Entrades amb l'etiqueta ‘Viatges’

Cinc possibles invents per a viatgers, un que no vull veure, i un que segur que no existirà mai

dimecres, 4/06/2014

Em ve de gust deixar volar una mica la imaginació. Quins invents m’agradaria veure en un futur per a facilitar els viatges arreu del món? La tecnologia ha avançat molt però encara hi ha un munt de coses que no podem fer. No totes les idees són possibles però no per això deixaré de mencionar-les, que mai se sap. Potser hi ha algun científic en un laboratori remot pensant ara mateix en l’invent perfecte. Hi ha algunes coses però, que em sorprèn que encara al 2014 no s’hagin fet realitat.

 

-Targetes d’embarcaments als avions de mida ‘amable’.

Quan has d’agafar un avió i et donen una targeta d’embarcament estàndard, on la poses? A mi sempre em fa destorb. No seria molt més pràctic fer-la, per exemple, de la mida d’una targeta de crèdit? L’actual mida no hi cap a la cartera i per posar-la a les butxaques del pantaló l’he d’acabar doblegant per la meitat. No és res greu però no costaria tant buscar un disseny millor.

De fet ja hi ha qui hi ha pensat i n’ha dissenyat una que encaixa amb la mida del passaport. Una bona idea de la que espero que en prenguin nota les autoritats corresponents.

Ho veuré?: És possible.

 

-La targeta de mòbil global.

País nou, targeta SIM nova per al mòbil. Una de les primeres coses que faig sovint en viatjar és comprar una targeta SIM per al país amb contracte de dades. No només em permet estar al dia del que passa a la xarxa sinó que, a més a més, amb ella puc fer trucades locals a baix preu per a fer reserves i contractar serveis. El problema però és que per força deixo d’estar connectat amb el número de casa.

CC: Simon Yeo

No seria genial poder disposar d’una targeta única sense costos de roaming? No sóc un expert però estic segur de que avui en dia bona part de les comunicacions a tot el món acaben suposant un cost semblant es facin on es facin del món. Cap companyia s’anima?

Ho veuré?: A Europa sembla que sí, a la resta del món… probablement no.

 

-Pastilla contra el ‘jetlag’.

Avui en dia hi ha pastilles per a gairebé qualsevol cosa, però cap que sigui eficaç contra el ‘jetlag’ que produeix un viatge en avió transoceànic. El meu consell fins que la inventin és que intentis adaptar-te a l’horari del país al que vas tan aviat com puguis. De fet acostumo a canviar l’hora dels rellotges tan bon punt entro a l’avió, d’aquesta manera el cap ja s’hi va acostumant.

Tot i això sempre és complicat evitar-ne els efectes. Seria possible combatre’ls amb una pastilleta?

Ho veuré?: Si no ho han inventat ja…

 

-Càpsules Hoi-Poi!

Aquest si que seria una meravella d’invent, unes càpsules semblants a les que sortien a la sèrie ‘Bola de Drac’ que permetin reduir tot l’equipatge a la mida d’un paquet de xiclets. En prémer un botó… puf! Tot dins de la càpsula i a la butxaca.

Ni facturacions, ni equipatge de ma, ni problemes a l’hora de fer la motxilla per evitar sobrepesos. Des d’abrics a ordinadors portàtils o càmeres de foto professionals, tot en petites i pràctiques càpsules

Ho veuré?: No.

 

-Més pastilles, aquest cop pels idiomes.

Crec que era a un gag de la Trinca a TV3, no ho recordo massa bé, però sí que recordo que algú es prenia un caramel que li permetia parlar un idioma de forma immediata. Els viatgers del llibre ‘La Guia de l’Autoestopista Galàctic’ ho resolen introduint a l’orella una espècie d’ocell que tradueix els sons. Potser es van passar una mica.

Cada dia tenim més recursos per a poder-nos comunicar mentre viatgem. Jo mateix mentre sóc a Vietnam en força ocasions acabo traient el mòbil per utilitzar les traduccions de Google. Quan funciona bé, només cal que un parli al mòbil (fins i tot en vietnamita) i ell t’ho tradueix. Tot i això les limitacions encara són ben evidents, seria una bona ajuda poder fer-me entendre directament en l’idioma local.

Ho veuré?: La pastilla no, algunes millores en el software molt probablement sí.

 

Quin invent no m’agradaria veure?

La ‘teletransportació’ a l’estil ‘Star Trek’. Els desplaçaments i el temps que hi destinem sens dubte formen part del viatge. No m’agradaria que en un futur la tecnologia permetés ser en un instant a l’altre banda del món. Entenc els beneficis que pot tenir, però tinc la sensació que li restaria força gràcia al fet mateix de viatjar.

Ho veuré?: Tot i que ja s’està investigant en la ‘teletransportació’ de fotons (no és broma), no.

 

Quin invent ja sabem que no veurem mai en el món dels viatges?

Els viatges en el temps. Sento molt comunicar a tots els fans d’aquest tipus de tecnologia i gènere cinematogràfic (entre els que per descomptat m’hi compto), que mai serà possible viatjar en el temps per molt que la ciència avanci.

Com ho sé? Perquè si s’arribessin a inventar, hores d’ara ja ho sabríem. Si un invent com aquest mai es desenvolupa, seria inevitable que tard o d’hora algun dels viatgers al passat (el nostre present) cometés un error i fos descobert. Els viatges i els viatgers en el temps no existeixen avui en dia i per tant no poden existir en el futur, o com a mínim aquesta és la meva teoria.

Guies de paper o guies digitals, quina dur de viatge?

dijous, 24/04/2014

Torno a ser a Marroc per acabar el viatge que vaig començar el setembre passat. Durant aquella estada ja vaig parlar de la substitució de la llibreta de paper a favor d’aplicacions al telèfon mòbil a l’hora de prendre notes de viatge.

Però tot i prendre les notes al mòbil, com es pot intuir a algunes fotos, encara duia a sobre una guia de viatge en format paper. Aquest cop, només duré la versió digital de la mateixa.

Tot i agradar-me el món de la tecnologia mai he estat el que en anglès es coneix com un ‘early adopter’ (aquells que de seguida s’apunten a les últimes novetats tecnològiques). Vaig ser dels últims en adquirir un DVD (ni tinc ni crec que mai tingui un reproductor Blu-Ray), disparo en JPG quan crec que la ocasió s’ho val, i encara no domino del tot això de les xarxes socials i fer fotos amb el mòbil.

Ara però crec que ja ha arribat el moment de fer el pas a les guies digitals de les que, bàsicament, n’he trobat de dos tipus:

-Guies tradicionals en format digital.

Aquesta ha estat la meva elecció. El factor decisiu va ser posar sobre la balança de la cuina la versió en paper d’una guia de viatge, i comparar-ne després el pes amb el de la meva tauleta de 7 polzades. Tan sols uns grams menys diferència (a favor de la tauleta digital).

Amb un pes semblant podia tenir la mateixa informació i molta (moltíssima) més. No només disposaria de la guia de viatge sinó que podria gaudir de la resta d’aplicacions i continguts que duc amb mi a la tauleta, altres llibres i guies inclosos. La decisió estava feta.

Tot i que l’accés al contingut de la guia en versió digital no és tan ràpid com obrir un llibre (cal encendre-la, desbloquejar-la, obrir l’aplicació i trobar la pàgina a consultar), també és cert que la guia permet accedir directament a contingut ‘online’ com les webs dels allotjaments o mapes.

-Guies ‘online’ generades pels usuaris.

Aquestes són guies que algunes pàgines web i empreses ofereixen, normalment de forma gratuïta, per a descarregar i utilitzar en els nostres dispositius mòbils.

La diferència principal de bona part d’elles és que generen el seu contingut a partir de la informació que comparteixen els mateixos usuaris. Això aporta, per una banda, frescor i idees que podem no trobar en guies més tradicionals, però per l’altre poca professionalitat i/o neutralitat en les seleccions i dades aportades. És la història de sempre.

Tot i no ser una opció a descartar d’entrada, aquesta no ha estat l’escollida. Si bé ens pot ajudar a descobrir visites poc convencionals, és fàcil que els comentaris caiguin en tòpics i que la informació aportada no sigui del tot contrastada. En tot cas la considero un complement a tenir en compte, però no un substitut de les guies de tota la vida.

Com a resum, aquests són els principals avantatges i inconvenients que he trobat a l’hora de decidir dur a sobre una guia de viatge digital enlloc d’una en format paper:

-Avantatges:

  • En un pes semblant moltes més prestacions i serveis (i encara més si trobem WiFi).
  • Links i mapes a un click.
  • La tauleta digital ocupa menys volum que la guia de paper.
  • En consultar-la ningú sap ben bé què fas, pots semblar menys ‘guiri’.
  • En el meu cas concret, la guia en paper costava tres vegades més que la versió digital de la mateixa guia i edició.

-Inconvenients:

  • La tauleta es pot espatllar i deixar de funcionar (cosa que no acostuma a passar amb els llibres).
  • Cal carregar-ne la bateria, per descomptat.
  • L’accés a la informació no és tan immediat i directe.
  • Pots cridar l’atenció en treure una tauleta en segons quins ambients (tot i que cada vegada menys).
  • El procés de compra ‘online’ mitjançant botigues especialitzades va ser complicat i ple de traves a causa de les proteccions de drets d’autor (tot i haver-la pagat!).

