Sant Agustí Nou: convulsions i devocions d'un gran temple del Raval

L’església del convent de Sant Agustí –conegut com “Sant Agustí Nou” perquè substituïa l’antic convent afectat per les obres de la construcció de la Ciutadella- és un temple que a primer cop d’ull ja denota que ha patit una trajectòria gens plàcida.

La primera pedra s’havia posat l’any 1728 i n’havia dirigit la construcció el mestre d’obres barceloní Pere Bertran, que simplificà el projecte de l’enginyer militar Alexandre de Rez i adaptà la façana projectada per Pere Costa l’any 1735, que tot i això no es va acabar. És per això que més de la meitat superior de la façana té un aspecte desballestat, gairebé post-bèl·lic, que contrasta però amb l’elegància de l’atri inferior, configurat per cinc arcades separades per grans columnes d’ordre compost i amb l’escut reial al centre, recordant-ne el patrocini.

Fitxer:Iglesia de Sant Agustí Barcelona Front.jpg

L’interior segueix models contrareformistes en la tradició catalana del passadís superior, obert a la nau mitjançant tribunes, l’obertura de finestrals entre les llunetes i les petites cupuletes amb llanternó que cobreixen les capelles laterals. Una gran cúpula el·líptica al creuer completa, amb les obertures de la façana, les diverses fonts de llum que fan d’aquesta església un espai més diàfan que la propera –en distància, cronologia i característiques- església de Betlem.

Però que Sant Agustí Nou ha estat un lloc de grans convulsions no és una afirmació sobrera: el convent fou convertit en caserna durant l’ocupació francesa, entre 1808 i 1814 i ben just havien passat vint anys que fou víctima de la crema de convents de 1835. La Desamortització comportà que l’edifici del convent i el claustre desapareguessin i només romangué l’església. L’espai anteriorment ocupat pel convent tingué diferents usos: des de la construcció del Teatre Odeon la segona meitat del segle XIX a la ubicació del’empresa Tous, Ascacíbar y Compañía (1841) i la construcció del Teatre Romea, l’any 1863. L’any 1936 l’església fou cremada i saquejada, i ocupada amb posterioritat pel sindicat d’Arts Gràfiques. L’any 1971 hi tingué lloc la fundació de l’Assemblea de Catalunya.

Aquestes vicissituds, sobretot les més violentes, han deixat empremtes notòries a l’interior del temple, que perdé el seu mobiliari d’origen que anava des dels retaules fins a les celosies de les tribunes, deixant també malmeses les grans pintures que hi havia a banda i banda del presbiteri, els marcs de les quals romanen damunt dels portades classicistes d’accés a la capella del Santíssim i a la sagristia.

L’altar major està presidit avui per un retaule-baldaquí amb una rutilant imatge de Sant Agustí, tot emmarcat en una estructura arquitectònica “neopal·ladiana”, que forma una columnata en semicercle a la zona de la conca absidal, seguint el model de l’església veneciana d’Il Redentore i que a Catalunya trobàvem en exemples com l’església dels Escolapis (avui dels claretians) de Sabadell o l’església parroquial de Vilanova i la Geltrú. En posició discreta i a la part baixa, una imatge de la Verge de Montserrat sembla reivindicar una certa “catalanitat” d’un temple que ha viscut canvis vertiginosos.

 I és que avui, les capelles laterals de l’església de Sant Agustí, d’antuvi buides a causa de la violència iconoclasta de les guerres, s’han anat omplint amb noves advocacions de procedència geogràfica diversa. Així doncs, tenim a la Macarena i Jesús del Gran Poder compartint capella, fins a la irrupció de devocions americanes com la Virgen de Copacabana (patrona de Bolívia), la Virgen de la Caridad del Cobre (patrona de Cuba) o la Virgen de Caacupe (molt venerada a Paraguay).

 

Però sens dubte la devoció més multitudinària és la de Santa Rita, que celebra la seva festa el 22 de maig. Devoció agustiniana, té el seu epicentre barceloní a l’església matriu de l’orde a la ciutat –malgrat trobem imatges de Santa Rita a la pròpia catedral de Barcelona o a l’església del Pi. No es tracta, en aquest cas, de l’origen geogràfic i cultural o de la major o menor vigència d’una tradició religiosa: el culte a Santa Rita va més enllà de l’àmbit estrictament del sagrat, entroncant fins i tot amb un cert component màgic, al qual hi resulten sensibles els més diversos segments de la societat. Perquè qui no té un impossible (Santa Rita n’és la patrona) per demanar?

Comparteix

    Comentaris

    • google api tutorial

      30/04/2014 - 04:38

      google api tutorial…

      Sant Agustí Nou: convulsions i devocions d’un gran temple del Raval- Descobrir.cat…

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús