’església parroquial-, qui farà construir al seu interior una capella dedicada a Sant Pere, l’existència de la qual s’evidencia pel petit campanaret integrat a la façana de la casa. I el cas és que amb el temps, Cal Segarreta va passar per davant de Cal Segarra, que va anar a menys i es va acabar venent i segons expliquen, a causa de l’afecció al joc, a l’amo “li van haver de pagar l’enterrament els de capitania”.

Però avui totes dues són cases nobles, austeres potser per mor de la geografia on es troben i que estalvien parcialment la pedra, que arriba només fins a mitja alçada de les façanes, però que tornem a trobar a la part posterior dels edificis, en grans galeries posteriors de grans arcades, mirant al sud. A cal Segarreta, les columnes que separen els arcs tenen la base en elaborada forma de bulb, com a la Universitat de Cervera. El mestre d’obres Francesc Albareda utilitzaria també els acants de les columnes a les portades de les esglésies de Maldà i del Palau d’Anglesola. L’aigua encara tardaria a arribar (i amb l’aigua, el còlera), però el segle XVIII deixà una empremta definitiva en la fesomia de la vila i ens llegà els edificis més interessants que s’hi conserven.

El segle XVIII deixà al centre de la plana empordanesa la que havia de ser la fortalesa més gran d’Europa. Però no és del soberbi i inacabat castell de Sant Ferran que voldria parlar –havent estat prou estudiat i essent encara avui dia objecte d’alguna tesi doctoral- sinó de l’impacte que pensem que havia de tenir sense cap mena de dubte la seva construcció.

D’entrada, sabem que un dels enginyers que hi treballà fou el barceloní Carles Cabrer, que a Barcelona projectarà el nou Teatre de la Santa Creu, concebut com un teatre a l’avantguarda europea del moment (salvant les distàncies amb el revolucionari teatre de Besançon de Claude-Nicolas Ledoux, és clar) i durant la seva estada a les obres de la fortalesa figuerenca, serà l’artífex del disseny de la nova població de Colera i del projecte d’un eixample a Olot, que no es va arribar a realitzar i que contemplava la creació de places amb una estructura radial.

Però de ben segur que les obres de Sant Ferran, tal com succeí anteriorment en projectes d’envergadura semblant com la Ciutadella de Barcelona o la Universitat de Cervera, atragueren nombrosa mà d’obra de procedències diverses i que probablement s’instal·laria en aquest territori de manera indefinida. Això els portaria segurament a treballar en d’altres obres i fins i tot a dirigir construccions de nova planta –seria el cas de l’església de Llançà o la de Garriguella, per posar només dos exemples- o a fer importants reformes en edificis preexistents. Entre aquest darrer supòsit hi trobaríem els exemples de l’església de Borrassà, amb un interior gòtic (per bé que del segle XVII) i una façana i campanar setcentistes o fins i tot l’Escala, que també és una església gòtica que estrenarà façana durant el set-cents.

En coneixem alguns dels artífex: un tal Romuald Vilar a Borrassà, Francesc Soriano a l’Escala. Però quina relació tingueren (si en tingueren) aquests mestres d’obres amb la fortalesa de Sant Ferran? Certament, els Soriano -als quals Carles Dorico els hi dedica un estudi amb noves i interessants aportacions al darrer volum dels “Annals de l’Institut d’Estudis Gironins”- són una nissaga de mestres de cases que arrelarà a Girona, on faran nombroses obres a la ciutat i també els trobarem en d’altres esglésies més fora de l’òrbita figuerenca com la de Vilobí d’Onyar, com també podem trobar el gironí Pere Albrador a l’església garrotxina de Tortellà, però desconeixem si aquests participarien d’alguna manera, com també els altres artífex menys coneguts de l’església de Borrassà –i els que resten en l’anonimat encara- en les obres del castell de Sant Ferran.

La qüestió roman, doncs, de moment sense resposta. Esperem que ben aviat s’endeguin nous estudis que permetin dibuixar amb precisió una cartografia de l’arquitectura setcentista empordanesa –encara molt mal coneguda- que permeti determinar la importància i la influència del que podríem anomenar “l’estela de Sant Ferran”.