El paisatge també és patrimoni: elegia per una “banqueta”

Banqueta3Fa poc més d’un mes van saltar les alarmes. S’estaven tallant arreu els arbres de la banqueta de Bellvís (Pla d’Urgell). En un comunicat aparegut a la web de l’Ajuntament de Bellvís l’11 de març, aquest explicava els motius pels quals l’administració del Canal d’Urgell –que és n’és propietària i qui té jurisdicció sobre la banqueta del canal- havia optat per una intervenció tan drástica. Segons el mateix comunicat, el motiu era “per problemes estructurals importants de la zona, La Bassada. A diferència d’altres part de la banqueta, aquí la seua situació elevada produeix que els arbres, tant alts, van descarnant la llera amb importants filtracions i amb el perill que amb una caiguda produïssin el trencament del canal, de fet ja n’havia caigut algun”. Sembla que en època de reg, que es produís un trencament important d’aquest tipus suposaria pèrdues i perjudicis notables per als pagesos.

En definitiva, però, tot plegat va fer que es signés un conveni entre l’Ajuntament i Canals d’Urgell per tal que es replanti l’espai i es converteixi en zona de passeig i espai lúdic. Però la tala d’arbres –massa sovint indiscriminada- continua essent molt habitual i, sense anar més lluny, aquesta setmana mateix els propietaris d’una finca de Penelles, propera al Castell del Remei, n’han tallat el nombre gens menyspreable de quaranta plataners!

Baqueta2L’eventual lector que s’ensopegui amb aquesta entrada pot estranyar-se que parlem “d’arbres” en un blog de “pedres”, però si acceptem que, fent un capmàs, aquest és un blog de patrimoni, estarem d’acord en que actualmente el paisatge –amb els diversos elements que el conformen- ha assolit una dimensió de patrimoni, reconeguda fins i tot a la Convenció Europea del Paisatge, aprovada a Florència l’octubre del 2000.

Nombrosos experts parlen de la creixent sensibilitat social davant el risc que intervencions paisatgístiques dràstiques i a gran escala suposin una amenaça per la idiosincràsia i identitat d’un territori, considerant que el paisatge té profundes influències culturals i morals en la població, tal com es posa de manifest al llibre La construcción social del paisaje (2007), a cura del geògraf de la Universitat de Girona Joan Nogué.

Precisament, un article del mateix Joan Nogué, aparegut al diari Ara el 3 de febrer, instava a:

“Superar aquesta mirada desfasada del territori i del patrimoni en forma de taques d’oli: en una banda, àmbits geogràfics i béns culturals ben delimitats que seran objecte de mesures de protecció i, en l’altra, la resta, els territoris de la vida quotidiana i els milers i milers d’objectes i d’elements patrimonials no inventariats ni catalogats que romanen a la intempèrie. Una estructura parcel·lària mil·lenària, unes feixes centenàries, una xarxa de camins determinada, una cabana de pedra seca, les casetes dels peons caminers (…)”.

També des del Fòrum l’Espitllera, l’any 2012, en el document elaborat amb el títol Un paisatge per demà, assenyalàvem que el paisatge no és quelcom fragmentari i superflu, vinculat només a aspectes com el medi ambient, sió que “representa una mirada global sobre l’entorn que concep l’activitat natural i l’activitat humana com un tot, tal i com és percebut per l’espectador. És un element que atorga identitat i que alhora és canviant per definició. Afecta un nombrós i important ventall d’aspectes que ens toquen molt directament i que van des del benestar i la qualitat de vida fins al desenvolupament econòmic. El Paisatge és també, i de manera molt especial a casa nostra, un bé escàs i fràgil, del qual cadascú pot treure’n, respectuosament, múltiples profits”.

Banqueta JunedaEn aquest sentit, és ben lloable el tractament que a Juneda (Les Garrigues) han donat a la seva banqueta del canal, convertint-la en un espai lúdic i de passeig, potenciant-ne la bellesa i el valor natural i paisatgístic. Però que a Juneda la banqueta sigui vista com a “patrimoni” no és un fet casual, sinó fruit de la feina de fa 25 anys de l’Associació de Defensa del patrimoni natural de Juneda i la seva contrada, a la pàgina web de la qual www.labanquetadejuneda.cat fan ben explícita la necessitat de “comptabilitzar la funció principal dels Canals d’Urgell: el transport eficient i la distribució de l’aigua, amb l’objectiu de la conservació d’aquests espais, i els seus usos com a zones de lleure i d’esbarjo”.

Personalment, penso que aquí com en altres indrets, la consciència de “patrimoni” s’esdevé quan aquest s’identifica amb quelcom identitari. Aquesta identitat que és una “construcció social i un fet dinàmic, però amb un elevat nivell de fixació i perdurabilitat”.

D’altra banda, assenyalar que tampoc és del tot casual que barbaritats com la tala indiscriminada d’arbres –tingui motius “tècnics” o no (moltes vegades és senzillament això, “indiscriminada” i perquè sí)- es doni sobretot en determinades comarques com les nostres, tradicionalment qualificades de poc “turístiques” i “sense paisatge”. Sí, fa esglaiar –pot haver-hi un lloc on no hi hagi “paisatge”? Però és que aquest fet parteix de considerar tradicionalment que a Catalunya hi ha paisatges “bonics” i d’altres que “no tenen res”. I en això tampoc descobrirem res si fem referència a la idealització dels paisatges de muntanya –i també d’una determinada idea de la “muntanya catalana”- propiciada per l’anomenada “escola d’Olot”, amb pintors paisatgistes com els Vayreda o Berga o bé, més en la tradició noucentista, els paisatges litorals de la Costa Brava, vinculats a l’exaltació de la Mediterrània com a bressol de la nostra cultura.

3.1._joaquim_vayreda_-_arbres_en_flor

Però Catalunya és un país tan petit com riquíssim per la seva varietat paisatgística, fruit de la història i les seves vicissituds. Un paisatge profundament humanitzat, definitori de la manera de viure en una zona determinada, i fins i tot de la manera de sentir. Les banquetes dels canals d’Urgell no tenen menys valor paisatgístic que una fageda a la Garrotxa, un congost o uns prats a l’alt Pirineu. Formen part de la idiosincràsia del territorio en tots els sentits imaginables, i poden ser igualment font de contemplació i gaudi estètic –no ens planyem sempre de la desaparició de les carreteres arbrades? No ens sembla bonic el quadre d’El camí de Middelharnis de Hobbema?

Sortosament, aquest “rerepaís” interior ja no és indeferent a la derrota, i avui 8 d’abril es presenta la lectura del manifest de la Plataforma Canal Viu en defensa de les arbredes del Canal d’Urgell i entorn. I això ja de per sí és una victòria, perquè vol dir que els arbres del canal ja no són només això, sinó que han passat a formar part del patrimoni col·lectiu de la gent que viu al territori i que els reivindica.

Amb això, voldria acabar aquest paper fent referència al llibre que l’any 2011 va publicar el meu professor de català, el Pere Pinós de Ponts. El llibre es diu Córrer emmig del paradís, i la part que més em va agradar era la dedicada a la “seva” banqueta, la del Canal d’Urgell entre Ponts i Artesa de Segre. Cadascú té la “seva”, de banqueta, però l’aigua (i l’ànima i tot) que hi discorre és la mateixa. És per això que res millor que acabar un escrit modestament “elegíac”, amb l’evocació de la secreta bellesa que pot arribar a tenir una banqueta:

Banqueta4“Sempre t’ha estranyat que fos tan sola, tan desconeguda, que mai no hi hagués ningú més . Tu hi veies un paradís. Si algú deia que anava a caminar, li recomanaves la Banqueta. Li explicaves on era i t’atrevies a organitzar la passejada. ‘Hi podeu arribar amb cotxe. (…) Si hi passeu a la tardor, caminareu per una catifa de fullaraca i escoltareu la fressa de les fulles. Els colors marrons, grocs i vermellosos jugaran amb la llum que hi hagi aquella estona i amb el vent, si bufa. Lluny albirareu el fum d’una foguera i us arribarà l’olor de blat de moro cremat. Entrat l’hivern, els fils de les teranyines esdevindran més gruixuts perquè s’hauran gelat i faran dibuixos d’estrelles albes, el pes del gel farà tòrcer els arbres i passareu per sota un túnel blanc. (…) Al final de febrero, el gebre es fondrà als tolls i a la primavera fins i tot l’aigua serà verda. A l’estiu, les ombres s’allargaran tant que no en voldreu marxar’. Estàs convençut que si la Banqueta fos a tocar d’una gran ciutat no s’hi passaria de gent. T’hi has amarat de solitud, però mai no t’hi has trobat sol (…). Tothom deu tenir un lloc. El teu és la Banqueta. Potser hi ha una connexió entre els llocs i les persones. Buscaves un camí pla i llarg i vas trobar un paradís. Hi ha la natura, bèsties i personatges i hi ha el cel i la terra i, al mig de tot, tu”.

*Totes les imatges estan extretes de la pàgina de Facebook de La Boira turística de Ponent.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús