Entrades amb l'etiqueta ‘Santa Tecla’

Ai, diables, quina vergonya sentir com blasmeu Tarragona!

dimarts, 29/09/2015

Setembre ja es a les acaballes i això vol dir que l’olor de pólvora de Santa Tecla és a punt de desaparèixer. Com a totes les festes arrelades i viscudes, les persones acabem generant les nostres pròpies litúrgies. A banda de treure a pasejar el braç de la Santa, la festa gran de Santa Tecla deixa moments per al gust de tothom (i també pel disgust). Precisament, en això d’emprenyar, el Ball de Diables de Tarragona té ofici i tradició. Un dels moments més adients per tocar els nassos és, sens dubte,  la lectura dels versots, en tornar d’Ofici el dia 23. És costum que es llegeixin sota el balcó de l’Ajuntament, on, els polítics aguanten —amb millor o pitjor cara— l’estracanada verbal dels diables malcarats.

Des de fa un parell d’anys que bufen aires atrevits i renovadors. I s’agreix. Sense deixar l’estructura tradicional, la posada en escena és més satírica que mai, i alguns comentaris afilats punxen de debò (a banda que algunes caracteritzacions poden acabar cremant retines sensibles).

Enguany els versots han girat al voltant dels Jocs del Mediterrani. Sens dubte, la natació sincronitzada és, també a Tarragona, una de les disciplines que generen més expectació. I és que, quan hi ha glamur… D’altra banda, les incerteses i els costos d’oportunitat que s’albiren prometen, em temo, més d’una edició monogràfica de versots dedicada als Jocs. “Ai, diables, quina vergonya sentir com blasmeu Tarragona!” Ai! Sant Miquel, perseguidor de blasfems i irresponsables, em temo que se us gira feina.

Els mes curiosos, després de les imatges, podreu llegir el text complert dels versots d’aquesta Santa Tecla 2015.

Santa Tecla Post Festum. Màscares

divendres, 3/10/2014

Què fotografies quan una cosa ja l’has retratat de mil maneres?  Aquesta sensació l’he tingut en més d’una ocasió, per exemple, a les festes de Santa Tecla, les meves, les de Tarragona. He tingut la sort de fotografiar-les per tres projectes editorials i per diversos articles i encàrrecs. Tant ha estat així, que festes i càmera han acabat fent un binómi díficil de separar. Em costa entendre la festa sense la càmera penjant. I com tot a la vida, això té aspectes bons i altres de no tant.

Crec que el millor, en aquests casos, és no agafar la càmera. Deixar refrescar els ulls. Però això no sempre és fàcil. Enguany m’havia proposat que fos una edició-guaret, un any per descansar. Ho he aconseguit… només en part. Confeso que vaig “pecar”. Hi van haver un parell d’estones que no em vaig poder-ho resistir i vaig agafar la càmera.

El repte rau en procurar mirar d’una altra manera. Tanmateix, això és quelcom ben dificil. És un repte del qual, en el millor dels casos, només t’en pots sortir a mitges, perquè mirem tal com som i canviar, canviar, tampoc no canviem gaire. De fet, em conformo amb aconseguir mirar més distesament, sense les obligacions d’un encàrrec, d’un projecte.

Les fotos fetes no han estat gaire diferents de les que habitualment faig, però el procés ha estat distés i el resultat incomplert i desequilibrat. És a dir, interessant. Entre altres coses, reflecteix neures i fixacions… i això ja m’agrada.

Per aquesta entrada he  triat dos elements del Seguici que m’agraden especialment: els nanos i el ball del Set pecats Capitals. Crec que m’atrauen perquè en els dos casos l’element fonamental és la màscara, una màscara que amaga els portadors i els confereixen un altre rol. En el cas dels nanos, la màscara és, a més a més, sobredimensionada. D’alguna manera, crec representen elments molt carnavalescos dins la festa major.

 

Una història de banyes

divendres, 20/09/2013

IMG_1801BX.jpgEl Ball de Diables de Tarragona compleix enguany 30 anys de la seva recuperació. Ara que Tarragona torna a fer olor de pólvora, ara que ja entrem de ple a les festes de Santa Tecla (la versió cristiana de les festes que devien celebrar a Tàrraco en honor a August), és bon moment per recordar aquests banyuts. (Hi a qui assegura que Tarragona té 5 estacions; a més de primavera, estiu, tardor i hivern, aquí tenim Santa Tecla. Doneu un cop d’ull sinó al blog de Gabriella Nonino).

Les fonts històriques parlen de diables a les festes del Corpus de Tarragona des del segle XV i estan connectats directament amb la tradició del teatre medieval. És a dir, si per parlar del cel sortien nens vestits d’àngels, també calia que apareguessin les forces del mal, de l’Avern, mal vestits, mal parlats i llençant foc del de veritat, del que crema.

Recuperat el 1984, el Ball de Diables de Tarragona es va convertir aviat en un dels col·lectius més implicats en la recuperació de les festes de Santa Tecla, les quals han esdevingut un dels principals elements identitaris de la ciutat (poca broma amb la importància de les festes en la salut de les col·lectivitats). Va ser el Ball de Diables qui va recupera l’Àliga de la ciutat (una meravella obra d’Antoni Mas) i va ser clau en el naixement de la Santa Tecla Petita.

La meva relació amb el Ball de Diables ve de lluny, de molt lluny i ha estat intensa i molt profitosa. De fet, està molt lligada al meu tarannà com a fotògraf. Els dec moltes vivències i experiència. Fa quasi trenta anys era un fotògraf novell, apassionat per la fotografia de reportatge però amb molt poca experiència encara. Em vaig plantejar trobar algun tema per tractar-lo amb profunditat, i vet aquí que aquest tema va ser el Ball de Diables de Tarragona. Així, un bon dia, em vaig presentar al seu local per demanar-los permís per acompanyar-los i fer fotos.

Els devia semblar humanitari adoptar un fotògraf (no són tan mala gent com diuen) i, la veritat és que em van acollir molt bé, i amb molta paciència, considerant que eren dimonis joves que no estaven per osties. Eren els temps dels rodets de diapositives (que no eren barats), de sensibilitats  màximes de 400 ASA si volies que el gra de la pel·lícula fos més petit que la cara dels personatges, temps de càmeres sense autofocus… Us puc assegurar que, a banda de les limitacions personals, no era gens fàcil fotografiar aquests bandarres. El resultat van ser bons amics, molts filtres cremats (també barrets, camises i la closca, és clar) i una especial vocació per fotografiar festes tradicionals que ha marcat bona part de la meva vida com a fotògraf.

IMG_2367.JPGIMG.jpgA més a més, aquests han estat un diables peculiars, molt interessats, per exemple, en impulsar la publicacions de llibres (la malèfica influència del Jordi Bertran em temo). Així, el primer llibre que vam fer plegats va ser El Ball del Diables de Tarragona. Teatre i festa a Catalunya (El Mèdol, 1993), i el segon Els Colors de Santa Tecla, conjuntament amb el fotògraf i amic Jordi Tutusaus (El Mèdol, 1998). Els dos van ser llibres pioners en la seva matèria i n’estem molt ogullosos

Continuo fotografiant-los cada Santa Tecla. Els relleus generacionals —imprescindibles— fa que cada cop em trobi més i més cares noves que no conec i no em coneixen. La vida. Per això em fa especial il·lusió retrobar els “vells diables” (no deixeu de llegir l’entrevista feta enguany a la senyora Diablesa) i també és bonic veure que no falta  gaire per a que els seus propis fills els fotin una patada al cul per jubilar-los .

He estat escanejant un bon grapat d’imatges antigues sobre el Ball. Me aturat al 2003. Em temo que algunes fins i tot podrien ser considerades com a “vintage”. Però vaja, si mirar enrera pot provocar vertigen, el bo que té  és que vol dir que encara estem al davant. I no és poca cosa. No m’ha donat temps d’aconseguir datar-les totes. Així que, si algú vol col·laborar, fantàstic!

Visca Santa Tecla i visca l’Infern! (és clar)

Ball de Diables de Tarragona. Vilanova i la Geltrú, Garraf, Barcelona

Ball de Diables de Tarragona. © RLM

Ball de Diables de Tarragona. Lectura dels versots.Festes de Santa Tecla. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Ball de Diables de Tarragona. © RLM

Ball de Diables de Tarragona. Lectura dels versots.Festes de Santa Tecla. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Ball de Diables de Tarragona. © RLM

L’energia de la festa

dimecres, 28/09/2011
Dia 23, esmorzar al carrer, als "quatre Cantons". Festes de Santa Tecla. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Matinades el dia de Santa Tecla, Tarragona. © RLM

Santa Tecla ha quedat enrera. Les coses van tant despresa que només uns dies semblen mesos. En canvi, em fa l’efecte que aquesta ha estat una Santa Tecla especial. Es pot dir que és la primera dins ben be de la crisi. I quan els diaris, ràdios i mitjans sembla que animin a la immolació col·lectiva, aquí ens tornem bojos treien a passejar un braç. Ho reconec, això no te ni cap ni peus (només vam aconseguir el braç incorrupte de la santa), però funciona!

Segur que la crisi és molt greu. No ho nego. Al contrari, precisament per la seva gravetat ens cal ser més optimistes que mai. El setge que va patir Tarragona el 1811 a mans de les tropes franceses, va convertir una ciutat d’uns 10.000 habitants, en una ruïna habitada per menys d’un miler de persones. Només durant els tres dies de saqueig van ser assassinades 5.700 persones. Alló sí que va ser una crisi.

