Els boscos de prat de Cadí a l’hivern

dimarts, 18/02/2014 (jgordi)

El punt de partida d’aquesta proposta de passejada és Estana, situat al peu de la serra del Cadí. Per prendre el camí vers aquest petit poble cal arribar primer a Martinet. Per fer-ho tenim tres opcions. La primera és venir per la C-17 de Barcelona a Puigcerdà, tot fent la collada de Toses i un cop a la Cerdanya agafar la N-260 fins a Martinet. La segona és agafar la C-1313 de Lleida a la Seu d’Urgell i des d’aquesta localitat seguir per la N-260 fins a Martinet. La tercera és prendre l’eix del Llobregat i el túnel del Cadí i un cop siguem a la comarca de la Cerdanya continuar per la N-260.

 

Un cop arribats a Martinet cal agafar el trencall que surt en direcció Montellà i a uns 400 m desviar-nos a la dreta cap a Estana i Santuari de Bastanist . Al cap d’uns dos quilòmetres deixarem el camí que porta al santuari i començarem a enfilar-nos per una pista que en alguns sectors està sense en mal estat fins arribar al poble d’Estana.

 

El punt de partida és una font i , a la vegada, abeurador de bestiar que hi ha a un centenar de metres d’Estana en direcció Cadí. A partir d’aquest punt seguiu a peu per un sender marcat per trames blanques i grogues que s’inicien en el coll de Pallers on també trobareu un rètol que us informa que us endinseu en el Parc natural del Cadí-Moixeró. En aquesta època de l’any és fàcil trobar el camí tot nevat. Per tant, és molt recomanable fer el recorregut amb raquetes de neu.

El camí de pujada transcorre per entre mig d’una pineda de pi roig que presenta un sotabosc dominat pel boix i el ginebró que, fàcilment sobresurten del mantell nival. Al cap d’uns quaranta minuts de caminada us adonareu que, poca poc, la pineda de pi roig va barrejant-se primer i deixant pas després al pi negre. Cal destacar que entre la pineda de pi negre ens apareixen, de tant en tant, algun avet. Aproximadament al cap d’una hora de camí arribareu a prat Cadí. Només arribar-hi cal aturar-se una bona estona per contemplar, si el temps ho permet, la magnífica praderia envoltada de pins i avets que té com a vigilant i protector les impressionants canals de la serra del Cadí. Un cop hagueu gaudit del panorama  us recomano travessar el prat pel mig fins aproximar-vos a les partes i canals del Cadí per tal d’adonar-vos de les seves veritables magnituds.

 

A la tornada us proposo que us fixeu en les importants clarianes que apareixen enmig de la pineda de pi negre, que, normalment, són resultat de l’acció ramadera i forestal, però que altres vegades i producte de la pendent són antigues tarteres colonitzades per plantes. La passejada en silenci pel bosc nevat és una experiència inoblidable.

 

Camíp » a » img.aligncenter size-large wp-image-218

Arbres i espiritualitat al congost de Fraguerau, a la serra del Montsant

dimarts, 15/10/2013 (jgordi)

La ruta parteix del poble d’Ulldemolins, situat a la comarca del Priorat. Per arribar-hi teniu dues opcions. La primera és venir des de Vimbodí per la carretera TV-7004 i, la segona, és a prendre la C-242 que ve de Reus.

 

Quan sigueu a Ulldemolins també teniu dues possibilitats. O bé deixeu el cotxe en aquest poble i comenceu la ruta a peu des d’Ulldemolins, o us acosteu amb el vostre vehicle fins l’ermita de sant Antoni. Si preneu la segona opció només cal que seguiu els senyals que porten el nom d’ermites i travessareu fàcilment el poble. Fora del nucli urbà el recorregut també està ben senyalitzat ja que a cada cruïlla trobareu una banderola amb indicacions, només us cal prendre la direcció vers l’ermita de sant Antoni. Des d’aquest punt prendreu el sender del GR-65-5. Per tant, només us heu de preocupar de seguir les marques blanques i vermelles fins arribar a l’ermita de sant Bartomeu i després refer el camí. Es tracta d’un recorregut sense grans desnivells i que presenta agradables panoràmiques sobre les cingleres de la vall.

El congost de Fraguerau se situa entre les serres de la Llena i del Montsant i pel seu fons hi circulen les aigües del riu Montsant. Aquesta vall se l’anomena “la vall del silenci” ja que es tracta d’un territori totalment despoblat i, sobretot, perquè fou un centre de vida eremítica. Per tant, passejar-hi és un plaer pels sentits i l’esperit.

La passejada per aquest estret i espectacular sector de la vall del Montsant presenta tres elements de gran interès: les formes del relleu, el paisatge vegetal i la càrrega espiritual.

Respecte a les característiques  modelats, cal ressenyar que producte del predomini dels conglomerats calcaris, l’acció erosiva de l’aigua, al llarg del temps, ha esculpit un gran nombre de formes: gorgs, cingles, monòlits, baumes… En algunes ocasions els modelats de les roques són arrodonits i les figures prenen noms propis, tal com passa a Montserrat, i monòlits que s’anomenen, per exemple, la lleona o el nen.

