“Som de pedra picada”: patrimoni i identitat a la Vall d’Àger

“Totes les cultures han adorat d’una manera o altra les muntanyes, relacionant-les amb una certa elevació de tipus espiritual, i amb la idea que és “allà a dalt”, més a prop del cel que de la terra, on la comunicació amb els déus esdevé factible”. De la mateixa manera, com ha estudiat prou Francesc Roma, les muntanyes estarien associades al que és perenne, a allò que no canvia i que, d’alguna manera, sempre “és”. I en un país petit com el nostre, però farcit no obstant “d’inútils muntanyes”, que deia Josep Pla, tenir-les com a referent sovint ens ajuda a saber on som i on tenim el centre i l’horitzó.

Pedra

Fer aquesta entrada sobre el santuari de Pedra (Àger, la Noguera) m’ho va suggerir el magnífic article del Francesc Canosa sobre la mobilització dels veïns d’Àger per recaptar fons per refer-ne la coberta (més concretament, la de l’antiga casa de l’ermità adossada al temple). A part del deliciós exercici literari i antropològic del text, el que em va interesar va ser la consciència patrimonial que s’hi posava de manifest –i com no havia de glossar-ho en un bloc que es diu “Pedres vistes”!

06_ermita_vertical_wÉs per això que, a part de sumar-me a la voluntat que al santuari de Pedra s’hi puguin dur a terme unes obres del tot necessàries, m’ha vingut de gust rememorar alguns aspectes de la “troballa” de la imatge que senyoreja el santuari, perquè aquesta constitueix una variant de la que es produïria de la manera habitual –el bestiar és qui topa amb la imatge-, però que difereix de les altres pel que fa a la voluntat divina d’emplaçament del santuari en un lloc determinant. Resulta, doncs, que la imatge de la Marededéu de Pedra va aparèixer no pas a la muntanya sinó en un terreny ben pla, concretament a Anglesola, allà on l’Urgell s’obre a una de les grans planes de Ponent. La santa imatge hauria estat trobada en el límit de les finques de dos pagesos, i no estava clar si la seva descoberta per art del bestiar s’havia produït en terreny d’un o bé de l’altre, per la qual cosa tots dos en disputaven la possessió. La solució que proposaran és posar la marededéu sobre una mula cega, perquè fos aquesta qui “decidís” d’alguna manera on s’hauria de quedar la sagrada imatge. La sorpresa seria veure que l’animal s’allunyava de la plana urgellenca i enfilava el trajecte cap a la Vall d’Àger, pujant per un caminoi estret i costerut, fins a dipositar la imatge a l’indret precís que s’entengué com a designi del desig d’aquesta de romandre en aquell lloc. Pensem que la introducció de la mula cega en una llegenda al voltant d’una imatge trobada, però, és molt poc freqüent, i la referència més coneguda ens arriba de la mà de la llegenda de Sant Ramon Nonat, nascut al poble segarrenc de Portell i mort a Cardona, per la qual cosa aquestes dues poblacions se’n disputaven el cos. La mula cega que havia de determinar aquesta mena de “judici de Déu” baixà de Cardona i fou més enllà de Portell i prop d’una capella on el sant hi resava de petit, on va fer tres tombs sobre sí mateixa i va caure exhausta abans d’expirar. Seria allà que es construiria el santuari dedicat a Sant Ramon, establint–s’hi també una comunitat mercedària.

Tornant a la Vall d’Àger i mitjançant el viatge de la mula cega, la Marededéu de Pedra va manifestar la voluntat d’assentar el seu tron en un indret concret –potser devia pensar que amb més bona vista que a la plana urgellenca, on l’horitzó li semblaria massa baix… – i va triar el cor de la serra del Montsec, amb la mirada posada a la noble vila d’Àger. És per això que, segons Josefina Roma, “les Marededéus trobades representen en la seva llegenda un veritable lligam entre el Diví i el poble, amb una èpica sacra que teixeix una unió localitzada amb noms i cognoms d’un llinatge que comença amb la Mare de Déu, no des de la seva vessant universal, sinó en la seva voluntat de fer–se present en un indret, i d’intervenir una vegada i una altra a favor de la comunitat i dels seus membres”. La peculiaritat a Pedra seria haver estat “trobada” en un lloc i volguer romandre en un altre.

