No m’ho podia creure, un reportatge fotogràfic dels darrers anys de l’imperi rus, a color! Sabia que la primera foto a color experimental era de la dècada dels 60 del segle XIX, però l’inici del reportatge a color sempre havia pensat que havia arribat de la ma del senyor Eastman i el llançament l’any 1935 de la pel·lícula Kodachrome.
És possible que hagi estat el darrer en assabentar-me’n i tothom estigui al corrent de la història del fotògraf de tsar però, per si de cas hi ha algú altre com jo, he decidit compartir-ho.
Val a dir, que no me’n he assabentat en unes jornades internacionals de fotografia, ni remenant en una botiga especialitzada. No. La cosa és més prosaica però també un signe dels nous temps. Suposo que no soc l’únic que rep power points de floretes, gatets i postes de sol, oi? La meva mare és una especialista en això de reenviar. Vet aquí però, que molt de tant en tant, arriba algun petit tresor. I aquest ha estat fantàstic (signat per Pilar M.E.).
Habitualment veig el món en color i la reivindicació de la policromia en l’art és una de les meves dèries. El blanc i negre l’utilitzo en comptades ocasions, només quan jutjo que el color no és necessari pel missatge que vull explicar i que aquest arribarà més directe i més net sense ell. Sovint, quan veig fotografies antigues o pel·lícules en blanc i negre em pregunto pels colors d’aquell món simplificat dràsticament a una escala de grisos. Podeu intuir doncs la meva emoció al contemplar les imatges de Sergei Mikhailovich Prokudin-Gorskii.
El protagonista d’aquesta història és un fotògraf rus, nascut el 1863, format com a químic i que va dedicar la seva vida a l’avenç de la fotografia en color. El 1907 va idear un projecte fotogràfic per poder mostrar als escolars la diversitat de l’imperi rus amb colors i va acabar per convèncer el tsar Nicolau II. Va muntar el seu laboratori en un vagó de ferrocarril i, comptant amb els permisos reials per penetrar fins i tot en àrees restringides,Prokudin-Gorskii va recórrer i fotografiar l’imperi rus entre els anys 1909 i 1915, és a dir, poc abans que desaparegués.
La visió de Prokudin-Gorskii és prou esbiaixada. És la visió idíl·lica del poder, la Rússia que els tsars volien veure i volien mostrar. El poble rus patia en aquell moment impostos desmesurats, grans fams i matances. No hi ha res d’això en les seves fotografies. Tanmateix, el document històric és impressionat.
Per fotografiar utilitzava “plaques de vidre de 3 x 9 polzades preses a través d’una càmera amb un xassís triple, que efectuava tres exposicions sobre la mateixa placa en successió ràpida. Cadascuna d’aquestes exposicions es feia a través de filtres de color blau, verd i vermell. Els negatius en blanc i negre obtinguts així eren positivats i després aquests positius transparents es projectaven davant el públic amb un projector triple que tenia els mateixos filtres de color en cada lent. Les tres plaques que havien descompost la imatge cromàticament la tornaven a compondre quan coincidien les tres projeccions sobre una pantalla blanca d’acord amb els principis del mètode additiu”.
El 1918, Prokudin-Gorskii va abandonar Rússia al assabentar-se de la mort del Tsar i la seva família. Va passar per Noruega i Anglaterra abans d’instal·lar-se a París, on va morir el 1944. Quatre anys després, la Biblioteca del Congrés dels Estats Units va comprar les seves fotografies als seus fill. El 2010 es va organitzar una exposició i el seu treball es pot consultar on line i, fins i tot descarregar les imatges. Val la pena invertir-hi una estona o visionar el vídeo penjat a Youtube.