Arxiu de la categoria ‘camins’

Propostes a peu que vénen de gust

dimecres, 9/05/2012

Porto ja uns quants dies “esclavitzat” pel meu estimat festival Tarraco Viva, col·laborant colze a colze amb l’equip organitzador que navega en plena tempesta, diluviant, amb vent desfavorable i amb una administració preocupada per si els rems compleixen la normativa… Com deia Ciceró: “com més gran sigui la dificultat, major la gloria” (ves per on que no m’ho acabo de creure).

Tinc amics em fan arribar propostes per “alliberar-me” (o per tocar-me els nassos, ves a saber). Propostes fantàstiques però en les que difícilment podré participar. Per això he pensat que potser algú que ho llegeixi s’animarà i ens ho podrà explicar (val la pena aprofitar aquesta magnífica primavera).

El proper dissabte dia 12, El Brogit guiatges organitza una sortida a peu resseguint un tram del vell camí del Lloar a la Figuera i tornant pel camí de la Font de Minfami. Els camins són preciosos i l’itinerari deliciós, un dels que recomano quan no s’ha estat mai al Priorat. L’excursió acaba com cal, amb un tast de vi en un celler. Aquesta és una de les millors empreses de senderisme guiat que conec. Passió per la feina i treball, molt treball.
image001.jpgEl mateix dia 12 organitzen una altra excursió a peu pel Priorat que també val molt la pena i que uneix Mas Ardèvol (un dels allotjaments rurals més fantàstics que conec) amb Mas Sinén, el celler Burgos-Porta. Per arribar-hi reseguiran un dels camins recuperat recentment que més estima tinc (i que més va costar de trobar), el camí vell de Porrera a Poboleda. Sensacional! I amb un final immillorable: l’esmorzar i el vi que fa el Salvador Burgos i la seva família.

tast-guiat.jpgTots els camins porten a Roma i, del 17 al 27, passen per Tàrraco. És veritat però, que n’hi ha un que el dia 26 també porta a Borredà. Aquest petit poble del Berguedà poc a poc va convertint-se en capital dels formatges catalans. La proposta és tota una provocació: un itinerari guiat per conèixer —i tastar— formatges. No crec que calgui ni motxilla, ni crema solar (es fa dins una carpa). Podeu, això sí, portar una mica del vi del Salvador, sense desmerèixer, és clar, els del celler Oller del Mas.

 

 

Llibres i paisatges prioratins a poc a poc

dilluns, 23/04/2012

Bon Sant Jordi, bons llibres i bon paisatge!

Ens hagués agradat poder compartir aquest dia amb la guia d’Arola Editors A peu per camins del Priorat a les mans, finalment publicada. Però… Sant Jordi, el cavall, el drac, la princesa… tots han acabat ensopegant i amuntegant-se i, malgrat que la guia ja està llesta, no ha estat possible imprimir-la amb condicions (sí, ja se que sovint fai elogi de la lentitud però he de confessar que aquesta vegada m’hagués agradat disposar d’una mica més de velocitat).

De tota manera, també és veritat que em fa pànic a córrer davant de Sant Jordi, i no és per cap esperit de drac que pugui tenir, sinó per les patinades que es poden fer quan es va massa embalat. Tanmateix però, al Toni Orensanz i a mi ens sap greu no tenir encara la guia per poder-la compartir amb tota la gent que ens ha ajudat, els qui ens han explicat històries, els qui han reobert camins, els qui ens han prepart els mapes i tracks, els qui ens han deixat precioses fotografies antigues o els que “intrèpidament” es van oferir voluntaris per a provar els itineraris.

Res. Ens caldrà esperar algunes setmanes més (espero que poques). Mentre tant, no hem pogut estar de penjar un bon fragment de la guia per celebrar aquest dia de llibres amb tots vosaltres. Així podreu llegir el fantàstic pròleg que ens ha fet l’Eduard Punset. De veritat, molt bo. Desitgem que to plegat us agradi aquest avançament en primícia (podeu descarregar-lo AQUÍ)

Camí del grau del Rebull.Xarxa de Camins del PrioratLa Bisbal de Falset, Priorat, Tarragona

Camí del grau del Rebull. Xarxa de Camins del Priorat. La Bisbal de Falset, Priorat. © RLM

També avança lentament, però constant, el procés per presentar la candidatura del Priorat per ser declarat paisatge cultural patrimoni de la Humanitat. Fa uns dies vam tenir la bona notícia que el Parlament de Catalunya ha donat el seu suport a la candidatura. Aquest és un dels actes que no formen part dels requeriments oficials exigits per la UNESCO però que tenen una considerable importància simbòlica. Podeu consultar el text integre AQUÍ. Està molt bé. Ara però, ens caldran compromisos reals —a banda dels simbòlics— de part dels nostres polítics.

Pel Priorat, per tal que aquest territori tan singular i difícil pugui tirar endavant aquest gran projecte, necessitarà de totes les aliances possibles. No se m’acut un projecte millor, més positiu, més optimista, més aglutinador i carregat de futur pel Priorat que aquesta candidatura a paisatge cultural patrimoni de la Humanitat. Aquest no és però un projecte comarcal, sinó un projecte realment de país directament vinculat al món agrari, al respecte al paisatge, als pagesos, a la terra, a una altra manera de veure el futur.

És evident que la crisi ha afegit nous reptes al procés i no penso tant en la manca de recursos com en la pluja de desànim que dia sí i dia també ens cau a tots a sobre. Les temptacions de tancar-se a casa són enormes —al Priorat i arreu—. Ara més que mai però, cal tenir present que l’ordit és el que fa fort els fils. El desànim, per contra, esfilagarsa els teixits.  En un comentari recent, el meu amic Jaume Salvat deia “el Priorat és una comarca valenta, ambiciosa, que no es resigna a les adversitat. Tot el contrari, n’ha  sabut fer virtud“. És hora de comprovar-ho, és l’hora dels valents.

Com estem de primícies, us avanço  el text de les samarretes de la nova edició del meu estimat festival de cultura clàssica Tàrraco Viva: “CALAMITAS VIRTUTIS OCCASIO EST” “En l’adversitat es demostra el valor”, SÈNECA.

 


Fotos, camins i caminadors: el taller de fotografia i senderisme de Fotonature

dimecres, 28/03/2012

— ¿Quant s’han apuntat?—

Li vaig demanar al  Tino Soriano que em tornés a repetir la xifra d’inscrits en el taller de Fotografía y Senderismo del Fotonature de La Palma i vaig començar a preocupar-me de veritat.

És cert que em sento còmode fotografiant camins, caminants i paisatges. Tot això forma part dels meus projectes i de les meves passions, però una cosa es sortir amb dos o tres amics a caminar amb la càmera i l’altra sistematitzar i explicitar allò que un fa per tal de poder transmetre-ho d’una manera ordenada i intel·ligible a un grup de persones —un grup que no era precisament petit.

No havia estat maia a a La Palma i el dimecres vam començar a buscar localitzacions acompanyats per Manuel, un excel·lent coneixedor de l’illa (moltes gràcies). No vam trobar la localització perfecta però sí una de prou bona. He de reconèixer que comptar amb les opinions de la Maria Rosa Vila i del Rafa Pérez em va facilitar les coses.

Finalment va arribar el divendres i a les 8 h del matí em vaig trobar amb un autobús (sí, sí, un autobús) ple fotògrafs desitjosos d’aprendre quelcom nou i que, entre “bon dia” i càmeres penjant, procuraven dissimular la incertesa de si perdrien o no temps. Van haver 46 inscrits i jo recomano sempre no passar de 15 (màxim 20) participants, ja sigui un taller o un itinerari guiat. Anem a morir d’èxit, vaig pensar, però cal intentar-ho…

Segueixo pensant que hagués estat millor treballar, com a mínim, amb dos grups però, el cert és que vaig acabar relativament satisfet amb els resultats. Les limitacions (les meves i les derivades del nombre de participants) es van veure feliçment compensades per un fet fonamental: la sintonia, la bona predisposició i les ganes de participar de tots. És a dir, per la capacitat que tenim les persones per empatitzar. Sensacional!

M’emporto un meravellós record de les persones amb les que vaig compartir el matí del passat divendres. M’emporto allò que sovint busco en un paisatge: humanitat.

No vaig estar gens pendent de fer fotos ni el dia era el millor, però aquí penjo algunes imatges dels exercicis que anàvem fent per tal que els participants recordin alguns dels moments viscuts. A més, si algú te ganes de recordar les imatges que vaig presentar durant la masterclass, pot trobar-les aquí.

Pel amants del caminar… i la lectura

dimecres, 29/02/2012

scan10107-1000.jpgElogio del caminar es el títol d’una petita delícia que molts amants del caminar devoraran amb avidesa. L’autor és David Le Breton, un antropòleg francès, professor de la Universitat d’Estrasburg i… un devot caminador. L’obra ha estat traduïda al castellà i publicada per  l’editorial Siruela dins la col·lecció “La Biblioteca Azul serie mínima”. Cal agrair a aquesta editorial la tasca de recerca i divulgació d’assajos d’interès (és llavors quan les editorials es converteixen en quelcom més que una empresa).

Probablement, el llibre no us descobrirà res que no sapigueu però, en canvi, la construcció de les reflexions i la seva profunditat molt probablement us captivarà des del començament. Personalment, idees que fa temps que defenso i que procuro divulgar, les he trobat expressades amb talent i elegància i amb el suport d’un ric conjunt de cites d’autors diversos, des de Rousseau  a Stevenson, de Chatwin a Leigh Fermor, de Matthiessen a Thoreau.

Permeteu-me uns de fragments:

“…caminar és una evasió de la modernitat, una forma de burlar-se d’ella, de deixar-la plantada, una drecera en el ritme desenfrenat de la nostra vida i una manera de distanciar-se, de aguditzar els sentits.”

“Caminar és obrir-se al mon. Restitueix en l’home el feliç sentiment de la seva existència. El submergeix en una forma activa de meditació que requereix una sensorialitat plena. (…) El caminar és, sovint, una marrada per retrobar-se amb un mateix”.

“El caminar, fins i tot si només es tracta d’una modesta passejada, deixa en suspens temporalment les preocupacions que aclaparen l’existència apressada i inquieta de les nostres societats contemporànies. Ens retorna a la sensació del jo, a l’emoció de les coses, tot restablint una escala de valors que les rutines col·lectives tendeixen a retallar. Despullat davant el món, al contrari que els automobilistes o que els usuaris dels transport públic, el caminant se sent responsable dels seus actes, està a l’alçada de l’ésser humà i difícilment pot oblidar la seva humanitat més elemental.”

El llibre dels camins coberta.jpgDonat  que parlem de llibres, permeteu-me compartir la ressenya que va aparèixer al número 53 d’Investigaciones Geográficas. Es tracta d’una revista acadèmica que publica l’Institut Interuniversitari de Geografia de la Universitat d’Alacant, i la ressenya ve signada pel geògraf Pablo Giménez Font (moltes gràcies!) i està dedicada al nostre El llibre dels camins. Manual per esvair dubtes, desfer mites i reivindicar drets.

El llibre va sortir a finals del 2010, publicat  per una altra editorial valenta, Arola Editors, i del qual ja vaig parlar en una entrada anterior. No és habitual una ressenya tan treballada, no senyor.

 

Camins i llengua a Castelló

dijous, 9/02/2012

Imagen 1.png

Torno al sud, torno a baixar al País Valencià, a Castelló, convidat a donar una conferència. Potser és perquè em considero del sud o perquè m’encanta sentir parlar valencià, o ves a saber, però el cas és que m’encanta. Em reconforta comprovar que la llengua i la cultura de la que som hereus no s’acaba al Principat, que som més, amb dificultats, sí, però molts més. Aquest cop l’excusa és doblement fantàstica: em demanen que parli de camins i que ho faci en el marc dels actes que el Centre Excursionista de Castelló ha organitzat per celebrar el 43è aniversari de la renovació de la flama de la llengua catalana. El títol que m’han proposat és “La seducció dels camins: història i natura“. Fantàstic! .Si algú pot, i li ve de gust, ens veiem a demà dijous, a les 19 h 30 min a la Llotja del Cànem, la seu de la Universitat Jaume I a Castelló.

