Arxiu del mes: juliol 2010

Ha estat bé, molt bé (CB VI)

dimecres, 21/07/2010

S’ha acabat aquest curt però intens viatge per la costa gironina i s’ha acabat bé, molt bé, amb una visita de luxe al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, de la ma de l’Antoni Roviras, amb qui m’uneix una bona i antiga relació. No us perdeu, si podeu escapar-vos-hi, l’exposició “Veus de la Mediterrània”, un projecte ambiciós i ben travat que ofereix una singular mirada de les cultures que vivim a redós d’aquest mar.

Aquesta aposta de la revista Descobrir d’unir escriptor i fotògraf per realitzar junts una crònica de viatge, em va semblar una gran idea pel que té de posar l’accent en la mirada —en les mirades— més que no pas en la descripció més clàssica d’un territori. Dubto que hi hagi un espai més escrit, descrit i lloat pels catalans que la Costa Brava (he comprovat que mig país hi estiueja, és a dir, Barcelona, acompanyats de mitja Holanda, algun barri moscovita i una parella d’americans que feien exercici prop de la cala d’Aiguafreda). Tanmateix, estic convençut que el relat que en sortirà d’aquesta experiència serà ric i interessant, fins i tot pels els qui coneixen a fons aquestes muntanyes que es banyen a la Mediterrània (crec recordar que el número 150 serà el d’octubre o novembre).

_RLM9242BX.jpg

Turista americana fent exercici matinal prop de la cala d'Aiguafreda, Baix Empordà. © RLM

D’altra banda, ha estat un plaer compartir aquesta experiència amb el Pep Coll. És obvi que, a més d’un bon escriptor (un fet contrastat), també és un gran caminador i excel·lent company de viatge. Em costa trobar entre els escriptors que coneix-ho algú capaç de digerir la temperatura i llargada de les etapes que hem recorregut sense maleir constantment el sol, la calor i la seva excelsa mare.

_RLM9298BX.jpg

Platja de sa Riera, Baix Empordà. © RLM

Val a dir que el viatge ha comptat amb el valuós —i còmode— suport de l’agrupació hotelera Costa Brava Centre Hotels i del patronat de turisme Costa Brava de la Diputació de Girona. Ens hem sentit molt ben tractats. A més de facilitar-nos informació i reservar els hotels, hem pogut gaudir del servei de transports dels equipatges d’hotel a hotel. És a dir, caminàvem amb una motxilla només amb aigua, menjar, la crema solar, els mapes, una guia…, tot i que un dels dos carregava també ferros i vidres, és clar. Val a dir que aquesta agrupació i el seu gerent, el Martí Sabrià, fa molts anys que aposten i creuen en el turisme a peu. De fet, són uns pioners (vaig conèixer el Martí quan vaig triar els primers productes de senderisme que van començar a elaborar amb operadors especialitzats anglesos, a mitjans dels noranta, com a cas d’estudi per a la meva tesi de llicenciatura). Ens comentava que, en pocs mesos oferiran la possibilitat de recórrer la costa a peu i contractar via internet aquests serveis. Una gran idea, sens dubte.

Pels qui s’animin a fer-ho cal advertir que l’estiu no és, definitivament, la millor època. La primavera i la tardor són, en canvi, molt més adients i fins i tot les llums d’hivern poden fer el recorregut molt interessant, alhora que el mestral hi pot afegir un punt d’èpica. A més a més, la llargada de les etapes que s’estableixen a la topoguia del GR 92 les trobo excessives, especialment si el temps és calorós, és clar, però no sols per aquesta raó. Soc conscient que vint i tants kilòmetres és una distància assumible pels bons caminadors. De fet, hi ha qui en faria tres vegades més sense despentinar-se i tallant-se les ungles dels peus alhora. Ara bé, aquest és un itinerari per badar, per degustar, per assaborir racons, cales, penya-segats, llums i aigües; per passejar pels pobles, per fer cafès, per entrar als museus, per fer-la petar amb els qui hi viuen. Etapes d’uns quinze o setze kilòmetres serien perfectes. Jo ho veig així, és clar, però si algú té pressa per arribar (a on?) o vol batre rècords… endavant!

De tota manera, allò que sí hem pogut copsar caminant en ple juliol, és com batega la Costa Brava en plena ebullició (mai millor dit).

_RLM9277BX.jpg

Les aigües de la reserva marina de ses Negres, Baix Empordà. © RLM

On ets mestral ? (CB V)

dissabte, 17/07/2010

Avui el mestral ha fet vacances i la xafogor ha tornat a ser molt considerable. Si bé, la temperatura no ha estat tan desmesurada com el dimarts i dimecres, el sol ha picat de valent. El tram entre Aiguablava i la platja de Pals resseguint el cap de Begur ha resultat ser més aviat prescindible sinó fos que algunes raconades són magnífiques. La primera pujada al cap de Begur, el GR s’enfila com pot per un vessant molt dreterut on, temps enrera, segur hi havia hagut un camí de ferradura entre vinyes. Ara però, l’experiència es salvatge i mancada de cap lògica. Tanmateix, la vista sobre Aiguablava acaba sent magnífica. Més endavant ve l’urbanització de la Borna. Déu meu! horrorós i lamentable el que han fet amb aquest vessant del cap de Begur. Després, l’encantadora platja de l’Illa Roja ens ha reconciliat amb el paisatge, just abans d’entrar en la immensitat de la platja de Pals. A l’arribar a l’Estartit ens esperava una altra sorpresa. Hem sortit a passejar i a donar la volta a les illes Medes gràcies a una senyora riallera, però molt reservada, la Mare de Déu del Carme. Ni el nen Jesús ni la cobla s’han marejat.

I demà tornem a casa.

_RLM9763BX.jpg

Tatuatge d'una dependenta en una botiga de records de l'Estartit, Baix Empordà. © RLM

Ha bufat Mestral. Déu existeix! (CB IV)

dissabte, 17/07/2010

Si algú ha seguit el dia a dia d’aquesta singular singladura, haurà comprovat que ahir no hi van haver notícies. L’hotel que havien volgut reservar-nos l’Aiguablava —un clàssic de prestigi— era ple i l’altre únic hotel  a la petita cala —el Bonaigua— no tenia internet, ni aire condicionat i eixugar-se amb les tovalloles era un exercici delicat per no endur-se la pell que el sol havia castigat durant hores (masses hores). En canvi, han estat molt, molt amables. Vam perdre el bus per puja a Begur i, sense esperar-ho, un responsable de l’hotel va aparèixer amb les claus d’un cotxe dient: —Jo no el necessito fins demà a les quatre. A més, no vam pensar en avisar a temps que volíem alguna cosa per esmorzar a quarts de set. A l’anar a dormir (passades les 12 h), després d’un suculent i encantador sopar amb Martí Sabrià, la cuina del nostre hotel era, lògicament, tancada. Doncs bé, l’avia de la família propietària de l’hotel ens ha atès fantàsticament bé quan tot l’hotel dormia.

El dijous va bufar una mica de mestral que, a més de netejar el cel, va fer baixar la humitat i va refrescar una miqueta. A les set del matí ja feia una estona que caminàvem i la jornada entre Palamós i Begur va resultar, probablement, la més bonica (és clar que el fet d’haver tancat la porta del forn va ajudar). Novament van ser més de vint kilòmetres, però aquest cop ens vam aturar al migdia, a refrescar-nos amb un inoblidable bany a les refrescants aigües de Tamariu. Després, un entrepà, una cervesa i 15 minutets de migdiada reparadora sota l’ombra de pins i alzines sureres. Una jornada cansada però plaent, per recordar. I Begur, amb molt d’ambient d’estiu entre uns carrers endreçats que recorden més Europa que casa nostra.

_RLM9065BX.jpg

Mercat d'artesans als carrers de Begur, Baix Empordà. © RLM

Senderistes al vapor (CB III)

dijous, 15/07/2010

El temps segueix igual d’esplèndid. A les 7 h del matí ja portava la camisa xopa de suor. Déu meu, la humitat és tan alta que netejar-te les ulleres ja et fa suar. No cal explicar doncs l’aspecte que teníem quan, a les 14 h i sota un sol egipci, hem arribat a l’hotel de cala Fosca, passat Palamós, després de vint i no se quants kilòmetres (no recordava haver suat així des de fa molts anys).