Ens trobem, en qualsevol cas, es tracta d’un més dels múltiples exemples d’advocacions locals, que tot i assumir una història inicial única, desenvolupen una història pròpia, lligada amb la connexió que la mateixa Mare de Déu ha volgut fer amb aquella comunitat precisa.

Segons el pare Narcís Camós, que visità tots els santuaris marians de Catalunya al segle XVII, en el seu Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña descriu de la següent manera la imatge de Pedra:

pedra 1 “Es la imagen, como se ha dicho, de piedra, como de color de ceniza y está en pié. El manto le parte del cuello, y se le ajusta en el pecho. Es dorada en la orla, y tiene labores azules, y coloradas por él. Lleva toca que le llega mas abaxo de la espalda: y tiene los pies muy agudos. Está un tanto inclinada al Niño, el qual tiene en el brazo izquierdo, desnudo hasta la cinta, y en lo demás cubierto con un pañal de lo mismo: y le tiene la Virgen el pie izquierdo con su mano derecha. Con las dos manos tiene una avecilla, como una cadernera de color leonado, y en el cuello lleva colgado como una gargantilla de unas piezas como de coral, la una, y las otras dos como un corazón, y redondas, todas de la misma materia. Está risueño, y un tanto elevado. Es en fin excelente esta imagen en su labor, y causa gran devoción a quien la mira, con la majestad que tiene, y altura, que es de seis palmos y medio. Su retablo es hecho a lo moderno, no muy grande, según la disposición de la capilla, la qual es pequeñita, por razón del puesto en que está, y mira a la parte de poniente. Tiene también una casa, donde vive quien cuida de ella, y los que la visitan mientras están allí. Esta, aunque no es muy estendida, por la estrechura del lugar; es todavía harto capaz y alegre”.

Observem que es tracta d’una descripció ben precisa i coincident amb la imatge gòtica original, “afusellada” d’un tret al front durant la Guerra i substituïda per la còpia actual. I respecte als miracles atribuïts a la imatge, Camós recull els dos següents:

Obra el cielo muchos portentos por ella, no solamente con los moradores de tierra, sino también con los navegantes del mar; pues aunque tan lexos de él, socorrió a un necessitado que la invocó de corazón, y saliendo libre de un peligro le ofreció una navecilla, que entre otras dádivas tiene en su capilla. Viose en otra ocasión que ardió su lámpara desde un miércoles hasta el lunes siguiente, como advirtieron el Reverendo mossèn Mercader, beneficiado de su capilla, y Francisco Condó de Áger. Fue grave también la que de memorables tiempos se refiere, quando subiendo unos tales Ferriols de Áger a una posesión que tenían en este monte, traían una jumentica, que llevaba la comida y juntamente dos niños por el camino. Sucedió pues que subiendo por aquel tan áspero monte, se derribó la jumentica de un lugar más alto de la capilla por aquellos peñascos, e invocando de corazón sus padres a la Virgen de Piedra, salieron sin daño los niños, y así ofrecieron un quadro con este portento pintado”.

Vall

Finalment, també assenyala que durant el tercer dissabte de maig es feia l’almoina consistent en pa, vi i formatge i que amb el temps es convertiria amb els panets que encara donen avui per l’aplec anual. Com es desprén del reportatge de Francesc Canosa, els panets beneïts i el “pa nostre de cada dia” mantenen ara més que mai una estreta relació, des del moment que una de les iniciatives per recaptar fons per arreglar la teulada ha consistit en el disseny i la venda d’unes bosses “solidàries” que, no és que siguin només per dur-hi el pa, però que són fàcilment identificables com a “bosses del pa”, i que amb la frase “Som de pedra picada” s’han convertit en un dels estendarts de la reivindicació.

Perquè sí, aquest és l’eslògan de la campanya de micromecenatge per aconseguir els diners per la coberta nova, però també és tota una declaració de principis. És una declaració d’identitat. De fet, la identitat també és una construcció social (com el patrimoni) i un fet dinàmic, però amb un elevat nivell de fixació i perdurabilitat. Això fa que l’activació per al salvament d’un referent patrimonial, com seria en aquest cas el santuari de Pedra, esdevingui una representació simbòlica en clau identitària, donat que la identitat –com expressava Joan Frigolé, no és quelcom que és duu a dins i se sent, sinó que pot i ha d’expressar-se públicament. Val a dir que les representacions patrimonials poden afectar a tot tipus d’identitats, però per la seva mateixa naturalesa, se solen referir principalment a les identitats polítiques bàsiques, és a dir, locals, regionals i nacionals. El subjecte col·lectiu que es declara “de pedra picada” podríem ser tots “els catalans”, si fos el cas, però aquí fa referència a aquesta identitat de caràcter estrictament local, identificada amb un poble i el seu entorn paisatgístic, patrimonial, sentimental, espiritual. El “hinterland” particular que és la pasta de la que està feta la gent de la Vall d’Àger que s’estima Pedra.

santuaripedra_n-33330Així doncs, partint del fet que el patrimoni és una construcció social com a constatació elemental, hem de reconèixer que el factor determinant per ser considerat com a tal és el seu caràcter simbòlic, la seva capacitat per a poder representar simbòlicament una identitat. Això explicaria ja en bona part perquè es mobil·litzen recursos per tal de conservar-lo, perquè el patrimoni també
representa una relíquia d’un món extraordinari, anòmal per a la normalitat i, per tant, sagrat. Pedra no és l’església “del poble” per on es passa cada dia pel davant o s’hi juga a pilota a la porta. Pedra és “allà dalt”, com a “mitjancera” entre el cel i la terra –fins i tot s’hi pot dur ocasionalment una bufanda del Barça-, com a concreció codificada –en aquest cas pel filtre de la religió cristiana- de la força tel·lúrica i inconmensurable de la muntanya. Pensem que no és pas un fet banal que la majoria de les nostres muntanyes –considerades ja de per sí sagrades en origen- tinguin la marca de la cristianització, gairebé sempre sota la forma d’advocacions marianes (Montserrat en seria l’exemple més palmari i anomenat). També trobem la Mare de Déu del Mont (a la Garrotxa), la de Bellmunt (a Osona), la de Queralt (Berguedà), totes elles en relació amb l’elevació que els hi fa de trona. Fins i tot la serra del Montsant (de nom ben significatiu) també constitueix tota ella un gran eremitori –com ho seria també Montserrat. En el cas del Montsec i només a Àger, la Mare de Déu de Pedra comparteix veïnatge amb d’altres ermites com la de la Pertusa o Colobor, mutiplicitat d’advocacions per expressar un mateix concepte. I malgrat cadascuna d’elles té la seva singularitat, la de Pedra potser sigui la més estretament vinculada a la població, potser perquè Pedra sembla “guardar-la” des de la mirada atenta de la façana “neoromànica” de l’antiga hostatgeria i casa de l’ermità –la coberta de la qual és la que necessita la sobredita reparació.

Així doncs, seguint Llorenç Prats (1997), a la Vall d’Àger s’acompliria perfectament la teoria segons la qual la principal virtualitat d’un símbol és la seva capacitat per expressar de forma sintètica i emocionalment efectiva  una relació entre idees i valors. El símbol té la capacitat de transformar les concepcions i creences en emocions, de condensar-les i fer-les molt més intenses. A la Vall d’Àger els veïns s’han unit per defensar aquest símbol, que és el santuari de Pedra, també com una manera de defensar, reivindicant-la amb orgull, la seva pròpia identitat.

Micromecenatge

**Fotografies extretes de la pàgina de Facebook “Som del Pedra picada”, del web de la Fundació Arnau Mir de Tost, de www.sensus.cat i de descobrir.cat.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús