Entrades amb l'etiqueta ‘ParcsNaturals’

Els 14 parcs naturals de Catalunya: per triar i remenar

dimarts, 30/06/2015

Pocs països poden presumir d’una diversitat d’espais naturals tan gran en un territori tan petit. Catalunya, sí. I sembla que encara no en som del tot conscients, d’aquesta riquesa. Des dels 3.143 metres de la Pica d’Estats fins a les platges del litoral, la diversitat de paisatges i ecosistemes és notable. Dunes, penya-segats, planes estèpiques, aiguamolls, estanys i rius, boscos i muntanyes, valls conreades… N’hi pot haver més?

Un 30% del territori català està protegit per llei per garantir la conservació dels valors naturals i paisatgístics; ara bé, de tota aquesta vasta natura, les joies de la corona són els 13 parcs naturals i l’únic parc nacional. Tot seguit repassem alguns dels atractius més destacats de cada parc, i així us posem la mel a la boca… Com veureu, teniu per triar i remenar.

En cadascun trobareu una oferta àmplia d’activitats organitzades per empreses locals que us permetran gaudir de la natura i al mateix temps conèixer-la una mica millor. Per no ser injustos, us animem també a visitar altres espais naturals protegits que són igualment fantàstics –per exemple, tot el Prepirineu–, però que no gaudeixen de l’etiqueta de parc natural. I, sobretot, us encoratgem a apropar-vos a aquests entorns sense presses, respectant el medi i les persones que hi viuen, i convertint la pròpia natura en el centre de la vostra mirada.

1. Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
(declarat parc nacional el 1955, ocupa 14.119 hectàrees)

Segur que els teniu en ment: són els Encantats, un dels símbols de la muntanya catalana. Però aquest parc és molt més que això. Més de 200 estanys esquitxen un territori agrest amb cims escarpats que arriben als 3.000 metres. Espècies amenaçades com el trencalòs o el gall fer conviuen amb els àgils isards i les marmotes cridaneres. Alta muntanya en estat pur i aigua, molta aigua, amb cascades i rius sinuosos i serens com els del planell d’Aigüestortes.

Estany de Monestero.

Estany de Monestero, un dels més accessibles i alhora menys coneguts del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. © Xavi Basora

2. Parc Natural de l’Alt Pirineu
(declarat parc natural el 2003, ocupa 69.850 ha)

És el parc més extens de Catalunya i s’hi troba també el punt més alt, la Pica d’Estats. Un territori salvatge i amable alhora. Salvatge perquè s’hi conserven racons remots i inaccessibles, hi sobreviuen boscos madurs que no es talen des de fa molt temps i hi viuen els mamífers més grans del país: l’ós bru, sempre misteriós, i el cérvol, que ens captiva cada tardor amb l’espectacle de la brama. Un espai també amable pel paisatge bucòlic de les valls, amb una activitat ramadera viva i uns pobles de postal.

3. Parc Natural del Cadí-Moixeró
(declarat parc natural el 1983, ocupa 41.060 ha)

Dues de les estampes muntanyoses més fotografiades del país es troben en aquest parc: la cara nord de la serra del Cadí, pura bellesa visual, i la peculiar silueta del Pedraforca, símbol de l’excursionisme català. Però aquest parc és també el regne de l’isard i de dos ocells forestals difícils de veure però d’una gran vàlua: el picot negre i el mussol pirinenc. Boscos de pi negre i avetoses entapissen aquestes muntanyes curulles de tradicions, llegendes i una vida rural que encara batega.

4. Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa
(declarat parc natural el 1982, ocupa 15.309 ha)

A Catalunya també hi tenim volcans. Adormits, diuen els experts, que no vol dir extingits. A la Garrotxa n’hi ha fins a una quarantena, juntament amb una vintena de colades de lava. Destaquen el volcà del Croscat, d’erupció més recent (fa 14.000 anys  11.500 anys), i el de Santa Margarida, amb una ermita al bell mig del cràter. Però aquest parc també és conegut pels seus boscos, espessos i humits, entre els quals un s’emporta totes les mirades: la fageda d’en Jordà, que a la tardor ofereix una gamma de colors ocres, grocs i vermells que fa embadalir.

Fageda Garrotxa

L’interior d’una de les moltes fagedes del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. © Xavi Basora

5. Parc Natural de Cap de Creus
(declarat parc natural el 1998, ocupa 10.813 ha terrestres i 3.073 ha marines)

En aquest extrem del país, tocat per la tramuntana i on el Pirineu s’abraça al Mediterrani, hi afloren les roques més antigues de Catalunya, formades fa 500 milions d’anys. Per si això no fos poc, aquest indret és l’únic de la Terra on s’observen les pegmatites, unes roques de colors blancs, taronges i rosats. Recorreu el paratge de Tudela i assistiu a un autèntic espectacle geològic. Perdeu-vos per les cales verges i rocoses d’aquest paradís i, si podeu, exploreu els fons marins on abunden els alguers de posidònia i una fauna marina fascinant.

6. Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà
(declarat parc natural el 1983, ocupa 4.721 ha)

Emblema de la lluita ecologista dels anys 70 del segle passat, aquests aiguamolls són una joia paisatgística que cal observar al capvespre des de l’interior d’un aguait. Llacunes, maresmes, closes, rius, camps i platges amb dunes formen un ric mosaic d’ambients on viu una gran diversitat de fauna, amb els ocells com a principal focus d’atenció. Fins a 338 espècies diferents s’han observat al Parc, que té una gran importància com a zona de parada i fonda de nombroses aus migratòries en el seu viatge entre l’Àfrica i Europa.

7. Parc Natural del Montgrí, Illes Medes i Baix Ter
(declarat parc natural el 2010, ocupa 8.192 ha)

Al bell mig de la Costa Brava s’aixeca un massís imponent –el del Montgrí–, coronat per un castell i que s’aboca al mar creant els penya-segats més vertiginosos del país, amb coves i túnels submarins de gran bellesa. Als peus del massís, hi ha la plana empordanesa, elogiada per l’escriptor Josep Pla, i on sobreviuen aiguamolls naturals, platges amb dunes i uns arrossars denominació d’origen. I ja a dins del mar, els fons marins més observats i preuats: els de les illes Medes, amb gorgònies, coralls vermells, esponges i dàtils de mar, entre molts altres.

8. Parc Natural del Montseny
(declarat parc natural el 1987, ocupa 31.064 ha)

Aquest massís imponent és una gran illa de biodiversitat i una reserva d’aigua a tocar de la gran metròpoli barcelonina. Amb cims emblemàtics de l’excursionisme català com el Turó de l’Home o el Matagalls, aquest espai forestal destaca per una diversitat de boscos i ambients naturals concentrada en poc espai: des d’alzinars mediterranis, amb el senglar com a emblema i les carboneres històriques, fins a fagedes i avetoses que acullen torrents d’aigües fredes on s’amaga un tritó únic al món descobert fa pocs anys.

9. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac
(declarat parc natural el 1987, ocupa 13.691 ha)

El cim de la Mola, ben visible des del Vallès i més enllà, és el punt més emblemàtic d’aquest massís caracteritzat per cingleres de dos colors –grises i rogenques– esquitxades de monòlits i farcides de coves i balmes. Un paisatge que vindria a ser una mena de fortalesa pètria ben protegida gràcies a l’espessor dels boscos d’alzines i de pins. Rapinyaires emblemàtics com el duc sobreviuen a les canals més feréstegues, mentre els ratpenats habiten a les coves més fosques.

10. Parc Natural de la Serra de Collserola
(declarat parc natural el 2010, ocupa 8.259 ha)

El parc més urbanita, ja que es troba al bell mig de l’àrea metropolitana de Barcelona i, per tant, envoltat de quatre milions de persones. Un luxe per a totes elles, ja que en poca estona poden passar de la plaça Catalunya a estar a l’interior d’una autèntica selva mediterrània. I és que aquest parc és una bona mostra del bosc mediterrani, amb l’alzinar com a estrella, i farcit de racons encisadors, masies, ermites, torrents, fonts i petites clapes de conreu. Collserola és una mena de miracle natural que, malgrat les pressions, encara conserva una natura sorprenent.

11. Parc Natural de la Muntanya de Montserrat
(declarat parc natural el 1987, ocupa 3.630 ha)

Conegut pel monestir, lloc de culte i icona turística, aquest espai natural acull uns altres monuments, en aquest cas geològics, que són excepcionals: agulles, canals i monòlits formen un paisatge únic al país. Escolliu algun itinerari que s’endinsi cap a l’interior del massís i deixeu-vos sorprendre per les formes curioses dels conglomerats, roques formades fa milions d’anys a partir de sediments transportats per torrents desbocats. Potser també us hi trobareu alguna cabra salvatge, reintroduïda l’any 1995.

Al sector de les Agulles, al Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, és on millor es poden observar les formes capricioses dels conglomerats. © Xavi Basora

12. Parc Natural de la Serra de Montsant
(declarat parc natural el 2002, ocupa 9.242 ha)

El Montsant és l’espai que complementa a la perfecció els atractius de la comarca del Priorat: vi, cultura, paisatge i natura donen lloc a un maridatge ideal. Una serra santa, com el seu nom indica, on regna el silenci i es respira, en cada racó, una profunda espiritualitat. Un paisatge de cingleres que semblen inexpugnables però que no ho són gràcies als graus, passos entre les roques que ens permeten accedir a la part més alta del massís. I si mireu al cel, potser hi observareu un dels rapinyaires mediterranis més amenaçats: l’àguila cuabarrada.

13. Parc Natural dels Ports
(declarat parc natural el 2001, ocupa 35.050 ha)

Feréstec i immens són potser els adjectius que millor defineixen un dels parcs més desconeguts però més fascinants alhora. Cabres hispàniques i ocells com l’àliga daurada i els voltors recorren i sobrevolen aquest massís de relleus trencats on destaquen barrancs, gorges, gúbies, cingleres i agulles al més pur estil montserratí. I també els boscos, amb la presència de fagedes –cosa ben estranya tan al sud–, i les plantes, amb més de mil espècies que fan d’aquest espai un autèntic paradís botànic.

14. Parc Natural del Delta de l’Ebre
(declarat parc natural el 1983, ocupa 7.802 ha)

Juntament amb la Camarga francesa i Doñana, el Delta de l’Ebre és una de les zones humides més importants de l’Europa occidental i la més gran i espectacular de tot Catalunya. Aquesta gran planícia de forma triangular creada pel riu Ebre és un paradís per als ornitòlegs, que arriben aquí de tot Europa per observar flamencs, gavines corses i fins a 360 espècies més. Sobta, però, el nombre d’ocells que hi ha, que poden arribar, segons l’època, als 100.000 exemplars. Una avifauna que viu a les llacunes, salines i canyissars, però també als arrossars, i demostren que, tot i les friccions, la convivència amb els humans és possible.

Platja Fangar

La platja i el far del Fangar, al Parc Natural del Delta de l’Ebre. © Xavi Basora

Més informació

Nota final: article publicat originalment a la revista digital Ets el que menges.