El paisatge vegetal del congost presenta tres unitats: la solana, la vegetació de ribera situada en el fons de vall i l’obaga. A la solana la vegetació és més esparsa i hi predominen els pins blancs, acompanyats d’alzines i d’un gran nombre d’arbustos mediterranis, com el romaní. A l’obaga, la vegetació és més densa tot i que segueixen dominant l’alzina i el pi blanc, amb algun arbre caducifoli, com el roure martinenc. Entremig d’ells hi creixen un gran nombre d’arbustos de l’alzinar litoral, com el marfull o l’arboç. Cal assenyalar que al costat de la bauma propera a l’ermita de sant Bartomeu hi ha un arboç de port arbori espectacular. Puc afirmar, que es tracta de l’arboç més gran que mai he vist i que mereix que li dediqueu una estona d’atenció i, per tant, us acosteu al seu tronc, l’acaroneu i mireu enlaire per tal de gaudir de les seves extraordinàries mesures. La vegetació de ribera és una barreja d’arbres plantats, com els pollancres, amb altres que han crescut de forma natural, com els freixes, les albes, la sarga…

 

Arboç proper a l'ermita de sant Bartomeu

El congost de Fraguerau és “la vall del silenci” ja que es tracta d’un espai natural que afavoreix el recolliment, producte de sentir-se envoltat per verticals roques que prenen formes i coloracions molt curioses; de sentir-se acompanyats d’elevats arbres que també us faran enlairar la mirada i per l’existència de coves i ermites que han afavorit la vida eremítica des de fa segles. L’ermita més important és la sant Bartomeu, situada al bell mig del congost, que és una senzilla ermita romànica aixecada per Fra Guerau Miquel en el segle XII, que era un ermità depenent de la cartoixa d’Escala Dei i que va viure en una cova propera a l’ermita. El darrer ermità que estar que en aquesta zona va ser el pare Francesc Palau i Quer que va passar-hi uns mesos a l’any 1851. Aquest pare va ésser el fundador de les Carmelites Missioneres Teresianes i aquesta congregació va col·locar-hi fa anys una placa que reprodueix un fragment d’una carta del pare Francesc: ”Silenci profund. En aquesta soledat Déu ens escolta” Per tant, sigueu o no creients, intenteu, en alguna part d’aquesta impressionant caminada, bellugar-vos  en solitud i silenci per tal de gaudir de la natura i del seu valor sagrat que per moltes persones ha tingut i té.

 

Eremita de sant Bartomeu

Passejar pel bosc de sant Gil a la vall de Núria

dijous, 12/09/2013 (jgordi)

Per arribar a la vall de Núria el més còmode és agafar el cremallera a qualsevol de les estacions que hi ha a la vall de Ribes (www.valldenuria.cat) Des de l’estació del cremallera ens dirigiren cap al santuari, el qual és un important centre de pelegrinatge ja que la Mare de Déu de Núria té unes arrels molt antigues i uns atributs molt especials que neixen lligats a l’estada de sant Gil, patró dels pastors, en aquestes terres.

Segons la llegenda el sant vivia en una cova i quan pujaven els pastors amb el bestiar a passar l’estiu, compartia amb ells el menjar, que cuinava en una gran olla de coure i a l’hora de menjar els cridava tocant la campana. Amades explica que passat molt de temps, un pastor anomenat Amadeu, va tenir una revelació divina, segons la qual en una cova del Pirineu hi havia, enterrades, una imatge de Maria, una olla i una campana, que havien sigut de sant Gil. El pastor va trobar els objectes enterrats en una cova de la vall de Núria. Els primers costums lligats a la fertilitat estaven relacionats amb la pedra de sant Gil. Amades explica que fa un segle els matrimonis pujaven a Núria i la dóna es fregava amb la pedra per tal d’assegurar-se la descendència. Més tard aquesta pràctica va traslladar-se a l’olla i a la campana de sant Gil.

Per anar fins el bosc de sant Gil, que rep aquest nom perquè se situa al damunt de la capella dedicada al sant, cal prendre el camí que hi ha, sortint del santuari, a la dreta i dirigir-se cap al torrent de Finestrelles. Un cop siguin al costat del torrent seguirem, en paral·lel, pel camí que va cap al Puigmal. Passada l’àrea d’acampada passarem per un engorgat i en aquest indret caldrà prendre el sender de l’esquerra ja que el de la dreta segueix cap el Puigmal. A partir d’aquest punt, ens anirem endinsant en la pineda de pi negre que forma el bosc de sant Gil. Aquest bosc té tres peculiaritats: se situa en una zona força inclinada, amb indrets plens de blocs de gneis i amb clarianes plenes de matollars de neret. Cal tenir present que el pi negre és un arbre d’una gran amplitud ecològica. Creix molt bé en els sòls de les obagues del Ripollès donant lloc a arbres rectes i alts, però també s’adapta als sòls pobres i rocosos de l’alta muntanya i fins i tot creix a les elevades carenes ventades de l’alta muntanya, arribant als 2400 m.

 

Bosc de sant Gil

Per gaudir d’aquest bosc només cal seguir el  camí, força planer, que el creua de nord a sud i aturar-se tant en els espais ombrívols, com a les clarianes rocalloses plenes de neret i gaudir d’aquests contrastos.

Un cop travessat tot el bosc aneu a un mirador situat en el coll d’en Riba, des del qual podreu observar el conjunt de la vall de Núria i, us adonareu que els boscos només ocupen, petits espais, en el vessants més abruptes. La causa d’aquesta distribució cal cercar-la en l’acció, al llarg de segles, dels pastors per fer augmentar les pastures en detriment del bosc. Per acabar el nostre recorregut només ens cal retornar al santuari pel sender que davalla cap al llac i que també passa pel davant de l’ermita de sant Gil.

Imatge antiga de Núria. A la dreta la petita extensió que ocupava el bosc de sant Gil i la podeu comparar amb l'actualitat

Arbres i espiritualitat pels voltants del monestir de les Avellanes

divendres, 30/08/2013 (jgordi)

Per arribar a aquest espai cal prendre la carretera C-12 que va de Balaguer a Àger. Passat el quilòmetre 180 trobareu, a mà dreta, l’imponent conjunt arquitectònic del monestir de santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.

Davant mateix de l’aparcament us apareixerà un esplèndid jardí on destaquen alguns arbres monumentals. Concretament entre l’absis i la font de la Mallola podreu observar tres lledoners monumentals que superen els 20 m d’alçada i presenten uns diàmetres dels seus troncs superiors als 4m. F. Mas i Castanyer en una entrada sobre aquests arbres al bloc Amics arbres. Arbres amics[1], esmenta que els lledoners ja apareixen en una fotografia del 1898. Per tant, tenen més de 115 anys.

lledoners monumentals

Cal assenyalar que del lledoner es diu que dóna una ombra reial ja que genera una esponerosa capçada que projecta una ampla i generosa ombra. A nivell simbòlic, entre altres atributs, aquest arbre és sinònim de benvinguda i acolliment i per aquest motiu se situa davant de l’entrada del monestir. Prop seu també podem observar uns monumentals roure de fulla petita i  pi blanc.

Després d’admirar aquests  espectaculars arbres  us proposo fer un passeig pels entorns del monestir, el qual ens permetrà gaudir d’altres arbres i boscos així com d’una panoràmica del conjunt arquitectònic del monestir. La ruta que seguirem és la que portà fins un turó on hi ha una creu amb una escultura de la mare de Déu del Puig. Per tant, cal seguir les indicacions vers la ruta de la mare de Déu del Puig que trobareu en els mateixos jardins. El passeig comença per un camí ample que, ràpidament, baixa i rodeja els camps d’esports fins arribar a una pineda de pi blanc. Un cop siguem davant del bosc, prendre’m el camí de la dreta que s’endinsa per la pineda i que ens portarà, quasi en línia recta, fins el turó de la creu de la mare de Déu del Puig.

Aquest suau turó és un esplèndid mirador que ens permetrà gaudir d’una completa panoràmica sobre el conjunt arquitectònic del monestir de les Avellanes i dels seus entorns, com el de la serra de l’obaga del convent, on hi creix un carrascar, és a dir, un alzinar continental caracteritzat pel fet que les alzines són baixes i esparses i, en conseqüència, entre els arbres s’hi desenvolupa un dens matollar. Tot el conjunt contrasta amb l’esveltesa de la pineda de pi blanc que acabem de travessar.

panoràmica del monestir de les Avellanes

Us recomano que dalt del turó hi seieu, en els bancs instal·lats, una bona estona i gaudiu del paisatge així com dels arbres més propers, com són les oliveres, les alzines i els pins blancs. Som plenament dins del món mediterrani interior, fixeu-vos en els colors del paisatge i les dimensions dels arbres que creixen només en funció de les condicions meteorològiques i compareu-los amb els arbres monumentals que hi ha en el jardí del davant del monestir. Aquest també és un bon espai per relaxar la ment i deixar que el bàlsam de la natura ens acaroni el cos i l’esperit. Per cert, ja sigui a l’anada o la tornada d’aquest tranquil passeig no us deixeu perdre el claustre del monestir.


[1] http://amicsarbres.blogspot.com/2008/12/tres-lledoners-centenaris.html

Arbres i espiritualitat en el camí cap a l’església de santa Eulàlia d’Alendo

dilluns, 26/08/2013 (jgordi)

L’inici de la passejada comença al poble de Farrera, situat al Pallars Sobirà. Per arribar-hi, cal prendre la carretera C-147 que us portarà fins a Sort i Llavorsí.  En aquesta població us desviareu a la dreta en direcció la vall Farrera i la vall de Cardós, però a pocs quilòmetres us tornareu a desviar a la dreta en direcció Tírvia. Arribats a aquest poble seguireu cap a l’esquerra en direcció a Burg. Un cop sigueu a Burg, que és el poble que dona lloc al municipi i a tota la vall, cal que continueu endavant per uns centenars de metres  i us tornareu a desviar a la dreta en direcció Farrera. A l’entrada del poble cal deixar el cotxe i continuar a peu.

Per anar cap al nucli d’Alendo us caldrà travessar tot Farrera, tot passant per sota l’església, i al final trobareu un ample camí que us portarà fins Alendo que se situa en el vessant de davant de Farrera. Per tant, es tracta d’un ruta fàcil i agradable ja que hi ha poc desnivell i, a més a més, es gaudeix de l’ombra dels arbres. Al llarg d’aquest recorregut vull que us fixeu amb quatre arbres.

El primer és el pi roig, que és un dels arbres més abundants de la coma de Burg i les muntanyes pirinenques. El reconeixereu, fàcilment, pel seu dret tronc recte i perquè en la seva part superior pren una coloració rogenca.

El segon és el bedoll que també s’identifica clarament, gràcies a l’escorça blanca que té. Si us atanseu, observareu que les fulles tenen una forma triangular i que són finament dentades i llargament peciolades, fet que genera que siguin força bellugadisses per l’acció del vent.

En tercer lloc, abans d’arribar al poble d’Alendo, us trobareu un moixera de guilla i una noguera. Si feu aquest trajecte a finals d’estiu o principis de la tardor gaudireu dels canvis de coloracions dels fruits i les fulles de la moixera. Els fruits prenen primer un color ataronjat i després vermell i les fulles, progressivament, van agafant coloracions marronoses. El seu nom prové del fet que els seus fruits s’utilitzaven com esquer per atreure i caçar els ocells.

La moixera de guilla

En darrer lloc us vull parlar de la noguera que és un arbre caducifoli provinent del nord de l’Índia i que s’ha estès per tota la mediterrània des del temps dels romans pel valor de la seva fusta i els seus fruits. Pel que fa  la seva fusta cal ressenyar que és molt preuada pels ebenistes que en fan esplèndids mobles. Del seu fruit, la nou, cal ressenyar que es fa servir de moltes maneres, crua és molt sana, verda es fa servir en la confecció de la ratafia, també es fa servir fer-ne olis o per usos medicinals. Per tot plegat, no és gens estrany que el noguer sigui un arbre molt estimat pels pagesos i sigui fàcil veure’l prop de les masies i els camins. Cal esmentar que existeix una marca de galetes que es diu: “Galetes de la Noguera Pallaresa” que segueix una recepta del 1857 i que les galetes estant fetes només amb nous de la noguera pallaresa i ribagorçana. No marxeu del Pallars sense comprar-les i quan les mengeu a casa us recordareu el noguer del camí d’Alendo.També és un arbre que apareix a la Bíblia, en concret en el càntic dels Càntics, quan l’espòs diu: “ He baixat al jardí de les nogueres” (Ct 6:11) i fins i tot, per alguns autors, el seu fruit obert simbolitza la santa Trinitat. No és estrany que Giuseppe Barbera en el seu llibre:”Tuttifrutti” que estudia la història de diferents arbres fruiters mediterranis digui que el noguer compleix, amb escreix, totes les funcions pròpies d’un arbre i encara t’ofereix sempre un lloc on recolzar-te.

El noguer

El final del trajecte és l’església romànica de santa Eulàlia d’Alendo. Es tracta d’un edifici d’una gran simplicitat ja que només té una sola nau acabada amb un absis semicircular orientat a llevant. El seu interior està ben endreçat i l’absis pintat de fa poc temps. Per tant, es nota que és un edifici molt estimat pels seus veïns. Un dels fets més remarcables d’aquesta església és la seva situació dalt d’un serrat. Aquesta ubicació li dóna una força molt notable a l’interior de l’edifici i unes magnífiques panoràmiques sobre el paisatge de la part baixa de la coma de Burg. Fa poc vaig visitar–la, amb uns amics, en un calorós dia d’estiu. Per fortuna, primer vam refrescar-nos a la font del poble i per tant, vam entrar a l’ermita més asserenats i vam estar meditant una llarga estona. A la sortida, un dels meus companys va dir-me que només entrar va sentir-se sotraguejada per la força interior del lloc.

Santa Eulàlia d'Alendo

Arbres i llocs sants al santuari d’El Miracle

dimecres, 21/08/2013 (jgordi)

Per arribar al santuari d’El Miracle, que és un conjunt de llocs sants situat a la comarca del Solsonès, la millor opció és prendre la carretera BV-3001 que comença a Cardona i que ens portarà al santuari entre paisatges caracteritzats per la presència de masies, boscos i camps de secà.

L’origen del santuari cal cercar-lo en l’aparició, el 3 d’agost de 1458, de la mare de Déu a dos infants, Celdoni i Jaumet, que feien de pastors i pertanyien a la masia de la Cirosa. Per aquest motiu començarem la nostra passejada davant de la creu commemorativa que se situa en un dels costats de la plaça del santuari. La creu s’aixeca en el lloc on havien existit dos ginebrons des d’on un dels dos infants va veure l’aparició. Per tant, el ginebró que pot prendre forma arbòria i arribar als 10 m va protegir o aixoplugar els dos pastores. Ara bé, abans d’iniciar l’itinerari, us recomano que visiteu l’església i que us acosteu a contemplar la talla de la Mare de Déu del Miracle que hi ha en el retaule barroc. Us adonareu que la imatge de la verge amb el nen està protegida per un arbre. Normalment l’arbre simbolitza la connexió de la terra amb el cel i, a la vegada, la protecció o aixopluc.

Creu d ela plaça del santuari

Continuarem a peu fins l’anomenada capella de la desaparició, situada a sota mateix de la rotonda d’entrada al santuari. Rep aquest nom perquè se situa en el lloc on un dels pastorets va veure desaparèixer la Verge. Cal precisar que la desaparició va tenir lloc entremig d’unes roques que hi havia al costat de l’alzinar dòria. Fixem-nos com les alzines apareixen com una fita clara del territori. Penseu que en el segle XV els bosquets havien de ser molt minsos enmig d’un territori agrícola i ramader. Actualment a l’entrada del camí que porta cap a la capella hi ha dos esplèndids roures martinencs que són dignes d’admiració. Per tant, abans o després de visitar la capella atureu-vos a observar el tronc i la capçada d’aquests dos arbres monumentals.

