Si és estiu… toca platja. Alguns els encanta, no podrien viure sense, altres, la gernació, la calor els fa enrera, però, si fa o no fa, tothom hi acaba passant un moment o altra (si tens nens, no cal ni parlar-ne). Han canviat molt aquests espais que durant segles i segles s’havien mantingut buits, erms, perillosos, i sense gaire interès més que quan s’anaven a buscar les restes dels naufragis.
La platja explica molt bé què som com a societat, amb multitud de matisos, amb no poques contradiccions. La platja és un espai fantàstic i realment singular. Com ja he escrit alguna altra vegada, és l’indret on més gent entra en contacte més profund amb la naturalesa (quasi nus o nus directament). El sol a la pell, la sorra als peus, l’aigua, l’aire…, un espai estimat fins i tot per aquells que no tenen una especial sensibilitat pel mon natural. Un espai per anar-hi sol, en parella, amb amics, amb la família…Un espai on no fer res o bé, on no parar de fer coses; de relax o d’intensa activitat. Un espai de solituds o d’atapeïdes gernacions. Un espai on exhibir-se i, lògicament, on anar a mirar. Un espai molt familiar —el paradís dels nens— i, al mateix temps, un espai profundament connotat sexualment. La sorra marca una tàcita frontera molt estricte. Dins es permeten unes coses que fora serien un escàndol. Increible!.
Lloret de Mar, La Selva. © RLM
L’estiu passat vaig voler compartir una bona part del projecte fotogràfic sobre platges que durant anys he estat construint (a sota trobareu els enllaços per si us ve de gust recordar). Enguany tenia moltes ganes de recuperar un dels encàrrecs professionals al que tinc més estima. Es tracta de la sèrie “La playa” que es va publicar ara precisament fa 10 anys —el 2002—, a La Vanguardia, a les pàgines del Vivir en verano.
L’encarreg va ser idea de l’Eugenio Madueño (fantàstic!) i consistia en anar amunt i a vall de les platges catalanes buscant personatges i petites històries. És a dir, fer un retrat de les nostres platges, i de nosaltres mateixos, quan arriba l’estiu i decidim descalçar-nos i que la sorra s’enganxi entre els dits del peus. L’equip que va tirar endavant el projecte el formaven dos redactors i jo com a fotògraf. Vaig tenir la sort de compartir aquells dies amb la Sara Sans i l’Enric Alfonso, dos fantàstics professionals i meravelloses persones. De fet, es tractava de part del extraordinari equip de periodistes, dirigits per Rosa M. Bosch, que La Vangurdia tenia a Tarragona, des d’on es feia un periodisme de molt alt nivell. Aquesta era la impressió que tenia llavors. El temps no a fet sinó confirmar-ho.
Pel que fa a la fotografia, vam voler que tingués un format poc comú en un diari i que això ens ajudés a mostrar un punt de vista menys habitual. Vaig fer servir la meva estimada X-PAN de Hasselblad, una càmera panoràmica amb rodet normal de 135 mm, i vaig optar, a més, per no fer servir flash, només un reflector (res, podria dir que buscava el màxim de naturalitat, però segurament no és més que una de les manies que tenim els fotògrafs per complicar-nos la vida…).
Platja de la Barceloneta, Barcelona. © RLM
La Sara i l’Enric es tornaven per acompanyar-me i, malgrat la feina del dia a dia, sempre anaven trobant el racó o el dia per “anar a la platja”. Em pregunto si seria possible repetir aquella experiència avui. Fa temps que enyoro unes quantes coses d’aquell periodisme, coses que caldria tornar a recuperar… però això és una altra història. Sempre vaig pensar que els textos es quedaven curts, que l’Enric i la Sara necessitaven més espai per poder explicar la riquesa de matisos de la gent que entrevistàvem i fotografiàvem. No era fàcil però esgarrapar espai en el diari, i menys per una idea que no deixava de tenir un punt extravagant.
Dia a dia, al llarg d’aquest estiu, tornarem a publicar aquells petits retalls de la platja de fa deu anys. La Sara ha traduït els textos original al català i comptem que les imatges guanyaran al no haver d’imprimir-se sobre paper de diari i, a més de color salmó (aquest cop, les imatges estan preparades per ampliar-se si les cliqueu) . De vegades hi trobareu alguna imatge més a banda de la publicada. El més habitual era comptar amb una sola imatge “bona”, però de tant en tant n’hi havia alguna altra que també m’agradava i que ara ha trobat el moment de “veure la llum”. També apareixeran algunes d’inèdites, de personatges que vam fotografiar de més a més per si la sèrie s’allargava uns dies.
Torredembarra, Tarragonès. © RLM
Comprovareu segurament que no hem canviat tant. Estic convençut que la platja continua sent un espai sensacional on tothom pot trobar un temps per sentir-se bé. Cada cop tinc més clar que, malgrat el que diguin tots els pocavergonyes que ha provocat aquesta crisi —i que la gestionen—, hem de proposar-nos continuar fruint de la vida, i sent encara més feliços. Aquesta és una de les venjances que podem començar a practicar (altres hauran de passar necessàriament pels tribunals).Que no ens amarguin la vida!
Bon estiu!
Lloret de Mar, La Selva. © RLM
Les entrades del blog dedicades a la platja del passat estiu:
Calors, platges calentetes i… vacances
I si la platja fos el Paradís?
01. La platja familiar, la dels nens, el pati, la sala de jocs
02. La platja dels amics, la platja dels grups
04. La platja del sol, el solàrium
05. La platja del mar, la platja del bany
06. La platja de la lectura, la biblioteca oberta
07. La platja dels jocs, dels entreteniments
08. La platja del descans, la platja dels somnis
09. La platja de les passejades, dels esports, el gimnàs
10. La platja de les albades i dels capvespre, la platja del recolliment
11. La platja de la feina, els negocis, els treballadors
12. La platja de les multituds, de les gernacions
13. La platja de les solituds, de les remors
15. La platja eròtica, la de les mirades, per exhibir-se i contemplar
16. La platja de postal, les platges del Paradís
Totes les fotografies d’aquesta sèrie es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.
Rafael López-Monné (Tarragona, 1964) és geògraf i fotògraf, li agrada mirar i explicar allò que veu. Les muntanyes formen part dels seus paisatges més viscuts. Actualment combina les tasques de fotògraf, redactor d’articles i consultor especializat en turisme a peu, amb la docència a l'Escola de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili.
