Santa Cecília de Torreblanca: del Cel a l’eternitat

Les esglésies romàniques de planta rodona no són pas estranyes a Catalunya, on en tenim exemples ben diversos i esparsos per nombrosos indrets. Des de l’antiga cripta anomenada “del Pessebre” a Sant Miquel de Cuixà fins a la berguedana de Sant Miquel de Lillet, emparentada morfològicament amb Sant Vicenç de Lluçà. Al Penedès hi ha el singular exemple de la capella del Sant Sepulcre de Sant Miquel d’Olèrdola, com un homenatge a la basílica del Sant Sepulcre de Jerusalem. Tenim també un Sant Adjutori, al municipi de Sant Cugat del Vallès o Sant Pau de Bell-lloc, prop de Cardedeu.

Si ens traslladem a les comarques de Ponent, l’exemplar més significatiu seria, per les seves dimensions, l’església cerverina de Sant Pere el Gros, pertanyent a un petit i antic cenobi. Però avui volem ressenyar un altre edifici de planta rodona, menys espectacular i radicat a la Noguera, a l’indret del Segre mitjà i encara en municipi de Ponts, prop del llogarret de Torreblanca. Es tracta de la capella de Santa Cecília, que emergeix com un miratge enmig d’un camp –significativament, la partida de terme d’aquell indret es diu “El Cel”- i que encara avui és un misteri per als investigadors. Misteri per la seva cronologia, que no es pot
assegurar que sigui, com en la majoria d’esglésies romàniques, del segle XI o posterior. El motius són diversos: des de la troballa de tombes i sepulcres visigòtics ben a la vora, fins a la pròpia rusticitat i elements que fan dubtar de la seva funció originària. La capella no té àbsis; solsament una porta d’arc de mig punt i un òcul circular a manera d’ull de bou. A banda i banda de la
porta hi l’inici de dos petits llenços de mur, que no sabem si correspondrien a un petit atri o construcció subsidiària. Es tractaria d’una construcció funerària antiga? Seria un lloc habitat anterior a la invasió sarraïna? És temptador deixar-se seduir pel fet que es tractés d’una antiquíssima construcció martirial de l’antiguitat tardana, però això ja és suposar molt i sense massa fonament.

 

El cas és que es tracta d’una petita meravella que ens remet un cop més a l’eternitat encarnada en el cercle com a símbol i com a forma perfecta. La forma del “tholos” grec o del “Panteó” de Roma, la forma de tants baptisteris medievals i que no es recuperà com a temple fins el Renaixement més tardà i atrevit. I no sé perquè aquesta petita capella és la meva preferida entre les de planta central a tot Catalunya: si és per la senzillesa de la construcció, si és per la calma i la bellesa del seu emplaçament recòndit (el propi “Cel”), si és perquè està dedicada a la patrona de la música, que m’agrada imaginar-me sempre com la representaren els prerafaelites… .

Però ben a prop de la capella, encara una altra sorpresa (i no pas l’única i màgica, que aquí no tenim temps d’explicar: la roca de Mas de n’Olives, amb els grafits prehistòrics que estan desapareixent a una velocitat de vertigen després que es desproveí la roca de tota la coberta forestal (esbarzers, de fet) que la protegien. Si és que hi ha secrets que de vegades és millor no desvetllar… .

A manca d’imatges meves, les que apareixen són procedents de http://blocdefotos.cat (d’Antonio Mora Vergés) i de  http://coneixercatalunya.blogspot.com (amb imatges de Ramon I. Canyelles).

Comparteix

    Comentaris

    • jana macia

      17/03/2013 - 18:16

      Bon reportatge, camí del Cel, que ben trobat! gràcies!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús