En tota fotografia hi ha, com a mínim, dos aspectes generals a tenir en compte. Un d’ells és la tècnica, és a dir, tots els detalls amb els que configurem la càmera abans de disparar. Però aquest post és sobre l’altra, la part estètica, la que definim quan decidim què i com enfoquem, o quins elements deixem dins o fora de la fotografia.

A continuació trobaràs 5 conceptes o elements a considerar a l’hora de prendre la decisió, i que et poden ajudar a millorar les teves fotografies de viatge.

-Sàpigues què és el que vols expressar.

Molt sovint em trobo amb fotografies tècnicament correctes, però que els falta acabar de definir l’aspecte estètic. Jo acostumo a anomenar-ho ‘la intenció’. A vegades és més fàcil d’entendre si pregunto a qui ha pres la foto ‘¿Què és el que volies fotografiar?’ (alerta, si la resposta és ‘no ho sé’ no hi ha massa res a fer).

Des del meu punt de vista tota fotografia hauria de tenir una ‘intenció’ o idea a expressar. Per norma general intento que a les meves fotos el peu de foto sigui tant poc important com sigui possible. La situació ideal és que la imatge s’expliqui per si mateixa. Així que abans de disparar, crec que és bona idea tenir clar saber què és el que vols mostrar amb la imatge que estàs a punt de prendre. Només amb aquest punt, si és que no ho estaves aplicant fins el moment, les teves imatges milloraran considerablement.

-Tingues les línies i els terços sempre presents.

Segur que coneixes o has sentit a parlar de la norma dels tres terços. Només per si de cas, aquesta norma diu que els subjectes, línies d’horitzó i principals elements de la fotografia mai han d’estar situats al centre de la imatge. En dividir el quadre de la imatge en terços obtenim dues línies verticals, dues d’horitzontals i quatre punts (allà on es troben les línies), que és on teòricament hem de concentrar els elements a destacar de la imatge.

Els punts on es troben les línies són els punts, teòricament, amb més força de la imatge.

No sempre segueixo la norma, però sempre és recomanable tenir-la present com a base general a l’hora d’enquadrar. Per a mi però, són molt més importants les línies que es dibuixen a la imatge entre els elements que la configuren. Les línies que més m’agraden acostumen a ser les mirades, ja que ajuden a centrar el punt d’atenció cap a l’element a destacar.

Les dues imatges són gairebé idèntiques, però la mirada del treballador
dirigeix l’atenció cap a l’esquiador a la segona.

-Juga amb el desenfocament per centrar l’atenció i dirigir la mirada.

Si disposes d’una càmera reflex digital amb objectius que permeten obtenir un camp d’enfocament molt reduït, pots utilitzar aquest efecte per a concentrar l’atenció en un sol punt de la imatge.

Quan utilitzem un número de diafragma baix (el que a la càmera ens apareix com a ‘f’) el sensor rep més quantitat de llum, però al mateix temps es redueix la distància focal i només els elements a certa distància queden ben enfocats. El mateix passa quan utilitzem el zoom o la fotografia ‘macro’. O, més ben dit, l’efecte s’accentua en aquests dos últims casos.

Gràcies al desenfocament del fons, la mirada es centra en la gavina (que, a més a més, mira a càmera).

Evidentment, jugar amb zones desenfocades ajuda a centrar l’atenció de l’observador en allò que ha quedat enfocat i ens pot ajudar a expressar la idea o intenció que teníem inicialment en ment.

-La repetició funciona, la singularitat encara més.

Fotografiar elements repetitius acostuma a donar força bons resultats, com a mínim, a nivell estètic. A vegades pot ser quelcom tant senzill com una parada del Bicing a vessar de bicicletes, a vegades quelcom més complicat com trobar un grup d’animals o persones que miren tots cap a la mateixa direcció o realitzen una mateixa acció.

Però el que estèticament funciona encara millor, és trobar allò que és singular entre una trama repetitiva. Si podem trobar un element singular entre un munt tots iguals, la foto està gairebé garantida.

-Cuida els marges. No tallis caps, peus o edificis.

A vegades només cal moure’s un parell de metres per a evitar que el fanal entri dins la imatge. Així de senzill, així de complicat. Hi ha ocasions en que abans de disparar em passo una bona estona cercant la millor posició per a prendre la foto.

Quan fotografiem paisatges, especialment si són urbans, sempre hi ha un munt d’elements que podem incloure o descartar de la imatge final. Per a mi és important intentar que els objectes i persones no quedin tallades. A vegades per aconseguir-ho només cal desplaçar-se una mica, canviar l’angle des del que es dispara, o esperar al moment concret en que la gent que passa està a la distància necessària.

També acostumo a vigilar que es línies de l’horitzó (o equivalent) quedin totalment horitzontals, però això ja és una qüestió de gustos.

Aquest punt pot semblar poc important, però a mi crec que m’ajuda a marcar la diferència. No tothom té la paciència o el temps per a esperar al moment oportú, o per a trobar el lloc des d’on disparar la foto. A Istanbul, i potser aquest és un cas extrem, em va costar un parell de dies i força xerrameca poder trobar el lloc des d’on fotografiar la Mesquita de Sultanahmet, però crec que va valer la pena.

Tenir aquestes ‘normes’ o consells presents, i incorporar-los en el procés de prendre la imatge, segur que et pot ajudar en moments d’indecisió. Tot i que per descomptat, totes les normes estan per ser trencades.

No sempre segueixo les normes, com en aquesta foto -una de les meves preferides
del viatge a Marroc– en que me les “salto” totes.