Entrades amb l'etiqueta ‘passejar’

Petjades i senyals

dissabte, 20/11/2010
Carena de la punta de Jovara o del Corb, Muntanyes de Tivissa i Vandellòs,Tivissa, Ribera d'Ebre, Tarragona2002.12.24

Carena de la punta de Jovara o del Corb, Muntanyes de Tivissa, Ribera d'Ebre. © RLM

El sisè i darrer volum de la sèrie A peu per les comarques de Tarragona (Arola Editors, 2010) continua fidel al format de la primera guia. El cos central segueix format per les vint-i-cinc propostes d’excursions. Abans d’aquest apartat, hem tornat a incloure el capítol «Algunes notes sobre…» on es tracta més extensament algun dels temes als quals sovint es fa referència en els escrits.

Serra de la Mussara des de la Mola, al fons, Vilaplana, Muntanyes de Prades,Vilaplana, Baix Camp, Tarragona2002.12.31

Serra de la Mussara, Muntanyes de Prades, Baix Camp. © RLM

En el primer volum, aquest espai va estar dedicat a les muntanyes de les comarques de Tarragona; en la segona guia, van ser els camins tradicionals; la tercera va incloure algunes reflexions al voltat del concepte de paisatge i el valor que li atorguem; la quarta va parlar de la pedra seca i en el cinquè volum, el capítol va estar dedicat als molins hidràulics.

En aquest cas, el tema triat ha estat el caminar com a fet cultural i el fenomen de la senyalització de rutes i camins per excursionistes. Aquests són temes que m’han apassionat profundament i no volia deixar passar l’ocasió de compartir-los amb els lectors, si bé soc conscient que els lectors no tenen perquè coincidir amb algunes de les consideracions expressades.

Camí de Capçada, serra Major, Montsant, Parc Natural, Morera de Montsant, Priorat, Tarragona2002.09

Senyalització dalt la serra Major, Montsant, Priorat. © RLM

El text comença parlant de la importància creixent del caminar a la nostra societat actual. Caminar per plaer constitueix una manifestació de la nostra cultura europea, una manifestació íntimament unida a la manera com mirem i valorem emotivament i estètica els nostres territoris. El gust per les excursions a peu guarda relació amb la salut física i psicològica i amb el benestar, tant individual com col·lectiu. Caminar és un mitjà privilegiat de relació amb la naturalesa i el patrimoni entès en qualsevol de les seves formes.

A continuació s’aborda, molt resumidament, allò que considero com l’origen del gust per caminar a la nostra societat. El fenómen de realitzar excursions a peu, connecta amb processos culturals absolutament claus en l’evolució moderna de les societats occidentals, ja que es vincula amb la transformació de la mirada col·lectiva sobre la muntanya i amb la pròpia conquesta cultural de la noció de paisatge per part de la cultura europea.

Barranc del Carrer Ample, els Ports d'Horta,Parc Natural dels Ports,Horta, Terra Alta, Tarragona2003.02

Barranc del Carrer Ample, els Ports d'Horta, Terra Alta. © RLM

Més endavant es mostra breument la història de la senyalització de camins per a excursionistes, que comença als anys 20 del segle XX al Pirineu Gironí, a la zona de Setcases. El projecte va ser impulsat pel Centre Excursionista Catalunya i finançat per la Mancomunitat de Catalunya. També s’inclou un petit resum de la història dels senders de Gran Recorregut i, finalment es planteja una petita diagnosi del moment actual. S’exposen el dos grans models conceptuals existents a hores d’ara —senyalitzar itineraris o senyalitzar xarxes de camins— i s’expliquen les raons que, personalment, considero que fan més recomanable el model de xarxes de camins.

GR 171 a la vora de la cartoixa de Scala Dei, al fons els cingles de la Serra Major del Montsant, Parc Natural, La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona

GR 171 sobre la cartoixa d'Scala Dei, al fons, el Montsant. © RLM

Soc conscient que els meus plantejaments són vistos amb recel i preocupació per alguns sectors del món federatiu excursionista. No estic segur si he estat capaç de comunicar adequadament els meus punts de vista, tanmateix, estic plenament convençut que el model proposat és molt respectuós amb l’herència rebuda del món excursionista (del qual em considero membre). La convivència amb els senders senyalitzats per la FEEC no és només recomanable, sinó  necessària i imprescindible. En tot cas, sempre he considerat com un fonament de la ciència i la cultura, ser capaços de qüestionar la realitat, els models heretats. No ens ha de fer por pensar, argumentar el nostre discurs i sotmetre’l a la crítica. Només així podem millorar i avançar.