Val a dir però, que el paisatge ha estat preciós. Les cales, els camins de ronda, les platges… La bellesa de s’Agaró però, m’ha deixat un cert neguit. Comprovar que una arquitectura dels anys 30 del segle passat va ser admirada en el seu dia i ho continua sent avui dia, t’enfronta de manera descarnada amb la realitat de l’arquitectura que hem estat fent les darreres dècades (cal començar a considerar com un ofici de futur el de barrinador i tècnic d’explosius) .

Aquesta tarda hem visitat el Museu de la Pesca de Palamós. Molt bé, si senyor. És realment recomanable i amb un horari adaptat al públic d’estiu (de 10 h del matí a les 9 h del vespre). En un moment m’han vingut al cap moltes lliçons pendents que encara tenim a Tarragona (per exemple).

Demà tenim una altra etapa ben bonica, igual o més suada, i jo tinc el genoll esquerra ben emprenyat. Espero que la nit faci de bàlsam.

_RLM8318BX.jpg

Comprant més crema de protecció solar a Platja d'Aro, Baix Empordà. © RLM

Calor… calor, calor! (CB II)

dimecres, 14/07/2010

Les previsions s’han complert. Totes. Hem patit molta calor  i, tot i que hem sortit aviat, hem arribat tard, a les 2 de migdia, amb els peus bullint, completament amarats de suor i més morts que vius després de vint i tants quilometres i un desnivell gens menyspreable per tractar-se d’una ruta costanera. Primer la dutxa i després la piscina però, han fet miracles i sembla que reviscolem.

El massís de Cadiretes ha de ser un lloc ben interessant…, però a l’hivern potser. Avui, massa sol, massa llum i pistes massa amples. Només ha faltat l’aspecte decadent del que havia estat el gran santuari de Sant Grau d’Ardenya. Tanmateix, caminar entre alzines sureres sempre resulta sorprenent, amb aquells troncs mig despullats de pells d’aram.

Sant Feliu de Guíxols transmet unes sensacions molt agradables; principalment la d’una població turística que no ha esta fagocitada per aquesta activitat i que manté la seva personalitat.

Demà partim cap a Palamós i, no se perquè no deixo de pensar en aquell acudit de l’Eugenio

—…a  ti te parió una madre

—Y a ti una gamba, bandarra!

_RLM8161BX.jpg

Mirador de l'Ermita de Sant Telm, Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà. © RLM

La Costa Brava calenteta (CB I)

dilluns, 12/07/2010

Aquesta tarda hem arribat a Tossa de Mar. La població mostrava un animat ambient estiuenc, però sense ser excessiu. Aquí ens havíem citat l’escriptor Pep Coll i jo per dur a terme un encàrrec ben especial de la revista Descobrir Catalunya que ja prepara el seu número 150 amb una edició especial.

El Pep Coll té la missió de confeccionar un relat de viatge d’un indret prou allunyats dels seus Pirineus estimats (i “maleïts” també, és clar). El meu és d’acompanyar-lo i confeccionar el relat visual. El viatge el començarem demà, a les 6 del matí, a peu, caminant amb unes prediccions que parlen de temperatures de 37º. Està clar que hem encertat els dies (Déu meu, no faig més que pensar en aquells cucurutxos de gelat que se’ls cauen als nens damunt l’asfalt bullint… i no se perquè).

Si no arribo fos, ho provaré d’explicar.

_RLM7943BX.jpg

Tossa de Mar, la Selva @ RLM

Compte nen! que el vi taca molt

dimarts, 6/07/2010
La Batalla del Vino, 29 de junio, Rioja Alta, DOC La RiojaHaro, la Rioja,

"La Batalla del Vino", romiatge de San Felices de Bilibio, Haro, La Rioja © RLM

Fa poc que va ser Sant Pere, una festa relacionada amb l’aigua i els pescadors a moltes poblacions de la costa. Terra en dins, força endins, allà on es troben les terres de la Rioja amb les d’Àlava, es celebra una festa que  té molt a veure amb els agricultors i el vi. Està dedicada a San Felices, un anacoreta que va ser mestre de San Millán i que va viure als cingles que hi han sobre l’estret de Las Conchas, on l’Ebre s’esmuny per entrar a la Rioja. La població que habitava al peu d’aquests cingles, a Bilibio, va adquirir una gran devoció al sant. Amb segle X, el llogaret va quedar deshabitat i la seva població va anar traslladant-se a la població d’Haro, enduent-se amb ells la seva devoció per San Felices.