És inútil seguir fent fotografies?

dimarts, 7/01/2014

Acabo de passar uns deu dies a Istanbul en els que, per descomptat, he estat fent un munt de fotografies. La ciutat té una barreja ideal entre modernitat, història i tradició que fa que no et calguin masses excuses per a treure la càmera de la funda. Fins i tot la seva silueta (‘skyline’) es diu que està protegida per preservar-la evitant noves construccions més altes que podrien ocultar els minarets de les mesquites i destruir una de les vistes més icòniques.

La famosa mesquita de Sultan Ahmed a Istanbul, coneguda com la ‘mesquita blava’.

Però de debò calia fer totes les fotografies que vaig fer? Sent Istanbul una de les deu ciutats amb més turistes a nivell mundial, les probabilitats de que algú altre hagués fet amb anterioritat unes fotos com les meves ratllen el 100%. Tot plegat em va recordar una conversa amb un bon amic a Londres reflexionant, a partir d’un article de Joan Fontcuberta, sobre el sentit de la fotografia en l’actualitat.

Així que m’ha semblat interessant posar-me a prova i, de passada, explorar una eina potser no del tot coneguda del cercador d’imatges de Google: la petita càmera de fotos que apareix a la dreta del requadre de cerques. Quan hi cliquem ens permet incorporar una fotografia, ja sigui mitjançant una adreça web o des del nostre disc dur. En fer-ho, Google cercarà dins la seva extensa base de dades fotografies similars a la que hem aportat.

És un sistema que alguns fotògrafs utilitzen per descobrir si alguna pàgina web està utilitzant les seves imatges sense autorització, però en aquest cas servirà per comprovar l’originalitat o no de les fotos que vaig fer durant la visita a Istanbul.

Aquesta és la primera foto que he provat de cercar i, com es pot veure, Google ha trobat moltes fotos amb una tonalitat similar, però cap d’Istanbul feta des del mateix mirador.

Foto que vaig fer d’Istanbul a la part final del ‘Golden Horn’

El resultat de Google en cercar mitjançant la fotografia original.

Ara bé, la cosa ja canvia força si hi introdueixo una imatge amb els perfils més ben definits d’una de les icones de la ciutat. Tal i com era d’esperar, no vaig ser el primer en esperar el moment adequat a la posta de sol per fer la foto de la silueta de la mesquita de Süleymaniye (gavina inclosa).

De nou la fotografia original que vaig prendre de la mesquita de Süleymaniye.

I de nou els resultats de Google, molt més acurats.

Així que exagerant una mica, podríem arribar a la conclusió que fer fotografies ha deixat de ser necessari. Com a mínim pel que fa a les fotos de grans icones o monuments. La cosa ja canvia si fem fotografia social, o ens fotografiem a nosaltres mateixos davant els monuments o paisatges (quelcom que jo gairebé mai faig). Potser per això cada vegada veig més gent que opta per opcions extremes: o bé quan viatgen ja només fan fotos amb el mòbil, o bé porten equips professionals amb grans objectius i trípodes per intentar millorar el que algú altre ja ha fet abans. Que cadascú triï el que li vagi millor.

Només una petita nota per acabar: Segons un estudi, sembla ser que fer fotografies podria fer disminuir la capacitat de recordar detalls del que hem fotografiat. La nostra ment ja no fixaria tant els detalls perquè sap que en qualsevol moment pot tornar a revisar la foto. Així que, és millor deixar ja definitivament de fer fotografies? La meva resposta personal és no. Mentre em segueixi divertint i apassionant ho seguiré fent, més enllà de la seva utilitat o no.

P: Quina càmera de fotos és millor per viatjar? R: Depèn.

dijous, 5/09/2013

Ja fa anys que, com tants d’altres, volto pel món amb una o més càmeres de fotos a l’equipatge. Des de la meva primera càmera digital de tres megapíxels, la tecnologia no ha parat d’evolucionar per oferir-nos una completa gama d’opcions i possibilitats entre les que triar i remenar. Sovint hi ha qui em demana consell sobre quina càmera comprar, i jo sempre els contesto el mateix: “depèn”. Com és d’esperar no hi ha una càmera que ho tingui tot, algunes fan fotos de gran qualitat però potser són massa grosses, d’altres es poden guardar a la butxaca però ens resulten insuficients si som molt exigents. De cara a les necessitats del viatger, hi ha algunes característiques a prioritzar sobre les altres?

Cartell de Hollywood a Los Angeles - Isma MonfortFotografiar el cartell de Hollywood a Los Angeles pot ser tot un art.

Avui en dia, en general, les càmeres de gamma mitja i alta ja ofereixen totes elles suficients megapíxels com per a que puguem prescindir d’aquesta prestació a l’hora de decidir-nos. En tot cas, la clau la trobarem en buscar la millor relació entre qualitat d’imatge, versatilitat, i pes/volum. Si hem de fer fotos d’estudi el volum de l’equip no serà un problema, però si hem de complir amb les normes d’equipatge de les companyies de vol ‘low cost’ o si tenim intenció de fer ruta amb la motxilla a l’esquena, haurem de ser curosos amb tot el que posem a la bossa. De nou en línies generals, les càmeres d’avui en dia es poden dividir en quatre grans segments (més un d’extra):

-Càmeres compactes i súper compactes: Són aquelles que no permeten intercanviar les òptiques de la càmera i que, per tant, es limiten a la configuració del fabricant. Tenen un format reduït, però tot i això no totes es poden encabir a les butxaques d’un texà (quelcom que més endavant veurem que pot tenir certa importància). N’hi ha de tot tipus, algunes d’elles amb opcions manuals avançades, i sovint són la porta d’entrada per a molts al món de la fotografia. Les imatges normalment tenen poca profunditat de camp (tot sembla estar enfocat), quelcom que complica les composicions més atrevides.

-Càmeres “pont”: Són aquelles que gairebé tenen la mida d’una càmera rèflex però que no permeten intercanviar les lents, segur que n’heu vist alguna. Es podria dir que tenen els avantatges de les càmeres grosses junt amb els de les compactes, però en general és tot just al contrari. Per això, ho sento per als qui us agradin, no les recomano per als viatgers.

Càmera al precipici - Isma MonfortA vegades per fer la foto que vols, cal deixar la càmera en automàtic al límit del precipici.

-Càmeres “sense mirall”: Força més petites que les rèflex, aquestes càmeres van aparèixer fa uns anys oferint una bona alternativa a aquells qui volen una bona càmera sense les incomoditats de les seves germanes grans. El cos de la càmera sembla el d’una càmera compacte (petit i amb una gran pantalla), però la mida del sensor i les òptiques són dignes de les rèflex digitals (de bona qualitat i amb la possibilitat de ser intercanviades). El major inconvenient: no són autèntiques rèflex fet que, per exemple, es nota amb una menor duració de la bateria i la necessitat de dependre de les òptiques que el fabricant hagi decidit desenvolupar per a la seva gamma.

-Rèflex digitals: Les millors, però també les més pesades i voluminoses. Permeten un major control manual de les funcions de la càmera i per tant són les més recomanables per aquells qui saben exactament el tipus de fotografia que volen. Els sensors són dels més grossos que podem trobar (tot i que les dels altres segments cada dia hi estan més a prop) i tenen la varietat més àmplia d’òptiques a escollir del mercat (tant noves com de segona mà).

-Les càmeres dels mòbils: Ara per ara, no són suficients. Per a compartir a Twitter i Instagram poden anar molt bé, però si el que volem és tornar amb imatges de bona qualitat no ens en podem refiar.

Així doncs, quina triem? Doncs ja sabeu que la resposta és un decepcionant “depèn”, tot i que en el meu cas sí que ho tinc força clar. Per a mi, la millor opció de càmera és portar-ne dues: una súper compacte i una rèflex com més petita millor junt amb una bona òptica. Oblideu-vos de les lents que porta la càmera de sèrie quan la compreu, de ben segur que agraireu gastar uns euros extra en quelcom que marqui la diferència. Jo acostumo a dur (no sempre, que pesa molt) una lent 28-200mm amb estabilitzador òptic que em permet cobrir des d’un gran angular fins a un tele-objectiu sense haver de canviar-la (i sovint podent prescindir de trípodes), i una lent fixe de 35mm molt lluminosa i lleugera que em té el cor robat.

Botiga Bass Pro a Missouri - Isma MonfortSi a mi em va quedar així la foto… com li deuria quedar a ell amb el mòbil?

Això sí, de totes totes, si només en podeu portar una, aquesta ha de ser sempre una súper compacte. Feu-me cas. Si compreu una compacte de gamma alta, molt probablement tindreu bones prestacions en un aparell que podreu dur a la butxaca en qualsevol ocasió, recinte i situació. En la fotografia de viatge és molt més important captar el moment i l’atmosfera del lloc que no pas acabar amb una imatge de màxima qualitat, sense soroll i enregistrada en format RAW. La càmera petita sempre la tindreu a mà, no us farà mandra haver de treure-la de la bossa i cridareu menys l’atenció. De ben segur tornareu a casa amb una col·lecció d’imatges molt més completa i de qualitat més que suficient per a la majoria de nosaltres, ja arribarà més endavant el torn de comprar-ne una de més grossa o millor.