Els Rogerals, camí de Damunt Roca, antic camí ral del Lloar a la Figuera, Priorat. © RLM
Fa dos setmanes que l’anticicló hivernal va regalar-nos un matí de diumenge radiant, harmoniós, agosaradament primaveral. Havíem sortit a fer una passejada a peu tota la família —la meva dona i els meus petits de quatre i set anys— i uns bons amics als quals havia explicat l’engrescador projecte de recuperació de camins antics que des de fa uns anys està sent desenvolupat al Priorat. Vaig triar el camí de Damunt Roca, el vell camí ral que connecta el Lloar amb la Figuera. Volia mostrar-los l’elegància d’un camí de ferradura històric, probablement d’origen medieval, tant antic com els pobles que comunica, ple d’històries de pagesos, vinyes, veremes, o de fervents barcelonistes (unes de les primeres televisions que va arribar al Priorat va aterrar a la Figuera i més d’un veí del Lloar utilitzava el camí vell per anar a peu a veure el Barça).
Els Rogerals, camí de Damunt Roca, antic camí ral que comunica el Lloar i la Figuera, Priorat. © RLM
A l’inici del camí tradicional vam veure com tres motoristes estaven baixant-lo. Quan van arribar on érem els vaig demanar que s’aturessin i amablement van fer-ho. Vaig preguntar-los si sabien que allò que estaven fent estava prohibit per llei, que si eren conscients que l’empedrat del vell camí no estava preparat per resistir el pas de les seves motos d’enduro i que molta gent estava esforçant-se precisament per conservar aquest patrimoni. Em van respondre que sempre havien fet allò i que continuarien fent-ho. Van donar gas i van desaparèixer afirmant que eren ells, precisament, els que mantenien els camins.
Sota l’aspecte anònim i ferotge que confereixen les ulleres i els cascs estic segur que, en la majoria de casos, trobaria persones amb les que podria fer un bon vermut i petar la xerrada. Entenc perfectament —i comparteixo, ho reconec— el gust per la velocitat, el risc, l’habilitat…, tanmateix resulta frustrant comprovar el difícil que resulta provar d’explicar que no tot s’hi val, que resulta absolutament injustificable la destrucció d’un patrimoni històric pel plaer que poden obtenir els practicants d’una activitat esportiva (no m’imagino foradant la portalada gòtica de la catedral de Tarragona per posar ancoratges argumentant les virtuts de l’escalada urbana).
Camí vell de l'Argentera al castell d'Escornalbou, Baix Camp. © RLM
Es pot debatre sobre la necessitat i conveniència d’establir circuits, sobre quins territoris tenen una major facilitar per evocar la pau, el silenci, la tranquil·litat i quins altres poden assumir millor activitats de motor. Tanmateix, a més de ser una pràctica il·legal, és una evidència empírica que el pas de motocicletes per camins de ferradura provoca la seva destrucció. És cert que qualsevol trànsit provoca efectes erosius. També les botes dels excursionistes, les bicicletes o els cavalls. Tanmateix, resulta difícil igualar la capacitat destructora del pneumàtic d’una motocicleta d’enduro en un camí de muntanya.
L’argument que “les motos mantenen els camins” es fonamenta en l’efecte que el trànsit motoritzat pot tenir en el control de la vegetació de les vores dels camins. Tot i admetre que, efectivament, es pot donar aquest efecte, l’argument resulta absolutament fals donat que allò essencial d’un camí és la seva caixa és a dir, la plataforma. Un camí embardissat resulta relativament fàcil i factible de recuperar, en canvi, quan la plataforma s’erosiona, quan salten els empedrats, quan es formen xaragalls, la recuperació del camí és molt difícil i té un cost econòmic molt elevat. Els resultat són evidents, molts camins han esdevinguts pràcticament intransitables, empedrats amb segles d’història han saltat pels aires i són molt rars els projectes que aborden veritables restauracions de camins.
Erosió a l'antic camí ral de Reus a Prades sota el coll de les Saleres, serra de la Mussara. © RLM
Seria injust afirmar que els processos d’erosió que pateixen molts dels nostres camins històrics es deuen només al trànsit de motocicletes. Els camins antics, com qualsevol via de comunicació, els cal manteniment. Per exemple, quan les aigüeres queda tapada de sorra (la línia de pedres més elevades que travessen el camí i que condueixen l’aigua fora), les pluges torrencials es desboquen camí avall amb efectes que poden resultar terriblement destructors. Altres cops és l’obertura irreflexiva de pistes, per exemple, el causant de la destrucció de camins antics.
La llista és més llarga però, de tota manera, repeteixo, res justifica que se segueixi circulant amb vehicles a motor per aquests camins, res justifica la destrucció irresponsable i gratuïta d’aquest patrimoni col·lectiu. Estic convençut que, a mesura que creix la sensibilitat social pels camins històrics, també més motoristes prenen consciència d’aquest valor i opten per modificar els seus hàbits. De tota manera, la fragilitat d’aquest patrimoni es tan gran que, malauradament, resulta imprescindible les tasques de vigilància que realitzen els cossos d’Agents Rurals i els Mossos d’Esquadra.
Als ciutadans preocupats pels nostres camins, pel nostre patrimoni, ens cal manifestar arreu i sempre que puguem aquesta preocupació, per exemple, davant els nostres alcaldes (la gran majoria de camins són de propietat municipal) o bé avisant les autoritats quan ens trobem amb motoristes que incompleixin deliberadament la llei (coordinació 24 h dels Agents Rurals 93 574 00 36).
Els Rogerals, camí de Damunt Roca, antic camí ral del Lloar a la Figuera, Priorat. © RLM
Etiquetes: caminar, camins, erosió, trànsit motoritzat
Rafael López-Monné (Tarragona, 1964) és geògraf i fotògraf, li agrada mirar i explicar allò que veu. Les muntanyes formen part dels seus paisatges més viscuts. Actualment combina les tasques de fotògraf, redactor d’articles i consultor especializat en turisme a peu, amb la docència a l'Escola de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili.
Rafael López-Monné
01/03/2011 - 10:43
És curiós. Quan escrivia aquesta entrada pensava que generaria polèmica. No ha estat així. És possible que no hagi estat capaç de mostrat el tema amb prou interès tanmateix, estic convençut que la preocupació pel transit motoritzat als nostres camins tradicionals és compartida per molta gent. L’absència de cap comentari a aquesta entrada pot ser interpretada com un indicador que aquest tema no interessa ni és important. Permeteu-me la llicència i la exageració però, en aquests casos, em ve al cap aquella famosa frase d’Edmund Burke: “Per a que triomfi el mal, n’hi prou que la bona gent no faci res”.
Annette
03/03/2011 - 21:35
Hola,
potser un dels motius és que no funciona el sistema de comentaris!! ho he hagut de provar 3 cops des de diversos ordinadors
Annette
03/03/2011 - 21:41
Com veig que ara ha funcionat, miraré de repetir el que vaig escriure l’altre dia.
totalment d’acord. Sovint no surto al camp en cap de setmana per no topar-me amb motoristes incívics que, a sobre d’avassallar-te per corriols per on no podrien passar, t’insulten si no saltes a la cuneta o et tracten de feixista intransigent. I els has d’agraïr la seva infatigable tasca mantenidora dels camins.
Per no parlar dels quads – tinc la teoria de que no hi ha hagut més morts pel soroll que fan, doncs s’els sent venir a distància.
la darrera topada amb un motorista, aquest em va amenaçar de que “quan governi CiU treuran aquesta “irracional”llei que ens prohibeix anar per camins estrets”.
Efectivament, sí, els caminants som éssers intolerants, pobres motos.
Rafael López-Monné
04/03/2011 - 01:28
En efecte Annette. Hi havia hagut un problema i no es podien deixar els comentaris. Sortosament avui ha estat arreglat (ja m’estranyava quedar-me tan sol amb un problema tan punyent).
Rafael López-Monné
04/03/2011 - 01:46
Annett,
Hi ha una part on el motorista tenia una mica de raó. La nostra Llei d’accés al medi natural no és una bona llei. Regular en base a les amplades —és a dir, segons les característiques físiques dels camins— no és el més adequat. L’argument fonamental hauria de ser la funció de cada camí, tal com ha demostrat amb escreix el meu company Xavier Campillo, per exemple, a la seva tesi doctoral, on comparava diferents legislacions europees.
Tanmateix, en el cas concret dels camins tradicionals de ferradura, difícilment trobarem cap on sigui raonable el trànsit motoritzat. No van ser ni pensats ni construïts per aquest ús, un ús que els acaba destruint. En canvi, sí són molt evidents els seus valors patrimonials i les noves funcions que estan acomplint com xarxa lenta, dolça, especialment indicada per entrar en contacte amb el paisatge i el patrimoni dels espais rurals i naturals; funcions que són incompatibles amb el trànsit motoritzat.
Entenc que t’estimis més quedar-te a casa. De tota manera, cal que els qui estem preocupats per aquests temes reaccionem, ho manifestem i, per començar, truquem sempre als mossos o als agents rurals quan es trobem amb una infracció. Fins i tot quan pensem que no arribaran a temps de localitzar-los. Aquestes denúncies són fonamentals per a que els responsables dels cossos de seguretat hi destinin els efectius que calen i per posar de manifest el rebuig social que aquestes pràctiques produeixen.
Moltes gràcies per participar.
rafel
mteresa
04/03/2011 - 11:26
Rafel, si que ens preocupa aquest tema a la gent, que simplement ens agrada passejar per els camins i boscos d’aquest pais, pero es que som la minoria vers a la gent que va amb vehicle, ja sigui moto, quart o tot terreny i sovint som tractats com intolerants per aquest individuos
Rafael López-Monné
04/03/2011 - 11:48
Maria Teresa,
Estic convençut que no som la minoria. Em fa l’efecte però, que som una “majoria silenciosa”, massa silenciosa. Per un concepte equivocat del respecte, de l’educació, callem. D’altra banda, voler que s’apliquin les lleis no ho puc entendre com una mostra d’intolerància. Val a dir que en països com Alemanya, Gran Bretanya, Suïssa o fins i tot França, la legislació és tan o més restrictiva i se’n cuiden prou de fer-la complir.
Pep Artigues
04/03/2011 - 21:04
Dissabte, 26 de febrer de 2011, cap a les 14:00 h. Pratdip. Hem baixat de Montredon pels grauets de la Seda i ja som al camí que ens ha de portar al poble, un camí de ferradura que devia ser de bona factura: resten els marges per separar-lo dels bancals per on passa i alguns indicis d’empedrat, però el pla del camí és ara per ara un amuntegament de rocs. De sobte, un soroll eixordador, per bé que conegut, i apareixen les tres màquines, una rere l’altra, aixecant una polseguera considerable. (Els tres homes, darrere la màscara, són un component més de les màquines que porten.) No sembla que tinguin gaire perícia, perquè van caminant a cavall de la màquina i donant cops de gas, encabritant-se sobre la roda de darrera, que escup així pedres i terra i deixa un rastre de pols, fum i benzina cremada. Com que no sembla que vulguin parar, hem de pujar al marge i deixar-los passar. Ni aturar-se, ni saludar, ni disculpar-se: no res.
