Les esteles discoïdals de Sanaüja: petita història d’una dignificació patrimonial

dimarts, 13/02/2018 (mariona)

Quan un poblet que no arriba als quatre-cents habitants com Sanaüja pot “presumir” d’alguna cosa, penso que ha de fer-ho ben alt i ben fort. Que prou maltractada que la tenim, l’autoestima en el món rural, per la qual cosa i com a sanaüjenca, a mi m’agrada “fardar” de tenir la que a hores d’ara és ben segur l’exposició més important d’esteles funeràries discoïdals de Catalunya.

Ho matisaré: tradicionalment s’ha considerat que la col·lecció més important en nombre era la del monestir de Poblet, on se’n comptabilitzen unes 170, malgrat que algunes estan molt fragmentades i que la major part d’aquesta col·lecció es custodia al celler del monestir, i només una petita part està exposada al museu del cenobi. D’altra banda, la segona col·lecció en nombre d’esteles era la de Preixana, que havien patit nombroses vicissituds i reutilitzacions, com la d’haver servit com a suport de diversos bancs de llavors recent estrenat parc de l’ermita de Montalbà. Actualment es custodien en un local de la població, però el nombre és sensiblement inferior a les 80 o 90 que tradicionalment s’havia referit. Així doncs, avui m’atreveixo a dir que, amb 68 esteles conservades gairebé de manera íntegra (almenys pel que fa al volum de cada peça), la col·lecció d’esteles funeràries discoïdals de Sanaüja és l’única de les tres que s’exposa íntegrament i es converteix, en conseqüència, en la que té un major nombre de peces exposades.

La majoria de les esteles sanaüjenques són dels segles XIV i XV, amb uns pocs exemplars posteriors que arribarien fins a la segona meitat del segle XVIII. Amb almenys tres tipus de peduncle –recte, de “cua d’oreneta” i “amb espatlles”-, presenten diferents nivells d’erosió i algunes han perdut completament la decoració –sempre concentrada en el disc-, que no obstant encara es conserva en un bon nombre d’exemplars. Els motius que les decoren constitueixen un variat repertori que va des de les inscripcions llatines amb epigrafia gòtica, fins a les reaprofitades amb epigrafia moderna, passant per variats motius heràldics, alguns relacionats amb oficis i d’altres amb els llinatges presents a la població.

Una notable varietat de torres, castells o casals, combinats amb (gairebé sempre al revers) amb diverses tipologies de creus, des de les més simples fins a les més sofisticades, passant per elements que tradicionalment han estat associats amb un simbolisme transcendent, com la flor de sis pètals vinculada a la idea d’Eternitat, o les representacions arbòries com a “Arbre de la Vida”. En resum, són peces que no deixen de ser “fites” o “marques” que delimitaven un espai i que podem llegir en un sentit simplement decoratiu i utilitari, però que també podem interpretar en clau més simbòlica, mirant d’entendre la vivència dels nostres avantpassats davant la mort, el que també ens porta a explicar-nos aspectes de la seva vida.

Però orgull de poble a part, m’agradaria explicar-vos una petita història: al mateix indret del cementiri actual, la documentació ens parla de l’existència d’un fossar “a Santa Magdalena” pels volts de 1300. És per això que amb tota probabilitat, la col·lecció d’esteles sanaüjenques –que ja hem dit que estan datades en la seva majoria a partir del segle XIV- siguin ja originàries d’aquest indret. Sí que degué ser quan es remodelà el cementiri a finals del segle XIX o fins i tot en algun moment del segle XX, que les esteles es disposaren de forma geomètrica formant una estructura romboïdal com a part d’una estructura “enjardinada”, al centre de la qual hi havia una gran creu amb una pedra al davant on es posava el taüt del difunt un cop s’arribava al cementiri, per fer-li l’últim respons abans de sebollir-lo o encabir-lo als primers nínxols que s’havien construït. Devia ser pels volts de mitjan de segle, que Agustí Duran i Sanpere (qui, sinó?) s’hi devia fixar. Fonamentalment, perquè les imatges fotogràfiques més antigues que avui tenim de les esteles les va fer ell o algun dels seus col·laboradors i avui formen part del seu fons personal, custodiat a l’Arxiu Comarcal de Cervera.

A propòsit d’aquesta disposició “pintoresca”, val a dir que jo mateixa, nascuda ja fa més de quaranta anys, no havia vist mai la cerimònia d’acomiadar els difunts des de la creu central del cementiri, però sí com el dia i l’endemà de Tots Sants, les esteles que la flanquejaven es convertien en seients improvisats per tota una sèrie de senyores que hi anaven a dir el rosari i era bonic pensar que elles, amb les seves oracions, feien companyia a les ànimes que habitaven l’espai clos del cementiri.

 

Quan vaig créixer i prendre consciència que aquelles “pedres” tenien interès, va començar a inquietar-me una mica no tant el fet que un cop a l’any fossin utilitzades per seure-hi, sinó la intempèrie, els líquens que no em deixaven veure bé els “dibuixos” i una erosió inclement que amenaçava d’esborrar les inscripcions antigues que llavors tampoc podia entendre. Feia res que m’havia llicenciat en Història de l’art quan se’m va proposar formar part d’un projecte insòlit com L’inventari del patrimoni arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra, impulsat per la Fundació Jordi Cases i Llebot i que pretenia dedicar un llibre a catalogar de manera exhaustiva el patrimoni de cada municipi. Sanaüja havia de ser el primer (fins ara en portem vuit) i les esteles funeràries van ser-hi per primer cop catalogades, prenent-ne mides, mirant d’interpretar-ne la iconografia i l’epigrafia i avaluant-ne l’estat de conservació. Però van caldre encara més de deu anys perquè l’Ajuntament accedís a enretirar les esteles del cementiri per posar-les almenys en un lloc que estigués a recer de les inclemències meteorològiquesi de la pròpia intempèrie. L’objectiu: restaurar l’antiga de feia molt temps desafectada capella de Santa Magdalena, annexa al cementiri i d’origen romànic, per habilitar-la com a espai expositiu de les esteles.

 

Un cop tretes del cementiri, el Centre de Restauració i Conservació de Béns Mobles de la Generalitat hi intervingué per fer-ne una bona neteja i les disposà en palets i identificades seguint la numeració de l’inventari que havíem publicat. L’escenari desitjable hauria estat poder-les restaurar, però magnitud de l’empresa i la manca de recursos del consistori no ho van fer possible en aquell moment, de manera que les esteles van romandre “dormint” el son dels justos uns quants anys més, aquest cop a més davant el desconcert i fins i tot l’enuig d’una part de la població, que no aprovava que les esteles s’haguessin tret “d’on havien estat sempre”, fins i tot amb el temor de que “ja no les veurem mai més”. La sostracció de les esteles era vista com un “atemptat” al paisatge quotidià i a les costums rituals de la comunitat.

Fins que, providencialment o no, la gran riuada que s’esdevingué la nit “de les ànimes” (la del 2 de novembre, de clares connotacions funeràries) de 2015 va provocar la inundació del magatzem on estaven guardades, embrutant-les novament, aquest cop de fang i de llimbs i fent evident que s’hi havia de fer alguna cosa. I així fou com la primavera de l’any passat, l’empenta d’un grup de voluntaris del poble, encapçalats per a tenacitat i la determinació del Lluís Castany, va fer possible que les esteles es netegessin, després de rebre l’assessorament d’una restauradora, que per amistat i de manera desinteressada ens va explicar com es podia fer la neteja amb cura i de forma adient.

 

Es pot pensar que vam “tirar pel dret” i que les esteles “no les pot tocar qualsevol”, i tindreu raó. Prou que ho sabem, que de vegades la “bona fe” no es tradueix en la competència necessària per intervenir sobre el patrimoni. Però el que per alguns podia ser una “temeritat” patrimonial, per nosaltres s’havia convertit en la implicació compromesa d’una part prou nombrosa i engrescada de la comunitat local. I aquest “empoderament”, com en diuen ara, no es podia menystenir ni desaprofitar. I així va ser com amb sentit comú i unes mínimes però fonamentals indicacions, la feina que no s’havia fet en anys es va fer en unes quantes setmanes, amb pulcritud (perquè existia la consciència que allò que es tenia entre mans era important) i entusiasme. Pot semblar naïf però va ser així i així es va fer. Sobretot, “es va fer”.

  

Després de la seva neteja, les esteles foren traslladades a l’esmentada capella de Santa Magdalena, annexa al cementiri i que ja s’havia restaurat uns anys abans amb l’ajut econòmic de la Diputació de Lleida. Un cop a l’interior, van disposar-se de manera que es permetés la seva contemplació per les dues cares –recordant la seva disposició original als cementiris- i van redactar-se uns plafons explicatius amb la interpretació de les esteles i textos didàctics que conformen una petita museografia senzilla però em sembla que prou digna. L’espai va inaugurar-se el 8 de setembre, dia de la Festa Major.

A partir d’ara, l’Ajuntament ha de decidir com és gestiona aquest espai, que des de llavors només s’ha obert per visites ocasionals. És comprensible que no es pugui fixar un horari d’obertura ampli, perquè puc imaginar que no hi ha recursos per contractar personal i no podem esperar que tot ho facin persones de manera voluntària, com ho han fet fins ara. Una solució “pràctica” és tenir la clau en un establiment públic (posem per cas el bar de la plaça) i que allà es pugui fer entrega de la clau previ dipòsit del document d’identitat. Res de nou: és el que hom ha de fer si es vol visitar l’ermita de l’Abellera a Prades o la de Castell-llebre a Peramola. Però això ja serà només qüestió de voluntat i de decidir fer-ho d’una manera o altra. Allò que era més difícil, dignificar i resguardar la nostra magnífica col·lecció d’estels, ara ja està fet. I n’estem contents, més sabent encara que d’altres pobles també s’han mogut per dignificar les seves, d’esteles, que ja han deixat de ser unes pedres que només interessaven a determinats estudiosos. Ara les esteles són un afer “de poble”,  i només per això tot el procés ja haurà valgut la pena.

**Les imatges de les esteles a l’exterior són extretes de la web www.patrimonifunerari.cat 
**Les imatges de l’exterior de la capella procedeixen de la web www.poblesdecatalunya.cat

Avui és un dia trist… (I les muses ploren)

dilluns, 11/12/2017 (mariona)

Avui és un dia trist. L’acompanya la inclemència del temps i la impotència dels qui han resistit tot el dia. I tota la nit. I setmanes i mesos i anys… . Avui és un dia trist pels museus catalans, no tan sols pel de Lleida. És un dia molt trist per l’Alberto Velasco i la Carme Berlabé, que des de la ciència, la legalitat i els arguments inapelables han defensat la permanència dels béns de Sixena als museus catalans. El meu pensament i estima avui són amb ells. I és un dia trist pels demés professionals del Museu de Lleida i pel seu director. El meu suport i respecte. També un dia trist per aquells professionals de la informació que des dels mitjans ens han explicat Sixena amb rigor i honestedat. Gràcies, Maria Palau i demés companys. Un dia trist pels historiadors de l’art i un dia trist per tot aquell qui estima l’art ni que no sigui historiador. Un dia trist per la cultura. Per Lleida, pel país… .

Un dia trist pel “Museion” d’Alexandria (s.IVaC), per l’Antiquarium de la Vil·la Adriana (s.II dC), pel culte a les relíquies de les vies de peregrinació. És un dia trist per la col·lecció d’escultures antigues al Palau del Laterà (s.XII) i pel Museu Capitolí (1471). Un dia trist per l’studiolo de Federico da Montefeltro (s.XV) i pel d’Isabella d’Este (s.XVI). Un dia trist per la col·lecció de l’Emperador Ferran i per la de l’Arxiduc Ferran II al castell d’Ambras. Trist també pel Museum Wormianum de Dinamarca. Trist per Samuel Quiccherberg i la Kuntskammer de Munich; trist per la galeria de l’Arxiduc Leopold Guillem, per la Galeria de l’Elector de Düsseldorf, pel Palau de Pommërsfelden, per la col·lecció imperial de Viena i per la botiga de Gersaint. Un dia trist pel Museo Cospiano de Bolonya (s.XVII). Per Elias Ashmole, John Tradescan i l’Ashmolean Museum d’Oxford (1680). Trist per la Kuntskammera de Pere el Gran a Sant Petersburg (1727) i per l’Ermitage de Caterina la Gran. Un dia trist per Sir Hans Sloane i el British Museum (1759) I per la duquessa Anna Maria I la Galleria dels Uffizzi (1765). Trist per Anton Francesco Gori, per Charles Nicolas Cochin, per Winckemann, per Mengs, per Antonio Canova I Carlo Fea…  . Un dia trist pels Museus de la Revolució Francesa, per Hubert Robert, per Étiènne Louis Boullée. Trist per Arcisse de Caumont i la Societé d’Antiquaires de Normandie; pel Musée des Thermes et de l’Hôtel de Cluny (1843), per Prosper de Merimée i els tapissos de La dama i l’unicorn. Un dia trist pel Museo Josefino i el Museo del Prado (1819). Avui és un dia trist pel Museo Provincial de Antigüedades de Barcelona i pel Museu Municipal de Belles Arts. Trist per la Junta de Museus, l’Institut d’Estudis Catalans i l’excursionisme científic. Trist per Domènech i Montaner i per Puig i Cadafalch. Per Gudiol i Cunill i Gudiol i Ricart. Pel Museu d’Art Jaume Morera. Pel bisbe Messeguer. Pel bisbe Morgades. Pel bisbe Riu. Pel bisbe Cartanyà. Pel bisbe López Peláez, pel bisbe Reig Casanoves, pel bisbe Iglesias… . Per Josep A. Tarragó. Per Antoni Lamolla. Per Duran i Sanpere. Per Folch i Torres. Per tants i tants que se la van jugar (jugar-se la vida, per “amor a l’art”). Un dia trist per a la conservació, l’estudi i la difusió. Per la museologia històrica i per la nova museologia. Pels museus d’arqueologia. Pels museus d’antropologia. Pels museus de societat. Un dia trist pels segles dels segles.

Un dia molt trist perquè la legalitat no compta. Ni la raó. Ni el diàleg. Res. Un dia trist perquè això no és Melina Mercouri demanant els marbres del Partenó al British. Un dia trist perquè aquí es tracta de l’ “antes partía que doblá”. Es tracta de ressentiment. De fer trampa. De dir mentides. Es tracta d’ocupació i d’expoli. D’arrasar amb tot. De la terra cremada. Un dia trist perquè fora només hi ha barbàrie, torxes i forques. Un dia trist perquè fora fa un fred que ens glaça l’ànima i fa plorar a les muses. Però arribarà el temps clar. Si nosaltres volem, arribarà, com ens ho recorda el vell canonge vigatà: “no captem el dret de viure, dret que no es compra ni es ven; poble que mereix ser lliure, si no li donen, s’ho pren…”.

https://www.vilaweb.cat/noticies/video-el-camio-amb-les-obres-surt-de-lleida-entre-crits-de-nou-esteu-sols-als-treballadors-del-museu/

El Palau Moxó i la noció de patrimoni: creure-hi o no creure-hi

diumenge, 11/06/2017 (mariona)

La proppassada setmana, un article de Jose Ángel Montañés alertava de la venda del Palau Moxó, previ buidat del seu mobiliari, ara empaquetat en un magatzem sevillà. Es desconeix exactament qui n’ha estat el comprador i el preu final, però aquest podria rondar els 7 milions d’euros, que era el preu de venda que es va comunicar i oferir a l’Ajuntament, que va desestimar la possibilitat de comprar l’immoble.

Aquesta residència setcentista conforma un dels vèrtex del triangle màgic de la placeta de Sant Just, juntament amb l’església i la font gòtica, amb la seva terrassa com un dels espais més cobejats (per mi) de la Barcelona vella. El Moxó fa cantonada amb el carrer del Bisbe Caçador, llinatge que havia habitat a la casa, i que condueix a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, que havia estat palau dels Requesens. De la placeta de Sant Just en surt el carrer dels Lledó, senyorívol com el de Montcada i també curull de palaus, però sense la gernació de turistes que van del museu Picasso a Santa Maria del Mar. Sigui com sigui, aquest indret que pivota al voltant de l’església dels Sants Just i Pastor sempre ha tingut un lloc privilegiat en el meu imaginari i cartografia sentimental de la ciutat, ben bé al pinyol de la Barcelona antiga, però al mateix temps i feliçment resguardat com un secret que només és revela als qui surten dels circuits estàndard.

Que els antics propietaris –la pròpia família- devien fer mans i mànigues per mirar de conservar-lo i treure’n algun rendiment que els permetés fer front a l’inevitable manteniment de l’edifici, es posa de manifest a la pàgina web de Vilaplana Càtering, on s’oferia com a espai per a celebracions i banquets i també en les visites guiades que s’oferien des de l’empresa “Cases Singulars”. Finalment, la necessitat de vendre devia ser inevitable. Curiosament, l’antiga casa Caçador de Vic, llinatge emparentat amb els Moxó, va ser venuda deu fer una desena d’anys i convertida en pisos i apartaments de luxe, conservant volums i façana principal. Un projecte que es va veure afectat per la crisi i on encara avui podeu comprar-hi, per posar un exemple, un dúplex de 79m2 per 176.000€. Finalment, una altra cada vinculada històricament amb els Moxó, en aquest cas la Casa Moxó de Cervera, fa anys que s’esllangueix insinuant una quasi ruïna vora la plaça Major de la capital segarrenca, talment resen els versos “calderonians”:

Tales los hombres sus fortunas vieron:
en un día nacieron y expiraron,
que, pasados los siglos, horas fueron

I és que precisament, el llinatge Moxó ve de Cervera i fou l’esposa de  Francesc Bonaventura Moxó, Josepa de Graell i Puig-gener, que rebé en herència el palau Barceloní l’any 1775, en motiu de la mort del seu germà, Francesc de Graell, que l’havia fet construir cinc anys abans. Els Moxó eren senyors de Montcortés i per això fins ara, al palau Moxó s’hi conservava un retaule del segle XVI procedent de la capella del castell de Montcortés, sens dubte el més elegant dels castells segarrencs d’època moderna.

El cas és que a propòsit de la venda del palau hem vist opinions de tot tipus a les xarxes, i fins i tot les que semblaven justificar la venda amb l’argument de: “feina tindria l’Ajuntament si hagués de comprar tots els palaus…” o “si al cap i a la fi fins ara ha sigut privat, quin mal hi ha en que ho continuï essent?”. Però és que no es tracta de comprar “tots els palaus”; el Moxó no és “qualsevol” palau, sinó que probablement era –i ho dic en passat perquè els mobles ja no hi són- el palau més important dels conservats a Barcelona amb el seu aspecte original. I que, com proposava l’Alberto Velasco en la seva encertada reflexió a Facebook, hauria estat una magnífica secció del Museu d’Història de la Ciutat, que hauria permès explicar una part important de la història de Barcelona: la de l’efervescència econòmica i social de la ciutat al darrer terç del segle XVIII, quan s’aixeca la prohibició del comerç amb Amèrica, i les “indianes” protagonitzen la primerenca “revolució industrial” barcelonina.

L’època en que la Junta de Comerç  es vesteix de gala, fent de la seva seu un palau que conservarà l’antiga sala gòtica de contractació de la Llotja, servant la memòria del Consolat de Mar de les millors èpoques. I en aquesta mateixa seu hi crearà l’Escola Gratuïta de Dibuix, que formarà als nostres millors artistes i els enviarà a Roma a aprendre dels clàssics (i per això la Lucrècia, de Damià Campeny, encara sembla que agonitzi amb aquella serena sensualitat, al mateix edifici de la Llotja).

És també, a grans trets, l’època en que Erasme de Gònima és l’empresari més ric i podrà acollir a tot un rei a casa seva, al carrer del Carme; l’època en la que el reusenc Salvador de March es fa el palau a la Rambla, competint amb tot un virrei com Manuel Amat, marquès de Castellvell, o amb els marquesos de Moja i Cartellà. Un comerciant que al palau hi construeix una torre a manera de talaia, per poder “controlar” el moviment del port. Burgesos, doncs, sense ascendència noble, però amb capacitat econòmica per passar la mà per la cara a tota l’aristocràcia més rància. Els nobles, però, tampoc voldran perdre pistonada i a part de les notables arquitectures dels seus palaus, fets de nou o restaurats, alguns “contraataquen” amb pintures murals als seus salons, que no són simples al·legories mitològiques, sinó un autèntic desplegament del seu “pedigrí”, amb representacions figurades de suposades gestes dutes a terme pels avantpassats. Els “parvenus” poden tirar d’Hermes o Apol·lo per decorar casa seva, però no poden acreditar que cap ancestre seu hagi servit a un rei.

La segona meitat del XVIII és l’època del que Manuel Arranz anomenava “les elits dels mestres de cases”: professionals de la construcció empeltats de la cultura dels enginyers militars a l’acadèmia de Matemàtiques de la Ciutadella, i embarcats en grans projectes com la Universitat de Cervera. Mestres d’obres com Josep Mas Dordal o Joan Soler Faneca, que tenien biblioteques personals que palesaven una cultura arquitectònica més que notable, i que tant els tenim fent projectes per al Canal d’Urgell com projectant una nova població com Almacelles. El mestre d’obres Francesc Mestres, l’artífex del palau Moxó, també pertanyia a aquesta elit, i era en aquella època mestre d’obres ni més ni menys que de la Catedral de Barcelona. Precisament i amb gairebé un segle de diferència, el seu besnét, Josep Oriol Mestres, serà qui realitzarà la façana neogòtica de la mateixa Catedral.

I també parlem del moment, cap al darrer terç de la centúria, en que els esgrafiats tindran la seva particular eclosió en les noves residències barcelonines, sovint com a alternativa –en part més econòmica, però també molt més vistosa- a les façanes carreuades i amb elements esculpits. El Moxó n’és un reeixit exponent, amb un repertori de garlandes i amorets bufadors, cistells de vímet curulls de flors, gerros i grutescos. Altres exemples, d’aquesta pràctica, en serien les prou conegudes cases gremials dels Velers i dels Revenedors, o el Palau Barnola del carrer del Pi, amb un elegant repertori de gerros i bustos clàssics, o l’anomenada Casa “dels quatre rius” al carrer d’Avinyó, amb representacions de les arts (música, ceràmica, pintura i escultura) i els llavors quatre principals rius del món (Danubi, Ganges, Nil i Río de la Plata). I en podríem dir molts més, des de l’immoble del carrer Carabassa núm. 4, al del carrer Escudellers 44 o al carrer de N’Arai, passant pel núm. 47 del carrer Boqueria, cantonada amb Banys Nous, aquests en un estat força precari de conservació.

Una altra singularitat arquitectònica del Palau Moixó és l’escala que s’obre al pati, coberta per l’elegància dels arcs rampants que segueixen la millor tradició heretada del gòtic, com els del palau Cervelló-Giudice del carrer Montcada, però que aquí incorporen columna i capitell toscà, seguint el pla inclinat de l’escala i els preceptes de l’anomenada “arquitectura obliqüa”, talment trobem al quasi veí Palau Mercader, amb la singularitat afegida de la columna truncada.

 

*Escales del Palau Moxó i del Palau Mercader.

El barroc potser no és “mainstream”, d’acord, i en l’imaginari popular encara arrossega fins i tot una certa càrrega negativa. Però ja no podem fer com si el barroc no existís en aquest país. I que sigui un període “desconegut” o “poc estudiat” ja no “cola”… . A les universitats catalanes hi ha nombrosos grups de recerca que fa temps ens dediquem a l’estudi de l’art català de l’època del barroc: des del Grup d’Art del Renaixement i del Barroc, de la Universitat Autònoma de Barcelona, coordinat amb la Universitat de Girona, o els dos existents a la Universitat de Barcelona: ACPA (dedicat específicament a l’estudi de les residències nobiliàries barcelonines) i ACAF-ART, passant també pel grup d’Art i Cultura d’Època d’Època Moderna de la Universitat de Lleida. I ja s’han fet nombroses tesis doctorals no tan sols sobre art català d’època del barroc, sinó sobre aquesta Barcelona setcentista que l’Ajuntament vol ignorar. Per citar-ne algunes –i sense voluntat de ser exhaustiva: des de la de Rosa Creixell “Cases grans: interiors nobles a Barcelona (1739-1761)” fins a la més de l’Anna Vallugera “El mercat artístic, 1770-1808. Producció, consum i comerç d’art”, passant per la de Maribel Rosselló “L’interior a Barcelona en el segle XIX”, i sense citar les nombroses tesis que estan en curs. Tot plegat només una mostra que posa de manifest que ja ha passat aquella època en que el barroc a Catalunya “no interessava a ningú” i del que “tot estava per fer”. N’hi ha encara molta, de cosa per fer, però fa temps que ja som uns quants els que hi som posats… .

 

*Esgrafiats als carrers d’Avinyó i d’Araí.

I és que no, no hi ha tants palaus del XVIII com el Moxó a Barcelona; potser més ben dit, no n’hi ha cap que hagués conservat fins ara la fisonomia exacta d’una residència senyorial barroca. Fem un repàs: el palaus Moja i el March alberguen diferents departaments de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, el Palau de la Virreina és el Centre de la Imatge . Dels privats, sort encara que el dels Marquesos de Palmerola l’adquirí el prestigiós fotògraf Manuel Outomuro, la sensibilitat i tenacitat del qual van permetre recuperar del pintures del saló executades per Pere Pau Muntanya. Però el palau-fàbrica dels Magarola al Carrer Tallers també va caure a les mans d’una immobiliària, i el palau Sessa-Larrard del carrer Ample roman deshabitat des que va marxar-ne l’Escola Pia. Tot just fa poc més d’un any, el maig de 2016, la premsa es feia ressò de la incertesa que pesava sobre la casa d’Erasme de Gònima –amb valuosíssimes pintures setcentistes al seu interior-, venuda a un grup inversor immobiliari i no deu fer ni mig any que al carrer Porta Ferrissa, la Casa Castell de Pons era reconvertida en una botiga de roba a l’interior de la qual s’hi poden veure pintures vuitcentistes que conviuen amb ofensius prestatges per samarretes.

No hi ha tants palaus del XVIII que suposessin la magnífica oportunitat del Moxó, no… . És per això que tot plegat no puc deixar-ho de considerar una solemne badada –les causes de la qual ja no m’atreveixo a suposar- d’un ajuntament que s’enorgulleix dels seus 100 milions de superàvit però que considera excessiu gastar-se’n set en recuperar per a la ciutat –sí, per als ciutadans (i ciutadanes)- un espai singular que ajudaria a explicar una part significativa de la història de Barcelona. Perquè el patrimoni no és una qüestió elitista, sinó que és un llegat per a tothom i és indissociable de la dimensió cívica i democràtica que ha de tenir qualsevol estat o ciutat. El patrimoni és una construcció social, i tant, però també associat a valors de caràcter històric, cultural, simbòlic, educatiu i fins i tot emotiu o sentimental, vinculat a la comprensió d’un sistema polític, econòmic, etc. en el que s’inscriu la producció de sentit en un indret determinat, de manera que el patrimoni no pot romandre aïllat d’aquests altres factors.

Pierre Bourdieu (1991) considerava que la praxi política està present en tots els nivells del procès de patrimonialització, des de les condicions socials que el possibiliten fins als efectes de la seva circulació. Vol dir això que l’Ajuntament de Barcelona -el poder polític legitima, produint i a la vegada reproduint les concepcions socials dominants- ens està donant un missatge ben explícit amb la seva renúncia o indiferència vers un edifici de la importància del palau Moxó?

Tommaso Montanari, a propòsit de la progressiva privatització del patrimoni cultural a Itàlia, reflexionava a Le pietre e il popolo (2013) sobre el paper del patrimoni cultural com a “escola de ciutadania”, catalitzador del lliure pensament i un mitjà per a una societat igualitària: “In pratica questo significa non solo che il patrimonio (come la scuola) non può essere asservito al mercato, ma anche che la tutela deve essere funzionale alla ricerca e alla sua diffusione, perché la conoscenza è il più importante strumento per costruire la democrazia“.

Però com en moltes coses a la vida, en el patrimoni (i en tot allò que pot aportar) s’hi ha de creure. I és aquí on vull acabar aquest paper amb les paraules d’una dona quasi centenària, que des de molt lluny de Barcelona (Durro, a la Vall de Boí), explicava fa uns pocs anys, al documental Terranostra[1], què significava “creure”:

“Jo crec amb lo sol. No hi creus amb lo sol, tu? Déu é el sol. Nos done llum; nos done calor… T’hai de dir una cosa: s’ha d’estar creient; s’ha d’estar a creure. S’ha de creure que una nou é una nou; un plat de verdura é un plat de verdura; una mata d’enciam é una mata d’enciam. Això é creure…”.

[1] Documental dirigit per Marc Beneria Surkin (2014).

La Seu Vella i el “Lleida Power”: monument favorit dels catalans?

divendres, 20/05/2016 (mariona)

Dimecres a la tarda vam saber que la Seu Vella de Lleida havia estat proclamada, mitjançant votació popular, “Monument favorit de Catalunya”, a partir d’un concurs promogut per les revistes Sàpiens i Descobrir, amb la col·laboració de l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat. La Seu Vella s’havia imposat a Sant Climent de Taüll, l’altra finalista, després d’haver desbancat les dues al castell de Miravet i al monestir de Sant Pere de Rodes.

Quan estudiava a la Universitat de Barcelona, fa vint anys, vam fer una excursió a Lleida amb el professor Antoni José Pitarch. A mi em feia gràcia arribar a Lleida en autocar i “des de Barcelona”, perquè malgrat el meu poble està a gairebé vuitanta quilòmetres de la capital ponentina, on només hi anava “als metges”, jo sempre m’he sentit molt “ponentina” o “lleidatana”, no pas en el sentit volgudament perpetrat per les anacròniques “províncies”, sinó perquè sí. Arribava doncs jo tota contenta a Lleida, com qui d’alguna manera torna “a casa”, quan vaig haver de fer front als prejudicis d’alguns companys que, només havent deixat l’autovia i entrant per “la Sant Miquel”, anaven repetint amb suficiència alguna cosa així com: “uf, mira que n’és de lleig, Lleida”. Em vaig emprenyar (cap endins): “Com si l’entrada a Girona pels pol·lígons de la N-II en fos molt, de maca!” –contraatacant, com sempre, vers la sempiterna antagonista i “nena mimada” de la catalanor.

Vaig agraïr al professor Pitarch que, un cop dalt del turó comencés la visita adreçant-se específicament als estudiants barcelonins –o fins i tot demés “principatins no-lleidatans”-, advertint-los que allò que anaven a veure era un dels conjunts més espectaculars de tot Catalunya, i que malauradament, si es trobés a Barcelona “o a Girona” (ho va dir ell, no pas jo…) sí que seria reconegut com a tal.

A propòsit del concurs, sense haver-ne seguit la mecànica i (confesso) ni tan sols haver votat, gosaria dir, però, que el resultat ha estat insòlit si ens el mirem des d’una perspectiva “principatina”. I que dels dos monuments finalistes, Sant Climent de Taüll està més present en l’imaginari popular del conjunt de Catalunya que no pas la Seu Vella. No és en va que dins la mateixa web de Descobrir.cat, on personatges coneguts es posicionen a favor de quinés el seu monument preferit, els qui donaven suport a la candidatura de Sant Climent de Taüll eren majoria –Martí Gironell, Carles Puyol, Toni Aira, Arcadi Oliveres, Núria Picas… . Al reconeixement de Sant Climent de Taüll hi contribueixen diferents factors, que anirien des del fet de ser la més emblemàtica del conjunt d’esglésies de la Vall de Boí declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO (ara la Seu Vella també és candidata a ser-ho) fins al caràcter “icònic” del seu mal anomenat “Pantocràtor”, passant per l’èxit del Pirineu com a marca turística. Tot i això, el fet de ser probablement més valorat per una població catalana en clau més “generalista”, és evident que finalment s’ha imposat la que de per segur ha estat una mobilització en clau més “local” i fins i tot reivindicativa.

Fixem-nos, si no, en com els monuments participants ubicats a Barcelona –on hi viu més gent que podria votar-los- van “caure” ja pràcticament al començament del concurs -només la Sagrada Família va aguantar “dos telediarios”. Podem parlar per això d’una “desafecció” dels barcelonins pels seus monuments? O més aviat d’una mobilització “massiva” a les xarxes, procedent d’aquells territoris d’antuvi “oblidats” i que ara es reivindiquen amb orgull?

De fet, havíem comentat en altres ocasions que les representacions patrimonials poden afectar a tot tipus d’identitats, però per la seva mateixa naturalesa, se solen referir principalment a les identitats polítiques bàsiques, és a dir, locals, regionals i nacionals, de manera que la identitat consisteix en l’apropiació distintiva de certs repertoris culturals que trobem en el nostre entorn social, amb la funció de marcar fronteres amb “els altres”; és a dir, que es genera i s’organitza a partir d’oposicions i contrastos, al mateix temps que serveix per cohesionar grups socials o comunitats que s’hagin considerat tradicionalment marginades.

A Lleida es donen aquestes condicions i es percep aquesta “alteritat” respecte “els de Barcelona” o la resta de principatins (sobretot de la Catalunya central i septentrional). I de fet, podem constatar que a part del fenomen que ha suposat el “Postureig de Lleida”, la nostra era d’hipermodernitat internàutica ha donat lloc a fenòmens prou divertits com “les Milícies de l’Oest” o fins i tot Valero Sanmartí, amb entrades tan “desternillants” -ja sé que és un castellanisme, però no se m’acut una paraula millor- com “Vindrem los del sud i us matarem a tots”. Perquè no cal dir que una certa “germanor”, empatia o com li vulguem dir, entre les “terres de Lleida” i les “terres de l’Ebre” ha estat sempre prou notòria en aquestes qüestions. Es tracta de paròdies de la marginalitat, però fetes ja des d’un desacomplexament manifest i des d’una alegria que ha bandejat per sempre més aquell voler amagar l’accent quan s’anava a estudiar a Barcelona… .

Partint, doncs, una vegada més del fet -que repetim sempre com si d’un “mantra” es tractés- que el patrimoni és una construcció social com a constatació elemental, hem de reconèixer que el factor determinant per ser considerat com a tal és el seu caràcter simbòlic, la seva capacitat per a poder representar simbòlicament una identitat. Així, seguint novament l’antropòleg Llorenç Prats (1998), podem considerar que la principal virtualitat d’un símbol és la seva capacitat per expressar de forma sintètica i emocionalment efectiva  una relació entre idees i valors. El símbol té la capacitat de transformar les concepcions i creences en emocions, de condensar-les i fer-les molt més intenses. I és en aquest sentit, que la Seu Vella s’hauria erigit com a element patrimonial que condensa i simbolitza tota una reivindicació de caràcter identitari i territorial. I votar-la en un concurs per esdevenir “monument preferit” de Catalunya es converteix en una expressió pública d’aquesta identitat i la seva reivindicació.

Qui sap, doncs, si és tot això l’anomenat “Lleida Power” o #lleidapower encunyat pel Francesc Canosa una tarda de Festa Major al Montsec… . Un “Lleida power” a les antípodes d’aquell rònec “leridanismo” d’èpoques pretèrites i que canta l’orgull de ser “de l’oest” sense vergonya.

Potser han estat bàsicament els “lleidatans” (més que no pas la resta de “catalans”) els qui han elevat la Seu Vella a l’altar de “monument favorit” i, francament, això no deixa de ser -encara que sigui el que molts en diuen “una collonada”- una prou bona notícia.

Seu Vella

PS. I com que sóc donada a fer extranyes analogies, tot plegat m’ha recordat el llibret intitulat El final del patriarcat: ha succeït i no pas per casualitat (Sottosopra Rosso, Libreria delle donne di Milano, 1996), que començava dient: “El patriarcat s’ha acabat: ja no té el crèdit femení i s’ha acabat. Ha durant tant com la seva capacitat de significar alguna cosa per a la ment femenina”. M’agradaria creure que l’acomplexament “lleidatanista” s’ha acabat, i no pas per casualitat. Tot i això, la polseguera aixecada fa dies pel polèmic cartell de la Festa Major, amb una Seu Vella “desenfocada”, posa de manifest que encara hem de menjar unes quantes sopes, però que “progressem adeqüadament”… .

El paisatge també és patrimoni: elegia per una “banqueta”

divendres, 8/04/2016 (mariona)

Banqueta3Fa poc més d’un mes van saltar les alarmes. S’estaven tallant arreu els arbres de la banqueta de Bellvís (Pla d’Urgell). En un comunicat aparegut a la web de l’Ajuntament de Bellvís l’11 de març, aquest explicava els motius pels quals l’administració del Canal d’Urgell –que és n’és propietària i qui té jurisdicció sobre la banqueta del canal- havia optat per una intervenció tan drástica. Segons el mateix comunicat, el motiu era “per problemes estructurals importants de la zona, La Bassada. A diferència d’altres part de la banqueta, aquí la seua situació elevada produeix que els arbres, tant alts, van descarnant la llera amb importants filtracions i amb el perill que amb una caiguda produïssin el trencament del canal, de fet ja n’havia caigut algun”. Sembla que en època de reg, que es produís un trencament important d’aquest tipus suposaria pèrdues i perjudicis notables per als pagesos.

En definitiva, però, tot plegat va fer que es signés un conveni entre l’Ajuntament i Canals d’Urgell per tal que es replanti l’espai i es converteixi en zona de passeig i espai lúdic. Però la tala d’arbres –massa sovint indiscriminada- continua essent molt habitual i, sense anar més lluny, aquesta setmana mateix els propietaris d’una finca de Penelles, propera al Castell del Remei, n’han tallat el nombre gens menyspreable de quaranta plataners!

Baqueta2L’eventual lector que s’ensopegui amb aquesta entrada pot estranyar-se que parlem “d’arbres” en un blog de “pedres”, però si acceptem que, fent un capmàs, aquest és un blog de patrimoni, estarem d’acord en que actualmente el paisatge –amb els diversos elements que el conformen- ha assolit una dimensió de patrimoni, reconeguda fins i tot a la Convenció Europea del Paisatge, aprovada a Florència l’octubre del 2000.

Nombrosos experts parlen de la creixent sensibilitat social davant el risc que intervencions paisatgístiques dràstiques i a gran escala suposin una amenaça per la idiosincràsia i identitat d’un territori, considerant que el paisatge té profundes influències culturals i morals en la població, tal com es posa de manifest al llibre La construcción social del paisaje (2007), a cura del geògraf de la Universitat de Girona Joan Nogué.

Precisament, un article del mateix Joan Nogué, aparegut al diari Ara el 3 de febrer, instava a:

“Superar aquesta mirada desfasada del territori i del patrimoni en forma de taques d’oli: en una banda, àmbits geogràfics i béns culturals ben delimitats que seran objecte de mesures de protecció i, en l’altra, la resta, els territoris de la vida quotidiana i els milers i milers d’objectes i d’elements patrimonials no inventariats ni catalogats que romanen a la intempèrie. Una estructura parcel·lària mil·lenària, unes feixes centenàries, una xarxa de camins determinada, una cabana de pedra seca, les casetes dels peons caminers (…)”.

També des del Fòrum l’Espitllera, l’any 2012, en el document elaborat amb el títol Un paisatge per demà, assenyalàvem que el paisatge no és quelcom fragmentari i superflu, vinculat només a aspectes com el medi ambient, sió que “representa una mirada global sobre l’entorn que concep l’activitat natural i l’activitat humana com un tot, tal i com és percebut per l’espectador. És un element que atorga identitat i que alhora és canviant per definició. Afecta un nombrós i important ventall d’aspectes que ens toquen molt directament i que van des del benestar i la qualitat de vida fins al desenvolupament econòmic. El Paisatge és també, i de manera molt especial a casa nostra, un bé escàs i fràgil, del qual cadascú pot treure’n, respectuosament, múltiples profits”.

Banqueta JunedaEn aquest sentit, és ben lloable el tractament que a Juneda (Les Garrigues) han donat a la seva banqueta del canal, convertint-la en un espai lúdic i de passeig, potenciant-ne la bellesa i el valor natural i paisatgístic. Però que a Juneda la banqueta sigui vista com a “patrimoni” no és un fet casual, sinó fruit de la feina de fa 25 anys de l’Associació de Defensa del patrimoni natural de Juneda i la seva contrada, a la pàgina web de la qual www.labanquetadejuneda.cat fan ben explícita la necessitat de “comptabilitzar la funció principal dels Canals d’Urgell: el transport eficient i la distribució de l’aigua, amb l’objectiu de la conservació d’aquests espais, i els seus usos com a zones de lleure i d’esbarjo”.

Personalment, penso que aquí com en altres indrets, la consciència de “patrimoni” s’esdevé quan aquest s’identifica amb quelcom identitari. Aquesta identitat que és una “construcció social i un fet dinàmic, però amb un elevat nivell de fixació i perdurabilitat”.

D’altra banda, assenyalar que tampoc és del tot casual que barbaritats com la tala indiscriminada d’arbres –tingui motius “tècnics” o no (moltes vegades és senzillament això, “indiscriminada” i perquè sí)- es doni sobretot en determinades comarques com les nostres, tradicionalment qualificades de poc “turístiques” i “sense paisatge”. Sí, fa esglaiar –pot haver-hi un lloc on no hi hagi “paisatge”? Però és que aquest fet parteix de considerar tradicionalment que a Catalunya hi ha paisatges “bonics” i d’altres que “no tenen res”. I en això tampoc descobrirem res si fem referència a la idealització dels paisatges de muntanya –i també d’una determinada idea de la “muntanya catalana”- propiciada per l’anomenada “escola d’Olot”, amb pintors paisatgistes com els Vayreda o Berga o bé, més en la tradició noucentista, els paisatges litorals de la Costa Brava, vinculats a l’exaltació de la Mediterrània com a bressol de la nostra cultura.

3.1._joaquim_vayreda_-_arbres_en_flor

Però Catalunya és un país tan petit com riquíssim per la seva varietat paisatgística, fruit de la història i les seves vicissituds. Un paisatge profundament humanitzat, definitori de la manera de viure en una zona determinada, i fins i tot de la manera de sentir. Les banquetes dels canals d’Urgell no tenen menys valor paisatgístic que una fageda a la Garrotxa, un congost o uns prats a l’alt Pirineu. Formen part de la idiosincràsia del territorio en tots els sentits imaginables, i poden ser igualment font de contemplació i gaudi estètic –no ens planyem sempre de la desaparició de les carreteres arbrades? No ens sembla bonic el quadre d’El camí de Middelharnis de Hobbema?

Sortosament, aquest “rerepaís” interior ja no és indeferent a la derrota, i avui 8 d’abril es presenta la lectura del manifest de la Plataforma Canal Viu en defensa de les arbredes del Canal d’Urgell i entorn. I això ja de per sí és una victòria, perquè vol dir que els arbres del canal ja no són només això, sinó que han passat a formar part del patrimoni col·lectiu de la gent que viu al territori i que els reivindica.

Amb això, voldria acabar aquest paper fent referència al llibre que l’any 2011 va publicar el meu professor de català, el Pere Pinós de Ponts. El llibre es diu Córrer emmig del paradís, i la part que més em va agradar era la dedicada a la “seva” banqueta, la del Canal d’Urgell entre Ponts i Artesa de Segre. Cadascú té la “seva”, de banqueta, però l’aigua (i l’ànima i tot) que hi discorre és la mateixa. És per això que res millor que acabar un escrit modestament “elegíac”, amb l’evocació de la secreta bellesa que pot arribar a tenir una banqueta:

Banqueta4“Sempre t’ha estranyat que fos tan sola, tan desconeguda, que mai no hi hagués ningú més . Tu hi veies un paradís. Si algú deia que anava a caminar, li recomanaves la Banqueta. Li explicaves on era i t’atrevies a organitzar la passejada. ‘Hi podeu arribar amb cotxe. (…) Si hi passeu a la tardor, caminareu per una catifa de fullaraca i escoltareu la fressa de les fulles. Els colors marrons, grocs i vermellosos jugaran amb la llum que hi hagi aquella estona i amb el vent, si bufa. Lluny albirareu el fum d’una foguera i us arribarà l’olor de blat de moro cremat. Entrat l’hivern, els fils de les teranyines esdevindran més gruixuts perquè s’hauran gelat i faran dibuixos d’estrelles albes, el pes del gel farà tòrcer els arbres i passareu per sota un túnel blanc. (…) Al final de febrero, el gebre es fondrà als tolls i a la primavera fins i tot l’aigua serà verda. A l’estiu, les ombres s’allargaran tant que no en voldreu marxar’. Estàs convençut que si la Banqueta fos a tocar d’una gran ciutat no s’hi passaria de gent. T’hi has amarat de solitud, però mai no t’hi has trobat sol (…). Tothom deu tenir un lloc. El teu és la Banqueta. Potser hi ha una connexió entre els llocs i les persones. Buscaves un camí pla i llarg i vas trobar un paradís. Hi ha la natura, bèsties i personatges i hi ha el cel i la terra i, al mig de tot, tu”.

*Totes les imatges estan extretes de la pàgina de Facebook de La Boira turística de Ponent.

“Som de pedra picada”: patrimoni i identitat a la Vall d’Àger

divendres, 11/03/2016 (mariona)

“Totes les cultures han adorat d’una manera o altra les muntanyes, relacionant-les amb una certa elevació de tipus espiritual, i amb la idea que és “allà a dalt”, més a prop del cel que de la terra, on la comunicació amb els déus esdevé factible”. De la mateixa manera, com ha estudiat prou Francesc Roma, les muntanyes estarien associades al que és perenne, a allò que no canvia i que, d’alguna manera, sempre “és”. I en un país petit com el nostre, però farcit no obstant “d’inútils muntanyes”, que deia Josep Pla, tenir-les com a referent sovint ens ajuda a saber on som i on tenim el centre i l’horitzó.

Pedra

Fer aquesta entrada sobre el santuari de Pedra (Àger, la Noguera) m’ho va suggerir el magnífic article del Francesc Canosa sobre la mobilització dels veïns d’Àger per recaptar fons per refer-ne la coberta (més concretament, la de l’antiga casa de l’ermità adossada al temple). A part del deliciós exercici literari i antropològic del text, el que em va interesar va ser la consciència patrimonial que s’hi posava de manifest –i com no havia de glossar-ho en un bloc que es diu “Pedres vistes”!

06_ermita_vertical_wÉs per això que, a part de sumar-me a la voluntat que al santuari de Pedra s’hi puguin dur a terme unes obres del tot necessàries, m’ha vingut de gust rememorar alguns aspectes de la “troballa” de la imatge que senyoreja el santuari, perquè aquesta constitueix una variant de la que es produïria de la manera habitual –el bestiar és qui topa amb la imatge-, però que difereix de les altres pel que fa a la voluntat divina d’emplaçament del santuari en un lloc determinant. Resulta, doncs, que la imatge de la Marededéu de Pedra va aparèixer no pas a la muntanya sinó en un terreny ben pla, concretament a Anglesola, allà on l’Urgell s’obre a una de les grans planes de Ponent. La santa imatge hauria estat trobada en el límit de les finques de dos pagesos, i no estava clar si la seva descoberta per art del bestiar s’havia produït en terreny d’un o bé de l’altre, per la qual cosa tots dos en disputaven la possessió. La solució que proposaran és posar la marededéu sobre una mula cega, perquè fos aquesta qui “decidís” d’alguna manera on s’hauria de quedar la sagrada imatge. La sorpresa seria veure que l’animal s’allunyava de la plana urgellenca i enfilava el trajecte cap a la Vall d’Àger, pujant per un caminoi estret i costerut, fins a dipositar la imatge a l’indret precís que s’entengué com a designi del desig d’aquesta de romandre en aquell lloc. Pensem que la introducció de la mula cega en una llegenda al voltant d’una imatge trobada, però, és molt poc freqüent, i la referència més coneguda ens arriba de la mà de la llegenda de Sant Ramon Nonat, nascut al poble segarrenc de Portell i mort a Cardona, per la qual cosa aquestes dues poblacions se’n disputaven el cos. La mula cega que havia de determinar aquesta mena de “judici de Déu” baixà de Cardona i fou més enllà de Portell i prop d’una capella on el sant hi resava de petit, on va fer tres tombs sobre sí mateixa i va caure exhausta abans d’expirar. Seria allà que es construiria el santuari dedicat a Sant Ramon, establint–s’hi també una comunitat mercedària.

Tornant a la Vall d’Àger i mitjançant el viatge de la mula cega, la Marededéu de Pedra va manifestar la voluntat d’assentar el seu tron en un indret concret –potser devia pensar que amb més bona vista que a la plana urgellenca, on l’horitzó li semblaria massa baix… – i va triar el cor de la serra del Montsec, amb la mirada posada a la noble vila d’Àger. És per això que, segons Josefina Roma, “les Marededéus trobades representen en la seva llegenda un veritable lligam entre el Diví i el poble, amb una èpica sacra que teixeix una unió localitzada amb noms i cognoms d’un llinatge que comença amb la Mare de Déu, no des de la seva vessant universal, sinó en la seva voluntat de fer–se present en un indret, i d’intervenir una vegada i una altra a favor de la comunitat i dels seus membres”. La peculiaritat a Pedra seria haver estat “trobada” en un lloc i volguer romandre en un altre.

Ens trobem, en qualsevol cas, es tracta d’un més dels múltiples exemples d’advocacions locals, que tot i assumir una història inicial única, desenvolupen una història pròpia, lligada amb la connexió que la mateixa Mare de Déu ha volgut fer amb aquella comunitat precisa.

Segons el pare Narcís Camós, que visità tots els santuaris marians de Catalunya al segle XVII, en el seu Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña descriu de la següent manera la imatge de Pedra:

pedra 1 “Es la imagen, como se ha dicho, de piedra, como de color de ceniza y está en pié. El manto le parte del cuello, y se le ajusta en el pecho. Es dorada en la orla, y tiene labores azules, y coloradas por él. Lleva toca que le llega mas abaxo de la espalda: y tiene los pies muy agudos. Está un tanto inclinada al Niño, el qual tiene en el brazo izquierdo, desnudo hasta la cinta, y en lo demás cubierto con un pañal de lo mismo: y le tiene la Virgen el pie izquierdo con su mano derecha. Con las dos manos tiene una avecilla, como una cadernera de color leonado, y en el cuello lleva colgado como una gargantilla de unas piezas como de coral, la una, y las otras dos como un corazón, y redondas, todas de la misma materia. Está risueño, y un tanto elevado. Es en fin excelente esta imagen en su labor, y causa gran devoción a quien la mira, con la majestad que tiene, y altura, que es de seis palmos y medio. Su retablo es hecho a lo moderno, no muy grande, según la disposición de la capilla, la qual es pequeñita, por razón del puesto en que está, y mira a la parte de poniente. Tiene también una casa, donde vive quien cuida de ella, y los que la visitan mientras están allí. Esta, aunque no es muy estendida, por la estrechura del lugar; es todavía harto capaz y alegre”.

Observem que es tracta d’una descripció ben precisa i coincident amb la imatge gòtica original, “afusellada” d’un tret al front durant la Guerra i substituïda per la còpia actual. I respecte als miracles atribuïts a la imatge, Camós recull els dos següents:

Obra el cielo muchos portentos por ella, no solamente con los moradores de tierra, sino también con los navegantes del mar; pues aunque tan lexos de él, socorrió a un necessitado que la invocó de corazón, y saliendo libre de un peligro le ofreció una navecilla, que entre otras dádivas tiene en su capilla. Viose en otra ocasión que ardió su lámpara desde un miércoles hasta el lunes siguiente, como advirtieron el Reverendo mossèn Mercader, beneficiado de su capilla, y Francisco Condó de Áger. Fue grave también la que de memorables tiempos se refiere, quando subiendo unos tales Ferriols de Áger a una posesión que tenían en este monte, traían una jumentica, que llevaba la comida y juntamente dos niños por el camino. Sucedió pues que subiendo por aquel tan áspero monte, se derribó la jumentica de un lugar más alto de la capilla por aquellos peñascos, e invocando de corazón sus padres a la Virgen de Piedra, salieron sin daño los niños, y así ofrecieron un quadro con este portento pintado”.

Vall

Finalment, també assenyala que durant el tercer dissabte de maig es feia l’almoina consistent en pa, vi i formatge i que amb el temps es convertiria amb els panets que encara donen avui per l’aplec anual. Com es desprén del reportatge de Francesc Canosa, els panets beneïts i el “pa nostre de cada dia” mantenen ara més que mai una estreta relació, des del moment que una de les iniciatives per recaptar fons per arreglar la teulada ha consistit en el disseny i la venda d’unes bosses “solidàries” que, no és que siguin només per dur-hi el pa, però que són fàcilment identificables com a “bosses del pa”, i que amb la frase “Som de pedra picada” s’han convertit en un dels estendarts de la reivindicació.

Perquè sí, aquest és l’eslògan de la campanya de micromecenatge per aconseguir els diners per la coberta nova, però també és tota una declaració de principis. És una declaració d’identitat. De fet, la identitat també és una construcció social (com el patrimoni) i un fet dinàmic, però amb un elevat nivell de fixació i perdurabilitat. Això fa que l’activació per al salvament d’un referent patrimonial, com seria en aquest cas el santuari de Pedra, esdevingui una representació simbòlica en clau identitària, donat que la identitat –com expressava Joan Frigolé, no és quelcom que és duu a dins i se sent, sinó que pot i ha d’expressar-se públicament. Val a dir que les representacions patrimonials poden afectar a tot tipus d’identitats, però per la seva mateixa naturalesa, se solen referir principalment a les identitats polítiques bàsiques, és a dir, locals, regionals i nacionals. El subjecte col·lectiu que es declara “de pedra picada” podríem ser tots “els catalans”, si fos el cas, però aquí fa referència a aquesta identitat de caràcter estrictament local, identificada amb un poble i el seu entorn paisatgístic, patrimonial, sentimental, espiritual. El “hinterland” particular que és la pasta de la que està feta la gent de la Vall d’Àger que s’estima Pedra.

santuaripedra_n-33330Així doncs, partint del fet que el patrimoni és una construcció social com a constatació elemental, hem de reconèixer que el factor determinant per ser considerat com a tal és el seu caràcter simbòlic, la seva capacitat per a poder representar simbòlicament una identitat. Això explicaria ja en bona part perquè es mobil·litzen recursos per tal de conservar-lo, perquè el patrimoni també
representa una relíquia d’un món extraordinari, anòmal per a la normalitat i, per tant, sagrat. Pedra no és l’església “del poble” per on es passa cada dia pel davant o s’hi juga a pilota a la porta. Pedra és “allà dalt”, com a “mitjancera” entre el cel i la terra –fins i tot s’hi pot dur ocasionalment una bufanda del Barça-, com a concreció codificada –en aquest cas pel filtre de la religió cristiana- de la força tel·lúrica i inconmensurable de la muntanya. Pensem que no és pas un fet banal que la majoria de les nostres muntanyes –considerades ja de per sí sagrades en origen- tinguin la marca de la cristianització, gairebé sempre sota la forma d’advocacions marianes (Montserrat en seria l’exemple més palmari i anomenat). També trobem la Mare de Déu del Mont (a la Garrotxa), la de Bellmunt (a Osona), la de Queralt (Berguedà), totes elles en relació amb l’elevació que els hi fa de trona. Fins i tot la serra del Montsant (de nom ben significatiu) també constitueix tota ella un gran eremitori –com ho seria també Montserrat. En el cas del Montsec i només a Àger, la Mare de Déu de Pedra comparteix veïnatge amb d’altres ermites com la de la Pertusa o Colobor, mutiplicitat d’advocacions per expressar un mateix concepte. I malgrat cadascuna d’elles té la seva singularitat, la de Pedra potser sigui la més estretament vinculada a la població, potser perquè Pedra sembla “guardar-la” des de la mirada atenta de la façana “neoromànica” de l’antiga hostatgeria i casa de l’ermità –la coberta de la qual és la que necessita la sobredita reparació.