 


				

La Palma: fotografia, naturalesa i camins

dimarts, 7/02/2012

El Paradís que ens han promès dubto molt que existeixi però, mentre no arribi el moment de comprovar-ho, tenim l’oportunitat de visitar  les illes Canàries. Estic segur que, si poguéssim barrejar parts d’unes illes i d’altres, aconseguiríem quelcom molt similar a la Terra Promesa. Pels amants de la naturalesa i del paisatge, pels entusiastes de la fotografia, aquest arxipèlag és una bogeria, però també pels amants de l’excursionisme, pels enamorats dels camins.

Totes les illes comptes amb escenaris i amb camins fantàstics, però hi ha una que ha fet una aposta especialment decidida pel turisme de naturalesa i el turisme a peu: La Palma.

Si us cal una excusa per fer una escapadeta, aquest març es celebra una nova edició del prestigiós festival de fotografia FOTONATURA. La Maria Rosa Vila, l’editora gràfica del Descobrir ha escrit al seu facebook:

” Ya está a punto uno de los grandes acontecimientos fotográficos del año, el Fotonature 2012. 6 ponentes de lujo, 6 temáticas diferentes y 1 taller práctico, impartidos por los mejores profesionales: Hugo Rodríguez, Manel Soria (Agrimensor Frikosal), Rafael López-MonnéRafa Pérez, Javier Selva, Tino Soriano y el editor gráfico de National Geographic Todd James. Y todo a un precio muy asequible. Un lujazo de curso, vamos. Yo no me lo perdería”.

Imagen 1.png

Condueix el festival el Tino Soriano, l’excel·lent fotògraf resident a Banyoles (quan no està donant la volta al mon), un dels fotògrafs de la revista americana National Geographic (aprofita aquesta relació per portar a Todd James i a Jane Menyawi, editors gràfics de la prestigiosa revista). En Tino Soriano imprimeix al festival un tarannà que, al meu entendre, el fa molt interessant. Lluny de quedar-se reduït únicament al mon de la fotografia de naturalesa, el festival s’obre al món del paisatge, els viatges i les persones. I si algú sap captar la humanitat amb una càmera, aquest és el Tino Soriano.

Aquesta edició compta amb la participació de amb experts en la fotografia de paisatges hiper realistes de 360º (Hugo Rodríguez), de la fotografia nocturna d’estels (Manel Soria Agrimensor Frikosal), de la fotografia de viatges més antropològica (Rafa Pérez), de la fotografia d’aventures i grans expedicions (Javier Selva), de l’assaig fotogràfic (Tino Soriano) i de la fotografia els camins i el senderisme (Rafael López-Monné).

A més, hi han dues classes gratuïtes a càrrec de Jane Menyawi, editora de fotografia de la divisió de llibres de National Geographic, i de Todd James, editor de la revista.

En el meu cas, a més de la sessió més teòrica dedicada a parlar de paisatge, camins i fotografia, m’han demanat la realització d’un taller que em fa molta il·lusió: una passejada fotogràfica per alguns dels antics camins de l’illa.

No he estat mai a la Palma i en tinc moltes ganes. Mentre arriben les imatges del març, us deixo amb algunes imatges de la illa del Hierro, una altra de les peces del puzle paradisíac somiat per tots.

 

Camins de Tarragona, el tomb de l’Anella Verda

dimarts, 20/12/2011
100_0044BX.jpg

L'Adrià davant el castell de Ferran. Vam pujar les bicis al tren fins Altafulla i vam tornar pedalant a Tarragona seguint el Tomb de l'Anella Verda. © RLM

Al llarg del projecte Camins de Tarragona vam mantenir sempre la idea inicial  d’unir a peu els dos rius que desemboquen a Tarragona. El resultat ha esta una gran excursió que mostra el gran patrimoni que atresora el municipi. Es passa sota aqüeductes romans, masos medievals, cúpules modernistes, torres de defensa contra els temuts pirates barbarescs, pedreres amb agulles, hortes generoses, desembocadures plenes de vida, pobles que semblen castells, cales on els pins encara baixen a banyar-se i restes de casetes de carrabiners on seien parelles que miraven junts l’horitzó, sense estar enamorats.

Mas de la Creu, Tarragona, Tarragonès

Mas de la Creu, Tarragona. © RLM

Mas de Sorder, Tarragona, Tarragonès

Mas de Sorder, Tarragona. © RLM

El recorregut complert són 34 km. L’anada fins al Gaià per l’interior es pot fer tant a peu com en bicicleta. La tornada per la costa però, està reservada als caminadors. Una bona idea pot ser fer el recorregut per trams i utilitzar el transport públic (autobús urbà o tren) per arribar o tornar des de Ferran o des d’Altafulla.

Les intenses transformacions que ha patit aquest territori són ben evidents. També, la poca cura i deixadesa en l’acabament de la majoria d’obres de grans infraestructures (autopistes, autovies conduccions soterrades…). Malgrat tot,  l’interior del terme de Tarragona guarda racons fantàstics, sorprenents, i  una costa amb trams que són veritables tresors.

Podeu descarregar-vos una  síntesi de l’itinerari i el  track de tot el recorregut

El bosc de la Marquesa, punta de la Creueta, espai natural protegit, extrem nord de la platja Llarga, al fons, la torre de la Mora,
Tarragona, Tarragonès, Tarragona

El bosc de la Marquesa, al fons, la torre de la Mora, Tarragona. © RLM

Camins de Tarragona, el projecte

dijous, 15/12/2011
La punta de la Creueta, espai natural protegit, extrem nord de la platja Llarga, Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La punta de la Creueta, camí de ronda a extrem nord de la platja Llarga, Xarxa de Camins de Tarragona. © RLM

La qualitat de vida de les ciutats més avançades del món ja no es mesura només pels quilòmetres asfaltats, sinó pels camins que disposen els seus ciutadans per passejar, anar en bicicleta i gaudir d’entorns ben gestionats. Camins humils, sense pavimentar, però que, quan plou, fan olor de terra.

Tarragona arrossega tot un seguit d’endarreriments fruit d’una visió de ciutat que volia semblar-se més a la Miami dels EEUU que no pas a les ciutats europees del segle XXI.  Un dels endarreriments més notables és el que fa a la mobilitat alternativa, lenta, o”dolça” com alguns l’han anomenat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Camí de Monnars al Mas de Sorder, Xarxa de Camins de Tarragona. © RLM

A finals de l’any passat vam rebre la confiança de l’ajuntament de Tarragona per tirar endavant el projecte de senyalització dels camins de l’Anella Verda (aquest nom fa referència als espais no urbanitzables del municipi), un dels projectes impulsats pel grup d’ERC que va governar durant quatre anys juntament amb el PSC. Val a dir que la relació amb els responsables polítics i, especialment amb els tècnics, ha estat francament excel·lent.

El projecte inicial, bàsicament contemplava la senyalització d’un itinerari que unís els dos rius i donés el tomb al municipi. Els vam proposar replantejar-lo, fer-lo més ambiciós (amb els mateixos recursos)  i anar més enllà, amb l’objectiu que fos el primer pas per  la consolidació d’una veritable xarxa de mobilitat alternativa. El vam rebatejar amb el nom de Camins de Tarragona.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Camí de Boscos a Monnars, Xarxa de Camins de Tarragona. © RLM

En primer lloc es va ser encarregar un inventari complert de camins a un especialista (el Xavier Campillo i Besses). El resultat va sorprendre a més d’un al trobar-nos amb 90 vials de titularitat pública, més de 140 km, amb més del 80 % encara amb ferm de terra. El següent pas va ser recorre’ls per seleccionar un primer conjunt dels més interessants per satisfer les necessitats de la població de passejar, practicar esports, mantenir contacte amb la naturalesa i conèixer i gaudir del patrimoni del municipi.

Vam optar des de bon començament pel concepte de senyalització de xarxa de camins, segons els qual no se senyalitzen itineraris —és a dir, propostes d’excursions concretes—, sinó un veritable conjunt viari —com si es tractés d’una xarxa de carreteres— que permeti que usuaris de molts tipus i amb interessos diversos en puguin fer ús, recórrer múltiples itineraris i gaudir-ne . Un tret característic d’aquest concepte és el reforçament del valor del propi camí. A les banderoles dels encreuaments sempre es pot llegir, en primer lloc, el nom tradicional del camí.

banderola_TGN3BX.jpg

Exemple de banderola de la senyalització de la Xarxa de Camins de Tarragona

La senyal de continuïtat és la mateixa marca rectangular groga amb que estan sent pintades les xarxes de camins del Priorat, del Berguedà, de la Garrotxa, del Ripollès, de l’Alt Empordà, del Pallars Sobirà, del Pallars Jussà o de la Val d’Aran, per exemple. Alhora, s’han respectat les senyals dels itineraris de la FEEC (GR i PR) i no s’ha duplicat la senyalització.

El resultat més visible ha estat la senyalització de 76 km de camins que formen aquesta primera xarxa de Camins de Tarragona. N’hi han d’altres però, menys vistosos però tant o més importants, com per exemple, la il·lusió i la implicació de tècnics municipals —que  segurament resultarà fonamental per la continuïtat del projecte— o la sintonia, suggeriments i recolzament obtingut de diversos col·lectius ciutadans que han anat seguint el projecte. Tenim l’esperança que el projecte ajudi a despertar la consciència dels usuaris dels camins com a tals i que participin de l’ambició d’aconseguir una ciutat més amable, més viscuda, més sentida. Esperem una participació activa a través del web per tal que acabin transformant-se en un veritable grup de pressió que empenyi els polítics a comprometre’s i actuar.

Si us ve de gust, podeu visitar la primera versió del WEB dedicat al projecte. Podeu descarregar-vos el fulletó de presentació del projecte el mapa de la xarxa Camins de Tarragona el track de tota la xarxa (preparat per veure’l amb Google Earth).

 

 

 

 

 

Amb les cames i amb el cor

dimecres, 30/11/2011

Amb les cames i amb el cor és el títol d’una obra de l’insigne geògraf i excursionista reusenc Josep Iglésies, editada el 1982 per Publicacions de l’Abadia de Montserrat a la veterana col·lecció Llibre de motxilla, sí, sí, aquells petits de coberta groga. He de reconèixer que l’obra i el pensament de Josep Iglésies ha estat un dels meus grans referents (les seves guies, per exemple, van despertar-me les ganes d’iniciar una col·lecció que continués aquell esperit i el resultat són les que publica Arola Editors a “De ferradura”). De l’anomenada obra recordo una frase en referència a la història de l’excursionisme que deia “Més que els literats, més que els polítics, són els excursionistes els qui van descobrir, van fer conèixer i van fer valer el nostre territori”. Uf, quina responsabilitat.

Amb les cames i amb el cor ha estat la idea que m’ha vingut al cap quan buscava un títol per convidar-vos —si el dijous al vespre esteu a València— a una taula rodona que he de compartir amb el Jorge Cruz, un bon amic, també geògraf i gran coneixedor de la cultura excursionista, i amb el Paco Tortosa una persona extraordinària en el camp de l’excursionisme amb bicicleta. L’acte porta el suggeridor títol de Passejant les nostres terres de manera assossegada poètica i sensual i l’ha organitzat la Societat Coral El Micalet una entitat molt activa en matèria cultural. Personalment, admiro molt tots els activistes del País Valencià que treballen per la nostra cultura. No puc deixar de pensar que massa sovint és terra de trinxeres.

Barranc de la Tenalla des del camí del Portell de l'Infern (camí vell de la Sènia), els Ports, Fredes,
La Tinença de Benifassar, Castelló
2002.10

Barranc de la Tenalla des del camí del Portell de l'Infern (camí vell de la Sènia), els Ports, Fredes. © RLM

Boscos amagats

dilluns, 21/11/2011
Capcelera de la vall de Toran, camí de Liat per les gorges d'Ermèr, GR 211Canejan, Val d'Aran, Lleida

Capcelera de la vall de Toran, camí de Liat per les gorges d'Ermèr, Val d'Aran. © RLM

Quins són els boscos més valuosos de Catalunya? El passat dia 15 de novembre és va presentar a l’Institut d’Estudis Catalans la Xarxa de Boscos Singulars de Catalunya. L’estudi ha estat coordinat pel prestigiós CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals), per encàrrec de la Generalitat de Catalunya. Han estat inventariats un total de 292 boscos singulars a partir de criteris com la poca intervenció humana, l’existència d’espècies rares protegides o amenaçades, l’interès sociocultural i educatiu que puguin tenir, o bé  la gestió modèlica que s’hi du a terme. La informació  d’aquest estudi, sens dubte, serà molt útil i molt valuosa tant per la comunitat científica, com pels gestors d’espai forestals i d’espais naturals protegits.

Boscos de la vessant nord del Matagalls vists des de la Creu.
Viladrau, Osona, Barcelona
1994

Boscos de la vessant nord del Matagalls des de la Creu, Osona. © RLM

Al web del projecte s’hi pot trobar informació de l’estudi, la metodologia, la manera de participar-hi però, en canvi, enlloc és pot trobar quins són aquests boscos, és a dir, el llistat dels espais inventariats. El Josep Gordi, un geògraf enamorat dels boscos, es fa ressó al seu blog de la presentació de l’inventari i comenta que, en general, hi han importants reticències per part dels impulsors d’aquests tipus d’estudis per facilitar les dades a la societat. Aquesta prevenció sol justificar-se adduint els possibles impactes negatius que es podrien ocasionar sobre els ecosistemes forestals.

Puc entendre aquestes reticències. Jo mateix les he tingut i les continuo tenint a l’hora d’impulsar la recuperació d’un antic camí (se perfectament que es converteix en un reclam per molts motoristes, malgrat la il·legalitat de circular-hi), i fins i tot existeix algun indret tant fràgil i indefens que he considerat més prudent no divulgar-lo. Ara bé, personalment he arribat a la conclusió que només difonent el valor de les coses serem capaços de preservar-les. La incultura, la barbàrie o la banalitat, només es combaten amb cultura, civilització i passió.

Rouredes als voltants de Solanell, des del camí de Sendes a Solanell,
Montferrer i Castellbó, Alt Urgell, Lleida

Rouredes als voltants de Solanell, Alt Urgell. © RLM

Entenc el dilema entre difondre i protegir. Entenc que cal valorar cada cas, entenc la prudència, les excepcions i no m’estic referint a aquest estudi en concret perquè encara el desconec. De tota manera, tot el que soni a reservar dades, a amagar coneixement, em resulta, com a mínim, qüestionable (a banda de poc realista). Em fa pensar en aquella famosa frase de “tot pel poble però sense el poble”, la qual em sembla, a hores d’ara, una estratègia per mantenir privilegis per part dels consideren que la societat és immadura i que han de ser ells els qui la condueixin pel bon camí. És un fet que tots els estaments de professionals que tenen a veure amb l’estudi i gestió del patrimoni pateixen i patim el perill, la temptació d’establir vedats només per entesos, només per iniciats.

El bosc de la Grevolosa (el nom ve del català boix grèvol, "grèvol" en castellà (Ilex aquifolium) es troba en una vall de la serra dels Llancers, del Prepirineu català, entre les serres de Curull, San Miguel i Cabrera i al sud del cim de Puigsacalm (1515 m), en el massís de Collsacabra. El bosc, d'unes poques hectàrees i a una altitud mitjana d'1.000 metres, posseeix un gran nombre de fajos centenaris d'una grandària que aconsegueix els quaranta metres d'altura gràcies al microclima i a l'aïllament de la tancada vall. Es tracta d'un lloc recòndit, al que només es pot accedir a peu des del nord per la collada de Bracons, venint de Sant Andreu de la Vola o de Joanetes, o pel sud, des de la ermita de Sant Nazario (documentada des de 1382, d'estil barroc), a la qual s'accedeix per una sendera des de Sant Andreu de la Vola.
Sant Pere de Torelló, Osona, BarcelonaEl bosc pertany actualment al PEIN (Pla d'Espais d'Interès Natural de Catalunya) serres de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt i Savassona.

El bosc de la Grevolosa, Osona. © RLM

Estic convençut que la voluntat d’aquest estudi i la dels seus impulsors va per una altra banda i aviat podrà servir per augmentar la sensibilitat social vers el nostre patrimoni forestal. Respecte al dilema de la protecció dels boscos més valuosos, estic molt d’acord amb el que apunta en Josep Gordi  quan afirma que la qüestió clau és cóm es regula la circulació motoritzada pels espais naturals. “Si per arribar a un bosc calgués caminar entre una i dues hores, i només s’hi pogués arribar a peu, no hi hauria mai cap problema de massificació ni impactes sobre l’ecosistema”. A peu, les muntanyes i els nostres boscos es fan més grans, immensos!

Salt d'aigua a la vall de ToranCanejan, Val d'Aran, Lleida

Vall de Toran, Val d'Aran. © RLM