Entrades amb l'etiqueta ‘espectacles’

Lluentors, focus i ungles mossegades

dimecres, 3/02/2016

Ja és a punt una nova edició del concurs La Disfressa d’Or, un dels actes més esperats del Carnaval de Tarragona, especialment per part dels milers de persones que formen les comparses a la ciutat. Per a molts, és el moment de la veritat, el moment de pujar d’alt un escenari i mostrar el resultat d’hores i hores de feina. Hores i hores tallant, cosint, pintant, assajant… Ho he dit molts cops, aquesta és la dimensió que més em fascina d’aquesta festa, l’esforç personal i col·lectiu i l’ambició per millorar cada any.

Darrerament, aquesta ciutat no va sobrada d’ambició i això encara posa més en valor els esforços del Carnaval. I no sols pel que fa als vessants de més lluentors i plomes, també és el cas de la divertidíssima Baixada del Pajaritu (espero dedicar-hi una propera entrada al bloc). La crisi va ajudar a que fos la ciutadania la que s’espavilés per tirar endavant aquests actes del Carnaval. Fantàstic! No se m’acut un esperit mes carnavaler que aquest. És com si entreguessin que la diversió carnavalera és una cosa massa seriosa com per deixar-la en mans dels representants polítics.

Tant la Disfressa d’Or com la Baixada del Pajaritu són esdeveniments organitzats de manera privada per empreses i associacions. Les entrades són la font de finançament del primer esdeveniment (a la venda aquí), mentre que el segon ha optat enguany per un Verkami.  En el cas de la Disfressa d’Or, l’ambició de la que parlàvem va portar els organitzadors (Abril Producciones – Music From Tamarit) a canviar l’antic recinte firal per la TAP, la Tarraco Arena Plaça, la antiga plaça de toros. No ha de ser fàcil, no. Tanmateix, en la primera edició a la TAP, els organitzadors se’n van sortir molt bé. Felicitats!

Al recordar-la, em venen al cap algunes reflexions i aspectes que m’atreveixo a compartir per si poden ser d’alguna utilitat (des d’una profunda humilitat i respecte, està clar, i sabent que, des de fora, les coses són molt diferents que vistes des de la responsabilitat de l’organització).

Per començar, als fotògrafs ens anava molt bé el fet que hi haguessin diverses sessions. Entenc però, que això queda fora de lloc donades les dimensions de la nova ubicació. D’altra banda però, la il·luminació, tot i correcta, va ser excessivament plana. Vaig enyorar, i molt, el joc de llums i colors darrera dels personatges d’altres edicions, que aportaven unes possibilitats plàstiques sensacionals. Això, sumat al fet d’haver de treballar des de molta distància durant pràcticament tota la gala va condicionar molt el tipus de fotografies que es podien obtenir.

Un podria pensar que l’aposta per un nou escenari i una major “espectacularitat”  hauria d’haver repercutit una també en una millora de les possibilitats fotogràfiques de relatar l’esdeveniment. Malauradament no ha estat així sinó, més aviat, el contrari.

L’augment de les dimensions de l’escenari i de l’espai comporta cert riscos. Allò més gran no sempre és millor (els artistes saben bé que la bellesa es troba en la proporció i l’equilibri). Omplir un escenari no és fàcil i segons la mida que tingui, pot no estar a l’abast de totes les comparses.

També vaig trobar a faltar bona part de l’escalfor que generava la proximitat de participants i public, tot i els  esforços i bon ofici del presentador. Tampoc hi va ajudar l’exagerada rivalitat entre el públic que, a l’hora d’animar o reconèixer l’esforç de les actuacions, em va semblar que només ho feia vers la pròpia comparsa .

De tota manera, el balanç de tot plegat és absolutament positiu i engrescador. L’espectacle és ple de il·lusió, d’imaginació i d’esforç i a hores d’ara, mentre els muntadors i tècnics ultimen els detalls, segur que hi han mans amb ungles molt i molt retallades. Bona sort a tothom!

