Ja és a punt una nova edició del concurs La Disfressa d’Or, un dels actes més esperats del Carnaval de Tarragona, especialment per part dels milers de persones que formen les comparses a la ciutat. Per a molts, és el moment de la veritat, el moment de pujar d’alt un escenari i mostrar el resultat d’hores i hores de feina. Hores i hores tallant, cosint, pintant, assajant… Ho he dit molts cops, aquesta és la dimensió que més em fascina d’aquesta festa, l’esforç personal i col·lectiu i l’ambició per millorar cada any.
Darrerament, aquesta ciutat no va sobrada d’ambició i això encara posa més en valor els esforços del Carnaval. I no sols pel que fa als vessants de més lluentors i plomes, també és el cas de la divertidíssima Baixada del Pajaritu (espero dedicar-hi una propera entrada al bloc). La crisi va ajudar a que fos la ciutadania la que s’espavilés per tirar endavant aquests actes del Carnaval. Fantàstic! No se m’acut un esperit mes carnavaler que aquest. És com si entreguessin que la diversió carnavalera és una cosa massa seriosa com per deixar-la en mans dels representants polítics.
Tant la Disfressa d’Or com la Baixada del Pajaritu són esdeveniments organitzats de manera privada per empreses i associacions. Les entrades són la font de finançament del primer esdeveniment (a la venda aquí), mentre que el segon ha optat enguany per un Verkami. En el cas de la Disfressa d’Or, l’ambició de la que parlàvem va portar els organitzadors (Abril Producciones – Music From Tamarit) a canviar l’antic recinte firal per la TAP, la Tarraco Arena Plaça, la antiga plaça de toros. No ha de ser fàcil, no. Tanmateix, en la primera edició a la TAP, els organitzadors se’n van sortir molt bé. Felicitats!
Al recordar-la, em venen al cap algunes reflexions i aspectes que m’atreveixo a compartir per si poden ser d’alguna utilitat (des d’una profunda humilitat i respecte, està clar, i sabent que, des de fora, les coses són molt diferents que vistes des de la responsabilitat de l’organització).
Per començar, als fotògrafs ens anava molt bé el fet que hi haguessin diverses sessions. Entenc però, que això queda fora de lloc donades les dimensions de la nova ubicació. D’altra banda però, la il·luminació, tot i correcta, va ser excessivament plana. Vaig enyorar, i molt, el joc de llums i colors darrera dels personatges d’altres edicions, que aportaven unes possibilitats plàstiques sensacionals. Això, sumat al fet d’haver de treballar des de molta distància durant pràcticament tota la gala va condicionar molt el tipus de fotografies que es podien obtenir.
Un podria pensar que l’aposta per un nou escenari i una major “espectacularitat” hauria d’haver repercutit una també en una millora de les possibilitats fotogràfiques de relatar l’esdeveniment. Malauradament no ha estat així sinó, més aviat, el contrari.
L’augment de les dimensions de l’escenari i de l’espai comporta cert riscos. Allò més gran no sempre és millor (els artistes saben bé que la bellesa es troba en la proporció i l’equilibri). Omplir un escenari no és fàcil i segons la mida que tingui, pot no estar a l’abast de totes les comparses.
També vaig trobar a faltar bona part de l’escalfor que generava la proximitat de participants i public, tot i els esforços i bon ofici del presentador. Tampoc hi va ajudar l’exagerada rivalitat entre el públic que, a l’hora d’animar o reconèixer l’esforç de les actuacions, em va semblar que només ho feia vers la pròpia comparsa .
De tota manera, el balanç de tot plegat és absolutament positiu i engrescador. L’espectacle és ple de il·lusió, d’imaginació i d’esforç i a hores d’ara, mentre els muntadors i tècnics ultimen els detalls, segur que hi han mans amb ungles molt i molt retallades. Bona sort a tothom!
Podeu veure una selecció més àmplia i a pantalla complerta! al nou espai per a exposicions virtuals que ha inaugurat el web de Tarragona Turisme amb el nom de Tarragona ara!