Roures situats a l'entrada del camí de la capella de la desaparició

 

Un cop hàgim gaudit de la capella i del seu entorn, retornarem a la rotonda i ens enfilarem per un còmode camí que hi ha a mà esquerra de la carretera d’entrada al santuari i que ens portarà fins a uns dipòsits d’aigua. Des d’aquest indret seguirem turó amunt fins arribar a l’ermita de sant Gabriel. Si està oberta, entreu-hi i, si us ve de gust, hi podeu meditar tranquil·lament una bona estona i gaudir de l’harmonia de l’espai. Des de dalt de la capella de sant Gabriel gaudireu d’una esplèndida panoràmica sobre les terres interiors i les serres prepirinenques.

Tot seguit seguirem tossal amunt fins arribar a dalt del turó de sant Gabriel. Des d’aquest indret, si el temps acompanya, gaudireu també d’unes magnífiques vistes. Prop  d’aquest indret hi ha l’anomenat roc de la mare de Déu, el qual segons els arqueòlegs és la llosa que cobria un sepulcre megalític. La posterior reubicació i l’existència d’una cavitat sota seu han generat diferents llegendes relacionades amb la mare de Déu.

Davallarem del turó per un corriol que trobarem a mà esquerra i que transcorre per entremig d’una jove roureda de roure de fulla petita i que, en primer terme, ens portarà a una carretera, on caldrà girar de nou a l’esquerra per retornar al santuari.

Recordeu que aquesta passejada pels llocs sants i els arbres dels entorns del santuari té com objectiu afavorir la serena contemplació dels espais religiosos dels arbres i dels paisatges. Per tant, us recomano que intenteu fer-la amb molta calma i en silenci i solitud, tot seguint l’essència de les pregàries a la Mare de Déu d’El Miracle:

 

Maria de les nits estrellades i de sol clar,

Ensenyeu-nos de mirar a través dels vostres ulls.

 

Maria del cel blau i dels aires purs,

Ensenyeu-nos l’amabilitat i la joia del donar.

 

Maria dels boscos i les prades,

Ensenyeu-nos de conviure en la pau

Pels boscos dels cingles de Bertí

dimecres, 31/07/2013 (jgordi)

Aquesta passejada comença al santuari de Puiggraciós. Per arribar-hi, cal agafar la carretera C-17 en direcció Vic o Barcelona i desviar-se cap a l’Ametlla del Vallès. Un cop sigueu dins del nucli urbà ja trobareu indicacions per anar cap a Puiggraciós. En cas de dubte, continueu sempre cap dalt de la muntanya.

Si feu aquesta caminada a l’estiu, us recomano que comenceu, com a molt tard, a les vuit del matí. Així us estalviareu la intensa calor de la pujada ja que la fareu sota l’ombra que a aquella hora projecta la cinglera sobre el camí.

El puig Ciró

El puig Ciró

 

Des del santuari continuareu per l’ample camí que s’endinsa en el bosc. Fixeu-vos en la frondositat d’aquest alzinar que contrasta amb les panoràmiques forestals que veureu més endavant. Cal tenir present que principis de juliol del 1994 un paorós incendi, que va cremar 3000 ha, va arribar fins al mateix santuari. Sobre l’incendi del 1994 vull reproduir les paraules de la monja del santuari de Puiggraciós, Teresa Batallé[1]:

“ El primer que vaig veure va ser una enorme columna de fum i vaig avisar a la resta de germanes i vam sortir totes i amb el cotxe ens vam enfilar fins el coll Tripeta per veure que passava. Tot just arribar a dalt, vam veure que el foc era molt a prop. Van baixar ràpidament i en aquest descens vam veure com algunes branques i pinyes de pins enceses passaven per damunt nostre ja que feia molt vent. Un cop vam tornar a ser al santuari, vam veure molt gent, però tot seguit van indicar-nos que calia marxar de seguida. Vaig entrada a la meva habitació i, encara no ser perquè, vaig endur-me les flautes i res més. Unes altres persones van agafar la mare de Déu i la van pujar en un cotxe i tots plegats vam baixar cap al poble. Al cap de trenta minuts el santuari estava envoltat de foc i la gent del poble deia: el santuari s’ha cremat !”

 

Al cap de pocs minuts sereu al coll de can Tripeta que fa de divisòria d’aigües entre el Tenes i el Congost. Des d’aquest punt observareu la zona cremada, que 19 anys després és una jove i densa pineda de pi blanc. Des del coll continuareu l’ascensió cap a la cinglera del Puig Ciró. Un cop feu el darrer revolt i albireu la plana agroforestal que hi ha dalt dels cingles, haureu de girar a la dreta per un corriol que s’endinsa en el bosc i simplement esta marcat per dues fileres de pedres. En aquest punt us convé estar molt atents.

Aquest estret corriol us portarà fins el Grau de Montmany, que és una petita plana agrícola que hi ha dalt mateix dels cingles. Aquest sender transcorre en el seu primer tram pel mig d’un alzinar. Fixeu-vos, al pocs minuts de ser dins del bosc, en un rodal d’alzines força madures ja que presenten uns diàmetres força importants i els arbres estant força espaiats entre ells. No trobareu cap altre bosc com aquest al llarg de tot el recorregut. Per tant, atureu-vos  una bona estona.