Dos anys després, l’octubre de 1813, just quan els francesos la van abandonar fent volar pels aires bona part del que quedava en peu, hi va arribar un viatger britànic, Edward Hawke Locker, que es confessava sorprès del bon ànim dels tarragonins considerant les enormes desgràcies que havien patit. Locker escriu: ” La ciutat presentava un aspecte molt animat. Malgrat que la meitat de les cases estaven en ruïnes i la majoria de les demès patien els senyals dels projectils dels canons i dels mosquets, els carrers es mostraven alegres, amb tendes provisionals, i els camperols s’afanyaven a vendre els seus productes. Grups de treballadors s’ocupaven d’aixecar de nou les fortificacions. A l’esplanada hi havia tropes allotjades en barracons i soldats disseminats, lluint uniformes de tots colors. La platja estava sembrada de canons de bronze mutilats que l’enemic havia abandonat en la seva retirada. Grups de mariners s’arremolinaven al moll, on les embarcacions descarregaven els pertrets militars provinents dels transports que es trobaven fondejats dins els port destruït. Al fons es veien els vaixells de guerra britànics, ancorats en formació de ruta. La combinació de tots aquests elements produïa un quadre extremadament animat.”

Parlant de britànics, recordo de memòria una frase del sempre genial W. Shakespeare que ve a dir que no són les dificultats allò que fa fracassar els homes, sinó la por. Em fa patir que el pessimisme que comença a instal·lar-se es pugui transformar en por. Amb por no som capaços de raonar i, en canvi, per sortir de la crisi ens fa falta més intel·ligència, esforç i ganes de viure que mai. I parlant de ganes de viure, Santa Tecla —des del cel o des de dins el braç de plata— aconsegueix una comunió especial entre els tarragonins i la vida (poc que s’ho podia imaginar aquesta santa de l’Anatòlia del segle I). Es meravellós trobar els carrers plens de música, somriures, nanos de guants blancs, víbries amb pits, àligues elegants o mulasses esbojarrades.

Suposo que l’energia que transmet Santa Tecla és comuna a la gran majoria de festes. De fet, aquest és una de les grans funcions de la festa. Seria bo saber aprofitar aquest entusiasme, aquesta mobilització per abordar les dificultats que sembla que ens esperen. Soc dels convençuts que se’n sortirem i en sortirem millorats, per varies raons. Per exemple, perquè tenim fills i volem que visquin en un món que probablement no serà tan ric, però que pot ser més feliç, més humà, més lliure. Se’n sortirem perquè creiem en aquesta ciutat (sovint massa aturada però) i en aquest país (acostumat a sortir-se’n), i també en una Europa hereva i bressol dels valors que avui reclama tot el planeta. I se’n sortirem perquè estem convençuts de fer-ho. Val la pena recordar aquella cita de Virgili: “Ho aconseguiren perquè van creure que podien fer-ho“.

Festes, castellers i llibres

dimecres, 21/09/2011

Ja som dins les festes de Santa Tecla i la gent surt —massivament— al carrer per retrobar-se amb músiques, bèsties, balls i foc. M’encanten. És cert que els entesos destaquen aquestes festes com unes de les més riques i interessants de Catalunya i fin i tot de l’Estat però, a banda d’això (que sempre fa de bon sentir, és clar) són les meves, les dels meus fills, família, amics… amb moments exultants i d’altres d’íntims, que sovint fan olor de Chartreuse i pólvora.

Correfoc petit. Festes de Santa Tecla Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Correfoc petit, Santa Tecla 2011. Tarragona. © RLM

D’altra banda, acaba de sortir el llibre de Lunwerg Castells i castellers. Una voluntat col·lectiva. Aquest ha estat el darrer projecte del meu estimat amic Andrés Gamboa, durant molts anys director d’art i ànima de Lunwerg. La idea ve de lluny. L’any 2001, tot just vam acabar el llibre Festes de Catalunya. Una mostra de la diversitat del patrimoni popular, l’Andrés em va explicar la seva idea de fer un gran llibre sobre castells i castellers. La seva mare havia estat una de les primeres nenes de la història en fer d’enxaneta i aquest món el tenia captivat. Finalment, nou anys més tard, va aconseguir convèncer els nous editors  de Lunwerg per tirar endavant el projecte. Malauradament, ens va deixar mentre acabàvem les sessions fotogràfiques. No li perdonaré mai. Això no es fa.

El llibre ha tirat endavant, no sense dificultats (ja se sap que això de fer castells no és cosa fàcil), de la mà de la seva filla Alexandra i de l’equip editorial. L’Andrés és insubstituïble tanmateix, se n’han sortit i el llibre fa molt goig. Segur que els entesos hi trobaran que manca una o altra cosa, més tractant-se de l’exigent i susceptible món casteller. Els llibres perfectes no existeixen, però sí els bons llibres i aquest serà una referència en el tema. Hi trobareu un pròleg de Màrius Carol i textos de Jordi Bertran, Xavier Brotons, Jaume Ayats i Iris Gayete i Joan Beumala. L’extens portafoli fotogràfic és obra de José Carlos León, Lucas Vallecillos i jo mateix. Us convido a unes quantes imatges del reportatge, inèdites (al llibre en trobareu moltes altres). Pinya i amunt!