Què fotografies quan una cosa ja l’has retratat de mil maneres?  Aquesta sensació l’he tingut en més d’una ocasió, per exemple, a les festes de Santa Tecla, les meves, les de Tarragona. He tingut la sort de fotografiar-les per tres projectes editorials i per diversos articles i encàrrecs. Tant ha estat així, que festes i càmera han acabat fent un binómi díficil de separar. Em costa entendre la festa sense la càmera penjant. I com tot a la vida, això té aspectes bons i altres de no tant.

Crec que el millor, en aquests casos, és no agafar la càmera. Deixar refrescar els ulls. Però això no sempre és fàcil. Enguany m’havia proposat que fos una edició-guaret, un any per descansar. Ho he aconseguit… només en part. Confeso que vaig “pecar”. Hi van haver un parell d’estones que no em vaig poder-ho resistir i vaig agafar la càmera.

El repte rau en procurar mirar d’una altra manera. Tanmateix, això és quelcom ben dificil. És un repte del qual, en el millor dels casos, només t’en pots sortir a mitges, perquè mirem tal com som i canviar, canviar, tampoc no canviem gaire. De fet, em conformo amb aconseguir mirar més distesament, sense les obligacions d’un encàrrec, d’un projecte.

Les fotos fetes no han estat gaire diferents de les que habitualment faig, però el procés ha estat distés i el resultat incomplert i desequilibrat. És a dir, interessant. Entre altres coses, reflecteix neures i fixacions… i això ja m’agrada.

Per aquesta entrada he  triat dos elements del Seguici que m’agraden especialment: els nanos i el ball del Set pecats Capitals. Crec que m’atrauen perquè en els dos casos l’element fonamental és la màscara, una màscara que amaga els portadors i els confereixen un altre rol. En el cas dels nanos, la màscara és, a més a més, sobredimensionada. D’alguna manera, crec representen elments molt carnavalescos dins la festa major.