Arxiu del mes: març 2013

El xiprer dels pantans del parc de Diagonal Mar a Barcelona

dimarts, 26/03/2013

El parc de Diagonal Mar, inaugurat el febrer de 2002, és la segona zona verda més gran de la ciutat de Barcelona. Va ser ideat pels arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabue (www.mirallestagliabue.com ) i és un espai esplèndid per passejar i gaudir dels arbres. Com que es tracta d’un parc que combina les llacunes amb petits monticles, apareixen una certa diversitat de petits hàbitats que han permès que es plantessin una gran varietat d’espècies arbòries, les quals al cap d’onze anys de la seva inauguració ja fan un gran goig.

Al voltant dels passejos podem observar moltes espècies mediterrànies, com alzines, suros o plàtans. Ara bé, vull recomanar-vos que fixeu la vostra atenció en una espècie forana que viu en les zones inundades: el xiprer dels pantans (Taxodium distichum) i que és originària dels ambients humits del sud est dels Estats Units. Tingueu present que és l’arbre emblema de l’estat de Louisiana i el símbol dels aiguamolls del sud dels Estats Units. El trobareu en els marges de les llacunes del parc i, normalment, es tracta de arbres joves.

Es tracta d’un arbre, de la família de les taxodiàcies, de creixement molt recte i columnar, que pot arribar als 40 m d’alçada i  fer un diàmetre del tronc d’entre 2 i 3 m. Un tret molt característic d’aquest arbre és que desenvolupa arrels aèries, que surten verticals de terra i de l’aigua per poder respirar i que són pròpies dels arbres que viuen en terrenys inundats. L’escorça està fissurada verticalment i pren coloracions grisenques i vermelloses. Les fulles són lanceolades i caducifòlies i la capçada té una morfologia piramidal. A la primavera, les fulles tot just comencen a brostar i per tant, l’arbre, encara presenta una coloració marronosa.

En darrer lloc, esmentar que és un arbre que té una gran longevitat. El 16 de gener de 2012 va caure destruït pel foc “El Senador” que era el nom que rebia un xiprer dels pantans que es calculava que tenia uns 3500 anys i que vivia al parc de l’arbre gran a l’estat de Florida. Fins el 1925 feia 50 m d’alçada, però un huracà va escapçar-ne la part superior i feia 5,3 m de diàmetre de tronc.

Va ser introduït a Europa a mitjans del segle XVII pel botànic i jardiner anglès  John Tradescent el Jove, (1608-1662) tornant d’un viatge per Virginia. Cal ressenyar que aquest botànic va arribar a ser el jardiner en cap dels jardins del rei Carles I d’Anglaterra. Per tant, des d’Anglaterra es va difondre cap altres jardins europeus.

Els boscos i arbres de Gallecs a la primavera

divendres, 15/03/2013

Abans de res, tingueu present que la primavera és el millor moment per visitar Gallecs. Per conèixer aquests boscos el millor és fer-ho a peu i dedicar-hi tot un matí. Podem deixar el cotxe a Mollet del Vallès, en concret a l’aparcament del supermercat Esclat, situat al costat mateix de l’autopista AP-7 o en qualsevol carrer del barri de can Borrell. L’autopista AP-7 en aquest punt té entrades i sortides tant en direcció nord com sud. Una altra opció és arribar en tren i creuar el nucli urbà per la rambla fins arribar a topar-nos amb el mur de l’autopista.

Des d’aquest indret podrem, primer de tot, travessar l’autopista i dirigir-nos cap la riera de Gallecs, que és el veritable pal de paller d’aquest indret. Seguirem per l’ample camí que va paral·lel a la riera fins a l’església de Santa Maria de Gallecs. Al llarg d’aquest primer tram podrem admirar els plàtans que van ser plantats fa anys i que van substituir el bosc en galeria propi d’aquestes terres i que és l’albereda, és a dir, el bosc d’àlbers.

Abans d’arribar a l’església de Santa Maria de Gallecs el  camí segueix la riera i passa per sota de la carretera. Convé seguir-lo perquè ens portarà fins al bosc de Can Veire. Aquesta és la massa forestal més important dels boscos de Gallecs.

A continuació prendrem el camí que es dirigeix cap a la carena des de la qual gaudirem d’una bona panoràmica de la plana vallesana. Des d’aquí es veurem les altres tres masses forestals: el bosc de la Torre de Malla, el bosc de Can Jornet i el bosc de Can Torres. Podem visitar-los i després tornar al fons de la vall per visitar l’ermita romànica de santa Maria de Gallecs i després retornar al punt de partida.

Els boscos de Santa Maria de Gallecs prenen el nom de masies properes. Masies que, en la seva major part encara existeixen. A continuació esmentarem l’estat actual d’aquests boscos, quant a característiques i composició.

En primer lloc fem referència al bosc de Can Torres. Es tracta de la primera massa forestal que trobem venint de Mollet, a mà dreta, i que pren el nom de la desapareguda masia de can Torres, que es localitzava entre l’actual carretera i el bosc. Aquesta formació forestal a nivell fisiognòmic és una pineda de pi pinyoner.

Tot seguit parlarem del bosc de Can Jornet. Està situat al darrere de la masia del mateix nom, que es localitza a uns centenars de metres de l’església romànica de Santa Maria de Gallecs i a prop de la carretera que travessa la vall. Aquest és un bosc on predominen les alzines i els roures, tot i que enmig ens apareixen significatius exemplars de pi blanc i de pi pinyoner. Tal com passa en els sectors d’aquests boscos on predominen les alzines i els roures, la regeneració dels pins és nul·la. La raó és ben simple: aquestes espècies són arbres de llum i  un context d’alzines i roures no és el millor per desenvolupar-se. Cal assenyalar, també, que dins del bosc al qual fem referència, hi ha un bon nombre de peus de lledoner. Segurament es tracta de llavors portades per animals provinents de peus situats prop de les masies, ja que aquesta espècie era cultivada a petita escala prop de les cases de pagès per aprofitar-ne la rama i els fruits. De fet, els botànics cataloguen el lledoner com a subespontani dins l’ambient mediterrani. Un element interessant d’aquesta massa forestal és que a les seves vores podem trobar exemplars de grans dimensions de roure martinenc. Al nostre entendre es tracta d’arbres situats en marges d’antics camps de conreu i que, de ben segur, servien com a lloc d’ombra per als pastors o pagesos. En altres zones de Gallecs encara és possible observar arbres com els que hem descrit, és a dir, isolats enmig dels camps.

 Al·ludirem seguidament al bosc de la Torre de Malla. Es tracta d’una massa forestal situada al peu del camí o carena de Sant Valerià. Aquest bosc pren el nom d’una magnífica masia anomenada  la torre de Malla, situada dins del terme municipal de Parets del Vallès. Es tracta d’un bon exemple del que podem qualificar com a bosc humanitzat. Pròpiament es tracta d’una pineda de pi pinyoner i pi blanc, que té com a sotabosc, en la part més planera, un estrat herbaci continu.

En darrer lloc parlarem dels boscos de Can Mulà i Can Veire. Tant en un cas com en l’altre es tracta fonamentalment d’una pineda de pi blanc amb importants exemplars de pi pinyoner. En els indrets més frescals hi podem trobar, com als altres boscos de Gallecs, petis i interessants rodals d’alzines amb roures.

Lo Parot, una olivera mil·lenària inoblidable.

dimarts, 5/03/2013

Per arribar a aquest arbre excepcional, cal anar fins a Horta de Sant Joan, a la comarca de la Terra Alta. A uns centenars de metres de la sortida del poble en direcció Bot, per la carretera T-334, dins d’una finca privada, que amablement facilita l’entrada, i enmig d’un oliverar, ens apareix un veritable espectacle de la natura.

Es tracta de l’olivera anomenada “Lo Parot” que vol dir el pare de tots els arbres ja que simplement és el més vell del territori català. Es tracta d’una olivera mil·lenària declarada arbre monumental el 1990 i que té  8m d’alçada, una volta de canó, a 1,30 m d’alçada, de 7,45 m, un volt de soca de 15 m i un diàmetre de capçada de 9 m.

Observar aquesta olivera pot tenir el mateix encant històric que contemplar una ermita romànica ja que l’arbre es va plantar possiblement al mateix temps que s’aixecaven els murs d’aquests temples. Per tant, es tracta d’un veritable monument natural que ha nodrit moltes generacions d’habitants de la Terra Alta a partir de l’oli que se n’ha pogut esprémer de les seves olives.

L’olivera és un dels arbres més longeus de la Mediterrània. Entretenir-se a mirar la recargolada soca ens fa pensar en les tempestes, les ventades, les fredorades i les sequeres que ha suportat aquest arbre al llarg de la seva vida. Malgrat les ferides patides i la buidor de l’interior del seu tronc, “Lo Parot” segueix obrint la seva capçada cap al cel, talment com si ens digues: “segueixo essent aquí, esperant el sol i l’aigua de cada primavera per tornar a començar el meu cicle vital”.

Aquesta visita ens ha fet pensar en les oliveres mil·lenàries. Després de consultar blocs i notícies hem comprovat amb satisfacció  que la Taula del Sènia (www.tauladelsenia.org ) va encarregar el 2009 un recompte d’aquests arbres. El resultat va ser que es van identificar-se, en els 29 municipis de la Mancomunitat del Sènia, que compren terres catalanes, aragoneses i valencianes, 4.157 peus que, a 1,30 m d’alçada el tronc tenen un perímetre superior a 3,5 m. Una de les iniciatives d’aquesta associació ha estat la promoció d’oli d’oliveres mil·lenàries. Certament un pa amb tomàquet  regat amb aquest oli és com degustar un pessic d’història.