El Palau Moxó i la noció de patrimoni: creure-hi o no creure-hi

La proppassada setmana, un article de Jose Ángel Montañés alertava de la venda del Palau Moxó, previ buidat del seu mobiliari, ara empaquetat en un magatzem sevillà. Es desconeix exactament qui n’ha estat el comprador i el preu final, però aquest podria rondar els 7 milions d’euros, que era el preu de venda que es va comunicar i oferir a l’Ajuntament, que va desestimar la possibilitat de comprar l’immoble.

Aquesta residència setcentista conforma un dels vèrtex del triangle màgic de la placeta de Sant Just, juntament amb l’església i la font gòtica, amb la seva terrassa com un dels espais més cobejats (per mi) de la Barcelona vella. El Moxó fa cantonada amb el carrer del Bisbe Caçador, llinatge que havia habitat a la casa, i que condueix a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, que havia estat palau dels Requesens. De la placeta de Sant Just en surt el carrer dels Lledó, senyorívol com el de Montcada i també curull de palaus, però sense la gernació de turistes que van del museu Picasso a Santa Maria del Mar. Sigui com sigui, aquest indret que pivota al voltant de l’església dels Sants Just i Pastor sempre ha tingut un lloc privilegiat en el meu imaginari i cartografia sentimental de la ciutat, ben bé al pinyol de la Barcelona antiga, però al mateix temps i feliçment resguardat com un secret que només és revela als qui surten dels circuits estàndard.

Que els antics propietaris –la pròpia família- devien fer mans i mànigues per mirar de conservar-lo i treure’n algun rendiment que els permetés fer front a l’inevitable manteniment de l’edifici, es posa de manifest a la pàgina web de Vilaplana Càtering, on s’oferia com a espai per a celebracions i banquets i també en les visites guiades que s’oferien des de l’empresa “Cases Singulars”. Finalment, la necessitat de vendre devia ser inevitable. Curiosament, l’antiga casa Caçador de Vic, llinatge emparentat amb els Moxó, va ser venuda deu fer una desena d’anys i convertida en pisos i apartaments de luxe, conservant volums i façana principal. Un projecte que es va veure afectat per la crisi i on encara avui podeu comprar-hi, per posar un exemple, un dúplex de 79m2 per 176.000€. Finalment, una altra cada vinculada històricament amb els Moxó, en aquest cas la Casa Moxó de Cervera, fa anys que s’esllangueix insinuant una quasi ruïna vora la plaça Major de la capital segarrenca, talment resen els versos “calderonians”:

Tales los hombres sus fortunas vieron:
en un día nacieron y expiraron,
que, pasados los siglos, horas fueron

I és que precisament, el llinatge Moxó ve de Cervera i fou l’esposa de  Francesc Bonaventura Moxó, Josepa de Graell i Puig-gener, que rebé en herència el palau Barceloní l’any 1775, en motiu de la mort del seu germà, Francesc de Graell, que l’havia fet construir cinc anys abans. Els Moxó eren senyors de Montcortés i per això fins ara, al palau Moxó s’hi conservava un retaule del segle XVI procedent de la capella del castell de Montcortés, sens dubte el més elegant dels castells segarrencs d’època moderna.

El cas és que a propòsit de la venda del palau hem vist opinions de tot tipus a les xarxes, i fins i tot les que semblaven justificar la venda amb l’argument de: “feina tindria l’Ajuntament si hagués de comprar tots els palaus…” o “si al cap i a la fi fins ara ha sigut privat, quin mal hi ha en que ho continuï essent?”. Però és que no es tracta de comprar “tots els palaus”; el Moxó no és “qualsevol” palau, sinó que probablement era –i ho dic en passat perquè els mobles ja no hi són- el palau més important dels conservats a Barcelona amb el seu aspecte original. I que, com proposava l’Alberto Velasco en la seva encertada reflexió a Facebook, hauria estat una magnífica secció del Museu d’Història de la Ciutat, que hauria permès explicar una part important de la història de Barcelona: la de l’efervescència econòmica i social de la ciutat al darrer terç del segle XVIII, quan s’aixeca la prohibició del comerç amb Amèrica, i les “indianes” protagonitzen la primerenca “revolució industrial” barcelonina.

L’època en que la Junta de Comerç  es vesteix de gala, fent de la seva seu un palau que conservarà l’antiga sala gòtica de contractació de la Llotja, servant la memòria del Consolat de Mar de les millors èpoques. I en aquesta mateixa seu hi crearà l’Escola Gratuïta de Dibuix, que formarà als nostres millors artistes i els enviarà a Roma a aprendre dels clàssics (i per això la Lucrècia, de Damià Campeny, encara sembla que agonitzi amb aquella serena sensualitat, al mateix edifici de la Llotja).

És també, a grans trets, l’època en que Erasme de Gònima és l’empresari més ric i podrà acollir a tot un rei a casa seva, al carrer del Carme; l’època en la que el reusenc Salvador de March es fa el palau a la Rambla, competint amb tot un virrei com Manuel Amat, marquès de Castellvell, o amb els marquesos de Moja i Cartellà. Un comerciant que al palau hi construeix una torre a manera de talaia, per poder “controlar” el moviment del port. Burgesos, doncs, sense ascendència noble, però amb capacitat econòmica per passar la mà per la cara a tota l’aristocràcia més rància. Els nobles, però, tampoc voldran perdre pistonada i a part de les notables arquitectures dels seus palaus, fets de nou o restaurats, alguns “contraataquen” amb pintures murals als seus salons, que no són simples al·legories mitològiques, sinó un autèntic desplegament del seu “pedigrí”, amb representacions figurades de suposades gestes dutes a terme pels avantpassats. Els “parvenus” poden tirar d’Hermes o Apol·lo per decorar casa seva, però no poden acreditar que cap ancestre seu hagi servit a un rei.

La segona meitat del XVIII és l’època del que Manuel Arranz anomenava “les elits dels mestres de cases”: professionals de la construcció empeltats de la cultura dels enginyers militars a l’acadèmia de Matemàtiques de la Ciutadella, i embarcats en grans projectes com la Universitat de Cervera. Mestres d’obres com Josep Mas Dordal o Joan Soler Faneca, que tenien biblioteques personals que palesaven una cultura arquitectònica més que notable, i que tant els tenim fent projectes per al Canal d’Urgell com projectant una nova població com Almacelles. El mestre d’obres Francesc Mestres, l’artífex del palau Moxó, també pertanyia a aquesta elit, i era en aquella època mestre d’obres ni més ni menys que de la Catedral de Barcelona. Precisament i amb gairebé un segle de diferència, el seu besnét, Josep Oriol Mestres, serà qui realitzarà la façana neogòtica de la mateixa Catedral.

I també parlem del moment, cap al darrer terç de la centúria, en que els esgrafiats tindran la seva particular eclosió en les noves residències barcelonines, sovint com a alternativa –en part més econòmica, però també molt més vistosa- a les façanes carreuades i amb elements esculpits. El Moxó n’és un reeixit exponent, amb un repertori de garlandes i amorets bufadors, cistells de vímet curulls de flors, gerros i grutescos. Altres exemples, d’aquesta pràctica, en serien les prou conegudes cases gremials dels Velers i dels Revenedors, o el Palau Barnola del carrer del Pi, amb un elegant repertori de gerros i bustos clàssics, o l’anomenada Casa “dels quatre rius” al carrer d’Avinyó, amb representacions de les arts (música, ceràmica, pintura i escultura) i els llavors quatre principals rius del món (Danubi, Ganges, Nil i Río de la Plata). I en podríem dir molts més, des de l’immoble del carrer Carabassa núm. 4, al del carrer Escudellers 44 o al carrer de N’Arai, passant pel núm. 47 del carrer Boqueria, cantonada amb Banys Nous, aquests en un estat força precari de conservació.

Una altra singularitat arquitectònica del Palau Moixó és l’escala que s’obre al pati, coberta per l’elegància dels arcs rampants que segueixen la millor tradició heretada del gòtic, com els del palau Cervelló-Giudice del carrer Montcada, però que aquí incorporen columna i capitell toscà, seguint el pla inclinat de l’escala i els preceptes de l’anomenada “arquitectura obliqüa”, talment trobem al quasi veí Palau Mercader, amb la singularitat afegida de la columna truncada.

 

*Escales del Palau Moxó i del Palau Mercader.

El barroc potser no és “mainstream”, d’acord, i en l’imaginari popular encara arrossega fins i tot una certa càrrega negativa. Però ja no podem fer com si el barroc no existís en aquest país. I que sigui un període “desconegut” o “poc estudiat” ja no “cola”… . A les universitats catalanes hi ha nombrosos grups de recerca que fa temps ens dediquem a l’estudi de l’art català de l’època del barroc: des del Grup d’Art del Renaixement i del Barroc, de la Universitat Autònoma de Barcelona, coordinat amb la Universitat de Girona, o els dos existents a la Universitat de Barcelona: ACPA (dedicat específicament a l’estudi de les residències nobiliàries barcelonines) i ACAF-ART, passant també pel grup d’Art i Cultura d’Època d’Època Moderna de la Universitat de Lleida. I ja s’han fet nombroses tesis doctorals no tan sols sobre art català d’època del barroc, sinó sobre aquesta Barcelona setcentista que l’Ajuntament vol ignorar. Per citar-ne algunes –i sense voluntat de ser exhaustiva: des de la de Rosa Creixell “Cases grans: interiors nobles a Barcelona (1739-1761)” fins a la més de l’Anna Vallugera “El mercat artístic, 1770-1808. Producció, consum i comerç d’art”, passant per la de Maribel Rosselló “L’interior a Barcelona en el segle XIX”, i sense citar les nombroses tesis que estan en curs. Tot plegat només una mostra que posa de manifest que ja ha passat aquella època en que el barroc a Catalunya “no interessava a ningú” i del que “tot estava per fer”. N’hi ha encara molta, de cosa per fer, però fa temps que ja som uns quants els que hi som posats… .

 

*Esgrafiats als carrers d’Avinyó i d’Araí.

I és que no, no hi ha tants palaus del XVIII com el Moxó a Barcelona; potser més ben dit, no n’hi ha cap que hagués conservat fins ara la fisonomia exacta d’una residència senyorial barroca. Fem un repàs: el palaus Moja i el March alberguen diferents departaments de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, el Palau de la Virreina és el Centre de la Imatge . Dels privats, sort encara que el dels Marquesos de Palmerola l’adquirí el prestigiós fotògraf Manuel Outomuro, la sensibilitat i tenacitat del qual van permetre recuperar del pintures del saló executades per Pere Pau Muntanya. Però el palau-fàbrica dels Magarola al Carrer Tallers també va caure a les mans d’una immobiliària, i el palau Sessa-Larrard del carrer Ample roman deshabitat des que va marxar-ne l’Escola Pia. Tot just fa poc més d’un any, el maig de 2016, la premsa es feia ressò de la incertesa que pesava sobre la casa d’Erasme de Gònima –amb valuosíssimes pintures setcentistes al seu interior-, venuda a un grup inversor immobiliari i no deu fer ni mig any que al carrer Porta Ferrissa, la Casa Castell de Pons era reconvertida en una botiga de roba a l’interior de la qual s’hi poden veure pintures vuitcentistes que conviuen amb ofensius prestatges per samarretes.

No hi ha tants palaus del XVIII que suposessin la magnífica oportunitat del Moxó, no… . És per això que tot plegat no puc deixar-ho de considerar una solemne badada –les causes de la qual ja no m’atreveixo a suposar- d’un ajuntament que s’enorgulleix dels seus 100 milions de superàvit però que considera excessiu gastar-se’n set en recuperar per a la ciutat –sí, per als ciutadans (i ciutadanes)- un espai singular que ajudaria a explicar una part significativa de la història de Barcelona. Perquè el patrimoni no és una qüestió elitista, sinó que és un llegat per a tothom i és indissociable de la dimensió cívica i democràtica que ha de tenir qualsevol estat o ciutat. El patrimoni és una construcció social, i tant, però també associat a valors de caràcter històric, cultural, simbòlic, educatiu i fins i tot emotiu o sentimental, vinculat a la comprensió d’un sistema polític, econòmic, etc. en el que s’inscriu la producció de sentit en un indret determinat, de manera que el patrimoni no pot romandre aïllat d’aquests altres factors.

Pierre Bourdieu (1991) considerava que la praxi política està present en tots els nivells del procès de patrimonialització, des de les condicions socials que el possibiliten fins als efectes de la seva circulació. Vol dir això que l’Ajuntament de Barcelona -el poder polític legitima, produint i a la vegada reproduint les concepcions socials dominants- ens està donant un missatge ben explícit amb la seva renúncia o indiferència vers un edifici de la importància del palau Moxó?

Tommaso Montanari, a propòsit de la progressiva privatització del patrimoni cultural a Itàlia, reflexionava a Le pietre e il popolo (2013) sobre el paper del patrimoni cultural com a “escola de ciutadania”, catalitzador del lliure pensament i un mitjà per a una societat igualitària: “In pratica questo significa non solo che il patrimonio (come la scuola) non può essere asservito al mercato, ma anche che la tutela deve essere funzionale alla ricerca e alla sua diffusione, perché la conoscenza è il più importante strumento per costruire la democrazia“.

Però com en moltes coses a la vida, en el patrimoni (i en tot allò que pot aportar) s’hi ha de creure. I és aquí on vull acabar aquest paper amb les paraules d’una dona quasi centenària, que des de molt lluny de Barcelona (Durro, a la Vall de Boí), explicava fa uns pocs anys, al documental Terranostra[1], què significava “creure”:

“Jo crec amb lo sol. No hi creus amb lo sol, tu? Déu é el sol. Nos done llum; nos done calor… T’hai de dir una cosa: s’ha d’estar creient; s’ha d’estar a creure. S’ha de creure que una nou é una nou; un plat de verdura é un plat de verdura; una mata d’enciam é una mata d’enciam. Això é creure…”.

[1] Documental dirigit per Marc Beneria Surkin (2014).
Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús