Arxiu de la categoria ‘turisme a peu i senderisme’

Caminar per la dignitat d’un riu, i d’un territori

dilluns, 25/04/2011
Font de Sant Magí de la Brufaganya Pontils, Conca de Barberà, Tarragona 2001.05

Fonts de Sant Magí de la Brufaganya, Pontils, Conca de Barberà. © RLM

Caminar és una de les millors opcions que tenim els humans per entrar en contacte amb el patrimoni, sens dubte. I és lògic que sigui així. De fet, és el mitjà de locomoció més “humà”  dels que gaudim. El particular tempo del caminar permet aproximacions pausades, tranquil·les, atentes amb tot allò que considerem que te valor, que val la pena ser mirat. Les exposicions les visitem a peu, les ciutats les explorem a peu per sentir com bateguen i els paisatges que vivim amb més intensitat solen ser aquells que assaborim caminant, passejant. De fet, el propi concepte de paisatge va néixer estretament vinculat al passeig a peu.

Camps de cereal a la primavera, la Baixa Segarra, Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, Tarragona

Camps de cereal de Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà. © RLM

A peu també ha estat el mitjà per dur a terme reivindicacions socials i polítiques. Gandhi, Luther King, miners, pobles indígenes… molts han caminat i caminen per aconseguir ser escoltats. Alguna cosa té de incontestable i rotund el fet que un col·lectiu es posi en marxa, a peu, tranquil·lament, per reivindicar alló que considera just.

Font dels Comptes o de les Canelles, Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, Tarragona 2004.02

Font dels Comptes o de les Canelles, Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà. © RLM

A finals de més, els dies 29, 30 d’abril i 1 de maig, tindrà lloc la II Marxa per les Terres del Gaià; una marxa per reivindicar la conservació i protecció d’aquest territori i el cabal ecològic del riu, organitzada per la plataforma  Salvem el Gaià. L’itinerari dissenyat preveu acompanyar el recorregut del riu des del la seva capçalera a Santa Coloma de Queralt fins la desembocadura a tocar d’Altafulla i l’antic poble de Tamarit. Es tracta d’una excel·lent oportunitat per recórrer aquest petit país del Gaià, interessantíssim i veritablement sorprenent (sovint he dit que les terres del Gaià guarden mons amagats que creiem desapareguts). Aquesta va ser durant molts anys terra de frontera i el seguit de castells i fortificacions que encara resten, a casa del país veí haguessin donat lloc a rutes i propostes turístiques de tota mena, per exemple.

Aquest és un territori que ha patit una perllongada somnolència, fruit en bona part de la sagnia d’un èxode de població, especialment acusat a la conca mitjana i alta del riu. D’ençà d’un temps però, creix la consciència i el compromís dels seus habitants per reivindicar un futur digne per aquest país i, personalment, estic convençut que se’n sortiran. El fre a l’insensat projecte d’urbanització de Querol és un bon exemple.

El tram final del riu, la darrera desena de quilòmetres, ha quedat pràcticament sec, sense aigua durant la major part de l’any. Repsol YPF gaudeix d’una concessió d’aigua que sembla exagerada tenint en compte el cabal del Gaià. Tanmateix, les enormes filtracions del terreny —incomprensiblement menystingudes pels responsables— fan que mai no s’ompli l’embassament  i que la industria li hagi calgut disposar, a més a mes,  d’altres sistemes per garantir-se el subministrament d’aigua. El resultat de tot plegat és un riu moribund en el seu darrer tram, sense cabal ecològic, i una pressa fora de mida com a testimoni d’una pífia i d’una manera d’actuar on es menysté la dignitat d’un territori (em nego a creure que no hi ha una altra manera d’aconseguir que la indústria disposi de l’aigua que necessita que no sigui acabant amb un riu).

Per debatre i aprendre

dijous, 14/04/2011
Vall d'Asua, Pallars Sobirà, LleidaPastures a la vall del riu de Caregue, Espot. Tomb al Parc nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici2002.07

Pastures a la vall del riu de Caregue, Vall d’Àssua, Pallars Sobirà. Camins Vius, el Tomb al Parc nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici. © RLM

Seria agosarat assegurar que és la comunitat capdavantera; que, a hores d’ara, els tècnics de les comarques del Pirineu català formen el grup més avançat, a nivell estatal, en matèria de reflexió tècnica i conceptual sobre models de gestió de xarxes de camins per a mobilitats alternatives. Tanmateix, jo no conec una altra experiència igual.

A casa nostra comptem amb una comunitat —no oficial— de tècnics i professionals que regularment es troben per debatre i compartir experiències en el camp dels camins i la mobilitat de muntanya. La consecució d’aquest petit —gran— miracle es deu directament al bon fer de l’Institut pel Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran (Felicitacions al govern actual que n’ha valorat la utilitat abans de caure en la temptació de liquidar-lo). Ha estat el procés engegat per l’IDAPA el que ha permès generar debat, reflexió i transferència de coneixement —el famós know how— i la construcció d’aquestes xarxes de relacions personals de col·laboració —tant importats com el coneixement—.

Vall d'Asua, camí del port de Triador. Tomb al Parc nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici, projecte Camins ViusLlessuí, ,Pallars Sobirà, Lleida2002.07

Camí del port del Triador, Vall d’Àssua, Pallars Sobirà. Camins Vius, el Tomb al Parc nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici. © RLM

El 2009 vaig tenir l’oportunitat de col·laborar amb l’IDAPA a dissenyar un curs específicament enfocat a tècnics que tinguessin responsabilitat en matèria de camins i ús públic, deixant expressament en un segon pla els aspectes més turístics. En qualsevol procés resulta fonamental, abans que res, situar les coses al seu lloc, aclarir la dimensió conceptual i pràctica dels principals elements, si es vol evitar desenfocar els plantejaments que ens han de permetre avançar i superar dificultats. Parlem d’aclarir conceptes com, què és un camí? de qui són? i un itinerari? un GR és una infraestructura o un equipament? quins són els principals models de senyalització? quins són els seus avantatges i inconvenients.