La Batalla del Vino, 29 de junio, subida a la ermita de San FelicesRioja Alta, DOC La RiojaHaro, la Rioja,

"La Batalla del Vino", romiatge de San Felices de Bilibio, Haro, La Rioja © RLM

Al segle XVIII es va construir una ermita a la cova on es creia que havia habitat el sant i van començar els romiatges. El ritual sembla que ha estat l’habitual de tant altres romiatges: arribada dels romeus a primera hora amb carros ben guarnits, missa solemne i un bon apat, en aquest cas com un gran esmorzar.

El 1898 ja es troben cròniques que parlen del costum d’alguns individus d’acabar l’esmorzar cantant, animant-se i llançant-se vi “tedremos unas cuantas cántaras menos de vino en las bodegas y algunas de más entre el cuerpo y el traje”. El 1905 es parla d’una minva de participats, especialment de dones perquè, no els feia cap gràcia acabar amb els vestits clars tacats de vi. L’any següent es torna a assegurar que la festa decau perquè alguns graciosos taquen a tothom amb vi i s’adverteix que la cosa anirà a pitjor si les autoritats no hi posen remei.

La Batalla del Vino, 29 de junio, inicio de la batalla  una vez acabada la misa en la ermita de San Felices,Rioja Alta, DOC La RiojaHaro, la Rioja,

"La Batalla del Vino", romiatge de San Felices de Bilibio, Haro, La Rioja © RLM

Això de pitjor o millor està clar que és relatiu. Passada la Guerra Civil, la població va acabar per acceptar que es llencés vi durant el romiatge i el 1965, amb el nom ja de “Batalla del vino”, el romiatge de San Felices de Bilibio va ser declarat Fiesta de Interés Turístico. A hores d’ara, la festa es prou multitudinària i es calcula que s’arriben a llençar al voltant de 20.000 litros de vi.

La Batalla del Vino, 29 de junio, la batalla a los pies de los riscos de Bilibio, las charagas,Rioja Alta, DOC La RiojaHaro, la Rioja,

"La Batalla del Vino", romiatge de San Felices de Bilibio, Haro, La Rioja © RLM

La Batalla del Vino, 29 de junio, la batalla a los pies de los riscos de Bilibio, Rioja Alta, DOC La RiojaHaro, la Rioja,

"La Batalla del Vino", romiatge de San Felices de Bilibio, Haro, La Rioja © RLM

La Batalla del Vino, 29 de junio, la batalla a los pies de los riscos de Bilibio, Rioja Alta, DOC La RiojaHaro, la Rioja,

"La Batalla del Vino", romiatge de San Felices de Bilibio, Haro, La Rioja © RLM

La Batalla del Vino, 29 de junio, la batalla a los pies de los riscos de Bilibio, Rioja Alta, DOC La RiojaHaro, la Rioja,

"La Batalla del Vino", romiatge de San Felices de Bilibio, Haro, La Rioja © RLM

Suposadament, les hostilitats vinícoles no haurien de començar fins després de la missa però… sempre hi han alguns (o molts) incontrolats. Després però, la batalla és generalitza i no se’n salva ni Déu (com a mínim el capellà no). A ritme d’un parell o tres xarangues contractades per les penyes, la gent es llença vi utilitzant els aparells més diversos, des de botes, ensulfatadores o pistoles d’aigua a directament galledes plenes.

La Batalla del Vino, 29 de junio, la batalla a los pies de los riscos de Bilibio, Rioja Alta, DOC La RiojaHaro, la Rioja,

"La Batalla del Vino", romiatge de San Felices de Bilibio, Haro, La Rioja © RLM

La Batalla del Vino, 29 de junio, la batalla a los pies de los riscos de Bilibio, Rioja Alta, DOC La RiojaHaro, la Rioja,

"La Batalla del Vino", romiatge de San Felices de Bilibio, Haro, La Rioja © RLM

La Batalla del Vino, 29 de junio, la batalla a los pies de los riscos de Bilibio, Rioja Alta, DOC La RiojaHaro, la Rioja,

"La Batalla del Vino", romiatge de San Felices de Bilibio, Haro, La Rioja © RLM

Al cap d’una hora ben llarga, quan pràcticament tothom ha resultat ferit o xopat amb vi, els ànims es relaxen i les colles es posen a esmorzar. En acabar, la gent baixa a Haro, alguns a peu, altres en cotxe (hi han 6 km) i esperen al pont sobre el riu Tirón, per entrar tots junts a la població i desfilar fins la plaça de la Paz i donar per acabat el “romiatge”.

La Batalla del Vino, 29 de junio, "las vueltas" entrada y recorrido de las peñas por las calles de la ciudad,Rioja Alta, DOC La RiojaHaro, la Rioja,

"La Batalla del Vino", romiatge de San Felices de Bilibio, Haro, La Rioja © RLM

La Batalla del Vino, 29 de junio, "las vueltas" entrada y recorrido de las peñas por las calles de la ciudad,Rioja Alta, DOC La RiojaHaro, la Rioja,

"La Batalla del Vino", romiatge de San Felices de Bilibio, Haro, La Rioja © RLM

La Batalla del Vino, 29 de junio, "las vueltas" entrada y recorrido de las peñas por las calles de la ciudad,Rioja Alta, DOC La RiojaHaro, la Rioja,

"La Batalla del Vino", romiatge de San Felices de Bilibio, Haro, La Rioja © RLM

No és fàcil trobar la dimensió “glamurosa” de la festa però, en tot cas, resulta innegable que es molt viscuda, sovint, amb veritable fe etílica.

La Batalla del Vino, 29 de junio, "las vueltas" entrada y recorrido de las peñas por las calles de la ciudad,Rioja Alta, DOC La RiojaHaro, la Rioja,

"La Batalla del Vino", romiatge de San Felices de Bilibio, Haro, La Rioja © RLM

La Batalla del Vino, 29 de junio, "las vueltas" entrada y recorrido de las peñas por las calles de la ciudad,Rioja Alta, DOC La RiojaHaro, la Rioja,

"La Batalla del Vino", romiatge de San Felices de Bilibio, Haro, La Rioja © RLM

Austeritat o una història de l’art escapçada?

dijous, 1/07/2010
Portal nord de la catedral de la Seu.  Mercat dels dissabtes. La pared fa de contrafort, aixecada per damunt de la volta de la nau lateral. Es troben nombroses espitlleres a l'indret de les torres i a la part alta, cosa que parla de la funció defensiva que sovint hagué de realitzar.La Seu dUrgell, Alt Urgell, Lleida

Catedral romànica de la Seu d'Urgell, porta nord i mercat dels dissabtes. Alt Urgell. © RLM

Aquests darrers mesos he estat col·laborant amb Enciclopèdia Catalana en un obra dedicada a les joies del romànic català. Les coordinadores del projecte —la Roser i la Gemma— són un encant i treballar amb elles ha estat molt fàcil i agradable, tot i que no han faltat els entrebancs (algun dia caldria parlar del concepte de propietat privada que exerceixen els responsables eclesiàstics en relació a esglésies que formen part del patrimoni nacional i que són restaurades i mantingudes amb diners públics).

Interior de catedral de la Seu d'Urgell.La Seu d'Urgell, Alt Urgell, Lleida

Catedral romànica de la Seu d'Urgell, nau principal. Alt Urgell. © RLM

El projecte m’ha portat a fotografiar la catedral de la Seu d’Urgell, una obra grandiosa, magnífica. Abans d’anar-hi vaig llegir diversos textos que en parlessin, tal com procuro fer sempre (intento primer entendre allò que vaig a fotografiar per tal de poder generar un discurs propi que després procuraré traduir en imatges). Em va cridar l’atenció que, a la majoria de textos, es destacava com un tret característic l’austeritat de l’església. Fins i tot, mentre treballava a l’interior vaig sentir una conversa entre un dues persones precisament en aquest sentit.

— Es molt austera.

— Sí que ho és, sí.