Així doncs, seguint Llorenç Prats (1997), a la Vall d’Àger s’acompliria perfectament la teoria segons la qual la principal virtualitat d’un símbol és la seva capacitat per expressar de forma sintètica i emocionalment efectiva  una relació entre idees i valors. El símbol té la capacitat de transformar les concepcions i creences en emocions, de condensar-les i fer-les molt més intenses. A la Vall d’Àger els veïns s’han unit per defensar aquest símbol, que és el santuari de Pedra, també com una manera de defensar, reivindicant-la amb orgull, la seva pròpia identitat.

Micromecenatge

**Fotografies extretes de la pàgina de Facebook “Som del Pedra picada”, del web de la Fundació Arnau Mir de Tost, de www.sensus.cat i de descobrir.cat.

L’ensulsiada de Rosselló o quan “des de dalt del campanar ja no es pot veure el campanar veí”

dilluns, 1/02/2016 (mariona)

Tàrrega (Urgell), 1671. Al llarg de tot el segle XVII s’havia anat fent evident la degradació del temple parroquial, però la part on aquest mal estat era més notori era sens dubte el campanar, en el qual s’havien obert grans esquerdes. El mestre d’obres Gaspar Roca, que tenia a preu fet l’edifici de l’ajuntament, intenta solucionar el problema tapant els forats i esquerdes amb un bon gruix de guix i aconsellant els campaners que no ventessin massa fort les campanes. A començaments de l’any 1672 el mateix Gaspar Roca, juntament amb el també mestre Josep Morató, visuraren de nou el campanar i aconsellaren posar guix i cera a l’estructura per tal d’estudiar la inclinació, mentre el consell de la vila proposava que s’aprofités l’estada de dos paers a Barcelona per tractar amb el mestre Pere Pau Ferrer “persona que segons la fama es molt pruit en la art de arquitectura…”. Finalment, el mes de febrer de 1672 les esquerdes s’havien tornat a obrir i el dia 15 va caure el campanar, ensorrant també part de l’església.

Sortosament en aquell moment no hi havia fidels al temple, tot i que l’accident es cobrà una víctima, Caterina Suberachs “per haverli caigut lo campana de la present vila de Tarrega de sobre de la casa haont ella en aquesta ocasió estave”, segons el llibre d’òbits. En el consell general del dia 16 de febrer s’especifica que la caiguda del campanar també va provocar la de dues voltes de l’església i l’enrunament de les capelles de les Santes Espines, Sant Blai i Sant Jordi.

https://www.youtube.com/watch?v=urck6aviez0

Rosselló (Segrià), 2016. La dramàtica ensulsiada del campanar no es va deure tampoc ni a les bombes enemigues ni a la violencia de cap comitè ni milicia revolucionària. Va ensorrar-se davant les càmeres dels telèfons mòbils el divendres 29 de gener. I feia gairebé cinc anys que l’església havia estat declarada BCIL (Bé cultural d’interès local) en el corresponent ple del Consell comarcal del 24 de febrer de 2011. Al registre de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, l’estat de conservació de l’església consta com a “bo”.

La de Rosselló era (és, encara) una església d’un barroc més aviat “discret”, si el comparem amb altres esglésies de la zona, des de l’academicisme de Torrefarrera fins a l’esveltíssim campanar d’Almenar. La primera pedra s’havia posat l’any 1757, essent doncs una mica anterior a la construcció de la Seu Nova de Lleida (1761-1781), que va donar el patró catedralici i monumental per a les esglésies de la plana que la seguiren, amb aquells espais amplíssims de tres naus que podem veure en temples com els de Maials, Sudanell o Alcarràs. L’església de Rosselló s’erigeix sota l’impuls del bisbe Galindo i ho fa de la mà d’alguns dels mestres d’obres més actius de l’arquitectura setcentista al pla de Lleida –i abastament estudiats per historiadors de l’art com Isidre Puig o Raül Torrent-, com el tortosí Miquel Batiste i Porta i Josep Burria, aquest darrer procedent de la Franja i artífex d’esglésies com les d’Ossó de Cinca, Candasnos, Vilella de Cinca, Massalcoreig, Torres de Segre, Saidí, Binèfar, Estadilla, Estada o Estiche, havent estat també el responsable de la traça dels plànols de Sant Esteve de Llitera o de la parroquial d’Aitona.

A Rosselló, primer Burria i després Batiste hi fan una església com tantes a l’època, sense la monumentalitat d’Aitona, Torres de Segre o Alguaire –tres esglésies que compartiran el característic coronament corb “pseudo-borrominesc” que recorda l’oratori romà de Sant Felip Neri i que trobem en tants exemples aragonesos i valencians.  No; la de Rosselló s’adscriuria entre els exemples més austers, d’una sola nau amb capelles laterals i campanar a la banda dreta de la façana, rematada per un coronament que insinua un frontó triangular i amb una portada que concentra tota la vel·leitat decorativa de l’exterior del temple.

La construcció de la nova església no deuria ser tampoc un fet aliè a l’augment demogràfic de la vila. Pensem també que estem a les portes d’una certa “revolució” agrària propiciada pel qui des de 1761 fins a 1765 serà el corregidor de Lleida, (François de Bessacourt. Mariscal de camp, baró de Maials i senyor de Llardecans, l’any 1763 crearà a Lleida una Reial Acadèmia d’Agricultura, amb la pretensió de fomentar l’extensió agrícola a de l’olivera, la vinya i l’ametller.

Segons Lladonosa (1981): “també el bisbe i els canonges de Lleida contribuïren al desermament de terres del seu domini i al desvetllament agropequari a partir de les seves finques d’Alfés, Soses, Raïmat, Montagut i Vinatesa, mentre que els cavallers de Sant Joan de Jerusalem artigaven els camps erms de Rosselló, Torrefarrera, Vilanova de Segrià, la Portella, Corbins i Torrelameu. Però la colonització a gran escala no començarà fins a l’any 1770 regnant Carles III, el qual, l’any 1774 donarà les primeres providències a l’industrial barceloní Melcior Guàrdia per al repoblament dels llocs d’Almacelles i de la Saira (Almacelletes), que s’estendrà, ensems, i al llarg de la Clamor Amarga fins als Sassos d’Alguaire, Almenar i Alfarràs, compreses les terres ermes del Torricó, Ventafarines i Albelda”.

Però sovint la construcció de nous temples també anava precedida de situacions d’emergència respecte a l’estat en que es trobaven els antics, la majoria encara romànics amb uns pocs afegitons. La documentació en dóna fe, per exemple quan el comú de la població es diregeix al Reial Consell de Castella per tal de demanar permís per gravar com a impost una part de les collites per tal de contribuir a la construcció del nou temple. Seria el cas d’Alguaire, quan l’any 1770 escriuen: “Que viendo todos los vecinos de aquella villa el deplorable estado de su iglesia parroquial y temerosos de que se arruinase el todo o parte de ella en alguno de los días de mayor concurso, y subcediesen las desgracias que son consiguientes a semejante suceso, pensaron de comun acuerdo en edificar otra nueva más capaz (…)”.

A Palau d’Anglesola, la súplica es feia en un sentit semblant: “… que no solament ha amenassat, si que se ha seguit ruhina de part considerable de aquella, ab fundats temors de que en breu se ha de seguir sa íntegra ruhina. Per quals motius y altres reflexions dignas de atendrer-se, los mencionats particulars, vehins, habitants de molts anys a esta part, desitjan ab totas veras obrar ab la deguda decència y firmesa la propia iglesia, o bé construhir-ne altra de nova més capàs y magnífica (…)”. Així mateix, Granyena de Segarra, el fet que l’arrendament d’herbes i pastures vagi destinat a la construcció d’un nou temple, també es justifica amb el mal estat de l’anterior: “Atenent y conciderant que la Igla. Parral. de la mencionada vila se encontra en part dirruhida, y lo restant ho està amenasant, de tal manera que sens graves perills de una desgracia no se pot concorrer, ni valerse de ella per la celebració dels divinos Oficis, ni per las demes devocions christianas”.

Un dels casos més extrems el pateix la col.legiata de Santa Maria de Guissona, que durant els dos primers terços del segle XVIII havia patit diversos esfondraments, fins que l’any 1769 i després de l’esfondrament de la capella del Roser, tot el culte quedà reduït a les capelles del Claustre i del Santíssim, on segons fonts de l’època ben just podien encabir una quinzena part dels feligresos guissonencs.

D’altra banda, per les visites pastorals també coneixem l’estat de conservació i la “decència” de les esglésies visitades i sovint és a partir d’aquesta font que es fan les advertències més severes sobre el mal estat dels temples, amenaçant no tan sols amb multes sinó fins i tot amb el seu tancament. Com a exemple del primer cas podríem assenyalar Ivorra, on l’any 1684 es mana als cònsols de la vila que arreglin la teulada i el campanar, sota pena, en cas d’incompliment, de 25 lliures i excomunió. Més expeditiu, peró, fou el bisbe d’Urgell en el cas del poble de Els Arcs, on ja havia fet tancar l’església vella, prohibint-hi la cel.lebració de la missa “per ser indesenta, impossible y que anava a arruhinarse y causar un gran estrago; de forma que aparixia més lloch de animals irracionals que temple de Déu”.

rosselló3Ara, després de la vergonyant ensulsiada a Rosselló, tot són les inevitables preguntes de si no s’hi podia fer res, de qui n’era l’últim responsable (que si el bisbat, que si la Generalitat), dels laments i advertències de l’arquitecta municipal -que va posar en alerta a l’Ajuntament tot plegat feia tres setmanes-, de si que havia de venir un arquitecte de no sé on per fer-hi no sé què… . De què serveix que un bé patrimonial sigui declarat BCIL? Quina és la finalitat última d’aquestes “declaracions”? Amb quin criteri i elements tècnics de judici es fan els registres del catàleg per tal de poder afirmar que l’estat de conservació de l’església és “bo”? I no són preguntes merament retòriques: jo mateixa he participat en catàlegs d’aquest tipus que precedien la necessària aprovació del pla urbanístic corresponent.

Cert que es van fer determinades intervencions al campanar a la dècada de 1990. Cert també que l’eliminació de la casa que hi era adossada –i que d’alguna manera li hauria fet de contrafort- segur que no va contribuir de cap manera a assegurar-ne l’estabilitat. On eren, però, o què se’n feien, dels informes sobre la perillositat de tot plegat? Haurem d’enyorar la utilitat de les antigues visites pastorals que alertaven i prevenien de coses com aquestes?

Rossello-esglesia-nou_580

D’altra banda, m’he demanat quina devia ser l’afectació que va patir l’església durant la Guerra Civil, tan devastadora en algunes poblacions de la plana de Lleida en general o a la mateixa ciutat. La Causa General i les enquestes realitzades al rector parlen “tan sols” de saqueig i destrucció i incendi dels altars i imatges i la casa parroquial incautada pel comitè. És per això que les reparacions que devien fer-se devien ser tan sols de caràcter puntual, mentre que d’altres esglésies de la comarca van ser gairebé reconstruïdes després de la guerra civil, acollint-se a la Junta Nacional de Reconstrucción de Templos. Aquest era un organisme dependent del Servicio Nacional de Regiones Devastadas y Reparaciones, creat pel Decret de 25 de març de 1938, integrat com a Servei dins del Ministeri de l’Interior i que tenia com a competència: “la dirección y vigilancia de cuantos proyectos, generales o particulares, tengan por objeto restaurar o reconstruir bienes de todas las clases dañados por el efecto de la guerra”. Així doncs, les esglésies de Torres de Segre, Maials, Aitona, Borges Blanques o Seròs, van acollir-se a aquest pla essent com eren, a més, poblacions “adoptades” per l’Estat, segons el decret de 1939 que establia l’ajuda a la reconstrucció de la població i als seus edificis principals.

Foto 4

Un cas curiós, però, de temple “desassistit” que no es va beneficiar de cap projecte de reconstrucció semblant als de les esglésies esmentades és el de la veïna població d’Alguaire -també des de llavors sense campanar-, que vam tractar en un article de la revista Urtx amb l’enyorat Josep Mora. El Josep havia fet un projecte per dignificar i “monumentalitzar” el que per tothom havia estat una reconstrucció “barroera”, que deixava veure mitja façana del segle XVIII al costat d’altra mitja refeta amb totxana vista. Tot i això, sempre recordaré el comentari de l’arquitecte Rafael Merino de Càceres, amb qui conicidírem a unes jornades a Girona sobre destrucció i reconstrucció del patrimoni, i que em va dir que trobava més “honesta” la solució d’Alguaire que no pas la “reconstrucció” exacta de les altres esglésies setcentistes. Això ens hauria de dur a parlar –però ho deixarem per un altre moment- de l’etern debat sobre l’arquitectura religiosa contemporània o bé la reconstrucció o restauració d’edificis amb la pàtina d’antiguitat suficient per ser considerats “difícils de tocar”. I si he posat sobre la “controvertida” restauració del temple d’Alguaire és perquè més d’hora que tard s’haurà de decidir alguna cosa respecte a què es fa amb l’església de Rosselló, que no és tan sols que s’hagi vist “escapçada” del campanar, sinó que també ha sofert altres danys importants.

Finalment, una darrera qüestió que m’agradaria abordar: què hauria passat i quin ressò hauria tingut tot plegat si el que hagués caigut hagués estat un campanar romànic i l’església hagués estat ubicada en una zona d’aquelles “amb molt patrimoni” i on hi van fins i tot els turistes a veure’l? Perquè és sabut que hi ha llocs que “tenen moltes coses” i n’hi ha d’altres on “no hi ha res” (tot i que en una altra ocasió seria interessant parlar dels conceptes “d’escassetat real” versus el “d’escassetat percebuda”) … . O si el campanar que hagués caigut ho hagués fet a Barcelona –us imagineu el campanar de la meva estimada església del Pi a terra? També, seguint amb l’exercici d’imaginar supòsits absurds, hi ha qui pot pensar –i s’ha sentit de tot aquests dies- que quina utilitat i sentit pot tenir dedicar esforços (és a dir, diners) a la conservació o restauració d’una església –i que a part és una església d’aquelles que “no té cap valor” (és a dir, no és prou “vella”)- en una època marcada per la laïcització cada cop més acusada de la societat. I en aquest sentit, no tardaríem a sentir esgrimir l’argument profundament demagògic de que “hi ha coses més importants” o de que fins i tot l’església era un símbol “feudal i opressiu”.

Els primers supòsits, de tipus geogràfic, turístic i fins i tot “estilístic” no els comentaré perquè em fan bastanta mandra –i no perquè sigui mandrosa de mena, sinó per les massa vegades que m’hi he hagut de referir com si fos una jaculatòria. Sí que m’agradaria fer notar, però, que el patrimoni, com a inevitable construcció social (un mantra que acostumem a repetir sempre) és indissociable del concepte d’identitat. Fins i tot, a nivell històric, potser sorprendria a més d’un saber que les esglésies les pagava “el poble”, sí, però que ho feia sovint oposant-se al “senyor feudal” que encara al segle XVIII rebia els delmes de la població. Fins i tot, de manera simbòlica, la construcció d’una església gran i magnificent venia a oposar-se visualment al castell o residència senyorial. No era el pols entre el “poder civil i l’eclesiàstic”, sinó entre el senyor i el poble. I el campanar esdevenia l’encarnació d’aquest orgull que en un context urbà i burgès (fos Barcelona o Florència al segle XV) en diríem “ciutadà”.  I què coi, no són els campanars els qui contribueixen en major manera a configurar l’”sky line” de la majoria dels nostres pobles? No és allò que sovint veiem de lluny i que ens indica que estem arribant a casa? I això vol dir alguna cosa més que tots els prejudicis disfressats d’una pseudo-progressia postmoderna. Partint, doncs, de la constatació elemental de considerar el patrimoni com a “construcció social”, hem de reconèixer que el factor determinant per ser considerat com a tal és el seu caràcter simbòlic, la seva capacitat per a poder representar simbòlicament una identitat.

Amb tot, ara els planys ja són poc menys que inútils, però jo no puc deixar-me de preguntar com deuen estar vivint els rossellonencs la no-presència del “seu” campanar, un cop -després de l’impacte als mitjans de divendres i visitats i compartits els vídeos de l’ensulsiada uns quants milers de vegades- aquesta avui ja no és notícia (o ja n’és una mica menys).  Perquè no oblidem que la consideració del patrimoni entès com a dipòsit de la història i de la memòria implica al poder polític i institucional, però també a la societat civil –aquesta sobretot com a receptora, que pot indentificar-s’hi i reconèixer-s’hi o bé, en determinades ocasions, a rebutjar-ne o qüestionar-ne la càrrega simbòlica o, senzillament, a ignorar-la.

Senyal d’aquests nostres temps líquids, les exclamacions davant els vídeos ja són ara cosa de la setmana passada. Però de debò que deixarem que fins i tot se’ns hi perdi la consciència, entre la boira de pols que succeí a la tragèdia? I aquí és on a tots se’ns queda cara de babaus i a mi només em resta -com un reducte inexpugnable- una mena de nostàlgia absurda de les coses “d’antes”, d’aquelles que fins i tot no saps si van succeir de debò, com la resposta de Churchill al funcionari que li preguntava perquè no retallava el pressupost dedicat a la cultura i al patrimoni per dedicar-lo a la guerra i ell li va respondre: “What we are fighting for?”. I llavors, per què lluitem?

roselló-campanar

 

Dues masies selvatanes: una evocació (sobre el I Congrés del món de la Masia)

dilluns, 9/03/2015 (mariona)

A propòsit de l’arquitectura de la masia, diu el professor Josep Miquel Sobrer de la Universitat d’Indiana (EUA): “Desapareix l’arquitectura sense estrelles, sense egos, sense pressupostos astronòmics. Hi havia una arquitectura que recollia la saviesa dels anys i de la terra. A Catalunya havíem construït masies. La masia és una forma plàcida sòlida. Un imperial clatell de pagès, clivellat i torrat al sol, fet casalot. Si davant de la masia s’hi aixeca una palmera, ens acostem a la perfecció; si dins hi ha un vol d’escala, ja hi hem arribat.”

masiapalmera

Potser això de la palmera ho deia per la que apareix a les masies de Joan Miró, pròpies de la Catalunya meridional. El cas és, però, que la Masia constitueix un element fonamental, amb totes les seves variacions, del paisatge agrari català –i també metropolità! , però és també del tot evident que l’estudi de la masia en tant que edifici sermpe ha estat una mica “en terra de ningú”, no tenint massa clar si se n’ocupaven els arquitectes, els geògrafs, historiadors, historiadors de l’art… . Sovint jo mateixa, precisament com a historiadora de l’art, he fet esment a la dificultat de “classificació”: arquitectura civil? Arquitectura popular?

El cas és que aquesta setmana la masia està d’enhorabona, donat que la secció d’Història rural de l’Institut d’Estudis Catalans celebra un congrés que té la masia com a objecte d’estudi.

Can Niell1

I per acompanyar aquesta bona notícia, volia fer referència a les masies d’una geografia concreta, com són les masies selvatanes. Vaig “descobrir-les” ja fa uns anys, quan anava a fer classes a la Universitat de Girona i les albirava fugaçament des de l’autopista. Una, coberta a doble vessant, em quedava a la dreta, amb una visible i evocadora finestra gòtica, mentre que uns metres més enllà i a l’esquerra de l’autopista em cridava l’atenció una altra, de perfil “basilical”, en la que hi entreveia un gran finestral renaixentista.

Ara, gràcies al portal de www.poblesdecatalunya.cat , he pogut posar nom a aquestes dues masies –Can Niell i Can Júria, totes dues a Maçanet de la Selva-, que podrien ser moltes altres de característiques semblants o gairebé idèntiques i que sintetitzen l’esperit d’aquest tipus de masia –fonamentalment corresponent als tipus 2 i 3 de la classificació de Josep Danès : la masia coberta a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana i la masia del tipus “basilical”, caracteritzada per una façana on s’hi defineixen tres cossos verticals,  el central més ample. El cos central pot cobrir-se amb teulada que parteix del carener en situació paral·lela a la façana –com les masies del “tipus 1”- o bé amb el carener perpendicular, originant el mateix perfil triangular del “tipus 2”, aquí circumscrit en el cos central.

Es tractaria de masies la fesomia de les quals –no dic que no poguessin partir d’una edificació anterior- se situaria entre els segles XVI i XVII, amb el portal d’arc de mig punt adovellat per senyera.

La morfologia dels finestrals principals (no pas de tots) aniria des del gòtic epigonal fins a un renaixement incipient, tractant-se com es tracta aquesta època moderna nostra d’un moment d’hibridacions i on la introducció dels repertoris clàssics es fa sovint de manera epidèrmica.

Can Niell2 Can Júria3

Aquests finestrals són la cirereta que arrodoneix la singularitat d’aquests edificis, i em fa contenta veure que en molts casos encara es conserven –independentment de l’estat general en que es trobi l’edifici, que pot ser molt bo però també molt precari. I això ho dic perquè durant el segle XX hi hagué també moltes masies sotmeses a expoli i mutilacions, sovint de la mà dels mateixos propietaris que en malbarataren forma i essència venent les parts més remarcables de l’edifici com aquestes finestres decorades. Ho recorda Josep Pla a El pagès i el seu món:

Can Júria1

“Contemplar l’espectacle de veure arrencar una porta, una finestra, un arc d’una casa antiga, per ésser enganxat a un qualsevol edifici estival, és una cosa única en el món, un fenomen que no crec que tingui precedents en cap país civilitzat. És literalment inconcebible que  puguin existir persones tan insuportablement i diabòlicament pedantesques capaces de posar en les cases que avui es fan construir les venerables pedres de les cases antigues i que tinguin la barra suficient d’ensenyar-les als seus amics sense que els caigui la cara de vergonya. En el terreny de les estupideses més o menys capricioses, la gent rica ha batut molts rècords, però la de posar-se pedres del XII i del XIII o del XIV en els seus xalets d’avui ultrapassa, al meu entendre, no ja la singularitat i l’esnobisme, sinó la discreció elemental mínima”.

 

PS. La masia més coneguda de Maçanet de la Selva és, però, la Torre del Cartellà. Aquí he volgut visibilitzar-ne dues de no tant conegudes, i que em van robar el cor circulant a més de cent per hora. Altres masos rellevants del terme serien Can Roure o Can Pujol Gros, al mateix temps que l’església parroquial de Maçanet, dedicada a Sant Llorenç, també és un interessant edifici d’origen romànic –amb l’absis ben visible- però ampliat i fortificat al segle XVII, segons els paràmetres d’aquest gòtic epigonal que encara es trobarà ben còmode a casa nostra en plena època del barroc… .

PS (2): Les imatges estan extretes de l’esmentada web www.poblesdecatalunya.cat (no per a res; senzillament mai vaig sortir de l’autopista per arribar-hi… . I en l’exhalació del viatge vaig fixar-les a la memòria).

Cal Torelló d’Igualada: el tresor amagat del carrer Nou

diumenge, 1/03/2015 (mariona)

Fa poc més de dos mesos que va morir a Barcelona la Sra. Rita Torelló, igualadina de naixement i de cor, per qui sentia un profund respecte i estima, i amb qui feia anys ens unia una amistat ben entranyable. Aquest petit homenatge a casa seva és també un homenatge a la seva persona.

La Rita Torelló Serra va néixer a Igualada l’any 1928, al núm. 11 del carrer Nou. Un carrer que podríem qualificar de “llarg i dret com un ciri”, com definia Josep Pla en seu carrer de naixença a Palafrugell (i que també es diu, casualment, “carrer Nou”). Era la casa pairal, que s’endevinava profundament reformada durant els segles XVIII i XIX, però que remuntava els seus orígens a l’època medieval.

La història de la família és la història de la casa. I els Torelló d’Igualada han estat explicats de manera rigorosa i exhaustiva Pere Pasqual i Josep Mª Torras i Ribé en sengles publicacions. Els Torelló eren paraires, industrials tèxtils i advocats, amb lligams familiars amb els Combelles de Sanaüja, ja que la sanaüjenca Teresa Combelles i Ponsich s’havia casat, tot just abans d’encetar el segle XIX, amb l’advocat igualadí Isidre Torelló i Rovira. Aquest casament ja devia comportar una reforma important a l’antiga casa del carrer Nou, que començaria a prendre així la fesomia que aniria guanyant al llarg de tot el segle XIX.

Però m’hi jugo un pèsol a què poca gent que passa avui per aquest carrer ombradiu s’imagina que rere la façana austera del casal s’hi amaga un autèntic tresor: el del temps aturat fa més d’un segle. L’entrada de la casa ens rep amb un notable enteixinat de fusta al sostre, precedint l’escala d’accés a la planta noble, on el prodigi se’ns desvetlla en forma d’estances pràcticament inalterades, però vetllades amb una cura extrema.

Magnífiques col·leccions de vanos i de delicades puntes que tindrien lloc d’honor al museu d’Arenys dedicat a aquest art. Però també les figures de pessebre  omplen les vitrines, per bé que és a la cambra principal on trobem una peça escultòrica de primer nivell, obra de l’escultor Ramon Amadeu, i que podria situar-se entre una de les seves millors creacions. Isidre Torelló va fer portar de Barcelona aquesta imatge de cos sencer de la Verge i el Nen, l’any 1802, i la correspondència de la família dóna comptes de tot el procés de compra i de com portaren la Verge amb mules cap a Igualada.

Perquè la correspondència entre Isidre Torelló i els seus cunyats Combelles de Sanaüja és una de les altres joies familiars que es conservava al casal del carrer Nou: un dels arxius particulars més importants del país, que va ser dipositat ja fa uns anys a la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra.

La Rita Torelló va vetllar amorosament per la conservació de la casa i tot el que contenia, i vivia amb preocupació el seu futur incert, donat que era ben conscient que aquest tipus de patrimoni acaba esdevenint una  autèntica i feixuga hipoteca per als seus propietaris o hereus. Però recordo encara com la Rita sempre explicava que el que hi havia de més valor a la casa era “el que està dins dels calaixos”, perquè aquests conserven una notabilíssima col·lecció d’indumentària del segle XIX, fins i tot amb uniformes procedents de la Guerra del Francès.Igualada és una ciutat que ja va començar a viure moments difícils, fins i tot abans que la « crisi » s’hagués estès com una taca d’oli per tot el país. Però també és una ciutat que va apostar per donar a conèixer el seu passat industrial  amb el Museu de la Pell. Cal Torelló és una joia que permetia complementar la interpretació d’aquest passat, essent una vivenda pròpia de les famílies benestants que participaren activament en aquesta efervescència econòmica de la ciutat en els seus moments d’esplendor.

Però no voldria acabar aquesta entrada sense reproduir (no pas amb exactitud, perquè no les tenia pas ni gravades ni escrites) unes paraules de la Rita, en una de les nostres converses i que recordo especialment. Em deia: “Jo em moriré aviat, però sempre dic, mig en broma, que si hagués d’escriure un llibre sobre la meva vida, el títol hauria de ser “L’última pubilla”. Sona pretensiós i tot i ja sé que no dec ser l’última, però sí que sento que amb mi, per la meva edat i generació, hi ha tot un món que s’acaba…”.

La Rita “corporitzava” l’esperit d’una pubilla “de les d’abans”, és ben cert. Una personalitat forta, desperta i generosa, de la que guardaré sempre un record afectuós i agraït. I no sé perquè la melangia em duu al final elegíac de la celebrada novel·la de Giuseppe Tommasi di Lampedusa: “Noi fummo i Gattopardi, i Leoni…” . En la memòria.

Les “Tortoses” de Tortosa: l’exhuberància de la dama del sud

dilluns, 9/02/2015 (mariona)

Explicar Tortosa és una mica com explicar el misteri de la Santíssima Trinitat. No pas perquè Tortosa sigui misteriosa –en tot cas, sí que m’atreviria a dir que “desconeguda”- sinó perquè si el fet trinitari consisteix a entendre allò de tres persones en una, a Tortosa encara ens quedaríem curts i tot. Hi ha moltes “Tortoses”, a Tortosa –més si ens situem, com seria el nostre cas, en l’àmbit de l’arquitectura i el patrimoni. Arxiu Comarcal Terres de l'Ebre 088

Posem per cas, en primer lloc, que hi ha una Tortosa medieval, que podríem dividir en dos: la musulmana i la cristiana. Del magnífic castell de la Suda –denominació inequívoca- fins a la bellíssima Catedral gòtica, tan plena de sorpreses que van des de l’austera elegància del claustre fins al retaule major de la Verge de l’Estrella. Tot això en el marc d’un urbanisme que ens regala racons plens d’encís.

De cap manera podem negligir una Tortosa d’època moderna, que en aquest cas també podríem classificar: un renaixement dels millors del nostre país i que tindria, en el gòtic epigonal del palau Despuig -on l’homònim humanista Cristòfor Despuig hi situa un de  Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa-  els seus prometedors inicis, materialitzats en el pati (i el conjunt, en general) dels Reials Col·legis de Sant Jaume i Sant Maties. Tota la dinastia reial catalana (Àustries inclosos) s’hi mostra complaguda amb la companyia dels “conversos”, que rebien instrucció entre les parets de l’edifici.

Al Renaixement –que cada any la ciutat commemora en una gran festa a l’estiu- el segueix un barroc que tomba d’esquena, com la façana inacabada de la Catedral, projectada encara més colossal i grandiloqüent per Martí d’Abaria, o l’espectacular capella de la Cinta. És aquest un espai barroc dels més sumptuosos que poguem trobar arreu de la nostra geografia, on hi senyoreja el secularment tan preuat jaspi tortosí, que va fer fortuna molt més enllà de les fronteres principatines i mediterrànies i tot.

Miracle, Tortosa, Toledo, Escorial 155 Miracle, Tortosa, Toledo, Escorial 163

I no ens oblidem, finalment, d’una Tortosa contemporània, de la qual jo em quedo amb un modernisme d’aquells que en diríem “perifèric”, sí, però que em sembla deliciós, com la singular casa Grego, que s’encara amb la Catedral. Escorxador, mercat municipal i altres edificis que també apareixen recollits al volum “Art i cultura” de la Història de les Terres de l’Ebre, dirigit per Jordi A. Carbonell i Jacobo Vidal i que, magníficament editat per Ilercavònia Futur, donava fe de l’extraordinària riquesa arquitectònica i artístic de la capital ebrenca. Arxiu Comarcal Terres de l'Ebre 087 És per això que davant aquesta explosió de riquesa patrimonial, fa mal al cor comprovar que de fa anys i panys, una part del barri antic de Tortosa presenta l’aspecte de ciutat bombardejada. Em diu el Joan Hilari Muñoz –autor, entre molts altres títols, de la guia Tortosa: la petjada de la història-, que es tracta d’un solar destinat a ampliar els jutjats i on es trobaren evidències arqueològiques islàmiques i tardoromanes i un altre on s’han trobat restes de la primera domus romana (encara una altra Tortosa!) de la ciutat. Excavacions aturades, projectes en eterna letàrgia… I sensació de vergonyosa dessolació. I és llavors que ve un cert regust d’elegíaca tristesa davant les grans fotos de la festa del Renaixement que amaguen balcons tapiats d’un edifici avui sense vida. Arxiu Comarcal Terres de l'Ebre 085 Una vegada, el director de l’Arxiu Comarcal de les Terres de l’Ebre va obsequiar-me amb uns exemplars d’una revista que es deia Patrimoni al rebost –coordinada per Albert Curto i Jacobo Vidal- que va editar-se entre 2003 i 2005, on es feien interessants i agudes reflexions i tocs d’alarma sobre aspectes patrimonials de la ciutat, als quals es considerava que no es parava prou atenció.

Tortosa ja fa temps que té bons historiadors que n’han estudiat i n’estudien el seu riquíssim patrimoni, de manera que els propis tortosins són els primers que tenen motius per estimar-lo i enorgullir-se’n. Ara falta que l’administració –sigui local, autonòmica, estatal o interestel·lar- estigui a l’alçada de les circumstàncies (que són moltes i que clamen al cel!)  i, si fem cas de la dita que diu que “només es pot estimar allò que es coneix”, animem “urbi et orbi” a conèixer i a enamorar-se de la bella capital del sud principatí. Arxiu Comarcal Terres de l'Ebre 092