Podeu veure una selecció més àmplia i a pantalla complerta! al nou espai per a exposicions virtuals que ha inaugurat el web de Tarragona Turisme amb el nom de Tarragona ara!

 

I love Salou, nou llibre per a la platja d’Europa

dissabte, 22/08/2015

portades_senseLogos_Página_2.jpgAquest estiu Salou ha estrenat llibre: I love Salou; en qual tingut el privilegi de coordinar i il·lustrar. L’obra és el resultat d’un gran treball col·lectiu i pretén ser una invitació a anar més enllà dels tòpics que arrossega aquesta ciutat.

Admetem-ho, això de pensar fa molta mandra i els tòpics són fantàstics, sempre a punt, sempre preparats precisament per això: no haver de qüestionar-se les coses. Sempre és més còmode deixar-se dur pel corrent, pel mainstream que es diu, i no portar la contrària. Humanament és un fet comprensible, que fins i tot els científics expliquen en clau d’evolució de l’espècie. Tanmateix, segueixo pensant (dieu-me il·lús) que alguns sectors professionals i formadors d’opinió haurien de ser capaços de qüestionar i d’anar més lluny dels discursos simplistes. És allò que en dèiem esperit crític, oi?

M’esglaia veure com suposats intel·lectuals i professionals de la comunicació menyspreen directament o indirecta els milers i milers de persones que a l’estiu decideixen passar las vacances a la platja en indrets com Salou. A mi, per exemple, el futbol o el Barça m’atreuen ben poc— per no dir gens—, però aquesta orientació personal no em porta a desqualificar a la gent que sí els agrada. A més, no em costa gaire diferenciar els brètols que de tant en tant surten a les televisions i diaris, del milers i milers de persones normals, amb seny, que cada diumenge omplen els estadis.

Salou, per començar, no és un resort, és una ciutat de prop de 30.000 habitants a l’hivern, sense turistes. Al llarg de la història les ciutats han sorgit per motius diversos: militars, comercials, cruïlles de comunicació, etc. En aquest cas, estem assistint al naixement d’una ciutat originada pel fenomen de desenvolupament social i econòmic més important a Europa d’ençà de la II Guerra Mundial: el lleure i el turisme.

Tal com assenyala Salvador Anton, “Salou no s’explica sense el turisme. Qualsevol imatge de Salou té a veure amb les vacances, l’entreteniment i la platja. Són més de 150 els anys d’història com un espai de vacances. Els mateixos que separen aquest llibre de la construcció de les primeres casetes de bany a l’actual platja de Ponent, l’any 1863”.

El fenomen del turisme, les vacances i la platja està directament connectat amb els importantíssims canvis culturals que durant el segle XVIII i especialment el XIX, transformarien radicalment la percepció dels europeus respecte al seu espai, especialment vers les muntanyes i la costa. Va ser a partir de llavors que vam aprendre a veure paisatges allí on només hi havia territori. Va ser des de la cultura que la visió de les costes es va transformar radicalment. Així, d’espais perillosos, lletjos, resultat de la violència del Diluvi Universal —és a dir, del càstig diví—, d’espais sense interès si no era per anar a cercar restes de naufragis; va anar transformant-se en espai de desig i somnis. Avui dia, milions de persones miren de trobar vora el mar un bocí del Paradís en el que tots somniem.

 I love Salou és un llibre prou singular. Neix de la voluntat del consistori i del patronat de turisme de comptar amb un nou “llibre de prestigi”. Tanmateix, va molt més enllà que la majoria d’aquestes obres (no hi trobareu, per exemple, les usuals salutacions oficials, quelcom molt intel·ligent d’altra banda). El seu principal impulsor, en Benet Presas, regidor de turisme de l’ajuntament, va apostar en ferm per aconseguir un llibre diferent. Fugir de la comoditat implica però, haver de gestionar reptes i dificultats. Treballar amb ell i amb l’equip del Patronat ha estat realment molt gratificant (gràcies per tot Berta!).