 

corriol

El sender pel qual caminem ressegueix la cinglera del puig Ciró i, de tant en tant, us ofereix esplèndides panoràmiques vers la vall dels sots feréstecs o de Montmany i el pla de la Calma. Quan canvieu d’orientació, el bosc deixarà pas a un dens matollar. Des del meu punt de vista aquest és el millor tram del recorregut ja que caminareu envoltats d’arbustos. Us recomano que aneu molt tranquils i obriu els braços i les mans per tal de gaudir, entre d’altres, de la flaire que deixa el romaní al tocar-lo, de  la suavitat de les fulles del marfull o de la fragilitat dels brucs. Gaudiu d’aquest espai de comunió amb les plantes en silenci i a ser possible en solitud.

 

Un cop sigueu en el petit altiplà del grau de Montmany us trobareu amb la taula de pedra, que, tal com indica el seu nom, és una taula rodona i uns bancs pedra. Aquest és un bon lloc per esmorzar i gaudir del paisatge. Després cal continuar tot recte fins topar-vos amb una ampla camí. Girareu a l’esquerra i seguireu per aquest camí i fins trobar-vos amb un trencall, on tornareu a girà a l’esquerra i ara només us caldrà seguir per aquest còmode camí per retornar al peu de la cinglera que havíeu deixat per endinsar-nos en el bosc. Fixeu-vos en el paisatge de dalt de la cinglera, format per grans masses d’alzinar menut, que s’alternen amb sinuoses feixes agrícoles i algunes masies aïllades i compareu-lo amb el territori cremat format actualment per una homogènia pineda de pi blanc.


Pels boscos de Poblet.

diumenge, 30/06/2013 (jgordi)

El paratge natural de Poblet situat sobre les obagues de les serres Alta, Llarga i la de la Mina, atresora una de les grans masses forestals de les terres de Tarragona. De les moltes possibilitats de passejar per entre aquests boscos, us proposo l’itinerari de l’alzinar de la Pena.

Els boscos de la serra de la Pena

Per arribar-hi cal que deixeu el cotxe al gran aparcament que hi ha davant del monestir. Seguiu a peu pel costat de la carretera que va cap a Les Masies. Al cap d’uns centenars de metres trobareu l’entrada al barranc de la Pena o de sant Bernat. A l’inici del barranc hi ha una caseta de fusta que funciona com a centre d’informació. Si està obert, demaneu el fulletó explicatiu de l’itinerari a peu núm1, és el dedicat a l’alzinar de la Pena.

En el seu inici, el recorregut va resseguint el fons del barranc on hi creixen els arbres de ribera, com les albes o els freixes. El sender senyalitzat ens portarà a creuar el barranc i s’enfila cap  a l’antiga pedrera de l’Escolta i, tot seguit, s’endinsa dins de l’alzinar.

Per entendre aquests tipus de boscos cal conèixer la història dels seus darrers decennis. D’una part, cal recordar que després de la desamortització del monestir i les seves possessions es van dur a terme saquejos sobre el cenobi i importants tales als boscos. D’altra part, l’alzinar, fins els anys seixanta, va ser un bosc carbonejat, és a dir, que les seves branques i troncs s’utilitzaven per fer carbó vegetal. Josep Pla escriu l’any 1960 sobre aquestes terres : “A mi, m’ha semblat que la comarca és una mica trista, perquè ha estat desvirtuada. Ha estat desvirtuada per les tales d’arbres. Aquest país fou de boscos, de grans boscos

Avui en dia el bosc de Poblet ha recuperat el seu esplendor i a les cotes baixes hi trobem l’alzinar litoral que es caracteritza per la presència d’un dens sotabosc format per un gran nombre d’arbustos i lianes. Quan es guanya alçada, apareix l’alzinar muntanyenc que presenta un sotabosc més pobre en arbustos i lianes. Entremig de les alzines és fàcil veure, sobretot a l’obaga, algun roure martinenc , així com pins blancs, pins pinyoners o pinastres.

 

Si teniu ganes de caminar us proposo que us arribeu fins al mirador de la Pena. El recorregut és d’uns set quilometres i es tarden unes dues hores i mitja a fer-lo sencer. Des de dalt d’aquesta talaia gaudireu d’unes magnífiques vistes sobre la vall de Poblet.

Recordem que, des de l’any 2011, la junta rectora del Paratge Natural d’Interès Nacional de Poblet va escollir com a president el pare Lluís Torcal que és el prior del Monestir Cistercenc de santa Maria de Poblet, fet que té una importància cabdal ja que és el primer prior al qual han concedit  aquest càrrec .

