Un cop acabada la Volta de Catalunya Cara a Cara i després de viure un estiu entre platges i muntanyes, ja he tornat a la normalitat de ser a casa meva.

I des d’aquí tornaré a escriure sobre els llocs de Catalunya que visiti, on hi pugui viure una experiència d’immersió a la natura. Ho faré des del bloc de Descobrir Catalunya, on periòdicament publicaré novetats, i també des del meu bloc personal, on parlo també de viatges d’immersió cultural.

Miraré de donar el punt de vista de l’observador que forma part del paisatge, perquè sempre tenim aquesta qualitat quan som a la natura. És a dir que intentaré estar alerta del que passa al meu voltant per a entendre-ho i poder-ho viure més plenament, i a l’hora seré un element més de la natura, i viuré el meu paper dins aquest sistema.

Repassaré durant uns dies les etapes de Catalunya Cara a Cara que no vaig poder descriure durant el viatge. I avui parlaré de la baixada del Cadí cap a Castellar de n’Hug, els descens dels cims…

Sortir de la muntanya, bé de la Serra del Cadí, era per una banda relaxant i per l’altra em provocava una mica de tristesa. Em sentia satisfet d’haver aconseguit el meu petit objectiu de pujar el Cadí i de travessar la carena, cosa que abans de començar sentia una mica com una prova personal. Normalment no em proposo reptes, no trobo la motivació en l’autosuperació però el fet d’haver decidit que pujaria al Comabona i a la Tosa va provocar en mi un petit sentiment d’orgull… I un cop acomplert l’objectiu la baixada era una mena de descàrrega. Era el premi al meu esforç, la recompensa de tants desnivells, i ara tocava una mica de descans.

Però a l’hora, sentia que marxava d’un lloc on em sentia molt bé. Quan puges un cim, sigui quin sigui, sents una calma que t’envolta. Tot el que queda per sota sembla immòbil i petit. Queda lluny i no t’afecta de cap manera. Caminant per la serra del Cadí sentia aquesta sensació. Per una banda la Cerdanya i els cims del Pirineu, per l’altra el Berguedà, amb l’autopista que entra cap a dins de la muntanya… Des de dalt observes una estampa perfecta, on no hi ha elements pertorbadors del teu estat. Potser és així com és realment sempre. Tota la resta és afegit nostre…

La baixada fa que de cop s’esvaeixi “l’efecte cim”. Tornes a entrar al món. Tornes a la vida real, sents la proximitat de la natura. Deixes la sensació de grandesa, o de no necessitar tenir cap control sobre res i tornes a interactuar amb el que t’envolta.

En aquest moment és quan intento posar en pràctica, portar al dia a dia, el que aprens quan ets en una situació de calma com aquesta. Les reflexions i conclusions que trec dalt d’una muntanya són del tot certes a baix al poble, i també a la ciutat. El món on vivim no té secrets ni gaires complicacions si el mires des de fora. Quan sóc conscient i puc adonar-me de les coses més essencials intento no entrar en les preocupacions personals, gairebé sempre generades pel meu propi ego.

I cada sortida a la muntanya, cada passeig on em permeto observar en silenci el món, m’ajuda una mica a fer més present l’estat de calma interior que tant busquem totes les persones… Enlloc de preocupar-me de solucionar conflictes, sembla que observar-los de lluny dona una explicació molt més senzilla dels problemes.

La Baixada del Cadí