A on jugàveu de petits?

dijous, 7/11/2013 (jgirard)

Ahir vaig anar a veure un documental, inclòs dins el Festival Internacional de Cinema del Medi Ambient, que mostrava una part de la infantesa de la Tippi Degré, una nena francesa que va viure a Namibia fins als 10 anys en un espai natural que avui recorda com un lloc idílic. Lluny d’assemblar-se a la vida rural de Namíbia, avui m’han vingut al cap els meus records de petit al poble, a Santalinya…

Santalinya és un poblet ben petit de la Noguera en el que he passat grans temporades de la meva vida.
Entre el Montsec i el pla d’Urgell és un dels primers pobles de muntanya que trobes anant cap al Nord des de Balaguer. En propers posts us parlaré dels indrets que es poden visitar pels voltants del poble com La Cova Gran, Sant Urbà de Montclús, o l’ermita de Sant Pere i el Balconet. Però avui tinc ganes de reviure les sensacions en que feia temps que no pensava…

Benvinguts a Santa Linya!

Part de la meva família és nascuda aquí i jo com molts altres de la meva generació som els fills i els néts dels que van haver d’emigrar. Ens sentim però més de Santalinya que d’enlloc més, encara que visquem a Barcelona, a Lleida, o d’aquí poc a l’Índia…

Santa Linya fa uns anys

Oliveres a Santa Linya

Aquí vem poder créixer, jugar tot el dia al carrer com si tot el pobel fos el jardí de casa. Entràvem a les cases dels nostres amics sense haver de picar perquè les portes no eren mai tancades i ningú no se sorprenia que apareguéssim de sobte a la cuina de casa…

Corriem entre els camins per darrera l’Església, fins al cementiri per on pujàvem al Castell, que és el turó que en altres temps va tenir un castell que ajudava a controlar les fronteres de la Catalunya cristiana… de dalt veiem la roca dels gossos, que es deia així perquè des d’aquest penya-segat s’hi llançaven dins un sac els cadells que ningú no necessitava al poble.

Aquí teniu un vídeo de les vistes del poble des del Castell.

També anàvem a buscar aigua a la font, quan encara no hi havia aigua corrent al poble. Teniem uns quants sillons a casa que haviem d’anar a omplir cada dia si voliem tenir aigua fresca a l’estiu! Abans d’omplir-los calia espantar les vespes que també venien a beure aquí, això després d’haver fet una bona estona de cua, sobretot quan al davant hi tenies les padrines que carregaven litres i litres i xarraven i xarraven explicant els mil i un problemes que trobaven al poble!

La festa major

Ni aigua (ni aigua calenta, és clar…), ni telèfon… Quan la meva àvia volia trucar a ma mare per explicar-li alguna cosa que haviem fet doncs anàvem a cal Mosso, que era qui tenia el telèfon públic, i parlaves dins una cabina de fusta sentint el comptador de passos de fons… I quan algú volia parlar amb tu doncs la Rossita del Mosso venia fins a cal Rei i et cridava des del carrer: “Rei! al telèfoooon!!” i pujaveu tots dos junts fins a veure qui et demanava…

Ni aigua, ni telèfon, ni calefacció… i a l’hivern fot un fred que pela. Durant l’estiu feiem la llenya que i deixavem que s’assequés al corral de casa fins al novembre que era quan començava a pretar. Quan veies la boira per la finestra del balcó només tenies ganes de carregar les estufes, seure davant de la llar de foc i no moure-te’n fins a que les bosses d’aigua calenta haguessin escalfat el llit! I al matí…. ai al matí a córrer ben tapat a tornar a encendre-ho tot!

Ni aigua, ni telèfon, ni calefacció, ni llum! Però això només quan a les nit jugavem a futbol al carrer… 😉 Quatre cables penjaven al damunt de la plaça, de paret a paret i tot i que en alguna època havien estat recoberts amb una mena de canyes que els aïllaven una mica, es veia que nosalres no erem els primers que xutàvem la pilota ben amunt… Quan tocàvem els cables sempre saltava alguna espurna i patiem per a que no marxés la llum, perquè sabiem en qüestió de segons sortiria el tiet de Covet a fotre’ns un crit… Però de vegades els cables es quedaven enganxats i veies que allò no anava bé… Només ho podiem desengaxar amb una altra pilotada. I llavors les espurnes que saltaven de vegades eren de tots colors. I llavors si que tot el poble… a les fosques. Però rai, perquè no gaire gent tenia tele llavors tampoc!

Corriem també amb les bicis, i després amb les motos, entre l’Arrabal, la Plaça i el carrer de l’Església. Llavors encara no existia a Santalinya la por o la fòbia per tot allò que no fos dintre de la llei! Recordo la meva primera moto, una Bultaco de 50cc amb la que em movia per tot el terme, pujant pels camins cap a la plana, la torre del moro, Sant Urbà o quan anàvem a celebrar Sant Marc a l’ermita i venia el torroner amb els seus regals pel joc del “catxo”. Carregàvem fins ben a dalt el dipòsit i sortiem els dos o tres que teniem moto cap a dalt. Amb 10 o 12 anys vius cada cap de setmana com una gran aventura…

Sant Marc gloriós!

Aquí teniu un vídeo del joc del “catxo” que es popular a totes les romeries de Santalinya.

Suposo que totes aquestes experiències quan ets petit fan que et sentis integrat completament amb la natura i el ritme de vida en família que es respira al poble, on a més a més una bona part de les cases són família teva. És una sensació de pertenyença a una comunitat, on veus que tot el poble és casa teva, és com si fossis al jardí de casa teva.

El jeep

De vegades molta gent de ciutat i fins i tot de pobles grans no s’acaba de creure o d’imaginar com era la vida a Santalinya als anys 80. D’això no en fa pas gaire! i tot i que ara han canviat moltes coses, la gent gran s’ha anat morint de mica en mica, i els costums i les maneres de fer estan canviant. Però el lloc continua pràcticament intacte i sempre que vols hi pots tornar i seguir vivint com ho feiem quan erem nens, de fet a casa seguim sense calefacció ni telèfon. Ja tenim aigua calenta, i des de fa pocs anys mòbils amb cobertura! Crec que ara ja no caldrà fer grans canvis més ja!

Ja ens anem fent grans!

Bon Viatge!

Per què ens atrapa Cadaqués?

dijous, 17/10/2013 (jgirard)

La setmana passada vaig ser a Cadaqués.
Aquest poble sempre enganxa, m’atrau per algun poder misteriós. Una barreja de mar, pedres, cases, història, somnis,…
Poder ser davant de la força del mar i del vent i a la vegada sentir-te refugiat entre els carrers del poble. Seure als graons del casino, escalfat pel sol, amagat de la tramuntana que bufa amb força i que fa arrissar la mar davant teu. Pensar en la vida dels pescadors que treballaven cada aquí, no faire gaires anys, mentre en Dalí representava la seva visió dibuixant móns fantàstics…

Aquestes imatges que més o menys tots tenim al cap em fan reflexionar en perquè gairebé tothom està atrapat per Cadaqués. Perquè a la majoria de la gent que hi hem estat ens commou tant aquest poblet ben senzill de la costa?
Què ho fa que a Cadaqués ens sentim com a casa, que no vulguem marxar, que ens vulguem convertir en petits artistes amb les nostres càmeres?

Quan ajunto els records de les meves sensacions identifico conceptes que són essencials, que són inherents a tots nosaltres.

1.La natura

La muntanya sempre és present, el mar sempre és davant, i la costa sempre t’envolta.
Sents bufar el vent, veus els arbres que creixen inclinats per la seva força, la mar arrissada,…
Ets a Cadaqués però no oblides mai que ets a la natura.

cadaqués-vista

A més a més, la construcció del poble manté ben evident les formes de la natura. La riba ressegueix la costa, l’església és dalt del turó, els carrers mantenen els pendents de les muntanyes del lloc, el pont de la selva que et porta dissimuladament fins a l’illa des Surtell…

2.El refugi
Cadaqués és dins una cala, està arreserat dels forts temporals. Les muntanyes que l’envolten donen aquesta sensació de refugi, de petit espai inexpugnable, enmig dels vents i les onades.
Van construir un poblet amb carrers ben estrets que protegeixen del vent, del fred i del sol de l’estiu.
Tinc la sensació de ser en un espai protegit. Alguna cosa que em reocrda a quan era petit i em construia una cabana sota el llit, fent baixar les mantes i els coixins…

Som en un lloc salvatge, un espai molt potent, idomable, que desprèn molta força, però estem protegits. Som al refugi.

Això és el nostre present, aquesta mena de por pels elements naturals que porten trobar una forma de vida adequada a les condicions, un refugi que ens doni seguretat i tranquilitat per a desenvolupar-nos i pensar en el futur.

3.La història

Però Cadaqués també ens porta al passat, al record de la vida senzilla dels pescadors, a les tradicions, als oficis més bàsics i necessaris. Sentim la nostàlgia d’un temps que no pot tornar (encara)… Veiem les barques a la platja, fotos en blanc i negre de pescadors reparant les xarxes…
Quan visitava l’església el sagristà se’m va acostar per a explicar-me una part de la història de Cadaqués, de la construcció de l’església lligada a l’activitat sempre desinteressada dels pirates fins al segle XVIII, de com els pescadors van finançar l’impressionant retaule barroc que mostra detalls de la vida del poble als vols de 1720…

Retaule de l'església de Cadaqués

A Cadaqués evoquem el passat, l’aferrament a la nostra tradició, a les nostres arrels.

4.La creativitat

I evidentment, a Cadaqués podem somiar! Dalí ens fa anar més enllà… Sempre recordem quadres de l’artista, imatges surrealistes que sembla que només puguem entendre dins un somni. Quan pensem en Dalí ens cal fer un esforç imaginatiu, només la seva cara ja ens fa pensar: “què devia pensar aquest home?”

Cadaqués-Museu Dalí

I quan ets a la casa de Port-Lligat et transportes dins el seu món que sembla de fantasia. I poc a poc vas entenent alguna part de l’essència del que veia el geni.



La creativitat, l’esponaeïtat, la vida desbordant de l’artista que encomana la seva vitalitat. Cadaqués és ara un poble d’artistes també, de gent creativa, que expressa la seva visió del món sense mirar les ombres reflectides a la paret de la caverna…

La natura, el nostre petit refugi, els records de la nostra història i la nostra capacitat per a expressar-nos i viure. Això és el que mou el món!
Em direu falta una cosa! La més important potser!Què falta? L’amor!
L’amor el posen els visitants.
Cadaqués és ple de parelles! Fins i tot dels autocars de francesos en baixen parelles…
És un lloc per a estimar, que convida a la vida perquè hi ha tots els elements.
Dels que heu anat a Cadaqués amb la vostra parella, qui no ha dit o ha escoltat alguna cosa com… “oh, ens podríem quedar a viure aquí, oi? M’encantaria passar-hi una temporadeta…” sempre d’alguna manera recordant inconcientment que hi ha coses que ens lliguen a casa nostra, a la nostra història.

La Mola i Jo

dijous, 26/09/2013 (jgirard)

Avui un clàssic del Vallès: La Mola.
Des de que vaig arribar a Terrassa, fa uns 6 mesos, que esperava el moment de pujar a la Mola. La muntanya domina tot el Vallès Occidental, sempre està present siguis on siguis (quan no està entre núvols es clar, i això és força sovint) i semprela mirava amb expectació, com dient: “quan et coneixeré jo a tu?” La veia des de la carretera venint de Barcelona, des del mar, des de Montserrat quan començava a caminar per Catalunya… He estat al Montsant, a Montserrat, al Montcau i al Montseny… Només faltava la Mola aquí al mig! I finalment em vaig decidir.

Sortia al matí en direcció a l’Obac, a passar el dia a sota “l’Alzina bonica” (de la que en parlaré quan faci un recull dels arbres magnífics que he anat trobant pel país…) i de sobte els meus ulls es van tornar a fixar un altre cop en La Muntanya… Semblava que des de dalt algú m’estigués cridant avui… Doncs avui serà el dia, avui pujo a la Mola! Sí!
Com totes les excursions dins el Parc de Sant Llorenç, el camí és fantàstic i molt variat. Comença amb un bosc clar d’alzines i pins amb esbarzers que encara regalen mores… i a mida que vas pujant entres en zones obagues més humides on sembla que de cop caminis a les fosques entre heures i petits barrancs. Després hi ha zones de roca conglomerada, pràcticament sense vegetació, molt semblant a la que trobem a Montserrat… I de camí també hi han avencs, coves, masies modernistes, antics forns de calç que van funcionar fins al s.XIX, la petita necròpoli de Can Robert datada del s. VI,… I una hora després de sortir del cotxe ja sóc al cim, a la porta del monestir de Sant Llorenç del Munt que corona la muntanya des de fa més o menys 1000 anys! Es veu des del mar fins al Pirineu. Per fí sóc aquí!

El Montcau des de la Mola

És dilluns i per aixo hi trobo poca gent, una família francesa, un grupet de noies adolescents que repassen pel davant i pel darrera els seus companys, i companyes, d’institut, alguna parella que aprofita el dia lliure per dinar amb unes vistes fantàstiques al restaurant del monestir, i alguna altra parella que menja un bon entrepà amb les mateixes fantàstiques vistes, potser gaudint d’un dia més d’atur… Que l’aprofitin! que també s’acabarà…
Jo busco un racó per dinar també, i una mica més enllà del monestir trobo uns cingles des d’on tinc una molt bona panoràmica. Davant meu Terrassa, Sabadell, Rubí, Sant Cugat, Collserola, el Besòs, el mar… des d’un balcó de 1100 metres d’alçada. Espectacular!

