Arxiu del mes: novembre 2012

Què tenen en comú Guimerà i Palma?

dimecres, 28/11/2012

D’entrada, les semblances entre la capital mallorquina i el poble urgellenc (a les valls meridionals de la Segarra històrica) són més aviat escasses. Però si acotem la semblança als edificis religiosos més importants dels dos llocs, la resposta és més fàcil i fins i tot múltiple.La Catedralde Palma i l’església parroquial de Guimerà són notables construccions gòtiques –salvant les lògiques distàncies entre l’una i l’altra-, però a més, totes dues ostenten al seu interior obres de Josep Mª Jujol. Però anem a pams: Jujol materialitza a Palma el disseny que li havia estat encomanat a Gaudí, de del trasllat del cadirat del cor fins a la decoració del presbiteri, l’addició de baldaquins i nous púlpits, làmpades i baranes. Eren els primers anys del segle XX.

 

*Reformes modernistes a l’interior de la Catedral de Palma

A Guimerà, en canvi, ens situem en els anys immediats a la Guerra Civil, quan se’l convida a realitzar una restauració del malmès interior de la parroquial de Guimerà, amb  una intervenció que va des del disseny d’un nou retaule major presidit per la Verge Assumpta –també dissenyà un nou retaule per a la capella de Sant Sebastià, però que no es va dur a terme-, fins a la decoració de les nervadures de la volta gòtica, la decoració de les portes de la sagristia o la realització del bellíssim sagrari, de reminiscències gòtiques però que podríem situar entre les millors obres dins la producció de les arts decoratives del Modernisme.

 

*Intervencions de Jujol a l’església (a dalt) i urbanisme medieval de la vila (a baix)

Guimerà 362.jpgGuimerà 364.jpgGuimerà 367.jpg

Però seria inexacte i injust destacar Guimerà únicament per la presència de Jujol a la seva església. Estem parlant d’un dels pobles més bonics de l’antiga Segarra històrica i, sense cap mena de dubte, de tot Catalunya, que s’estén esglaonadament en un vessant de serra per mostrar-se orgullós al visitant. A dalt de tot, l’imperatiu binomi del castell (que es fita i saluda amb el seu veí de Ciutadilla) i l’església, que a part dels arranjaments modernistes de Josep Mª Jujol era l’espai on hi havia (ara és al Museu Episcopal de Vic) el magnífic retaule gòtic de Ramon de Mur, de començaments del segle XV, per bé que a Guimerà en tenen una magnífica reproducció. A sota, un reguitzell de carrerons estrets, placeta acollidora i secrets fets pedra; un impecable urbanisme medieval, adaptat a les contingències geogràfiques i amanit amb elements d’època moderna –magnífics finestrals i façanes del segle XVI, com la de cal Manseta-, d’una extraordinària finor. Una capelleta, a la part baixa, fa avui les funcions d’església per estalviar el costerut accés a la parroquial, que deu reservar-se per les grans ocasions i que s’obre als visitants regularment. Guimerà és a més una població que ha sabut reivindicar-se a si mateixa i ja fa anys que s’hi celebra un dels mercats medievals més consolidats del país. Tant de bo altres poblacions excepcionals (que n’hi ha) fossin conscients d’atresorar amb el seu patrimoni un llegat irrepetible que, a més de motiu d’orgull, pot ser un incentiu de benestar i prosperitat per a la pròpia comunitat.

Guimerà 372.jpgGuimerà 375.jpgGuimerà 379.jpg

A Guimerà hi ajuda també el fet de trobar-se en un indret fascinant, com és la Vall del Corb, que ja devia ésser percebut com a especial des de ben antic –la presència dels cenobis de la Bovera i de Vallsanta en una proximitat tan estricta ho avalen- i on hi tornarem en una altra ocasió (perquè el lloc s’ho val).

Més i detallada informació a la web: www.guimera.info

 

 

Sant Agustí Nou: convulsions i devocions d'un gran temple del Raval

dilluns, 19/11/2012

L’església del convent de Sant Agustí –conegut com “Sant Agustí Nou” perquè substituïa l’antic convent afectat per les obres de la construcció de la Ciutadella- és un temple que a primer cop d’ull ja denota que ha patit una trajectòria gens plàcida.

La primera pedra s’havia posat l’any 1728 i n’havia dirigit la construcció el mestre d’obres barceloní Pere Bertran, que simplificà el projecte de l’enginyer militar Alexandre de Rez i adaptà la façana projectada per Pere Costa l’any 1735, que tot i això no es va acabar. És per això que més de la meitat superior de la façana té un aspecte desballestat, gairebé post-bèl·lic, que contrasta però amb l’elegància de l’atri inferior, configurat per cinc arcades separades per grans columnes d’ordre compost i amb l’escut reial al centre, recordant-ne el patrocini.

Fitxer:Iglesia de Sant Agustí Barcelona Front.jpg

L’interior segueix models contrareformistes en la tradició catalana del passadís superior, obert a la nau mitjançant tribunes, l’obertura de finestrals entre les llunetes i les petites cupuletes amb llanternó que cobreixen les capelles laterals. Una gran cúpula el·líptica al creuer completa, amb les obertures de la façana, les diverses fonts de llum que fan d’aquesta església un espai més diàfan que la propera –en distància, cronologia i característiques- església de Betlem.

Però que Sant Agustí Nou ha estat un lloc de grans convulsions no és una afirmació sobrera: el convent fou convertit en caserna durant l’ocupació francesa, entre 1808 i 1814 i ben just havien passat vint anys que fou víctima de la crema de convents de 1835. La Desamortització comportà que l’edifici del convent i el claustre desapareguessin i només romangué l’església. L’espai anteriorment ocupat pel convent tingué diferents usos: des de la construcció del Teatre Odeon la segona meitat del segle XIX a la ubicació del’empresa Tous, Ascacíbar y Compañía (1841) i la construcció del Teatre Romea, l’any 1863. L’any 1936 l’església fou cremada i saquejada, i ocupada amb posterioritat pel sindicat d’Arts Gràfiques. L’any 1971 hi tingué lloc la fundació de l’Assemblea de Catalunya.

Aquestes vicissituds, sobretot les més violentes, han deixat empremtes notòries a l’interior del temple, que perdé el seu mobiliari d’origen que anava des dels retaules fins a les celosies de les tribunes, deixant també malmeses les grans pintures que hi havia a banda i banda del presbiteri, els marcs de les quals romanen damunt dels portades classicistes d’accés a la capella del Santíssim i a la sagristia.

L’altar major està presidit avui per un retaule-baldaquí amb una rutilant imatge de Sant Agustí, tot emmarcat en una estructura arquitectònica “neopal·ladiana”, que forma una columnata en semicercle a la zona de la conca absidal, seguint el model de l’església veneciana d’Il Redentore i que a Catalunya trobàvem en exemples com l’església dels Escolapis (avui dels claretians) de Sabadell o l’església parroquial de Vilanova i la Geltrú. En posició discreta i a la part baixa, una imatge de la Verge de Montserrat sembla reivindicar una certa “catalanitat” d’un temple que ha viscut canvis vertiginosos.

 I és que avui, les capelles laterals de l’església de Sant Agustí, d’antuvi buides a causa de la violència iconoclasta de les guerres, s’han anat omplint amb noves advocacions de procedència geogràfica diversa. Així doncs, tenim a la Macarena i Jesús del Gran Poder compartint capella, fins a la irrupció de devocions americanes com la Virgen de Copacabana (patrona de Bolívia), la Virgen de la Caridad del Cobre (patrona de Cuba) o la Virgen de Caacupe (molt venerada a Paraguay).

 

Però sens dubte la devoció més multitudinària és la de Santa Rita, que celebra la seva festa el 22 de maig. Devoció agustiniana, té el seu epicentre barceloní a l’església matriu de l’orde a la ciutat –malgrat trobem imatges de Santa Rita a la pròpia catedral de Barcelona o a l’església del Pi. No es tracta, en aquest cas, de l’origen geogràfic i cultural o de la major o menor vigència d’una tradició religiosa: el culte a Santa Rita va més enllà de l’àmbit estrictament del sagrat, entroncant fins i tot amb un cert component màgic, al qual hi resulten sensibles els més diversos segments de la societat. Perquè qui no té un impossible (Santa Rita n’és la patrona) per demanar?

Romànic entre barroc o barroc entre romànic

dilluns, 12/11/2012

Orjout (Orjot en occità) és un petit llogarret pirinenc que toca gairebé a la Val d’Aran i al Pallars, al municipi de Bordes-sur-Lez (Eras Bòrdas de Les), on a començaments d’octubre es va fer una troballa excepcional. Es tracta d’unes pintures romàniques, presumptament relacionades amb les de Taüll, i que foren descobertes a l’església de Saint Germier, un bonic temple romànic d’absis llombard i una esvelta espadanya, ubicat vora el riu Les, de manera que la imatge de la capçalera de l’església confrontada amb el riu que passa per sota em recorda una mica a l’estampa igualment bella de l’església de Sant Joan d’Isil, amb el Noguera Pallaresa fregant-li l’absis.

De la descoberta d’aquest tresor pictòric, l’excel·lent bloc del Jordi de Nadal ja se’n feu ressò en el seu moment:

http://blogspersonals.ara.cat/setperset/2012/10/13/from-the-pyrenees-to-sitges-via-rome/, així com alguns diaris, però no ha estat fins aquest cap de setmana que la notícia ha sortit a la televisió, on s’ha pogut veure l’estat i la qualitat de les pintures i la singularitat de les representacions zodiacals (alguns experts també han volgut veure la representació del zodiac a l’extraordinària portada de l’església baix pallaresa de Covet). Caldrà esperar a veure que en surt, de les recerques i la restauració que s’hi durà a terme.

http://www.324.cat/noticia/1968992/ociicultura/Troben-unes-pintures-murals-romaniques-a-la-capella-dOurjout-vinculades-amb-el-conjunt-de-Taull

Però a part de la importància indiscutible de la troballa, el que m’agradaria fer notar és l’agençament barroc d’aquest temple romànic, paral·lel a molts altres exemples pirinencs –potser més abundants a la banda administrativament francesa, on el patrimoni no fou tan sacsejat. Tenim la idea omnipresent d’un Pirineu “romànic”, sense tenir en compte l’evolució viscuda per aquestes esglesioles pel que fa a la decoració interior i fins i tot en algunes parts arquitectòniques –adició de campanars, sagristies, cimboris… . És per això que a mi m’agrada parlar també de l’existència d’un “Pirineu barroc” o Pirineu “d’època moderna” (si hi comptem el segle XVI), que paulatinament comença a ser estudiat de forma rigorosa.

Bona mostra en serien l’estudi exhaustiu que l’equip de la Universitat de Girona, format pels doctors Joan Bosch, Joaquim Garriga i Francesc Miralpeix, realitzà de l’escultura i pintura d’època moderna al Principat d’Andorra http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008073000_9_279403__Cultura-cataloga-retaules-andorrans , o la part dedicada a retaules del segle XVI del llibre Devocions pintades (2011) d’Alberto Velasco (vegeu-ne ressenya: http://forumdelesarts.com/2012/03/27/devocions-pintades-retaules-de-les-valls-daneu-segles-xv-i-xvi/ ).

I és que no puc ocultar la fascinació que em produeixen aquelles fotografies antigues on, per exemple, les pintures de Sant Climent de Taüll són parcialment ocultes per un gran retaule gòtic (no pas barroc!) o aquella procedent del Fons Salvany on podem veure Santa Maria de Taüll amb un cimbori barroc obert a la zona del presbiteri i que sobresurt en el volum plenament “romànic” de l’església. 

 

La devoció i la vida parroquial eren extraordinàries durant l’època moderna, per la qual cosa seria il·lús considerar que les esglésies no s’havien de renovar d’acord amb els gustos de cada moment. Les confraries volien refermar el seu prestigi social construint capelles o retaules (del Roser, per exemple) i alguns rectors volien optimitzar l’espai d’aquests petits temples, de vegades tapiant la conca absidal per convertir-la en petita sagristia o magatzem). Les pintures s’ennegrien i la millor “neteja” era pintar-hi a sobre amb nous colors ben vius. Un petit cel a la terra en el qual “lo vell” no era decorós ni lluïa prou.