Espot, Pallars Sobirà, LleidaCamí vell. Tomb al Parc nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici2002.07

Camí dels Prats de Salvente, Vall d’Àssua, Pallars Sobirà. Camins Vius, el Tomb al Parc nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici. © RLM

Com a fruit d’aquella experiència s’han dut a terme dos viatges formatius (el primer a Suïssa i el segon als alps italians) i un seguit de trobades a les diferents comarques que permeten als diferents tècnics trobar-se, conèixer de primera ma que fan els companys de les comarques veïnes i debatre aspectes relacionats amb la seva feina. El 2010 és van fer dues, una a l’Alta Ribagorça i l’altre a la Cerdanya. La propera Jornada tècnica sobre gestió de camins, mobilitat i turisme està programada pel 28 i 29 d’abril al Pallars Sobirà, amb el títol “De la gestió de camins a la comercialització de productes de senderisme”. L’evolució del procés seguit ha portat a incorporar progressivament la dimensió turística dels camins i els reptes d’aquesta activitat. A Sort, a mes presentar i debatre els models de gestió de camins de la comarca, és vol avançar cap a la definició d’una estratègia conjunta pel que fa a la comercialització dels productes de senderisme a l’Alt Pirineu i l’Aran.

Pastures a la vall d'Assua,Sort, Pallars Sobirà, Lleida2002.09

Pastures a la vall d'Assua, Pallars Sobirà. Camins Vius, el Tomb al Parc nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici. © RLM

Són especialment dirigides a tècnics d’espais protegists, consells comarcals, ajuntaments i professionals turístics. Són obertes a tothom, de dins i fora del territori IDAPA. De fet, s’han establert relacions molt enriquidores amb comarques com el Berguedà, o la Garrotxa, el Ripollès i l’Alt Empordà i el seu projecte Itinerànnia.  Podeu descarregar-vos el tríptic en aquí.

La vall d'Àsua, Sort, Pallars Sobirà, Lleida 2002.10

La vall d'Àssua, Pallars Sobirà. © RLM

A peu per camins de càtars

dijous, 7/04/2011
El Cadí sota la llum de la lluna des de la Seu d'Urgell, La Seu d'Urgell, Alt Urgell, Lleida

El Cadí sota la llum de la lluna des de la Seu d'Urgell, Alt Urgell © RLM

La història de la Humanitat és, en bona part i malauradament, la història de les seves guerres i crueltats. Com diu Eudald Carbonell, encara no som plenament humans, i això que pensadors com ell defensen que el progrés de la Humanitat es deu més a ser competents que no  pas a ser competitius, més a saber  col·laborar que  no pas a la confrontació.  Tanmateix, la sang dels innocents alimenta rius cabalosos i el pitjor càstig que poden rebre és l’oblid.

Església romànica de Sant Serni de Coborriu fou consagrada el 1137. És un edifici del s. XII, de nau única i absis semicircular, amb dues finestres de doble esqueixada amb l'arc de mig punt i una decoració constituïda per una corona de cartel·les motllurades en forma de tor. La porta és a migdia. En una pedra del muntant dret hi ha gravat el bust d'un orant. La capella, al mur de migdia, fou afegida al s. XVII juntament amb una altra al mur de tramuntana, de la qual resten senyals a la paret. Bellver de Cerdanya, la Cerdanya, Lleida

Església romànica de Sant Serni de Coborriu, consagrada el 1137. En una pedra del muntant dret hi ha gravat el bust d'un orant. Bellver de Cerdanya, la Cerdanya. © RLM

En aquest sentit, es interessat constatar que es manté ben viu l’interès despertat fa unes dècades per conèixer la ignominiosa creuada contra els albigesos —també anomenats catars. Bona prova és la salut de la grau ruta a peu entre Berga i Montsegu, el Camí del Bons Homes, la nombrosa literatura existent o iniciatives com, per exemple, l’interessant cicle de conferències celebrades al Centre Excursionista de Lleida el passat febrer amb el títol “Episodis Temàtics del catarisme“.

Ermita romànica de Santa Eulàlia, camí vell de Tírvia a Alendo, Farrera, Pallars Sobirà, Lleida

Ermita romànica de Santa Eulàlia, camí vell de Tírvia a Alendo, Farrera, Pallars Sobirà. © RLM

L’exili càtar a Catalunya és, precisament, el tema de la darrera guia de la col·lecció De ferradura d’Arola Editors que va ser presentada a Bagà el gener passat. A peu per camins de càtars al Pirineu català ha estat impulsada pel Consell Regulador del Camí dels Bons Homes i busca apropar-se a peu, pausadament, a la dramàtica història dels exiliats occitans —els anomenats «bons homes»— que a l’edat mitjana van haver de deixar les seves terres i cases per salvar la vida, tot fugint de la intolerància religiosa, l’ambició dels poderosos i la barbàrie de la força. Alhora, el llibre vol ser també una petita incursió en el món medieval català dels segles XIII i XIV, fonamentalment.

S’han dissenyat un conjunt de 14 excursión —de mig dia i de dia— repartides per set comarques: el Ripollès, el Berguedà, la Cerdanya, el Solsonès, l’Alt Urgell, el Pallars Sobirà i la Val d’Aran. Es tracta de propostes per a caminadors diversos: per als que volen una passejada tranquil·la, per a qui vulgui fer-la amb nens i també n’hi han per als més experimentats.

Carrer del Clos, Vilamitjana del Cantó, municipi de Montferrer i Castellbò, Alt Urgell, Lleida

Carrer del Clos, Vilamitjana del Cantó, municipi de Montferrer i Castellbò, Alt Urgell. © RLM

L’objectiu principal ha estat evocar uns fets i un territori de tal manera que el lector s’animi a recórrer els itineraris proposats, els quals compten tots amb un petit relat on es barregen personatges històrics amb altres d’inventats per la imaginació de la Montse Subirana i magnífiques il·lustracions de Llorenç Brell. Si la història serveix per aprendre del passat, aquesta és una lliçó que seria bo tenir sempre present.

Santa Maria de Talló, església romànica documentada el s. X, el campanar és de finals del s. XVII, Bellver de Cerdanya, la Cerdanya, Lleida

Santa Maria de Talló, església romànica documentada el segle X. Bellver de Cerdanya, la Cerdanya. © RLM

Ens agradaria pensar, tal com va manifestar Antoni Dalmau a la presentació de Bagà, que aquesta humil obra pugui contribuir a un rescabalament, una mena de compensació històrica per honorar les víctimes. Ens agradaria pensar que la guia, a més de fer passar unes bones jornades als seus lectors, pugui ajudar a rescatar la memòria d’aquells homes bons de l’oblid que van esforçar-se –i molt– a teixir els seus poderosos botxins, el Papa i el rei francès, principalment.

Camí vell d'Arres de Jos a Arres de Sus, camí de ferradura. Al fons, Arres de Jos. Ruta del Camin Reiau, GR 211 Arres, Val d'Aran, Lleida

Camí vell d'Arres de Jos a Arres de Sus. Al fons, Arres de Jos. Ruta del Camin Reiau, Val d'Aran. © RLM

Pels qui els pugui venir de gust , aquest dijous 7 d’abril, a 2/4 de 8 del vespre, tornem a presentar la guia a la seu del Centre Excursionista Catalunya (Paradís nº 10, Barcelona) i el dissabte 9, a les 8 del vespre al Consell Comarcal de l’Alt Urgell (Passeig Brudieu nº 15, La Seu d’Urgell).

Catars_inviatcio CEC+CCAU.jpg

“Beu vi, que l’aigua espatlla els camins”

divendres, 1/04/2011
Vinyes del mas de Sant Antoni. DOQ Priorat. Al fons, el camí de Cabacés i els cingles de la serra Major del Montsant. Parc Natural de la Serra de Montsant. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona

Camí de Cabacés sota els cingles de la Serra Major del Montsant i vinyes del mas de Sant Antoni, Parc Natural de la Serra de Montsant, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

“Beu vi, que l’aigua espatlla els camins”, això diu la saviesa popular i segur que té raó. L’aigua és, en efecte, el principal enemic dels camins tradicionals, a més de l’abandonament i la ignorància, és clar. I pel que fa al vi, les noves anyades ja estan llestes al Priorat i els camins per passejar entre vinyes també.

PS_PortadesCat.jpg

Fa pocs dies que es van presentar un seguit de tríptics que recullen una desena de propostes per assaborir sense presses i intensament els paisatges d’aquesta comarca. Petites píndoles per aconseguir moments de felicitat. Podeu descarregar-vos-en una aquí i les trobareu totes penjades al web: www.turismepriorat.org. Alhora també és va presentar un singular cicle d’excursions a peu, guiades, que inclouen visites i tast en cellers prioratins. Unes propostes, sens dubte molt suggerents, que volen barrejar el millor dels dos mons.

Camí del Mas de la Plana del Ceba, xarxa de camins del Priorat. Vinyes a la zona del mas de la Rosa, DOQ Priorat. Porrera, Priorat, Tarragona

Camí del Mas de la Plana del Seba, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Antic camí ral de Falset a Gratallops, vinyes DOQ Priorat,  Gratallops, Priorat, Tarragona

Camí ral de Falset a Gratallops, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Fa un temps el Priorat es va proposar recuperar alguns dels seus vells camins per tornar a connectar pobles, vinyes, oliveres, cellers, molins… per poder circular —ara que tenim alta velocitat— amb el mitjà de transport més humà: les cames. Respon a un exercici de repensar la modernitat, sense renunciar als avenços, però sense perdre els elements fonamentals que a les persones ens ajuden a trobar sentit a l’existència.

Aquesta és una opció agosarada, és veritat. Implica destinar recursos econòmics i humans per recuperar vells camins en desús, ara que hi han tantes necessitats. Tanmateix, és una opció que connecta amb els corrents culturals més avançats de les societats modernes i, alhora, amb els fonaments d’aquest territori, és a dir, amb la ruralitat. És una opció que reforça coherències. Algú s’imagina degustar un vi prioratí amb presses? Quina ruralitat pot experimentar-se des de l’asfalt?

Camí del Mas de la Plana del Ceba, xarxa de camins del Priorat. Vinyes a la zona del mas de la Rosa, DOQ Priorat. Porrera, Priorat, Tarragona

Camí del Mas de la Plana del Seba, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Aquest és un territori tossut, d’arrels profundes, com les de les vinyes que penetren els sols pissarrosos metres i metres, buscant la humitat. Aquest és un territori que està vivint un riquíssim procés de presa de consciència de qui és, on està i cap a on vol anar. I això li dóna un força enorme, formidable.

En termes d’estratègia turística l’opció del Priorat és clara. Lluny de voler explorar-ho tot —un error— ha optat per impulsar els aspectes relacionats amb el món del vi, de l’oli i el turisme a peu. Tanmateix, no es reobren camins només per convidar als visitants a conèixer pausadament aquest singular territori. La recuperació d’aquest patrimoni va molt més enllà i es revela com una aposta identitària. El text de presentació de la Xarxa de camins del Priorat ho deixa ben clar:

“Diuen que són els fils de la memòria, que els vells camins guarden els secrets de la història, i no només la de les grans gestes o desfetes, sinó la de la gent senzilla, la que cavava solcs, podava la vinya i maleïa el cel i tots els sants quan no plovia.

Al Priorat estem capficats en recuperar-ne un bon grapat perquè volem que la canalla pugui tornar a seguir els camins dels seus padrins, perquè pugui veure el futur de la seva terra amb els ulls dels qui la van treballar durant segles. Perquè hi han secrets que només es revelen a peu, pausadament.

Sabem que cada dia són més els que gaudeixen del plaer de caminar, els que aposten per defugir banalitats i recuperar la pell, el tacte, la intensitat i la grandiositat de les experiències bàsiques: el soroll del propi cor, el descobriment d’un horitzó rera un turó, el vent que juga a fet i amagar entre les vinyes, la llum que daura les oliveres…

Volem que el Priorat es pugui creuar a peu i compartir la profunda dimensió humana d’aquest petit territori. La xarxa de camins del Priorat es una invitació a descobrir i gaudir intensament d’aquest racó de muntanya mediterrània on l’agricultura encara dóna vida i on les aromes i els sabors són de veritat.”

Camí de l'Ermita de la Consolació, DOQ Priorat, La Vilella Alta, Priorat, Tarragona

Camí de l'Ermita de la Consolació, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Camí dels Trossets, xarxa de camins del Priorat. A fons, Porrera. Vinyes DOQ Priorat. Porrera, Priorat, Tarragona

Camí dels Trossets i Porrera al fons, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Camí de la Drecera, antic camí de ferradura que connecta La Morera amb Poboleda. Xarxa de camins del Priorat. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona

Camí de la Drecera, la Morera de Montsant, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Camí del Mas de Cabaló. Vinyes de la  DOQ Priorat. El Molar, Priorat, Tarragona

Camí del Mas de Cabaló, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Camí del Pinell, antic camí de ferradura, xarxa de camins del Priorat. DOQ Priorat. Torroja, Priorat, Tarragona

Camí del Pinell, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Bassa i font del Mas de Sant Antoni.  Parc Natural de la Serra de Montsant. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona

Camí de la Font de Sant Antoni, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Qui manté els camins? o la injustificable arrogància de la motorfília

dimecres, 23/02/2011
Els Rogerals, camí de Damunt Roca, El Lloar, Priorat, Tarragona

Els Rogerals, camí de Damunt Roca, antic camí ral del Lloar a la Figuera, Priorat. © RLM

Fa dos setmanes que l’anticicló hivernal va regalar-nos un matí de diumenge radiant, harmoniós, agosaradament primaveral. Havíem sortit a fer una passejada a peu tota la família —la meva dona i els meus petits de quatre i set anys— i uns bons amics als quals havia explicat l’engrescador projecte de recuperació de camins antics que des de fa uns anys està sent desenvolupat al Priorat. Vaig triar el camí de Damunt Roca, el vell camí ral que connecta el Lloar amb la Figuera. Volia mostrar-los l’elegància d’un camí de ferradura històric, probablement d’origen medieval, tant antic com els pobles que comunica, ple d’històries de pagesos, vinyes, veremes, o de fervents barcelonistes (unes de les primeres televisions que va arribar al Priorat va aterrar a la Figuera i més d’un veí del Lloar utilitzava el camí vell per anar a peu a veure el Barça).

Els Rogerals, camí de Damunt Roca, El Lloar, Priorat, Tarragona

Els Rogerals, camí de Damunt Roca, antic camí ral que comunica el Lloar i la Figuera, Priorat. © RLM

A l’inici del camí tradicional vam veure com tres motoristes estaven baixant-lo. Quan van arribar on érem els vaig demanar que s’aturessin i amablement van fer-ho. Vaig preguntar-los si sabien que allò que estaven fent estava prohibit per llei, que si eren conscients que l’empedrat del vell camí no estava preparat per resistir el pas de les seves motos d’enduro i que molta gent estava esforçant-se precisament per conservar aquest patrimoni. Em van respondre que sempre havien fet allò i que continuarien fent-ho. Van donar gas i van desaparèixer afirmant que eren ells, precisament, els que mantenien els camins.

Sota l’aspecte anònim i ferotge que confereixen les ulleres i els cascs estic segur que, en la majoria de casos, trobaria persones amb les que podria fer un bon vermut i petar la xerrada. Entenc perfectament —i comparteixo, ho reconec— el gust per la velocitat, el risc, l’habilitat…, tanmateix resulta frustrant comprovar el difícil que resulta provar d’explicar que no tot s’hi val, que resulta absolutament injustificable la destrucció d’un patrimoni històric pel plaer que poden obtenir els practicants d’una activitat esportiva (no m’imagino foradant la portalada gòtica de la catedral de Tarragona per posar ancoratges argumentant les virtuts de l’escalada urbana).

Camí vell de l'Argentera al castell d'Escornalbou, camí de ferradura.L'Argentera, Baix Camp, Tarragona

Camí vell de l'Argentera al castell d'Escornalbou, Baix Camp. © RLM

Es pot debatre sobre la necessitat i conveniència d’establir circuits, sobre quins territoris tenen una major facilitar per evocar la pau, el silenci, la tranquil·litat i quins altres poden assumir millor activitats de motor. Tanmateix, a més de ser una pràctica il·legal, és una evidència empírica que el pas de motocicletes per camins de ferradura provoca la seva destrucció. És cert que qualsevol trànsit provoca efectes erosius. També les botes dels excursionistes, les bicicletes o els cavalls. Tanmateix, resulta difícil igualar la capacitat destructora del pneumàtic d’una motocicleta d’enduro en un camí de muntanya.

L’argument que “les motos mantenen els camins” es fonamenta en l’efecte que el trànsit motoritzat pot tenir en el control de la vegetació de les vores dels camins. Tot i admetre que, efectivament, es pot donar aquest efecte, l’argument resulta absolutament fals donat que allò essencial d’un camí és la seva caixa és a dir, la plataforma. Un camí embardissat resulta relativament fàcil i factible de recuperar, en canvi, quan la plataforma s’erosiona, quan salten els empedrats, quan es formen xaragalls, la recuperació del camí és molt difícil i té un cost econòmic molt elevat. Els resultat són evidents, molts camins han esdevinguts pràcticament intransitables, empedrats amb segles d’història han saltat pels aires i són molt rars els projectes que aborden veritables restauracions de camins.

Erosió a l'antic camí ral de Reus a  Prades sota el coll de les Saleres.Serra de la Mussara, Muntanyes de Prades.Vilaplana, Baix Camp, Tarragona

Erosió a l'antic camí ral de Reus a Prades sota el coll de les Saleres, serra de la Mussara. © RLM

Seria injust afirmar que els processos d’erosió que pateixen molts dels nostres camins històrics es deuen només al trànsit de motocicletes. Els camins antics, com qualsevol via de comunicació, els cal manteniment. Per exemple, quan les aigüeres queda tapada de sorra (la línia de pedres més elevades que travessen el camí i que condueixen l’aigua fora), les pluges torrencials es desboquen camí avall amb efectes que poden resultar terriblement destructors. Altres cops és l’obertura irreflexiva de pistes, per exemple, el causant de la destrucció de camins antics.

La llista és més llarga però, de tota manera, repeteixo, res justifica que se segueixi circulant amb vehicles a motor per aquests camins, res justifica la destrucció irresponsable i gratuïta d’aquest patrimoni col·lectiu. Estic convençut que, a mesura que creix la sensibilitat social pels camins històrics, també més motoristes prenen consciència d’aquest valor i opten per modificar els seus hàbits. De tota manera, la fragilitat d’aquest patrimoni es tan gran que, malauradament, resulta imprescindible les tasques de vigilància que realitzen els cossos d’Agents Rurals i els Mossos d’Esquadra.

Als ciutadans preocupats pels nostres camins, pel nostre patrimoni, ens cal manifestar arreu i sempre que puguem aquesta preocupació, per exemple, davant els nostres alcaldes (la gran majoria de camins són de propietat municipal) o bé avisant les autoritats quan ens trobem amb motoristes que incompleixin deliberadament la llei (coordinació 24 h dels Agents Rurals 93 574 00 36).

Els Rogerals, camí ral del Lloar a la Figuera, camí de ferradura, al fons, el poble del Lloar, serra de la Figuera, DOQ Priorat,El Lloar, Priorat, Tarragona

Els Rogerals, camí de Damunt Roca, antic camí ral del Lloar a la Figuera, Priorat. © RLM

“Qui no porti bon camí que no esperi bona fi”

dilluns, 6/12/2010
Camps de cereal a la primavera als voltants de Senan,Senan, Conca de Barberà, Tarragona

Camí agrícola a Senan, Conca de Barberà. © RLM

Camins humils, camins plens de vida, de històries, de paisatges, de mirades… Els qui em coneixen saben de la meva passió pels camins i per caminar-los. Aquesta és un gust compartit amb nombrosos companys i lectors i, molt especialment amb el Xavier Campillo i Besses, qui sens dubte —a més d’un bon amic— és un dels majors experts en aquesta matèria a Catalunya.

Fa temps que, quan es trobàvem,  acabàvem parlant que ens calia esforçar-nos per reunir en una publicació l’experiència que anàvem acumulant durant anys de treball professional en el camp dels camins, dels seus conflictes jurídics, de l’accessibilitat al medi natural i del senderisme.

Camps al terme de Nulles, Alt Camp, Tarragona

Camí particular, Alt Camp. © RLM

No ha estat fàcil però, finalment, el llibre està a punt de veure la llum. La presentació està programada pel dilluns dia 20 de desembre, a les 19 h, a Barcelona, a la sala d’actes del Museu Melcior Colet (C/ Buenos Aires, 56-58). La presentació anirà a càrrec del Ferran Miralles —un altre vell amic—, un dels grans experts en transhumància i camins ramaders. Segur que valdrà la pena. INVITACIÓ El llibre dels camins coberta.jpg

Com és habitual, publicar un llibre és una aventura col·lectiva que va molt més enllà dels autors. En aquest cas, ens cal agrair especialment el suport rebut pel CADS (Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible), pel seu director el Ramon Arribas i per l’infatigable Xavier Cazorla.  El dia a dia sovint acaba frustrant molts projectes que demanen un temps que no saps d’on treure. En aquest cas, el compromís amb el CADS i el seu entusiasme ha estat clau per tirar el projecte endavant. D’altra banda, Arola Editors, novament ha posat tot l’esforç i molta il·lusió per fer un bon llibre que, a més d’útil, sigui bonic.

La publicació porta el títol de El llibre dels camins. Manual per esvair dubtes, desfer mites i reivindicar drets. Tot i ser fruït del treball en equip, val a dir que beu principalment de la rica experiència del Xavier com a geògraf i com a pèrit judicial especialitzat en camins.

Empedrat del camí vell de Colldejou a Montroig (Falset a Reus pel coll del Guix). Camí de ferradura. Darrera la serra de LlaberiaColldejou, Baix Camp, Tarragona

Camí vell de Colldejou a Mont-roig, Baix Camp. © RLM

A continuació trobareu un breu text de resum de l’obra i, els qui tinguin curiositat, poden descarregar-se’n un FRAGMENT.

“Els camins —i no les carreteres— són la categoria més extensa de la xarxa viària, però també la més menystinguda. I tanmateix els camins satisfan al medi rural necessitats socials i econòmiques fonamentals i plenament actuals, no solament en el camp de l’agricultura i la ramaderia, o de la silvicultura, ans també en àmbits com l’accés als nuclis de població, la gestió ambiental, la lluita contra el foc i la protecció civil.

Els camins públics constitueixen la infraestructura essencial que permet al comú dels ciutadans a exercir dos drets fonamentals i complementaris que són el dret a circular i el dret a gaudir del medi ambient d’una forma respectuosa i responsable. Sense camins no hi ha llibertat.

Els camins constitueixen un patrimoni cultural de primer ordre, essencial per entendre la història dels nostres territoris. A més, avui dia, a través del turisme i del senderisme, poden acomplir noves funcions socials i esdevenir un recurs econòmic per als municipis.

Aquesta obra, rigorosa i didàctica alhora, posa en mans del públic una reflexió actualitzada sobre aquesta infraestructura viària, analitzant la problemàtica que l’afecta, presentant-ne les potencialitats i apuntant les estratègies possibles per integrar els camins dins les polítiques generals d’infraestructures i mobilitat.”

Camino de Stockalper. Senyalización de senderos en Brig, alpes suizos,Valais, Suiza

Senyalització de camins a Suïssa. © RLM

Factures i amics enyorats

dilluns, 29/11/2010
La muntanya de l'Areny. Al fons, la mola de Colldejou.Mont-roig del Camp, Baix Camp, Tarragona2004

La muntanya de l'Areny i, darrera, la mola de Colldejou, Baix Camp. © RLM

He volgut esperar uns dies a comentar  la trista notícia de la mort de Francesc Beato, un reputat excursionista, sots president del Centre Excursionista de Catalunya, un personatge de primer ordre dins l’excursionisme de casa nostra (podeu llegir la interessant ressenya escrita per Jordi Pasques al Diari d’Andorra). La mort d’una persona estimada sempre és dolorosa però, en aquest cas, les tràgiques circumstàncies agreugen el dol dels seus amics i molt especialment, és clar, de la seva família. Dissortadament es va veure involucrat en un esgarrifós accident prop de Riudoms, precisament quan es dirigia a Siurana, a preparar l’excursió que era previst realitzar al cap de pocs dies amb motiu de la inauguració de les obres de remodelació del refugi Ciriac Bonet del CEC. A mes del Francesc també hi van perdre la vida el seu fill i una neboda. M’esgarrifa la idea només de provar d’imaginar el dolor que ha caigut sobre els seus familiars.

No estic segur que els serveixi de gaire cosa el reconeixement que fem els qui el vam conèixer, però em consta que avui som molts els qui compartirm el dol, els qui l’enyorem i ens aferrem —incapaços de digerir encara l’evidència— als bons records que guardem de Francesc Beato.

— Rafael López Monné? Hola, soc en Francesc Beato…

El nostre primer contacte va ser telefònic. Era el primer cop que sentia aquella veu seva tan característica però, en canvi, aquell nom em sonava molt… És clar! l’havia llegit mil vegadades mentre, preparant la tesi, buidava els números de la magnifica revista del CEC Muntanya. Ell era, entre altres coses, l’home dels llibres, de les ressenyes i ara el tenia al telèfon. Em deia que havia llegit la meva tesi i que li havia agradat molt (Senderisme, camins i senyals, Arola Editors, 1999). I pels comentaris que em feia l’havia llegit de dalt a baix i a fons, caram!  No recordo quanta estona vam estar enganxats al telèfon, però per a mi va ser extraordinàriament gratificat comprovar que el meu treball li havia resultat interessant.

Em va proposar presentar el llibre al local del CEC tot fent una conferència sobre els fets que jo havia estudiat. No crec que fos completament conscient de la il·lusió que aquella petició  em va fer. Estic prou acostumat a xerrar en públic, classes, ponències, conferències… és part de la meva feina. Tanmateix, el local del Centre Excursionista Catalunya tenia per a mi quelcom de santuari. No era només que guardés aquelles columnes de l’antic temple romà de Barcino (que sempre m’han semblat extraordinàries i amb una capacitat evocativa enorme, sense comptar l’enveja que també em provoquen davant l’evidència que del temple d’August a Tàrraco no en queda res més que algunes traces dels fonaments). Aquell local era l’espai físic per on ha via passat la història de l’excursionisme català i, cal no oblidar, que en els seus orígens era un dels centres on es trobava bona part de la intel·lectualitat catalana. De fet, per exemple, va exercir un paper extraordinari en la construcció de la mirada col·lectiva sobre els paisatges catalans.

Al cap d’un temps  vaig rebre un sobre enviat per en Beato. Dins hi havia les còpies de les factures originals de la primera senyalització de camins excursionistes duta a terme a Catalunya, concretament al Pirineu gironí, a Setcases. Aquell projecte va ser impulsada pel CEC i pagat per la Mancomunitat de Catalunya. No cal dir que em va encantar el regal i durant anys he esperat el moment de poder incloure aquests documents històrics en alguna publicació adient.

Fa no gaire va arribar el moment. Una de les factures de la senyalització surt reproduïda a la guia A peu per les comarques de Tarragona. Vol. VI (Arola Editors, 2010). Concretament apareix en el capítol Petjades i senyals, que vaig comentar en el passat post, dedicat al fet de caminar i la història de la senyalització de camins per excursionistes. Una altra factura apareixerà molt aviat en l’obra El llibre dels camins. Manual per esvair dubtes, desfer mites i reivindicar drets (Arola Editors, 2010), que hem fet el Xavier Campillo i jo. I aprofito ara el blog per mostrar-ne una altra.

No cal dir que em feia moltíssima il·lusió enviar aquests llibre al Francesc Beato i fruir plegats d’aquesta petita “conquesta” en la divulgació de la història de l’excursionisme. Em va fer molta, molta ràbia que ens privessin d’aquests moments. Se que és una tonteria dins la tragèdia, però no puc deixar de sentir-me estafat per un destí cec i cruel.

Gràcies per tot Francesc. Em sento molt afortunat d’haver-te conegut.

Factures_senyals_CEC_04BX.jpg

Una de les factures del projecte de senyalització de camins per excursionistes impulsat pel CEC i finançat per la Mancomunitat de Catalunya l'any 1920. Arxiu del Centre Excursionista Catalunya

_MG_7690BX.jpg

Una de les senyals col·locades a Setcases, Ripollès. © Quim Oliver "Xari"

Petjades i senyals

dissabte, 20/11/2010
Carena de la punta de Jovara o del Corb, Muntanyes de Tivissa i Vandellòs,Tivissa, Ribera d'Ebre, Tarragona2002.12.24

Carena de la punta de Jovara o del Corb, Muntanyes de Tivissa, Ribera d'Ebre. © RLM

El sisè i darrer volum de la sèrie A peu per les comarques de Tarragona (Arola Editors, 2010) continua fidel al format de la primera guia. El cos central segueix format per les vint-i-cinc propostes d’excursions. Abans d’aquest apartat, hem tornat a incloure el capítol «Algunes notes sobre…» on es tracta més extensament algun dels temes als quals sovint es fa referència en els escrits.

Serra de la Mussara des de la Mola, al fons, Vilaplana, Muntanyes de Prades,Vilaplana, Baix Camp, Tarragona2002.12.31

Serra de la Mussara, Muntanyes de Prades, Baix Camp. © RLM

En el primer volum, aquest espai va estar dedicat a les muntanyes de les comarques de Tarragona; en la segona guia, van ser els camins tradicionals; la tercera va incloure algunes reflexions al voltat del concepte de paisatge i el valor que li atorguem; la quarta va parlar de la pedra seca i en el cinquè volum, el capítol va estar dedicat als molins hidràulics.

En aquest cas, el tema triat ha estat el caminar com a fet cultural i el fenomen de la senyalització de rutes i camins per excursionistes. Aquests són temes que m’han apassionat profundament i no volia deixar passar l’ocasió de compartir-los amb els lectors, si bé soc conscient que els lectors no tenen perquè coincidir amb algunes de les consideracions expressades.

Camí de Capçada, serra Major, Montsant, Parc Natural, Morera de Montsant, Priorat, Tarragona2002.09

Senyalització dalt la serra Major, Montsant, Priorat. © RLM

El text comença parlant de la importància creixent del caminar a la nostra societat actual. Caminar per plaer constitueix una manifestació de la nostra cultura europea, una manifestació íntimament unida a la manera com mirem i valorem emotivament i estètica els nostres territoris. El gust per les excursions a peu guarda relació amb la salut física i psicològica i amb el benestar, tant individual com col·lectiu. Caminar és un mitjà privilegiat de relació amb la naturalesa i el patrimoni entès en qualsevol de les seves formes.

A continuació s’aborda, molt resumidament, allò que considero com l’origen del gust per caminar a la nostra societat. El fenómen de realitzar excursions a peu, connecta amb processos culturals absolutament claus en l’evolució moderna de les societats occidentals, ja que es vincula amb la transformació de la mirada col·lectiva sobre la muntanya i amb la pròpia conquesta cultural de la noció de paisatge per part de la cultura europea.

Barranc del Carrer Ample, els Ports d'Horta,Parc Natural dels Ports,Horta, Terra Alta, Tarragona2003.02

Barranc del Carrer Ample, els Ports d'Horta, Terra Alta. © RLM

Més endavant es mostra breument la història de la senyalització de camins per a excursionistes, que comença als anys 20 del segle XX al Pirineu Gironí, a la zona de Setcases. El projecte va ser impulsat pel Centre Excursionista Catalunya i finançat per la Mancomunitat de Catalunya. També s’inclou un petit resum de la història dels senders de Gran Recorregut i, finalment es planteja una petita diagnosi del moment actual. S’exposen el dos grans models conceptuals existents a hores d’ara —senyalitzar itineraris o senyalitzar xarxes de camins— i s’expliquen les raons que, personalment, considero que fan més recomanable el model de xarxes de camins.

GR 171 a la vora de la cartoixa de Scala Dei, al fons els cingles de la Serra Major del Montsant, Parc Natural, La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona

GR 171 sobre la cartoixa d'Scala Dei, al fons, el Montsant. © RLM

Soc conscient que els meus plantejaments són vistos amb recel i preocupació per alguns sectors del món federatiu excursionista. No estic segur si he estat capaç de comunicar adequadament els meus punts de vista, tanmateix, estic plenament convençut que el model proposat és molt respectuós amb l’herència rebuda del món excursionista (del qual em considero membre). La convivència amb els senders senyalitzats per la FEEC no és només recomanable, sinó  necessària i imprescindible. En tot cas, sempre he considerat com un fonament de la ciència i la cultura, ser capaços de qüestionar la realitat, els models heretats. No ens ha de fer por pensar, argumentar el nostre discurs i sotmetre’l a la crítica. Només així podem millorar i avançar.

Els qui estiguin interessats en llegir aquest capítol poden decarregar-lo aquí: Petjades i senyals RLM

_RLM2071BX.jpg

Senyal de la Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Un camí llarg, ple d’amics i complicitats

divendres, 12/11/2010
El Montalt,Tivissa, Ribera d'Ebre, Tarragona2002.11.02

El Josep Jordana i Josep Artigues al cim del Montalt. © RLM

Fa no gaire que ha arribat de l’enquadernador el sisè volum de la guia A peu per les comarques de Tarragona. Com els anteriors volums, la guia recull 25 propostes d’excursions per les comarques tarragonines que van sortir publicades a La Vanguardia, a la secció Vivir en Tarragona (els qui tinguin curiositat, poden baixar-se una  excursió de mostra). Aquest volum té però una característica especial: és l’últim de la sèrie. Van ser 150 excursions publicades al diari i han donat lloc a sis volums de la col·lecció “De ferradura, guies per a caminants curiosos”, la col·lecció de guies excursionistes d’Arola Editors (la majoria de la gent les coneix però com la col·lecció de guies “A peu” perquè tots els títols comencen amb aquestes paraules, les quals apareixen molts destacades a la suggestiva portada que va dissenyar l’Elena Cruz) .

Va ser precisament el primer volum el que va donar lloc a la col·lecció ara ja fa set anys. Durant molt de temps havia donant tombs a la idea de com m’agradaria que fossin les guies i llegia amb admiració el treball d’excursionistes com Juli Soler Santaló o Josep Iglésies. Paradoxalment, la cura i el rigor d’aquelles obres de començament de segle XX, encara costa trobar-les als nostres dies. He de confessar, amb enveja mal dissimulada, que continuo emmirallant-me amb la qualitat i saber fer de la majoria d’autors i editors britànics de guies per caminar. De fet, la nostra col·lecció De ferradura ha incorporat alguns elements inspirats en les guies d’aquell país. Les idees cal concretar-les i els articles publicats a La Vanguardia van convertir-se en l’oportunitat perfecte. Val a dir però, que va resultar fonamental l’oferiment del meu amic Xavier Vigil a traduir els articles al català (en un sopar on el vi del Priorat probablement hi va tenir alguna cosa a veure). D’altra forma, qui sap si la idea de la col·lecció encara restaria en el calaix dels projectes.

Carrer de Rojals, Muntanyes de Prades,Montblanc, Conca de Barberà, Tarragona2001.04

L'Ismael Alcañiz i el Giussepe a Rojals. © RLM

Faltava només trobar el més important, una editorial que cregués en el projecte i, afortunadament, els Déus em van somriure i vaig aconseguir despertar l’interès dels germans Arola pel projecte, uns editors atrevits, que s’estimen profundament els llibres i amb els quals m’he entès extraordinàriament bé. L’aposta continua ben viva, fer guies el més acurades possible, tan pel que fa als textos com a les fotografies, la maquetació i la edició. Fer guies que, a més de descriure itineraris, expliquin històries i que ajudin a veure allò que no és evident, allò que guarden els llocs però que sovint resta reservat només als ulls d’uns pocs entesos i iniciats.

Cingles del Portell de Llaberia, serra de Llaberia, al fons a l'esquerra la mola de Colldejou,Tivissa, Ribera d'Ebre, Tarragona

La Montse Riera a la Miranda de Llaberia. © RLM

Aquest VI volum és també una bona excusa per intentar agrair una petita part de les ajudes que de tants amics he rebut. Un bon exemple dels deutes adquirits és el suggeridor pròleg que ha escrit per aquesta guia el Xavier Bru de Sala, així com la resta que apareixen en els altres volums, escrits pel Joan Morales, director de la revista Descobrir Catalunya, el Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge, el Salvador Anton, director de l’Escola de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili, el Dioni Serrano, cap de redacció de la revista Grandes Espacios i la Rosa Maria Bosch, la cap de La Vanguardia a Tarragona, la persona qui precisament va tindre la idea de la sèrie i amb qui tant he aprés. Del Jordi Blay, geògraf i professor a la URV, és l’interessant article sobre els molins hidràulics que va apareixen en el volum V.

Vista de les muntanyes del Priorat des de la Roca Corbatera, Serra Major del Montsant, Parc Natural, Priorat, Tarragona2002.12

El Pep i la Carme a la roca Corbatera, el Montsant. © RLM

El disseny del primer volum va ser obra de la Elena Cruz, un dels dissenyadors més sensibles i elegants amb els que he treballat. Durant aquest temps, la col·lecció ha anat polint-se i millorant sota els ulls i les mans expertes del Fèlix, i ara també de la Paula. En tot aquest procés, la contribució sempre incisiva i reflexiva del Pep Artigues ha estat fonamental. No conec ningú més apassionat per les lleis i els ritmes de la tinta sobre el paper. I parlant de tinta, al final tot queda a les mans de qui té el poder —i la responsabilitat— que enormes fulls de paper blanc deixin de ser-ho. Estic convençut que la implicació del Paco i el seu equip va més enllà de la d’un bon impressor. I els avantatges d’un editorial de la mida d’Arola és que tothom s’implica i mima les guies De ferradura. La Patrícia, la Montse, la Maite, la Tere i la resta de l’equip multipliquen pans i peixos per tal que tot funcioni.

Els Puntals, barranc del Mas, serra de Cardó,Benifallet, Baix Ebre, Tarragona

El Josep M. Escoda i l'Estrella al barranc del Mas, Benifallet. © RLM

Pel que fa a les sortides, s’equivoquen els que puguin pensar que soc un expert en les muntanyes de Tarragona capaç de proposar 150 excursions diferents. He begut de totes les guies que m’han passat per les mans i, molt especialment, dels amics i bons coneixedors del país que m’han acompanyat. A ells els dec molt més que suggeriments d’itineraris i informació. Els dec hores i hores de converses agradables, de compartir camins fantàstics i horitzons colpidors (hem arreglat el món diverses vegades però, caram, al tornar a casa continua com sempre). Tinc uns records especialment entranyables dels esmorzars amb el Pep Artigues, sempre en llocs ben triats, davant de panoràmiques generoses, amb el gotet de vi, les olives i el fogonet per escalfar l’aigua del cafè. I també de les nombroses caminades fetes amb el Josep Jordana, el Josep M. Escoda, el Joan Baptista Beltran, l’Ismael Alcañiz, la Montse Riera, el Josep Gironès, el José Luís Ordovás, el Jordi Blay o el Josep Insa entre altres companys i amics. Finalment, la magnífica acollida de les guies entre els lectors i la constatació que compartim no poques complicitats, té un valor enorme per tots els qui ens hem implicat en aquestes guies. Moltes, moltes gràcies a tots els “caminants curiosos”.

Riu Glorieta, el Niu de l'Àliga,Muntanyes de Prades,Alcover, Alt Camp, Tarragona2002.04

El riu Glorieta i el Niu de l'Àliga, Muntanyes de Prades, Alcover, Alt Camp. © RLM

Ha estat bé, molt bé (CB VI)

dimecres, 21/07/2010

S’ha acabat aquest curt però intens viatge per la costa gironina i s’ha acabat bé, molt bé, amb una visita de luxe al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, de la ma de l’Antoni Roviras, amb qui m’uneix una bona i antiga relació. No us perdeu, si podeu escapar-vos-hi, l’exposició “Veus de la Mediterrània”, un projecte ambiciós i ben travat que ofereix una singular mirada de les cultures que vivim a redós d’aquest mar.

Aquesta aposta de la revista Descobrir d’unir escriptor i fotògraf per realitzar junts una crònica de viatge, em va semblar una gran idea pel que té de posar l’accent en la mirada —en les mirades— més que no pas en la descripció més clàssica d’un territori. Dubto que hi hagi un espai més escrit, descrit i lloat pels catalans que la Costa Brava (he comprovat que mig país hi estiueja, és a dir, Barcelona, acompanyats de mitja Holanda, algun barri moscovita i una parella d’americans que feien exercici prop de la cala d’Aiguafreda). Tanmateix, estic convençut que el relat que en sortirà d’aquesta experiència serà ric i interessant, fins i tot pels els qui coneixen a fons aquestes muntanyes que es banyen a la Mediterrània (crec recordar que el número 150 serà el d’octubre o novembre).

_RLM9242BX.jpg

Turista americana fent exercici matinal prop de la cala d'Aiguafreda, Baix Empordà. © RLM

D’altra banda, ha estat un plaer compartir aquesta experiència amb el Pep Coll. És obvi que, a més d’un bon escriptor (un fet contrastat), també és un gran caminador i excel·lent company de viatge. Em costa trobar entre els escriptors que coneix-ho algú capaç de digerir la temperatura i llargada de les etapes que hem recorregut sense maleir constantment el sol, la calor i la seva excelsa mare.

_RLM9298BX.jpg

Platja de sa Riera, Baix Empordà. © RLM

Val a dir que el viatge ha comptat amb el valuós —i còmode— suport de l’agrupació hotelera Costa Brava Centre Hotels i del patronat de turisme Costa Brava de la Diputació de Girona. Ens hem sentit molt ben tractats. A més de facilitar-nos informació i reservar els hotels, hem pogut gaudir del servei de transports dels equipatges d’hotel a hotel. És a dir, caminàvem amb una motxilla només amb aigua, menjar, la crema solar, els mapes, una guia…, tot i que un dels dos carregava també ferros i vidres, és clar. Val a dir que aquesta agrupació i el seu gerent, el Martí Sabrià, fa molts anys que aposten i creuen en el turisme a peu. De fet, són uns pioners (vaig conèixer el Martí quan vaig triar els primers productes de senderisme que van començar a elaborar amb operadors especialitzats anglesos, a mitjans dels noranta, com a cas d’estudi per a la meva tesi de llicenciatura). Ens comentava que, en pocs mesos oferiran la possibilitat de recórrer la costa a peu i contractar via internet aquests serveis. Una gran idea, sens dubte.

Pels qui s’animin a fer-ho cal advertir que l’estiu no és, definitivament, la millor època. La primavera i la tardor són, en canvi, molt més adients i fins i tot les llums d’hivern poden fer el recorregut molt interessant, alhora que el mestral hi pot afegir un punt d’èpica. A més a més, la llargada de les etapes que s’estableixen a la topoguia del GR 92 les trobo excessives, especialment si el temps és calorós, és clar, però no sols per aquesta raó. Soc conscient que vint i tants kilòmetres és una distància assumible pels bons caminadors. De fet, hi ha qui en faria tres vegades més sense despentinar-se i tallant-se les ungles dels peus alhora. Ara bé, aquest és un itinerari per badar, per degustar, per assaborir racons, cales, penya-segats, llums i aigües; per passejar pels pobles, per fer cafès, per entrar als museus, per fer-la petar amb els qui hi viuen. Etapes d’uns quinze o setze kilòmetres serien perfectes. Jo ho veig així, és clar, però si algú té pressa per arribar (a on?) o vol batre rècords… endavant!

De tota manera, allò que sí hem pogut copsar caminant en ple juliol, és com batega la Costa Brava en plena ebullició (mai millor dit).

_RLM9277BX.jpg

Les aigües de la reserva marina de ses Negres, Baix Empordà. © RLM