Els qui estiguin interessats en llegir aquest capítol poden decarregar-lo aquí: Petjades i senyals RLM

_RLM2071BX.jpg

Senyal de la Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Un camí llarg, ple d’amics i complicitats

divendres, 12/11/2010
El Montalt,Tivissa, Ribera d'Ebre, Tarragona2002.11.02

El Josep Jordana i Josep Artigues al cim del Montalt. © RLM

Fa no gaire que ha arribat de l’enquadernador el sisè volum de la guia A peu per les comarques de Tarragona. Com els anteriors volums, la guia recull 25 propostes d’excursions per les comarques tarragonines que van sortir publicades a La Vanguardia, a la secció Vivir en Tarragona (els qui tinguin curiositat, poden baixar-se una  excursió de mostra). Aquest volum té però una característica especial: és l’últim de la sèrie. Van ser 150 excursions publicades al diari i han donat lloc a sis volums de la col·lecció “De ferradura, guies per a caminants curiosos”, la col·lecció de guies excursionistes d’Arola Editors (la majoria de la gent les coneix però com la col·lecció de guies “A peu” perquè tots els títols comencen amb aquestes paraules, les quals apareixen molts destacades a la suggestiva portada que va dissenyar l’Elena Cruz) .

Va ser precisament el primer volum el que va donar lloc a la col·lecció ara ja fa set anys. Durant molt de temps havia donant tombs a la idea de com m’agradaria que fossin les guies i llegia amb admiració el treball d’excursionistes com Juli Soler Santaló o Josep Iglésies. Paradoxalment, la cura i el rigor d’aquelles obres de començament de segle XX, encara costa trobar-les als nostres dies. He de confessar, amb enveja mal dissimulada, que continuo emmirallant-me amb la qualitat i saber fer de la majoria d’autors i editors britànics de guies per caminar. De fet, la nostra col·lecció De ferradura ha incorporat alguns elements inspirats en les guies d’aquell país. Les idees cal concretar-les i els articles publicats a La Vanguardia van convertir-se en l’oportunitat perfecte. Val a dir però, que va resultar fonamental l’oferiment del meu amic Xavier Vigil a traduir els articles al català (en un sopar on el vi del Priorat probablement hi va tenir alguna cosa a veure). D’altra forma, qui sap si la idea de la col·lecció encara restaria en el calaix dels projectes.

Carrer de Rojals, Muntanyes de Prades,Montblanc, Conca de Barberà, Tarragona2001.04

L'Ismael Alcañiz i el Giussepe a Rojals. © RLM

Faltava només trobar el més important, una editorial que cregués en el projecte i, afortunadament, els Déus em van somriure i vaig aconseguir despertar l’interès dels germans Arola pel projecte, uns editors atrevits, que s’estimen profundament els llibres i amb els quals m’he entès extraordinàriament bé. L’aposta continua ben viva, fer guies el més acurades possible, tan pel que fa als textos com a les fotografies, la maquetació i la edició. Fer guies que, a més de descriure itineraris, expliquin històries i que ajudin a veure allò que no és evident, allò que guarden els llocs però que sovint resta reservat només als ulls d’uns pocs entesos i iniciats.

Cingles del Portell de Llaberia, serra de Llaberia, al fons a l'esquerra la mola de Colldejou,Tivissa, Ribera d'Ebre, Tarragona

La Montse Riera a la Miranda de Llaberia. © RLM

Aquest VI volum és també una bona excusa per intentar agrair una petita part de les ajudes que de tants amics he rebut. Un bon exemple dels deutes adquirits és el suggeridor pròleg que ha escrit per aquesta guia el Xavier Bru de Sala, així com la resta que apareixen en els altres volums, escrits pel Joan Morales, director de la revista Descobrir Catalunya, el Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge, el Salvador Anton, director de l’Escola de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili, el Dioni Serrano, cap de redacció de la revista Grandes Espacios i la Rosa Maria Bosch, la cap de La Vanguardia a Tarragona, la persona qui precisament va tindre la idea de la sèrie i amb qui tant he aprés. Del Jordi Blay, geògraf i professor a la URV, és l’interessant article sobre els molins hidràulics que va apareixen en el volum V.

Vista de les muntanyes del Priorat des de la Roca Corbatera, Serra Major del Montsant, Parc Natural, Priorat, Tarragona2002.12

El Pep i la Carme a la roca Corbatera, el Montsant. © RLM

El disseny del primer volum va ser obra de la Elena Cruz, un dels dissenyadors més sensibles i elegants amb els que he treballat. Durant aquest temps, la col·lecció ha anat polint-se i millorant sota els ulls i les mans expertes del Fèlix, i ara també de la Paula. En tot aquest procés, la contribució sempre incisiva i reflexiva del Pep Artigues ha estat fonamental. No conec ningú més apassionat per les lleis i els ritmes de la tinta sobre el paper. I parlant de tinta, al final tot queda a les mans de qui té el poder —i la responsabilitat— que enormes fulls de paper blanc deixin de ser-ho. Estic convençut que la implicació del Paco i el seu equip va més enllà de la d’un bon impressor. I els avantatges d’un editorial de la mida d’Arola és que tothom s’implica i mima les guies De ferradura. La Patrícia, la Montse, la Maite, la Tere i la resta de l’equip multipliquen pans i peixos per tal que tot funcioni.

Els Puntals, barranc del Mas, serra de Cardó,Benifallet, Baix Ebre, Tarragona

El Josep M. Escoda i l'Estrella al barranc del Mas, Benifallet. © RLM

Pel que fa a les sortides, s’equivoquen els que puguin pensar que soc un expert en les muntanyes de Tarragona capaç de proposar 150 excursions diferents. He begut de totes les guies que m’han passat per les mans i, molt especialment, dels amics i bons coneixedors del país que m’han acompanyat. A ells els dec molt més que suggeriments d’itineraris i informació. Els dec hores i hores de converses agradables, de compartir camins fantàstics i horitzons colpidors (hem arreglat el món diverses vegades però, caram, al tornar a casa continua com sempre). Tinc uns records especialment entranyables dels esmorzars amb el Pep Artigues, sempre en llocs ben triats, davant de panoràmiques generoses, amb el gotet de vi, les olives i el fogonet per escalfar l’aigua del cafè. I també de les nombroses caminades fetes amb el Josep Jordana, el Josep M. Escoda, el Joan Baptista Beltran, l’Ismael Alcañiz, la Montse Riera, el Josep Gironès, el José Luís Ordovás, el Jordi Blay o el Josep Insa entre altres companys i amics. Finalment, la magnífica acollida de les guies entre els lectors i la constatació que compartim no poques complicitats, té un valor enorme per tots els qui ens hem implicat en aquestes guies. Moltes, moltes gràcies a tots els “caminants curiosos”.

Riu Glorieta, el Niu de l'Àliga,Muntanyes de Prades,Alcover, Alt Camp, Tarragona2002.04

El riu Glorieta i el Niu de l'Àliga, Muntanyes de Prades, Alcover, Alt Camp. © RLM

La Savinosa, la vergonya d’un lloc prohibit

divendres, 3/09/2010
Sanatori de la Sabinosa, obra de Francesc Monravà Soler, construït sobre la punta de l'Arrabassada el 1929 per a tuberculosos. Després de la Guerra Civil va allotjar nens (orfes i famílies amb poc recursos) que hi passaven temporades. Ha deixat tràgics records entre els qui hi van residir. Resta abandonat des del 1976 i és propietat de la Diputació de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La punta de l'Arrabassada i d'edifici de la Savinosa, Tarragona. © RLM

Arriba el setembre i tanquem el parèntesi estival, on hi ha hagut vacances, sopars a la fresca, piscines… i també feina. Entre els encàrrecs que havia d’enllestir durant l’estiu n’hi havia un que em feia especial il·lusió. L’editorial La Galera m’havien demanat que preparés un imatge per la portada d’una novel·la de la col·lecció juvenil El corsari. L’obra és de Miquel Fanyanás i va estar guanyadora del premi literari Ciutat de Badalona de literatura juvenil. La trama es desenvolupa en el sanatori i orfenat de la Savinosa, aquest trist edifici aixecat en una punta preciosa del litoral de Tarragona.