Aquí em quedo, m’hi instal·lo per una bona estona. Llegir, dinar, migdiada, llegir, meditació,… ja són quarts de 7… La lectura em fa reflexionar sobre qui sóc “Jo”. Em puc definir? Sóc “Jo” – i la resta del món? Puc no tenir en compte l’evolució de totes les coses que existeixen, les causes i els efectes que expliquen tots els fenòmens de l’Univers? No fixar-m’hi i continuar sent el “Jo” immutable? O bé sóc el resultat de tot els que m’ha influenciat fins ara? Un resultat que encara està en constant evolució i que ara viu en el moment present… Ja no sóc l’estudiant, ni el jugador de volei, ni l’enginyer, ni el que treballa al Bicing, ni el que fa els viatges de Terrakia.
Ara, amb els meus ulls que han vist tot allò, veig el que tinc davant meu, l’acció de moltes persones que creen cada dia les ciutats que tinc davant, i els boscos i les muntanyes plenes d’éssers vius que es mouen al ritme de la natura… Això sóc en aquest moment doncs. No un petit “jo” amagat en algun lloc del meu cervellet, sinó tot el que rebo del món que m’envolta. Jo sóc el Món! Quina sensació d’alegria i emoció que m’arriba quan me n’adono llavors! Em quedo uns moments contemplant la panoràmica i després m’aixeco de la roca i sense pensar gaire torno a baixar barranc avall cap al cotxe i cap a la ciutat, a buscar el meu raconet de casa meva suposo… A pensar en el que he sentit i a escriure-ho per posar en ordre les noves idees… Fins a la propera Escapada!

Torno a recórrer Catalunya!

dimarts, 17/09/2013 (jgirard)

Un cop acabada la Volta de Catalunya Cara a Cara i després de viure un estiu entre platges i muntanyes, ja he tornat a la normalitat de ser a casa meva.

I des d’aquí tornaré a escriure sobre els llocs de Catalunya que visiti, on hi pugui viure una experiència d’immersió a la natura. Ho faré des del bloc de Descobrir Catalunya, on periòdicament publicaré novetats, i també des del meu bloc personal, on parlo també de viatges d’immersió cultural.

Miraré de donar el punt de vista de l’observador que forma part del paisatge, perquè sempre tenim aquesta qualitat quan som a la natura. És a dir que intentaré estar alerta del que passa al meu voltant per a entendre-ho i poder-ho viure més plenament, i a l’hora seré un element més de la natura, i viuré el meu paper dins aquest sistema.

Repassaré durant uns dies les etapes de Catalunya Cara a Cara que no vaig poder descriure durant el viatge. I avui parlaré de la baixada del Cadí cap a Castellar de n’Hug, els descens dels cims…

Sortir de la muntanya, bé de la Serra del Cadí, era per una banda relaxant i per l’altra em provocava una mica de tristesa. Em sentia satisfet d’haver aconseguit el meu petit objectiu de pujar el Cadí i de travessar la carena, cosa que abans de començar sentia una mica com una prova personal. Normalment no em proposo reptes, no trobo la motivació en l’autosuperació però el fet d’haver decidit que pujaria al Comabona i a la Tosa va provocar en mi un petit sentiment d’orgull… I un cop acomplert l’objectiu la baixada era una mena de descàrrega. Era el premi al meu esforç, la recompensa de tants desnivells, i ara tocava una mica de descans.

Però a l’hora, sentia que marxava d’un lloc on em sentia molt bé. Quan puges un cim, sigui quin sigui, sents una calma que t’envolta. Tot el que queda per sota sembla immòbil i petit. Queda lluny i no t’afecta de cap manera. Caminant per la serra del Cadí sentia aquesta sensació. Per una banda la Cerdanya i els cims del Pirineu, per l’altra el Berguedà, amb l’autopista que entra cap a dins de la muntanya… Des de dalt observes una estampa perfecta, on no hi ha elements pertorbadors del teu estat. Potser és així com és realment sempre. Tota la resta és afegit nostre…

La baixada fa que de cop s’esvaeixi “l’efecte cim”. Tornes a entrar al món. Tornes a la vida real, sents la proximitat de la natura. Deixes la sensació de grandesa, o de no necessitar tenir cap control sobre res i tornes a interactuar amb el que t’envolta.

En aquest moment és quan intento posar en pràctica, portar al dia a dia, el que aprens quan ets en una situació de calma com aquesta. Les reflexions i conclusions que trec dalt d’una muntanya són del tot certes a baix al poble, i també a la ciutat. El món on vivim no té secrets ni gaires complicacions si el mires des de fora. Quan sóc conscient i puc adonar-me de les coses més essencials intento no entrar en les preocupacions personals, gairebé sempre generades pel meu propi ego.

I cada sortida a la muntanya, cada passeig on em permeto observar en silenci el món, m’ajuda una mica a fer més present l’estat de calma interior que tant busquem totes les persones… Enlloc de preocupar-me de solucionar conflictes, sembla que observar-los de lluny dona una explicació molt més senzilla dels problemes.

La baixada del Cadí

La Baixada del Cadí


Fotos i Vídeos

dilluns, 5/08/2013 (jgirard)

Després de les bones vacances que em mereixia torno a casa!

I ara aniré penjant a la pàgina de "Galeria" i la nova de "Vídeos" material gravat durant els 1000 km per Catalunya!

He ordenat les fotos seguint temes i els videos seguiran un ordre cronològic, en penjaré 50, un per dia, més o menys...

Encara falta penjar unes quantes rutes interessants... ho tinc pendent!