QUIM OLIVER “xari”
05/03/2011 - 19:55
Rafel,
Dir-te que estic totalment d’acord i que comperteixo els teus sentiments amb tot el que ens expliques en el teu escrit. Tanmateix, però, no sóc tan optimista com tu amb això de “la majoria silenciosa”. Sospito que els excursionistes ens hem tornat molt tous i ja no som aquella gent tan reivindicativa d’altres temps. També estem influenciats per la manera de funcionar de la societat actual.Osigui, anar més de pressa que el temps i pensar més en nosaltres mateixos que no pas en els bens comunitaris.I quan es tracta del món del lleure, com menys mal de caps millor. Gaudir físicament, anímicament i social . Que evidentment està molt bé. Però en quant a les nostres infraestructures( els camins ens són una part important) i el patrimoni en general , poc ens hi impliquem.
En qualsevol cas sàpigues que sí que et faig costat amb totes les teves inquietuts pels camins. Aquests fils màgics que ens fan viatjar en el passat i integrar-nos a la natura.
En el cas que ens planteges, això dels motoristes, penso que és una batalla guanyada. Va costar molt , però tenim una llei a favor dels camins.Que ja és molt! Tal i com dius només es tracta de denunciar-ho quan ens hi trobem. En canvi sóc molt pessimista en el perjudici d’obertura de pistes, tallades de bosc, tanques…res protegeix els camins davant d’això. Hi ha molt de camí a fer per a conservar els camins. Tan de bo algun dia surgeixi el vell esperit dels excursionistes i demanem amb força LA PROTECCIÓ DELS CAMINS VELLS.
Ànims i endavant!. Gràcies pels teus magnífics escrits i llibres que fan referència a aquest tema.
Rafael López-Monné
06/03/2011 - 12:32
Hola Pep,
Magnífic relat de quelcom trist, molt trist, que hem viscut la majoria . Allà on nosaltres veiem un vell camí, d’altres, malauradament, només veuen un còrrec on divertir-se. És cert que tothom ha de poder passar-s’ho bé, però no a qualsevol preu.
Rafael López-Monné
06/03/2011 - 12:49
Hola Xari,
Moltes gràcies per la teva participació. Entre tots anem fent més ric el debat i, tot i que manera humil, el fem present. Hi han un parell d’idees al teu escrit molt interessants. La primera, això que dius que el tema dels motoristes és una “batalla guanyada”. Tu parles de la realitat de les comarques gironines, oi? El que comentes serveix per reafirmar que al sud de Catalunya anem endarrerits també amb aquest tema. Hauria de servir per no conformar-nos i exigir, senzillament, el compliment de la llei i el final d’una tolerància mal entesa a les comarques tarragonines.
L’altre gran tema que abordes és l’escàs compromís del moviment excursionista en la defensa dels camins. Copio un fragment que apareix al recentment publicat Llibre dels camins:
“Malgrat l’arrelament i la força social de l’excursionisme a Catalunya, i a desgrat de la sensibilitat que al voltant d’aquest tema existeix sens dubte en el món excursionista, el col·lectiu com a tal, amb les organitzacions que el representen, no s’ha erigit al nostre país en un grup de pressió en defensa dels camins públics i històrics en tant que patrimoni cultural i social del qual depèn la possibilitat mateixa de practicar l’excursionisme—no s’ha convertit en un lobby defensor dels camins públics a imatge, per exemple, dels Ramblers, l’associació britànica fundada l’any 1935 que compta avui amb més de cent mil socis i que va promoure l’establiment dels primers National Trails o senders de llarg recorregut amb l’objectiu específic de defensar els camins públics i garantir l’accés del públic a la natura”.
Aquí ens em quedat emmirallats amb les marques de pintura (les preocupacions federatives actuals semblen més centrades en les homologacions de senders que no pas en els camins). De tota manera, continuo sent optimista. Hi han molts indicadors que així ho assenyalen.
Salut!
Camins, motos, lleis i equivocacions – Descobrir.cat
12/06/2011 - 23:52
[…] els boscos, el soroll, la seguretat, però no pas del valor patrimonial dels antics camins. En una entrada en aquest mateix blog vaig argumentar la idea que els camins tradicionals, els que no van ser […]