Sanatori de la Sabinosa, obra de Francesc Monravà Soler, construït sobre la punta de l'Arrabassada el 1929 per a tuberculosos. Després de la Guerra Civil va allotjar nens (orfes i famílies amb poc recursos) que hi passaven temporades. Ha deixat tràgics records entre els qui hi van residir. Resta abandonat des del 1976 i és propietat de la Diputació de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La punta de l'Arrabassada, darrera, l'edifici de la Savinosa, Tarragona. © RLM

El primer que vaig fer va ser contactar amb patrimoni de la Diputació de Tarragona, l’administració propietària de l’edifici, per demanar l’autorització per entrar a fer les fotos. Hem vaig quedar parat quan em van advertir que tenien per norma no autoritzar la realització de fotografies. De tota manera, ens van recomanar fer una petició formal que l’editorial els va fer arribar tot seguit. La resposta va ser però, negativa del tot.

Un es pregunta com pot ser que una administració pública negui el permís per fotografiar un patrimoni públic, i més quan es tracta d’il·lustrar una obra literària. Em costa d’entendre. Tot seguit vaig fer una recerca a internet i em vaig quedar bocabadat. Resulta que hi ha col·lectius de gent a Espanya i a l’estranger que tenen com a principal afició entrar en recintes abandonats i llocs prohibits per fer-ne fotos i filmar-los. La Sabinosa, precisament, apareix al capdemunt del ranking com un dels indrets més interessants d’Espanya. Val a dir que algun dels reportatges publicats són francament interessants, mireu sinó aquesta incursió realitzada per un pare i un fill: www.forbidden-places.net/urban-exploration-Sabinosa-s-Sanatorium#gal

De tota manera, les sorpreses no van acabar aquí. Llegint els comentaris publicats als webs en vaig trobar alguns escrits per persones que de petits havien estat recloses a la Savinosa i, la veritat, em va canviar la imatge —bastant neutre— que tenia de l’edifici. Sempre havia sentit a dir que havia estat un sanatori per a tuberculosos però va arribar a ser més que això. Durant molts anys va funcionar com una mena d’horfanat dirigit per ments abjectes impregnades de la més rància moral franquista —segons sembla i a jutjar pels comentaris que es poden llegir a la xarxa. Va estar en actiu curiosament fins el 1975. La mort del dictador va ser també la d’aquesta institució. Des de llavors, el debat de què fer amb la Savinosa és un dels temes recorrents a la ciutat. Fins hi tot el Col·legi d’Arquitectes en va organitzar unes jornades fa una anys.

A hores d’ara crec que seria bo documentar tot el que fes falta i fotografiar minuciosament les ruïnes per tal d’assegurar  una memòria gràfica el més completa possible. Després, donat que de l’edifici està en estat ruïnós, crec que una opció sensata seria aterrar-lo, plantar pins i canviar un indret vergonyós per un bon parc des d’on contemplar el mar i recordar valors tant importants com la llibertat, el respecte, la infantesa…

La punta de l'Arrabassada Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La punta de l'Arrabassada, Tarragona. © RLM

Aquesta opció, a més, permetria a la Diputació deixar de sentir-se còmplice i culpable de la vergonya que transmet l’edifici (suposo que d’aquí arrenca la negativa a deixar-nos entrar amb una càmera). D’altra banda, sense permís per accedir-hi, i amb la intenció de trobar una alternativa digna per la portada de la novel·la, vaig triar un dia ben gris per anar a voltar la tanca de la finca. El resultat final de la foto triada la teniu abaix. El llibre  encara no ha sortit imprès, però val a dir que me’l llegiré amb moltes ganes.

RLM portada Sabinosa.jpg

Afortunades excepcions

diumenge, 27/06/2010

Aquest passat divendres va aparèixer a La Vanguardia un article d’en Xavier Bru de Sala parlant del Priorat en termes francament positius. Val a dir que hi surto citat, així com les meves guies i la feina d’Arola Editors. Em fa l’efecte que l’article  té alguna cosa a veure amb la darrera experiència prioratina de l’autor. Fa uns mesos vaig trucar-lo per demanar-li si voldria escriure el pròleg de la guia A peu per les Comarques de Tarragona. Vol. VI, la darrera que recull els articles que van aparèixer a La Vanguardia, a les pàgines del suplement desaparegut “Vivir en Tarragona”. La guia havia de sortir per Sant Jordi, però l’atabalament de les feines editorials prèvies a aquesta data van aconsellar, finalment, endarrerir la publicació per poder garantir prou temps per revisar-la i acabar-la com cal. Ara  mateix està enllestida, a punt per entrar a màquines i esperem tenir-la a les mans abans de l’agost.