Bon estiu a tothom!

El que falta per explicar…

divendres, 12/07/2013 (jgirard)

Durant l’estiu aniré publicant alguns posts per a acabar de tancar el projecte de Catalunya Cara a Cara. Seran escrits que mostraran una mica millor com és el dia a dia d’una experiència com aquesta. Hi haurà més fotos i també vídeos, transcriuré algunes de les entrevistes i converses que he tingut, detallaré rutes que són especialment interessants, explicaré la logística i el dia a dia del viatge i acabaré d’escriure les vivències de les etapes que no he pogut publicar abans…

De moment avui tinc ganes de recordar algunes de les persones que amb qui he compartit el meu viatge.

Abans de començar a caminar em preguntava com seria d’anar sol pel país, no sabia si seria possible d’entrar en contacte amb la gent. No em refereixo només a parlar o fer una xerradeta al bar, sinó arribar a conèixer persones i les seves vides, arribant-hi com a foraster. I també és una de les preguntes que més sovint m’han fet durant aquests dies… “La gent t’ajuda?” o “Com et reben quan arribes als pobles?” o també “Has entrat a moltes cases?”

Sens dubte que he sentit que la gent m’ha ajudat i que m’han rebut molt be a tot arreu. També hi ha força gent que m’ha convidat a dormir a casa seva. És veritat que noto l’aspecte físic fa molt quan arribes a un poble, sobretot davant de les dones grans, que sovint et miren amb molta desconfiança o por fins i tot, però en quant comences a parlar i a explicar la teva vida, quan comences una conversa de tu a tu en la que t’obres i parles espontàniament, moltes barreres es trenquen. Llavors el qui tens davant entén el que fas i que ets una persona més, més enllà de la motxilla, la roba no molt neta, i els cabells llargs i la barba… Quan no jutgem al que tenim davant podem entendre’l com a persona i llavors és quan s’estableix una relació.

Havia tingut aquesta sensació durant els meus viatges abans, però sempre quan era en algun país amb una cultura diferent. Els locals no et jutgen perquè saben que ets diferent i que tens costums “estranys”. Et miren i comenten, o riuen, però normalment no s’ofenen ni et miren amb desconfiança perquè estiguis comportant-te diferent. I també et trobes amb d’altres viatgers que viuen en aquest estat de no jutjar el seu entorn.

Però ara entenc que també és possible viure això a casa nostra, entre nosaltres, entre la gent d’una mateixa cultura. Quan dues persones s’apropen, s’obren i parlen sense jutjar-se tot és possible. Però normalment algú ha de fer el primer pas, això sí. I és bo estar disposat a fer-lo tu, perquè sempre hi surts guanyant.

No puc escriure els noms de totes les persones que he conegut o que han volgut ajudar-me durant el viatge perquè no me’n recordo, però els vull agrair el gest, la conversa, la fruita, l’aigua, el dinar, el llit, la companyia,…

Les persones del camí!

Les persones del camí!

 

Dia 51… Ja sóc a casa!

dilluns, 8/07/2013 (jgirard)

Ja sóc a casa!!

Després de l’última etapa entre Badalona i Barcelona, de passar la nit a sota un arbre i de caminar per camins enlloc d’agafar el cotxe o el metro ja sóc a casa! L’últim tram va ser especial perquè vaig arribar al mar, vaig entrar a Barcelona caminant (cosa que no havia fet mai), i era l’últim dia d’aquest procés, d’aquesta etapa que havia començat fa 50 dies a Terrassa.

Nit a Badalona

El Mar

El Besós

Tinc el sentiment d’estar molt tranquil i content amb la meva vida, el que he après durant aquests dies m’ha portat fins a aquí. I ara que sóc aquí em sento feliç de viure-ho… Ahir em van venir a rebre a la Pl. Catalunya de Barcelona. Havia caminat els 1000 km durant els 50 dies previstos i semblava que hagués complert un objectiu o una fita però no sentia que s’acabés res. Més enllà de les fites queda el procés que m’ha portat fins aquí i que em fa viure aquest dia.
Va ser bonic compartir amb tots ells aquest moment, i potser hauria estat igual d’emotiu de fer-ho en qualsevol altre punt de Catalunya… La importància no estava en el lloc ni en la fita, sinó en compartir aquesta experiència i aquest moment de manera especial amb la gent que m’estimo.

Ja sóc aquí!

Amb la Miryam!!

El caminador!

Que prim que estàs tio!

Tots junts

I avui és el primer dia des de fa 50 que em desperto al meu llit!
És un sentiment estrany de sentir-se rodejat de nou de totes les meves coses, a casa meva, amb els meus records, la meva història. He trobat roba que havia oblidat que tenia, els trastos de casa, el cotxe al parking,… Tot lo meu apareix un altre cop i em recorda on sóc i el que he fet fins ara. Bé, fins abans de marxar.

Torno a ser el Jordi Girard Camarasa? el d’abans de començar a caminar? el que té tal i tal cosa, treballa a tal lloc i viu en aquesta casa? o continuo sent el jordi que viu allà on té els peus?

Puc triar si vull ser el Jordi que , el Jordi que viu a, el Jordi que fa, el Jordi que sap… Però sempre seré el jordi que viu allà on té els peus, amb això no hi ha res a fer. Només haig de ser, i viure.

Demà l’arribada a Barcelona!

dissabte, 6/07/2013 (jgirard)

Avui és el 49è dia dels 50, i ara, arribat a Badalona, ja porto uns 970 km dels 1000 que tenia previst de fer…
I si intento recordar el primer dia, sembla que fos ahir. No tinc la sensació d’haver marxat enlloc, he estat fora de casa, i això si que es nota, però no sento haver fet cap gran salt, ni sento que ara n’estigui fent un altre quan torni a casa. He viscut el dia a dia plenament i tot el viatge ha estat un procés, des del primer dia, fins a avui. Un procés en el que sí que he sentit una evolució personal, un canvi progressiu d’estat i un coneixement una mica més profund de mi mateix.
L’experiència de caminar tants dies seguits, i de fer-ho sol, m’ha fet ser conscient de la gran capacitat que tenim cadascú de nosaltres de viure la vida que volem, la que somiem. Podem arribar a tot arreu, podem gaudir de la perfecció de tot el que ens envolta. Només ens cal una mica de temps per a mirar-nos a nosaltres mateixos, per a observar quin paper juguem en el nostre entorn, entendre cap a on van les nostres vides. I llavors podrem veure més clar què és el que realment té sentit per cadascú.

Ara tinc ganes de tornar a casa, de gaudir al costat de la gent que m’estimo, de compartir la vida un altre cop amb la Míryam, de continuar amb els projectes previstos, de continuar vivint en definitiva, sent-ne potser una mica més conscient i present en cada moment.

Moltes gràcies a tots els que m’heu ajudat amb aquest projecte, des del principi i durant cada dia i a cada poble on he passat, als que heu seguit les peripècies i emocions a través de la web de Catalunya Cara a Cara i els que ho heu fet des del Bloc de Descobrir Catalunya. Encara durant uns dies aniré publicant notes que m’han quedat pendents, entrevistes a persones molt interessants que he anat coneixent i de les que de vegades he anat parlant, vídeos i fotos,… Tot per acabar de donar una visió més global del que ha estat l’experiència.

Sé que amb alguns ens trobarem demà al migdia (entre 12 i 1 per als que volgueu venir) a la plaça Catalunya de Barcelona, amb d’altres ens coneixerem aquest Octubre en el viatge a Cambodja i Laos de Terrakia, i amb els que no arribarem mai a conèixer’ns personalment espero que us vagi tot molt bé…

Això ja s’acaba, i la vida continua! Demà a Barcelona i després a Terrassa i després ja ho veurem! Cada dia és un dia nou i especial en els nostres camins, espero que cada dia pugui néixer un nou jo de en tots nosaltres!

Salut!

Dia 47: El Turó de Tagamanent – Aiguafreda – El Figaró
Distància: 35 km
Ruta: GR 5, PRs, camins i pistes

Dia 48: El Figaró – Cànoves – Cardedeu – Dosrius
Distància: 30 km
Ruta: pistes, camins de carro, GR 92

Dia 49: Dosrius – Badalona
Distància: 30 km
Ruta: GR 92

Dia 50: Badalona – Barcelona
Distància: 20 km
Ruta: GR 92, carrers de la ciutat

Última setmana! Dies 43 a 47

divendres, 5/07/2013 (jgirard)

Dia 43: Banyoles – La Cellera de Ter
Distància: 35 km
Ruta: camins de carro, corriols

Dia 44: Cellera de Ter – Sant Hilari Sacalm
Distància: 33 km
Ruta: Camins de carro, Circuit Osor – Sant Hilari – Espinelves – Viladrau, GR83

Dia 45: Sant Hilari Sacalm – Viladrau
Distància: 25 km
Ruta: Circuit Osor – Sant Hilari – Espinelves – Viladrau

Dia 46: Viladrau – Tagamanent
Distància: 25 km
Ruta: Pistes, GR5, M-M

Dia 47: El Turó de Tagamanent – Aiguafreda – El Figaró
Distància: 35 km
Ruta: GR 5, PRs, camins i pistes

Després de passar la nit a Banyoles amb les fades del bosc de pedra de les Estunes torno a agafar el camí i em dirigeixo cap a les Guilleries. Em perdo unes quantes vegades entre els camins sense sortida que hi ha ales faldes de les muntanyes, per+o finalment surto a alguna cosa que puc llegir al mapa… veig una ermita, Santa Brígida, i penso que pot ser un bon lloc per a passar-hi la nit. Quan hi arribo em trobo amb la sorpresa que allò, encara avui, és un punt de pelegrinatge, però per a parapents, per a persones que volen veure la vida amb distància, des de dalt. Només la vista des de l’esplanada de sortida ja és relaxant. La vall del Ter a sota, i les Guilleries al davant. I tots esperant a que entri un vent favorable per a sortir d’aquest món i començar l’observació des de fora…

els voladors

Allà coneixo en Xevi, qui en sentir que vinc caminant des de lluny s’interessa pel que faig i em convida a baixar cap a casa seva. “Com?” – li pregunto, “tu hi vas volant…”
– “Collons doncs en cotxe tio, com et penses que pugem?”
Perfecte. És clar, també tenen cotxes els voladors, com els caminadors…
Amb en Xevi i la Farners, la seva parella, ens entenem molt bé des del principi i després de pocs minuts de conèixer’ls em trobo sopant entre la seva colla de parapentistes i més tard fent una cervesa a la terrassa de casa seva des d’on veuen la Cellera des de dalt…

Les vistes de la Cellera

Ell és artista www.xevivilaro.com , i m’explica que des de petit ha viscut sempre a prop de la natura i com va començar a volar quan tot just decidia deixar els estudis, que com per a tots i encara que no ens n’adonem quan som petits, no estaven fets a la seva mida. Després de buscar què havia de fer va veure que volia pintar. Havia de deixar la feina a la fàbrica i llençar-se a entendre el món per a poder-lo representar. Un repte no gens fàcil que sens dubte l’ha fet evolucionar fins al que és avui… Ara dibuixa i exposa per tot el món, viatja, gaudeix coneixent gent nova,… li vol treure tot el suc a la vida i li fa por no poder-la viure tant plenament com s’imagina… i abans de saltar a volar confessa que li fa por la mort.

l'estudi de l'artista

La Farners porta una agro-botiga on hi venen herbes i remeis de tota la vida des de fa generacions i també ha muntat una perruqueria canina… Té darrera seu l’herència de la família i per davant molt de camp per córrer…
Gràcies a tots dos! Ha estat molt bé aquesta trobada!

La Farners i el Xevi

Després de descansar en un llit, quants dies sense llit…! segueixo endinsant-me cap a les terres de’n Serrallonga, pujant i baixant muntanyes, perdent-me entre la vegetació tan densa que hi ha per aquí, creuant-me amb senglars que surten corrent (de moment sempre han corregut en direcció contrària) quan em veuen baixar pel dret de les muntanyes, creant dreceres que duren segons, entre les alzines, brucs, castanyers, faigs, cirerers,… la selva de les Guilleries.

Dormo a prop de Sant Hilari, al costat d’una de les zones de plantació d’avets amagades entre el bosc i l’endemà camino fins a Viladrau. Allà hi viu mon pare, i tinc ganes de veure’l per compartir amb ell aquesta experiència que, si no fos perquè s’ha d’anar a peu, segur que li encantaria viure. Em rep la Montse, la seva dona, amb qui tenim un bon moment per conversar mentre m’omplo de força amb un bon plat de llenties després d’una dutxa! Quant dies sense dutxa ja…
Tenim poc temps per a poder parlar però la cara d’alegria de mon pare en veure’m em fa sentir molt content. M’entén amb el que faig i sempre intenta ajudar-me quan emprenc algun projecte. Ell té moltes idees per treure, molts projectes i il·lusions al cap que volen sortir a fer-se realitat… Sé que aquesta aventura la viu de vegades com si fos seva, i és així.
– Papa, et dedico aquest viatge, aquest descobriment del món que estic vivint, i que tu m’has ensenyat a valorar! Des de que sortíem de petits a pescar, quan corríem en moto per Santalinya, quan anàvem a esquiar i ens imaginàvem dalt d’una muntanya al Canadà baixant esquiant entre els avets durant dies… Doncs ara, aquesta és una d’aquelles aventures de la que segur que t’hauria agradat parlar-me quan era petit! M’ha agradat molt poder-la compartir amb tu…

pare i fill

Pare i Fill

I de Viladrau cap amunt un altre cop fins al turó de Tagamanent, passant pel pla de la Calma que, com va dir una persona d’un equip de rodatge que ocupava la masia on jo passaria la nit, “i quina calma no, al Pla de la Calma…”

Pla de la calma

Després vaig seguir cap a Aiguafreda i el Figaró per acabar dormint ahir sota una gran, molt gran alzina amb vistes a la Garriga i a tot el pla que arriba fins a Collserola… ja s’apropa Barcelona, poc a poc sempre arribem allà on volem!

l'Alzina

Setmana 6: Arribada a Banyoles!!

dimecres, 3/07/2013 (jgirard)

Dia 37: Cadí, Refugi Niu de l’Àliga – Castellar de n’Hug
Distància: 18 km
Ruta: camins de carro

Dia 38: Castellar de n’Hug
Distància: 0 km
Dia 39: Castellar de n’Hug – Ripoll
Distància: 11 km
Ruta: camins de carro

Dia 40: Ripoll – Riudaura
Distància: 25 km
Ruta: camins de carro

Dia 41: Riudaura – Santa Pau
Distància: 25 km
Ruta: camins de carro

Avui faré un petit resum del que he anat fent aquests últims dies. Ja és 3 de juliol i això vol dir que només falten 4 dies per a que arribi a Barcelona! Així que explicaré per sobre la ruta des del Cadí cap al Ripollès, la Garrotxa i el Pla de l’Estany. I després la baixada cap a Osona i el Montseny, que és on sóc ara… Apropant-me al final!! Més endavant ja explicaré els detalls d’aquestes etapesi i així ara puc escriure sobre les sensacions de l’última setmana!

Doncs el dia de Sant Joan deixo el Niu de l’Àliga, la Tosa i les pistes de la Molina i els petits excursionistes de l’esplai per baixar cap Castellar den’Hug. Allà hi ha les fonts del Llobregat, el naixement del riu més contaminat de Catalunya és un brollador d’aigua pura que surt d’entre totes les roques del poble. Allà vaig passar el meu dia de descans merescut, la primera nit compartint l’espai amb els isards que corren a la vora del poble, no sé qui es va espantar més en trobar-nos en plena nit, jo dins del sac o ells arribant al seu planell… i l’endemà aprofitant una cabana de pastor que tenen exposada al mirador del poble per a que els turistes de Barcelona que hi arriben s’hi facin una foto i facin història-ficció de la vida a muntanya… Quan hi arriben els autocars, el poble sembla un dels espais de Port Aventura, però sense actors.

Les Fonts del Llobregat

Castellar de n'Hug

De Castellar baixo fins a Ripoll, “el bressol de la cultura catalana” com expliquen al museu del monestir Santa Maria. Allà s’hi van viure èpoques llegendàries de Catalunya i ara encara hi ha enterrats reis i comtes com Berenguer III, Ramon Berenguer IV o Guifré el Pilós la sang del qual es diu que va servir per a marcar l’escut daurat fent aparèixer la senyera catalana…

Ripoll

El Monestir

De Ripoll cap a Riudaura i Santa Pau. L’entrada a la Garrotxa per aquesta zona és espectacular. De cop i volta apareix un bosc molt dens que ho cobreix tot. Els camins s’hi endinsen i deixa de fer calor, de fet gairebé no es veu el sol… Arribo a Riudaura, un poblet molt bonic i tranquil, són les 4 de la tarda, i on totes les cases llueixen el mateix missatge. “No al Fracking!” El fracking és la nova tècnica d’obtenir gas i petroli provocant amb productes tòxics una mena d’explosió al subsòl per a que tot el que hi ha atrapat pugui surar a la superfície. Els residus tòxics d’aquesta tècnica queden perfectament invisibles, circulant entre les capes freàtiques. Quan tota una comunitat es nega a patir a casa seva la destrossa del seu territori, perquè encara es segueix plantejant el tema, perquè hi ha d’haver debat…?

La Garrotxa
El bosc a la Garrotxa

Seguint el bosc arribo a Olot i després entre volcans i fagedes desertes entre setmana, apareix la pintoresca Santa Pau, que sempre mereix una petita visita en acabar el passeig. I la nit a Sant Martí Vell, l’església de l’antic poble de Sant Martí, que avui ja no existeix i del que en queden com a testimoni les plaques del cementiri que hi ha al replà d’entrada de l’ermita. I la rectoria, que té el corral obert, en signe de benvinguda…

Un volcà

Santa Pau

De Santa Pau, faig l’última etapa en direcció Est. Arribo a Banyoles, el punt més oriental de la meva travessa! El bany a l’estany no té preu, és com entrar al mar, com el premi d’arribada després de 800 quilòmetres! Hi han hagut 3 punts cardinals d’aquest viatge: El Sud a Móra d’Ebre, el Nord al Cadí i l’Est aquí a Banyoles.

Banyoles

l'Estany

I igual que els anteriors aquest moment és ben especial. L’observo com si arribés a un nou món, ser en un nou lloc cada dia permet tenir aquesta sensació, i quan arribes a un lloc especial, encara més. Tota la gent del meu voltant fa la seva vida, es mou, parlen, corren, riuen, s’esbarallen,… jo els observo, no puc fer res més, no puc fer res que tingui sentit dins les seves vides, així que només observo. De la mateixa manera que obervo les muntanyes o les plantes, o escolto els ocells i l’aigua dels rius… Per a ells sóc casi com una muntanya o com un ocell de fet… I si jo m’observo des de fora també em veig com un element més del paisatge. L’observador observat, aquesta distància amb mi mateix em fa ser part de l’entorn, part del món, part comú i a la vegada única.

Buscant les fades de les Estunes