Són dies de confinament, de patiment, de reflexió. Com tants altres sectors econòmics, el turisme es troba en estat de shock. Segurament per això necessita, més que mai, entendre cap a on va el món i començar a adaptar l’activitat turística a la nova realitat —i societat— que sorgirà després de la pandèmia. Aquesta necessitat del sector s’està abordant en múltiples webinars i articles a través dels quals experts en turisme intenten predir (amb totes les precaucions possibles per la gran incertesa del moment) quin podria ser el futur del turisme a mig i llarg termini (perquè a curt termini ja s’assumeix un 2020 perdut).
Entre aquests webinars destaco els següents: la conferència “El turisme després del turisme” (a partir del min. 58:00), del sempre magistral José Antonio Donaire, en el marc d’un debat sobre allotjament turístic organitzat per la Taula Gironina de Turisme; els webinars organitzats per Travindy, com ara “Propuestas para echar una mano desde un turismo responsable”; o el webinar de Reset the planet “Análisis crítico del modelo turístico actual: ¿cómo mejorar su resiliencia?”, amb Josep Puigdengolas. Així mateix, alguns articles d’interès són “Del “sobreturismo” al “infraturismo post covid-19”: reflexiones e ideas para hacer frente a la crisis”, de Julia Vera (Travelecoology), “Los días que vendrán”, de Chus Blázquez (Centre Espanyol de Turisme Responsable) o “Viajar después del Coronavirus. Como cambiará el mundo y el turismo tras la pandemia“, de David Gómez (Cuaderno de viaje).
Després d’escoltar i llegir aquests i altres webinars i articles, vull amb aquest post aterrar algunes de les idees i reflexions a l’àmbit de l’ecoturisme. Perquè, passada la crisi sanitària de la Covid-19, sembla que l’ecoturisme de proximitat, aquell que practiquem i practicarem als espais naturals que tenim més propers, presenta bones oportunitats. Ara i aquí n’apunto cinc, tot i que segurament n’hi ha algunes més.
1. Grups petits, destinacions no massificades
Un dels trets definitoris de l’ecoturisme és que s’ha de practicar amb grups petits de persones. Això evita impactes en el medi natural (com ara molèsties a la fauna), garanteix una experiència més satisfactòria i facilita una connexió més intensa amb la natura. Ara, a aquests beneficis, se n’hi afegirà un altre: pel fet de ser poca gent, el risc de contagi de malalties infeccioses serà baix (que no nul, perquè això dependrà de la responsabilitat de cadascú a l’hora de respectar el distanciament social).
Més enllà de l’experiència individual, les destinacions ecoturístiques —és a dir, els espais naturals protegits— solen aplicar mesures per evitar i gestionar la massificació en certes èpoques i moments de l’any (si bé és cert que no sempre se’n surten). Aquesta gestió de l’ús públic i dels fluxos de visitants prendrà més rellevància que mai; per tant, caldrà destinar-hi més recursos i millorar-ne l’eficàcia.
2. Entorns saludables, destinacions properes
Chus Blázquez, del Centre Espanyol de Turisme Responsable, apunta que “la tendència que ja existia en el mercat turístic cap al retorn a allò proper i saludable s’ha accelerat amb aquesta crisi i col·loca les destinacions de proximitat, rurals i d’interior en una posició privilegiada”. El professor Donaire creu que qualsevol estratègia de comunicació turística (tant d’empreses com de destinacions) haurà de ser capaç de transmetre i garantir dos missatges: que l’experiència turística es desenvoluparà en condicions de seguretat i que ho farà en espais saludables.
L’ecoturisme de proximitat, aquell que es practica en espais naturals propers, pot complir novament amb aquestes demandes que vindran. La seguretat, pel fet de practicar-se en grups petits (ja n’hem parlat); la proximitat, perquè d’espais naturals atractius el nostre país n’és ple, i la salut, perquè què millor que el contacte amb la natura per enfortir la nostra ment i el nostre cos (llegiu si no la declaració sobre la interdependència entre salut i natura a Catalunya).
3. Espais ben conservats per prevenir pandèmies
En aquest article de Raúl Rejón s’explica que “la destrucció d’hàbitats provocada per les activitats humanes, que està causant una extinció massiva d’espècies, està darrere de l’origen i l’expansió de malalties infeccioses que afecten persones, algunes en forma de pandèmia com l’actual COVID-19”. I en aquest altre article de Xavier Duran es diu que “la desforestació facilita el contacte d’animals que porten patògens amb les comunitats humanes”, i que la pèrdua d’espècies i d’individus implica que els virus “tenen menys diversitat d’animals per infectar”.
Si llegim aquests dos articles en clau contrària, resulta que la conservació d’hàbitats i espècies esdevenen estratègies clau per ajudar a frenar l’expansió de malalties infeccioses. Si ja eren conegudes una pila de raons per prendre’s seriosament la conservació de la natura i la biodiversitat, ara se n’hi afegeix una altra tan o més important. Per tant, cal afavorir polítiques, estratègies i activitats que contribueixin a la conservació del medi natural, i l’ecoturisme n’és una ja que sense natura ben conservada, adeu ecoturisme.
4. Les coses, més ben fetes que mai
“M’agradaria pensar que entrem en l’era de l’ètica”, deia el professor Donaire en la seva xerrada, apuntant el clam social que sembla que arribarà després de la pandèmia per exigir que les coses es facin bé. El Centre Espanyol de Turisme Responsable ho expressa en termes semblants: “Estem davant d’un canvi de paradigma de la indústria turística mundial davant aquest moment d’incertesa, cap a un major paper dels valors i del propòsit en les empreses turístiques”. I no només les empreses, sinó que els propis visitants respondran a un perfil “més compromès, més conscient i amb valors cada vegada més alineats amb la sostenibilitat”.
Tal com he explicat vàries vegades en aquest blog, l’ecoturisme, per definició, és i ha de ser un turisme responsable i sostenible. Per això, totes les definicions acadèmiques insisteixen en un seguit de principis que ha d’aplicar qualsevol producte que vulgui atorgar-se l’etiqueta d’ecoturisme. Si aquests valors de sostenibilitat i responsabilitat seran més demandats passada la pandèmia (esperem que així sigui), les empreses i els productes d’ecoturisme es trobaran a la pole position (i ho hauran de recalcar i comunicar eficaçment).
5. Respecte per la natura i més connexió presencial entre persones
La darrera oportunitat és la més profunda i seria una derivada (o potser l’origen) de l’anterior. Aquesta crisi ha evidenciat que les societats més benestants, i els països més rics, viuen (vivim) al marge de la natura i dels límits que imposa el planeta que ens acull. Així mateix, ha posat de relleu que, malgrat l’auge de les tecnologies de la comunicació i de les xarxes socials, les relacions interpersonals presencials i de qualitat seguiran sent més necessàries que mai.
Si alguna cosa promou l’ecoturisme i, en general, el turisme responsable i sostenible és el respecte pel medi natural i un apropament real a les persones que viuen on té lloc l’activitat turística. Les relacions humanes, ja sigui entre els propis turistes com amb els amfitrions, agafaran més rellevància, i qualsevol producte (eco)turístic les haurà d’emfatitzar i cuidar.
Conclusió i un desig
Malgrat el desastre humà, social i econòmic que deixarà la pandèmia del coronavirus, també s’obren oportunitats en molts àmbits que caldrà aprofitar. Sovint són canvis que ja s’intuïen però que ara s’acceleraran. L’ecoturisme de proximitat és un d’aquests àmbits que en pot sortir beneficiat, tan a curt com a mig i llarg termini.
M’agradaria pensar, doncs, que l’ecoturisme, el turisme de proximitat i el turisme responsable es prioritzaran, a partir d’ara, en les estratègies de promoció turística i de desenvolupament local. Així mateix, reclamo una gestió i una regulació de les activitats ecoturístiques que disposi de recursos i coneixement i que serveixi per garantir que aquestes noves necessitats socials seran satisfetes adequadament.