Antic camí ral de Falset a Gratallops, camí de ferradura,Falset, Priorat, Tarragona

Camí ral de Falset a Gratallops, camí de ferradura, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

La resposta d’en Bru de Sala al meu oferiment va ser immediata, afirmativa, i el text va arribar puntual a les dates previstes. Ens va semblar que una bona manera d’agrair la feina i la seva amabilitat podria ser convidar-lo, precisament, a caminar i a recórrer un dels camins tradicionals recuperats al Priorat, concretament l’antic camí ral de Falset a Gratallops, un dels meus favorits. Amb l’ànim resolutiu que el caracteritza, va acceptar l’oferiment de seguida. Va arribar la data fixada i vam enxampar un dia nuvolat, fred, amb imminent risc de pluja. Vaig pensar “vaja, l’hem ben encertat”, però l'”equip expedicionari” format per l’intrèpid articulista, els dos editors —l’Alfred i el Fèlix—, el Llorenç Brell i jo mateix, vam decidir continuar amb l’excursió prevista. Val a dir que el camí estava preciós, el bosc exhalava frondositat, una fertilitat exagerada.

Antic camí ral de Falset a Gratallops, camí de ferradura,Gratallops Priorat, Tarragona

Camí ral de Falset a Gratallops, camí de ferradura, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Més endavant però, a meitat de camí, vam trobar un Siurana que baixava ben alegre (de vegades és quasi un simple rajolí). No ens vam acovardir i el vam travessar amb aigua ben a sobre dels genolls. Llavors sí que vaig pensar que aquell bon home no voldria tornar a saber mai més res de nosaltres. Ja havia arribat una mica constipat i, caram! entre l’aigua gelada i el fred que feia… Però el fet és que, segurament gràcies als bons vins de l’August Vicens o al saborós dinar que ens va preparar la Roser Vernet a casa seva, es va acomiadar agraint una jornada, certament, poc convencional. De fet, els meus editors no són gens convencionals i el Priorat tampoc.

Vinyes DOQ Priorat, antic camí ral de Falset a Gratallops, Gratallops Priorat, Tarragona

Camí ral de Falset a Gratallops, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

A l’article, en Bru de Sala parla de moltes coses (no es pot qüestionar que no hagi trepitjat el terreny) tanmateix, al meu entendre, un dels elements fonamentals és, precisament, l’article en ell mateix. En Bru de Sala és —o a mí m’ho sembla— un dels escassos intel·lectuals, amb dimensió mediàtica, que  sap mirar al sud, que coneix el sud i, quan en parla, d’entrada aconsegueix l’agraïment de molts de nosaltres per fer-nos una mica més “visibles”. Un exemple d’aquesta invisibilitat és el programa de tertúlia “Els matins de Catalunya Radio”, que tan brillantment està conduint Manel Fuentes. Val la pena però, fixar-se d’on provenen els tertulians i les localitzacions geogràfiques a les que habitualment fan referència. Si algun estudiant americà analitzés  el programa com a treball antropològic, podria arribar a la conclusió que les comarques de Tarragona, de l’Ebre i les terres de Lleida són aragoneses, allò que s’anomena la “franja”, potser.

Article de Xavier Bru de Sala “Priorat modélico”

El passeig i el paisatge

diumenge, 6/06/2010
Passeig de Llevant Cambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig de Llevant, Cambrils, Baix Camp. © RLM

Blog_20100605_imatge_02.jpgCom això dels blogs entenc que és un instrument per compartir, em ve molt de gust de recomanar-vos un autor  que sempre és un plaer llegir i que, a més, tinc el gust de conèixer. De fet, probablement molts l’haureu llegit. Es tracta de Joan Nogué, geògraf i catedràtic de Geografia Humana a la Universitat de Girona. A més de la bona feina al capdavant de l’Observatori del Paisatge, al meu entendre, el Joan Nogué és una de les veus més lúcides, il·lustrades i clares del pensament sobre paisatge i territori a casa nostra. Destaca no sols per les idees, per les reflexions que fa, sinó també per l’habilitat en transmetre-ho, en comunicar-ho. D’aquesta tasca divulgadora en destaquen els articles publicats a La Vanguardia, especialment al suplement “Culturas”. Pels qui els vulguin llegir o rellegir, va sortir publicat l’any passat un llibre que els recull amb el títol Entre paisajes (Àmbit editorial), que ha estat recentment traduït al italià.

Cambrils, Baix Camp, Tarragona

El pont del passeig que creua la riera de Maspujols, Cambrils, Baix Camp. © RLM

Un dels articles que hi trobareu porta el títol “El arte de pasear” i pels qui ens agrada el fet de caminar resulta especialment interessant. L’autor comença fent notar que viatjar i passejar no és exactament el mateix i destaca precisament l’escassa velocitat com una de les diferències fonamentals. Molt sovint el passeig es fa a peu, amb bicicleta, a cavall,  mitjans que permeten precisament gaudir de ritmes pausats.

Buscant a la història, el Joan Nogué ens explica que l’interès pel passeig va créixer de manera molt destacada a partir de les reflexions de personatges com Jean-Jaques Rousseau (Las ensoñaciones de un paseante solitario, 1776-1778) o Goethe (Werther, 1802) i molt especialment de l’aparició de l’obra El arte de pasear de Karl Gottolb Schelle.

Parc de la LlosaCambrils, Baix Camp, Tarragona

Parc de la Llosa Cambrils, Baix Camp. © RLM

La relació entre la conquesta cultural de la idea de paisatge per part dels europeus i el passeig té una relació més estreta que no pas podríem imaginar. A partir de finals del s. XVIII i inicis del XIX, “el paisatge será más el fruto de un recorrido que de una instantánia, más una experiencia que una cosa o una idea” (p. 36). Aquesta reflexió em sembla fonamental, cabdal. Els pensadors de l’època argumentaven que el paisatge no pot apreciar-se ni descobrir-se sense l’estat d’ànim receptiu que genera el passeig. Així, el passeig esdevé una experiència estètica i una manera d’aprehendre, de capturar, d’abastar el territori, que també pot incloure dosis de denúncia i de crítica social explícita o implícita (p. 39).

Passeig Llevant, al fons les Muntanyes de VandellòsCambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig Llevant, al fons les Muntanyes de Vandellòs Cambrils, Baix Camp. © RLM

L’article acaba citant a l’artista i poeta Perejaume amb unes paraules ben evocadores: “con los años, los seres humanos nos hemos perfeccionado como sujetos e instrumentos de camino, como paseantes, en definitiva. Quizás sea verdad, entonces, que es en el camino y actuando como paseantes donde mejor podemos reconocer aquello que nos hace humanos”. (p. 41)

Passeig de Llevant prop de la riera de MaspujolsCambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig de Llevant prop de la riera de Maspujols Cambrils, Baix Camp. © RLM

Blog_20100605_imatge_08.jpgAquestes fotografies les vaig fer pel llibre Cambrils, espais per a la calma, d’Arola Editors, amb text de Roser Guasch Bea. Va ser un encàrrec de l’ajuntament que buscava una publicació que parlés dels seus parcs (val a dir que conec pocs alcaldes amb tanta sensibilitat pels llibres i la cultura). Des de l’editorial els vam proposar un llibre que no es centrés en recollir parcs sinó que anés dirigit a subratllar precisament el valor dels espais amb que compta Cambrils per passejar, per gaudir de la calma, els espais per trobar-se amb el paisatge, per retrobar-se amb un mateix.

Cambrils, per exemple, és un municipi de costa on es possible recórrer a peu o en bicicleta absolutament tot el seu litoral —que no és poca cosa—, acompanyat pels horitzons de la Mediterrània i de les muntanyes del Camp. I de tant en tant, bancs que inviten a seure davant el mar. Potser no s’adonem, però acceptar aquesta invitació és un acte profundament cultural.

Passeig marítim de Ponent, platja Horta de Santa MariaCambrils, Baix Camp, Tarragona

Passeig marítim de Ponent, platja Horta de Santa Maria Cambrils, Baix Camp. © RLM