Cal també tenir present que des del 2009 el monestir promou una veritable conversió  ecològica amb l’objectiu d’arribar, entre d’altres, a l’autarquia energètica (www.poblet.cat ). Si us llegiu la declaració de la congregació de la corona d’Aragó de l’ordre cistercenc sobre la relació dels monestirs amb l’entorn natural que trobareu dins del web: “Els nostres Monestirs no posseeixen gairebé cap bosc, tot i que alguns n’estan envoltats. Creiem que la nostra tasca, allà on hi hagi les condicions necessàries per fer-ho, és la d’afavorir el diàleg amb l’Administració pública i amb els propietaris forestals, per tal que els boscos del nostre entorn siguin gestionats d’una forma correcta, conservadora i protectora. Ens disposem a oferir el nostre ajut, fruit de la nostra experiència multisecular, a les autoritats pertinents, fent especial èmfasi a introduir en la protecció de la naturalesa els valors espirituals i culturals, simbòlics i religiosos, que des les èpoques mes pretèrites l’acompanyen. Creiem que així podrem protegir efectivament la qualitat del paisatge rural i forestal de l’entorn dels Monestirs, millorant-ne la integritat ecològica, el silenci i la bellesa”.

Per tant, si voleu, també us podeu prendre aquesta passejada com un espai de silenci i de comunió amb la natura, tal com fa el mateix prior de Poblet que passa cada any dues setmanes a la casa del bosc i surt a passejar-hi en silenci un cop per setmana.

 

Pels boscos de sant Llorenç del Munt

divendres, 14/06/2013 (jgordi)

Aquesta passejada comença al coll d’Estenalles, al qual s’hi arriba per la carretera BV-1221 ja sigui venint de Terrassa o Navarcles. En aquest punt trobareu una zona d’aparcament així com un punt d’informació del parc natural.

El camí que seguirem neix en el mateix coll i us proposo una passejada d’anada i tornada fins la Mola (1.103 m) Es tracta d’un itinerari molt ben senyalitzat i sense grans desnivells. Aquest fet ens permetrà gaudir amb més calma dels arbres i boscos, sobretot, si fem, tota o una part, de la caminada en silenci i solitud. Penseu que el que és important no és arribar al cim de la Mola, sinó el sender i sentir que la nostra respiració va al compàs amb el nostre caminar i amb el desig de sentir-nos amb unió amb la muntanya, els boscos i els arbres.

La passejada transcorre entre alzinars a la solana i boscos mixtos d’alzines i roures a l’obaga. De tant en tant, ens toparem amb algun roure, com el roure d’en Palau, o alzina, com l’alzina Bonica, monumental. Quan aquest fet tingui lloc, us recomano que us atureu i us acosteu a la seva escorça i mireu endavant i enlaire per tal d’observar la seva pell i el seu cos. Davant d’un arbre monumental convé no tenir presa i saber apropar-nos-hi, talment com si fóssim davant d’un avi assegut a la porta de casa seva.

el roure d'en Palau

El roure d'en Palau

Un segon element que m’agradaria que observéssiu al llarg de la passejada és l’estructura del bosc. Majoritàriament, caminarem per dins d’un bosc baix o de rebrot, és a dir, arbres que des de la soca tenen dos o tres tanys. Aquesta tipologia forestal és resultat de que al llarg de segles aquests boscos es van aprofitar per fer llenya o carbó vegetal. En relació a aquest tipus de boscos podeu observar un altre element al llarg del camí: les places carboneres. Si de cop hi volta us apareix, enmig del bosc, un petit replà, de ben segur que es tracta d’un espai que dècades enrere s’utilitzava per fer de la llenya carbó vegetal.

Un tercer fet que convé tenir present al llarg de la ruta és que aquesta forma part de l’antic camí que unia tres monestirs: el de sant Cugat del Vallès, el sant Llorenç del Munt i el de Montserrat. Per tant, tingueu present que les vostres passes segueixen les que van fer monjos i pelegrins.

Tal com es deia, aquesta és una ruta d’anada i tornada. El punt de pausa el trobareu al cim de la Mola, on podreu admirar esplèndides panoràmiques sobre les terres vallesanes i les de la depressió central i, a la vegada, admirar el monestir de sant Llorenç del Munt. Tornar a fer un mateix camí té l’avantatge de tornar-vos a aturar-nos amb més calma amb aquell arbre o paisatge que potser hem observat massa ràpidament.

sota l'ombra d eles alzines

 

El ginkgo del claustre de sant Domènec a Girona

dijous, 9/05/2013 (jgordi)

Aquesta setmana comença “Girona temps de flors”. Si us acosteu a passejar per la ciutat per veure els patis florits i els exposicions d’art, us recomano que us acosteu al claustre de sant Domènec, situat dins l’actual Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. En aquest claustre hi trobareu un jove ginkgo, acompanyat d’uns xipresos i un llorer. El recolliment del lloc us permetrà llegar les característiques i la historia d’aquest arbre.

El Ginkgo (Ginkgo biloba) és un arbre de la família de les ginkgoaceas, que prové dels boscos caducifolis de la Xina oriental. Aquest arbre s’adjetitvitza amb la paraula relictual ja que durant el Mesozoic, és a dir fa més de 200 milions d’anys, s’estenia per Amèrica, Europa, Àsia i Austràlia, però poc a poc el seu hàbitat va quedar reduït a les muntanyes de Tiammu a l’est de la Xina, on forma bosquets entremig de caducifolis i coníferes. Es creu que aquest és el seu hàbitat natural ja que és l’únic indret on apareixen petits rodals de ginkgos. Aquesta afirmació presenta els seus dubtes ja que el ginkgo porta més de 2000 mil anys plantat-se pels temples, palaus i jardins de l’est d’Àsia i es difícil saber on comença la naturalitat i on acaba la mà humana.

És un arbre que pertany a les gimnospermes, és a dir, al mateix grup que els pins i els avets. Ara bé, el ginkgo no fa pinyes i l’únic tret de semblança amb les gimnospermes és la forma de desenrotllament de l’arbre ja que presenta un creixement monopòdic, és a dir,  que creix sempre per la seva gemma terminal. El resultat d’aquest tipus de desenvolupament és que l’arbre presenta una morfologia piramidal. D’altra part, és un arbre que té una crescuda molt lenta, només cal tenir present que es tarda 10 anys en arribar als 10 m d’alçada. D’altra part és una arbre d’una llarga longevitat. En alguns monestirs de la Xina i del Japó se n’han trobat peus mil·lenaris. Les fulles, característiques i inconfusibles, són caduques, llargament peciolades, en forma de ventall, d’un color verd brillant i amb uns nervis molt prims disposats radialment. Les flors masculines i femenines es troben en peus diferents i per aquest motiu diem que es tracta d’un arbre dioic. El fruit és globular i penja d’un llarg peduncle.

fulla del ginkgo

 

El Ginkgo és l’arbre dels cent noms. A la Xina se l’anomenava l’arbre de l’avi i del nét ja que, producte del seu lent creixement, l’avi plantava l’arbre i el net se’n menjava els  fruits. També pren el nom de l’arbre dels 40 escuts ja que va ser el preu que va pagar el 1780 un comerciant francès per cada arbre comprat a Anglaterra. Sota el regnat de Lluís XVI el ginkgo se’l coneixia com l’arbre del cel o l’arbre de les pagodes, producte dels seus orígens asiàtics.

El Ginkgo es considera un arbre sagrat a la Xina, Corea i Japó i simbolitza, producte de que és un arbre dioic, la unitat dels punts oposats, és a dir, del nord i el sud, de l’actiu i el passiu, del Yin i el Yang i, a la vegada, és portador de l’esperança, la memòria i la immortalitat.

Des de fa segles que els ginkgos més vells, situats en monestirs, eren arbres venerats i acostumaven a estar rodejats per una corda de palla d’arròs trenada que també s’utilitzava per rituals de purificació i que s’anomenava  Shimenawa.

El ginkgo del temple de Yon Mun a Corea té un diàmetre de més de 4m i es calcula que té 1.100 anys. El del temple de Sendai al Japó s’estima que en té 1.250 anys. D’altra part, també va ser considerat un arbre ornamental i al llarg de segles es va plantar en els jardins dels palaus.

Al Japó aquest arbre era plantat a les entrades dels temples i pels samurais simbolitzava la promesa de la immortalitat que rebrien si s’havien comportat honorablement en la vida i el combat. Aquest simbolisme del ginkgo com a arbre immortal s’engrandí després de que va sobreviure a la bomba d’Hiroshima. Quan el 16 d’Agost de 1945 la bomba atòmica va ser llançada sobre la ciutat es va pensar que no havia quedat res viu. En canvi, vuit mesos després al costat de les restes d’un ginkgo es va trobar que en sortia un nou rebrot. Avui dia aquell rebrot s’ha convertit en un arbre de 16 m que també simbolitza la pau i l’esperança.

D’altra part, la imatge de les fulles del ginkgo emportades pel vent o donant forma als pentinats són un motiu repetit dins dels anomenats Ukiyo-e que retrataven escenes de la vida tradicional japonesa dels segles XVIII i XIX. Actualment ens apareix el ginkgo com a símbol de la ciutat de Seul i de la Universitat d’Osaka.

L’ús medicinal de les fulles i  fruits apareix esmentat en els llibres de medicina xinesa tradicional; s’atribueixen al ginkgo efectes beneficiosos sobre el cor i els pulmons. Actualment existeixen plantacions de ginkgos per aprofitar-ne, per a la indústria farmacèutica, els seus compostos químics. Els fruits del ginkgo són presents a la cadena alimentària asiàtica ja que sempre s’han recollit i es mengen bullits o fregits. També s’han utilitzat en la cerimònia del té o com a complement per beure sake.

El botànic i metge alemany Engelbert Kaempfer (1651-1716)  que va ser empleat de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, va arribar al Japó el 1689. Va romandre en aquest país dos anys. Visitant monestirs va trobar-se el ginkgo biloba que, en aquell moment, només es coneixia com a registre  fòssil. Per tant, té l’honor de ser el primer científic occidental en descriure aquesta espècie. De ben segur que els científics xinesos, japonesos o coreans ja la coneixien. Cal tenir present, tal com em recorda l’amic Josep Maria Mallarach, que la medicina tradicional xinesa o el feng-xui són ciències, no pas “coneixements ecològics tradicionals” com de vegades, des d’Occident, despectivament se’ls anomena.

El ginkgo del claustre de sant Domènec

 

Kaempfer va endur-sen unes llavors i de tornada a Europa les plantà en el jardí botànic d’Utrecht on encara es poden admirar els ginkgos nascuts d’aquelles llavors . Al llarg del segle XVII  aquest singular arbre s’estengué per Europa com a arbre ornamental. Està documentat que va arribar a Anglaterra el 1754, a la ciutat de  Montpeller el 1780 i als Estats Units el 1784.

claustre de sant Domènc que forma part de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona