Arxiu del mes: desembre 2012

Bones festes i el millor per un 2013 que promet emocions!

dimarts, 25/12/2012

Torre dels Escipions, monument funerari al costat de la Via Augusta, a uns 6 km de Tàrraco, segle l dC.,  a la façana apareixen dues figures que representen Atis(divinitat associada al culte funerari) erròniament identi-ficades amb els germans Escipió, Patrimoni UNESCO.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

És fantàstic que la gent regali bons desitjos durant aquests dies. No soc un il·lús (no més del necessari per sobreviure, crec) però penso que el primer que fa construir realitats són els pensaments. És clar que després calen els fets. Sinó, ja se sap, el vent…

Aquestes festes posen en evidència les nostres contradiccions, és cert. Però també suposen un moment per agafar forces, per fer una pausa, perquè per uns instants, el més important del món és una sopa de galets o la cara dels teus fills quan desemboliquen un regal. M’encanta.

Bon Nadal i un millor 2013 (que ve carregat d’esperances!)

i algunes de les felicitacions que he rebut:

 

 

 

Balleu, balleu …

dimarts, 18/12/2012

Fa uns dies vaig fotografiar la mula del Dominik i del Jaume Sabater —la Frida—  llaurant un coster al Priorat.  Al cap de no res, em va tocar fotografiar ballarins glamurosos al XIV Spanish Open Salou, una reputada competició internacional de ball esportiu (m’encanta la meva feina).  Les dues sessions suposaven un repte. No tinc gaires ocasions per fotografia mules treballant com fa un segle i, d’altra banda, mai havia fotografiat una competició de ball.

La mula és ferma, es mou bé per terrenys difícils i té caràcter. No es fàcil guanyar-se-la ni fer-la seguir el ritme, però en Jaume i el seu fill saben com fer-la ballar. I ballen, i ballen. És veritat però, que el bast li falten algunes lluentors. En canvi, els vestits de les participants de l’Open de Salou  són tot menys discrets. I com ballen! A mi em sembla impossible tanta coordinació, tanta energia.  Com els admiro. De fet, ells defineixen l’activitat com “ball esportiu” i realment són atletes.

He de confessar que tenia algun prejudici respecte a aquesta activitat. Em costa entendre aquesta vessant competitiva del ball. Tinc associat el ball a la sensualitat, l’alegria, espontaneïtat…En general, la perfecció no m’atreu. Sol ser freda. El preu que cobra el diable per atorgar-la, sovint és l’ànima de l’inconscient que vol aconseguir-la a tot preu.

Després d’aquest primer contacte directe amb el món del ball esportiu, si fa o no fa continuo pensant el mateix pel que fa al fet de la competició. No m’interessa el més mínim qui guanya (tots em semblen boníssims). I a més, no puc suportar el número que porten a l’esquena els ballarins (es com menjar gambes amb Coca-cola). Suposo que és imprescindible, però representa un sacrilegi estètic. Tanmateix, el treballar des de la primera línia m’ha permès copsar la vessant més humana d’aquesta activitat. I el ball és ple d’una humanitat especialment intensa. Cares, mirades, rialles, tensió, esforç, complicitats, alegria… Sensacional! Us deixo amb algunes imatges (poseu vosaltres la música).

 

Romànic amb espelmes. Tardor a la Ribagorça (III)

divendres, 7/12/2012

Si no aprenem a il·luminar, no entendrem mai l’art antic. Habitualment, il·luminem els espais arquitectònics com si es tractés de la taula d’un metge forense. És a dir, volem veure-ho tot. Ens mou un esperit científic, seccionador, higienista; lloable, però parcial en excés. Ens encanta aprofundir en els detalls, però sovint ens oblidem del que a mi em sembla més important: les atmosferes. El fonamental d’un quadre, per exemple, no és el tipus de pigments que utilitza (que pot ser interessant i important, no ho nego). Alló essencial d’una obra d’art són les emocions que provoca, la ideologia que mostra, la cosmovisió que hi ha al darrera. Això és l’art, un dels grans sistemes humans per crear realitats.

Hem il·luminat moltes esglésies antigues, romàniques per exemple, de manera no gaire diferent de com il·luminaríem una granja (m’he passat, ho se). L’objectiu buscat la majoria de vegades és que s’hi vegi, com més millor, sense que sembli que hi hagi cap reflexió sobre la il·luminació amb que havia estat pensat l’edifici en qüestió. En els casos que es conserva alguna peça important (pintures, retaules, etc.), l’opció passa per col·locar un nombre com més gran millor de focus per tal que no quedi cap racó sense llum. Que es vegi tot i que es vegi bé. Que llueixi. Sovint sota una llum freda, blavosa, quan no verdosa… Com sempre, hi han excepcions, però no són gaires.

Sembla que hem oblidat que una església és un espai arquitectònic creat específicament amb l’objecte de representar-hi un “misteri”. L’espai de culte és un espai profundament escenogràfic. I els escenògrafs saben bé que tan important com la llum és l’ombra. Els qui aquesta idea els resulti atractiva fruiran amb l’excel·lent —i breu— assaig de l’escriptor japonès Junichiro Tanizaki El elogio de la sombra, publicat en castellà per Siruela. En transcric un fragment que em resulta especialment suggeridor: ” Un cofre, una bandeja de mesa baja, un anaquel de laca decorados con oro molido, pueden parecer llamativos, chillones, incluso vulgares; pero hagamos el siguiente experimento: dejemos el espacio que los rodea en una completa oscuridad, luego sustituyamos la luz solar o eléctrica por la luz de una única lámpara de aceite o de una vela, y veremos immediatamente que esos llamativos objetos cobran profundidad, sobriedad y densidad” (p.35). Probablement, el text  portarà a més d’un a entendre  perquè resulta tant difícil admirar un altar barroc hiperil·luminat , oi?

En el número de novembre de Descobrir Catalunya dedicat a la Ribagorça romànica, ens vam proposar abordar l’extraordinari patrimoni romànic d’aquest territori a partir de dues idees fonamentals i encara desmitificadores de la visió més estesa: l’arquitectura romànica no és l’art de la pedra sinó del color i no és l’art nacional de Catalunya sinó l’art que ens fa europeus. Com a fotògraf, em resulta més que evident que el color depèn de la llum. Per tot plegat, vaig proposar a la directora del Centre del Romànic de la Vall de Boí al seu equip realitzar un petit experiment: il·luminar Santa Maria de Taüll i Sant Joan de Boí amb les espelmes (les que poguéssim trobar). No es tractava d’un experiment amb rigor històric, però vam pensar que, si més no, els resultats ens aproparien als ambients que haguessin pogut tenir aquests temples a l’antiguitat més que no pas la llum elèctrica (em cal agrair molt especialment l’entusiasme del fantàstic equip del Centre).

Com ja havia escrit en una entrada anterior on parlava d’aquestes “neures” meves, espero el dia que algú s’atreveixi a edificar una petita església romànica, de manera rigorosa, i la ompli de policromia, arrebossi les parets exteriors, les decori amb els motius de l’època i torni a il·luminar el seu interior amb llums d’oli, una llum càlida, que es mou i mou les ombres, que fa olor i que ens evoca el passat més llunyà dels homes. I viatjarem en el temps, ens emocionarem i, probablement, descobrirem un altre romànic. És clar que jo no soc cap expert en tot això i demano disculpes als experts i acadèmics per les bestieses que hagi pogut dir (eppur si muove).