És evident que no soc cap expert però suposo que si a la basílica de Sant Pere del Vaticà repiquessin totes les parets fins deixar al descobert el mur de base, també ens semblaria austera. La gran majoria de textos només fan referència a l’aspecte actual del temple i —intencionadament o no— acaben per deixar que els lectors creguin que aquest era l’aspecte del temple romànic en l’època que va ser construït. En alguns casos es parla de “decoració escassa” i jo penso, Mare de Déu! algú pot imaginar-se més decoració que un temple pintat i acolorit molt probablement de dalt abaix?

Església de Sant Quirze de Pedret, preromànica, s. IX i X, amb aportacions d'època romànica. Conté la reproducció d'importants pintures murals dels segles X i XII (propietat de l'Ajuntament de Berga). A l'absidiola del sud, trobem una reproducció de les pintures romàniques que varen ser traslladades al MNAC el 1922. S'ha fet una simulació del seu estat original amb els vius colors que devien tenir fa 1000 anys. Representen un màndorla que envolta una imatge entronitzada de la Mare de Déu del Nen, a l'esquerra de la finestra hi ha la paràbola de les verges prudents i a la dreta, les verges nècies i l'Església personificada. La part inferior està decorada amb greca i cortinatges.Cercs, el Berguedà, Barcelona

Església de Sant Quirze de Pedret, reproducció de les pintures romàniques de l'absidiola sud que varen ser traslladades al MNAC el 1922. S'ha fet una simulació del seu estat original amb els vius colors que devien tenir fa 1000 anys. Representen un màndorla que envolta una imatge entronitzada de la Mare de Déu del Nen. Cercs, el Berguedà. © RLM

I això no es tot, per exemple, les columnes estan decorades amb una franja de perles o ulls esculpits en granit, que en alguns indrets es transformen en petits caparrons i, amb una mica d’atenció, es descobreixen detalls ben divertits, com personatges fent ganyotes, al capdamunt de les columnes. I em pregunto si tot plegat són també signes d’austeritat?

Interior de catedral de la Seu d'Urgell.La Seu d'Urgell, Alt Urgell, Lleida

Catedral romànica de la Seu d'Urgell, detall d'una de les columnes. Alt Urgell. © RLM

Quan toca parlar de les pintures romàniques de la catedral, la majoria de textos no van més enllà de dir que les que es van trobar, són ara al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Sembla com si l’únic important fos la dimensió estructural del temple i poca cosa més. Cap intent —que jo hagi estat capaç d’identificar— per apropar-se a l’ambient escenogràfic i ideològic que va caracteritzar el temple.

De fet però, la idea de decorar les parets amb pintures murals no és només propi del romànic. En un dels braços del creuer n’apareixen unes de renaixentistes molt interessants, (s. XVI),  que van ser pintades per decorar les parets on es va col·locar la tomba del bisbe d’Urgell Joan Despés.

Pintures murals renaixentistes i tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI, catedral de la Seu d'Urgell.La Seu d'Urgell, Alt Urgell, Lleida

Catedral romànica de la Seu d'Urgell, pintures murals renaixentistes i tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI. Alt Urgell. © RLM

Les de la paret on es troba la discreta tomba, mostren motius funeraris medievals —els plorants— i altres de renaixentistes —les torxes cap per avall– emmarcat tot en un dramàtic fons negre molt efectista.

Pintures murals renaixentistes i tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI, torxes cap per avall, símbol funerari renaixentista. Catedral de la Seu d'Urgell.La Seu d'Urgell, Alt Urgell, Lleida

Catedral romànica de la Seu d'Urgell, pintures murals renaixentistes de la tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI. Alt Urgell. © RLM

A la paret del costat, formant part del mateix conjunt funerari, apareixen una serie d’elements grotescs, realment fantàstics que, d’altra banda, permeten corroborar fil per randa la idea d’austeritat del temple, és clar!

Pintures murals renaixentistes amb grutescs, formen part del conjunt de la tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI, catedral de la Seu d'Urgell.La Seu d'Urgell, Alt Urgell, Lleida

Catedral romànica de la Seu d'Urgell, pintures murals renaixentistes de la tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI. Alt Urgell. © RLM

Pintures murals renaixentistes amb grutescs, formen part del conjunt de la tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI, catedral de la Seu d'Urgell.La Seu d'Urgell, Alt Urgell, Lleida

Catedral romànica de la Seu d'Urgell, pintures murals renaixentistes de la tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI. Alt Urgell. © RLM