Un cop rebut l’encàrrec d’impulsar-lo, el primer va ser sumar al projecte el Salvador Anton, catedràtic de Geografia a la URV, un reputat expert internacional en turisme i, a més, un bon amic. El Salvador no només havia de ser qui escrivís els textos, sinó que el discurs del llibre havia de sortir d’un treball de reflexió conjunta (a partir de nombroses trobades en despatxos, cafeteries i bars). Textos i imatges havien d’estar al servei d’un relat que en cap cas no podia ser banal. No podíem perdre aquesta oportunitat per intentar anar més enllà de les idees preconcebudes. Així, de seguida vam tenir clar que el llibre no parlaria tant de Salou sinó d’allò que Salou representa a la nostra societat. L’index dels capítols del llibre ja permet intuir-ho: Salou, la ciutat; Beaching; Holiday making; Entertaining; Living i Celebrating.

Tanmateix, l’encàrrec comportava més d’un repte. En essència, els llibres institucionals han de fer patxoca, és a dir, ha de ser de tapa dura, han de pesar una mica i han de dur moltes fotos en colors i poc text. Habitualment s’obren al ser rebuts, es fullegen una vegada, es tanquen i, malauradament (o no) molts resten per sempre més abandonats en un prestatge (disculpeu la simplicitat i cruesa de la descripció). Com aconseguir que el llibre fos obert més d’una vegada? El meu amic Magí Seritjol em va donar la clau: amb la literatura. A I love Salou trobareu cinc fantàstics relats curts obra dels escriptors Joan Todó (“La samarreta”), Albert Vilaró (“C-14”), Toni Orensaz (“L’augur”), X. R. Trigo (“L’arquebisbe a la Torre”) i Roger Vila (“El vell caminaire”). L’objectiu no ha estat només provocar l’interès del lector, sinó contribuir a la creació d’espais simbòlics en una ciutat que tot just està naixent. La coordinació de l’apartat literari va recaure en el bon olfacte i experiència del Toni Orensanz. Al calaix han quedat alguns relats sensacionals, d’autors que no desvetllarem encara, que esperem puguin ser publicats en breu.

A més, cadascun dels relats compta amb un dibuix de la il·lustradora Cinta Vidal que ajuden a crear un espai singular dins el conjunt de l’obra. En aquest sentit, la responsabilitat de com havia de respirar el llibre ha anat a càrrec del dissenyador gràfic Xavier Gasol, de Simbòlic Comunicació. La feina no era fàcil en el cas d’un llibre tant complex. Él resultat a mi em sembla sensacional. No hi ha res com treballar amb gent extraordinària.

En aquest tipus de llibre, on la lectura visual és tant important, la responsabilitat de les imatges i la fluïdesa del discurs visual resulta fonamental. En aquest cas, el repte que tenia per davant era ben clar: les fotografies havien de reflectir Salou en la seva complexitat i riquesa. Ha calgut fotografiar la vida de Salou durant totes les estacions de l’any, i des de totes les perspectives que en han estat possibles: des d’helicòpter (i també penjat d’un parasailing), barques, catamarans, piragües… Hi ha un espai però que hem privilegiat conscientment per considerar-lo essencial: la platja, el gran escenari que ha donat vida a la ciutat i on es reflecteixen, any rera any, les expectatives i els somnis de felicitat de tantes i tantes persones. Val a dir però que la feina ja l’havíem començat a fer un any abans d’iniciar el projecte del llibre, per tal d’obtenir un bon arxiu fotogràfic per al Patronat de Turisme. Això explica en bona part la riquesa i matisos del treball fotogràfic.

Lunwerg Editores ha estat l’editorial triada per dur a terme l’edició (per cert, l’absència de logos a la portada és un petit homenatge al qui va ser l’ànima d’aquesta editorial, el meu amic, el gran Andrés Gamboa). Finalment però, seran els lectors qui jutjareu en quina mesura o no hem aconseguit allò que ens proposàvem: oferir una visió de Salou més complexa, rica, menys tòpica, més contrastada, en definitiva, més humana. De moment, us deixo amb algunes de les imatges que no van poder entrar al llibre.