Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), Tarragona. © RLM

Dimarts va fer 25 anys de l’atemptat  d’ETA al rack d’Empetrol de Tarragona. Sara Sans, periodista de La Vanguardia, ha escrit un petit, però excel·lent article, que recorda el desconcert i veritable terror que va viure bona part de la gent de Tarragona aquella nit. Tanmateix, m’he quedat amb les ganes de llegir més en relació al pànic desfermat per les flames de més de 150 metres que van il·luminar el cel de la ciutat aquella negra nit. El dia següent, els mitjans, especialment la televisió, van minimitzar considerablement el que havia passat. No recordo que ningú expliqués que la gent corria pels carrers aterrida o que algunes mares van arribar a demanar als conductors dels vehicles que provaven de marxar que, si us plau, prenguessin i salvessin els seus fills…

Jo tenia 22 anys, volia ser fotògraf i m’enlluernaven els grans fotoperiodistes. Vaig agafar la càmera, l’únic rodet de diapositives que tenia a casa, el Seat Panda d’una amiga i vaig dirigir-me cap al foc. Suposava que la policia hauria tallat la carretera d’accés al polígon des de Tarragona i vaig decidir jugar-me-la i donar una volta per entrar des de La Pineda. I va funcionar! Només vaig trobar un petit control més preocupat pel que podia passar que per aturar a un jove fotògraf inconscient.

Un cop dins, ningú no em va posar cap obstacle. Tothom tenia massa feina com per tenir-me en compte. La cosa era molt greu. Vaig aconseguir arribar fins al final de la principal línia de bombers i, a més a més de fotografiar-los, vaig poder parlar amb ells. Em van explicar que, francament, no les tenien totes. D’una banda temien que els dipòsits de gas propers poguessin explotar per simpatia degut a les altes temperatures però, sobre tot, que el foc s’estengués i pogués passar a l’altra costat de l’autovia. L’ambient era molt tens, jo estava nerviós, però no recordo haver passat por. Suposo que estava massa excitat per tot el que estava veient. A més, no em vaig trobar amb cap altra fotògraf en aquell indret (alguns d’ells em van explicar després que no havien pogut passar la barrera de la policia) i tenia la sensació que havia captat quelcom important.

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), Tarragona. © RLM

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), Tarragona. © RLM

Aquella nit vaig dormir ben poc. Al matí següent vaig agafar un tren per anar a Barcelona i portar a revelar el rodet de “diapos”. A Tarragona no havia cap laboratori que revelés transparències. Eren altres temps. Quan finalment les vaig tenir a les mans, vaig trucar a alguns mitjans per si podien estar interessats, però arreu la resposta va ser negativa. Temps després, el desaparegut diari Catalunya Sud en va publicar una.

Tot plegat va resultar molt alliçonador. La principal ensenyança però, va ser  constatar que la notícia no estava entre les flames i els bombers —per molt espectacular i perillós que això fos. La “foto”, la imatge realment important, la tenia molt més a prop de casa. Era als carrers de la ciutat, era el pànic dels meus veïns intentant fugir d’un desastre que, probablement, vam tenir més aprop que no ens pensem. No crec en Déu, però sí en la Mare de Déu del Polígon (per constatació empírica, és clar).

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), Tarragona. © RLM