La Mola i Jo

Avui un clàssic del Vallès: La Mola.
Des de que vaig arribar a Terrassa, fa uns 6 mesos, que esperava el moment de pujar a la Mola. La muntanya domina tot el Vallès Occidental, sempre està present siguis on siguis (quan no està entre núvols es clar, i això és força sovint) i semprela mirava amb expectació, com dient: “quan et coneixeré jo a tu?” La veia des de la carretera venint de Barcelona, des del mar, des de Montserrat quan començava a caminar per Catalunya… He estat al Montsant, a Montserrat, al Montcau i al Montseny… Només faltava la Mola aquí al mig! I finalment em vaig decidir.

Sortia al matí en direcció a l’Obac, a passar el dia a sota “l’Alzina bonica” (de la que en parlaré quan faci un recull dels arbres magnífics que he anat trobant pel país…) i de sobte els meus ulls es van tornar a fixar un altre cop en La Muntanya… Semblava que des de dalt algú m’estigués cridant avui… Doncs avui serà el dia, avui pujo a la Mola! Sí!
Com totes les excursions dins el Parc de Sant Llorenç, el camí és fantàstic i molt variat. Comença amb un bosc clar d’alzines i pins amb esbarzers que encara regalen mores… i a mida que vas pujant entres en zones obagues més humides on sembla que de cop caminis a les fosques entre heures i petits barrancs. Després hi ha zones de roca conglomerada, pràcticament sense vegetació, molt semblant a la que trobem a Montserrat… I de camí també hi han avencs, coves, masies modernistes, antics forns de calç que van funcionar fins al s.XIX, la petita necròpoli de Can Robert datada del s. VI,… I una hora després de sortir del cotxe ja sóc al cim, a la porta del monestir de Sant Llorenç del Munt que corona la muntanya des de fa més o menys 1000 anys! Es veu des del mar fins al Pirineu. Per fí sóc aquí!

El Montcau des de la Mola

És dilluns i per aixo hi trobo poca gent, una família francesa, un grupet de noies adolescents que repassen pel davant i pel darrera els seus companys, i companyes, d’institut, alguna parella que aprofita el dia lliure per dinar amb unes vistes fantàstiques al restaurant del monestir, i alguna altra parella que menja un bon entrepà amb les mateixes fantàstiques vistes, potser gaudint d’un dia més d’atur… Que l’aprofitin! que també s’acabarà…
Jo busco un racó per dinar també, i una mica més enllà del monestir trobo uns cingles des d’on tinc una molt bona panoràmica. Davant meu Terrassa, Sabadell, Rubí, Sant Cugat, Collserola, el Besòs, el mar… des d’un balcó de 1100 metres d’alçada. Espectacular!

Aquí em quedo, m’hi instal·lo per una bona estona. Llegir, dinar, migdiada, llegir, meditació,… ja són quarts de 7… La lectura em fa reflexionar sobre qui sóc “Jo”. Em puc definir? Sóc “Jo” – i la resta del món? Puc no tenir en compte l’evolució de totes les coses que existeixen, les causes i els efectes que expliquen tots els fenòmens de l’Univers? No fixar-m’hi i continuar sent el “Jo” immutable? O bé sóc el resultat de tot els que m’ha influenciat fins ara? Un resultat que encara està en constant evolució i que ara viu en el moment present… Ja no sóc l’estudiant, ni el jugador de volei, ni l’enginyer, ni el que treballa al Bicing, ni el que fa els viatges de Terrakia.
Ara, amb els meus ulls que han vist tot allò, veig el que tinc davant meu, l’acció de moltes persones que creen cada dia les ciutats que tinc davant, i els boscos i les muntanyes plenes d’éssers vius que es mouen al ritme de la natura… Això sóc en aquest moment doncs. No un petit “jo” amagat en algun lloc del meu cervellet, sinó tot el que rebo del món que m’envolta. Jo sóc el Món! Quina sensació d’alegria i emoció que m’arriba quan me n’adono llavors! Em quedo uns moments contemplant la panoràmica i després m’aixeco de la roca i sense pensar gaire torno a baixar barranc avall cap al cotxe i cap a la ciutat, a buscar el meu raconet de casa meva suposo… A pensar en el que he sentit i a escriure-ho per posar en ordre les noves idees… Fins a la propera Escapada!

Comparteix

Etiquetes: , , ,

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

Normes d'ús