Arxiu del dissabte, 6/04/2013

La verdor primaveral dels arbres fruiters a la vall del Corb

dissabte, 6/04/2013

Les terres de ponent, a la primavera, són fascinants. Cada cop que hi passejo em sorprèn la suavitat de les seves serres, la tendra verdor de les noves fulles dels arbres fruiters dels fons de vall;  tot plegat  contrastant amb el verd intens de les pinedes i els alzinars que coronen els vessants, com és sorprenent la calculada ubicació dels nuclis rurals.

Avui, mentre llegia una entrevista que se l’hi feia al periodista Lluís Foix al diari “Ara[1]” , he recordat una breu passejada pels entorns de Vallbona de les Monges. Foix és nascut a Rocafort de Vallbona i acaba d’escriure un llibre titulat “La marinada sempre arriba”, en el qual  parla de la seva infantesa. A l’entrevista diu el següent: “A mi m’ha condicionat molt haver fet de pagès, quan vaig plegar d’escola, dels 14 als 16 anys. Això et dóna una relació amb la terra, amb la naturalesa. Vius el temps, depens del temps que faci. Has d’esperar. Quan toca, toca: no pots segar ni un dia abans ni un dia després”.

 

Certament, treballar la terra i sentir el pas de les estacions amb tota les alegries i patiments que això genera, ha de marcar el caràcter. Però, fer-ho en un espai tant contrastat, climàticament parlant, com la vall del Corb ha de fer-ho molt més. En aquest sentit em venen a la ment un seguit d’imatges de simple viatger que ha passat, normalment massa ràpid, per aquestes contrades: la boira i les gebrades hivernals, la verdor dels arbres fruiters a la primavera, la contundent calor del migdia a l’estiu i la suavitat de les tardes tardorals. Terra de contrastos. La fredor dels llargs i foscos mesos de l’hivern és el preludi de l’esclat de la primavera, primer en forma de flor i després de fulla. L’aïllament hivernal dóna pas a l’agradable caminada dels dies d’abril.

 

En conclusió, tot passejant per aquestes suaus valls que conformen la vall del Corb, te n’adones de l’harmonia que, majoritàriament, encara regna en aquests paisatges i com aquesta percepció és producte d’observar que tot és al seu lloc: els pobles units i arrecerats, els fruiters al fons de vall, les oliveres a mig vessant i les pinedes i els alzinars coronant les serres


[1] Diari “Ara” del dissabte  6 d’abril de 2013