Pobles perduts (per sempre…?)

L’artesana editorial Sidillà ha tret una petita joia de llibre, d’àuria proporció i tacte agradable, dedicat als “pobles perduts” (de fet, el llibre es diu així: Els pobles perduts, amb la coordinació de Xavier Cortadella i Judit Pujadó). Diferents autors recorren de cap a cap la geografia catalana per evocar-ne aquests espais de memòria viscuda, avui resguardada entre pedres aparentment silencioses, però que ens parlen d’història a crits: castells i esglésies romàniques, orgullosos i gairebé fantasmagòrics campanars barrocs, fins al record de les barraques del Camp dela Bota… .

De pobles abandonats n’hi ha pertot i sovint han estat objecte de tractament literari, com els Camins de quietud (2001), de Maria Barbal -un itinerari pels pobles abandonats del Pirineu- o Pobles abandonats: els paisatges de l’oblit (2009), de J.M. Almerich, que ens duu al País Valencià. També d’alguna manera el Mequinensa sota les aigües de l’univers literari de Jesús Moncada seria un d’aquests “pobles perduts”, com el Sarcènit d’abans del canal d’Urgell.  

Però a part de la suggestiva evocació literària, els pobles abandonats demanen a crits una reflexió sobre el seu estat (deplorable, la majoria de vegades), que encara deixa entreveure, però, un patrimoni arquitectònic sovint molt interessant i que es troba en una indefensió absoluta, a un sospir de perdre’s per sempre.

Seria el cas de Rubió de Baix (o de Sóls), ala Noguera, culminat pel castell-sala de volta apuntada i notablement esbotzat, o Santa Perpètua de Gaià (Conca de Barberà), on la dicotomia castell (medieval) i església (barroca) ofereix un perfil tan evocador com extremadament fràgil. Com fràgils i deixats de la mà de déu es troben els deshabitats poblets del “bosc del Siscar”, al municipi d’Oliola (Noguera), com Maravella o Claret (a l’estat precari dels quals va afegir-s’hi l’afectació del foc del juliol de 2009). Precisament a Claret hi trobem una petita esglesiola neogòtica, amb el record del seu fundador y senyor del lloc, el cerverí Faust de Dalmases i Massot.

En altres llocs s’han pres mesures d’urgència, com a Sallent de Solsonès (o de Sanaüja) on s’ha consolidat la parcialment enrunada torre medieval i s’ha recuperat l’esglesiola gòtica -d’on sortí la meravellosa verge del MNAC.

Un exemple singular de recuperació parcial seria el cas de Tiurana, poble “nou” emplaçat a la serra de Solés i “inaugurat” l’any 2007, després que el poble vell s’hagués d’abandonar definitivament, l’any1999, acausa de la construcció del pantà de Rialb. En el nou i alterós emplaçament s’hi traslladaren alguns elements interessants de l’antic nucli, com la façana de l’església de Sant Pere o els porxos del carrer Major, elements tots del segle XVII, com algunes cases magnífiques que hi havia al mateix nucli i que no es pogueren salvar, de notables arcs adovellats, grans finestrals motllurats i galeria de solana. Tiurana era un exemple de com el segle XVII fou una època constructivament força interessant al nostre país, malgrat encara arrossegui el llast de la sempiterna “decadència”.

Les pedres ben escairades de les façanes de l’antiga Tiurana ho corroboraven, com ho fa també la magnífica rectoria de l’abans esmentat llogarret de Sallent –i que abans era, inequívocament, la casa del senyor del lloc. També és del XVII el palau dels Erill, a Guissona (espai al qual avui podem accedir si anem al Teatre de ca l’Eril, un recuperat espai de cultura i sala de concerts iniciativa del Joan Pons, cantautor conegut com “El Petit de ca l’Eril”). Però d’això en parlarem un altre dia (de l’arquitectura incògnita del segle XVII).

Ara toca alertar sobre els pobles que realment ja estan “perduts” i que ja mai seran objecte d’atenció per cap administració: les heures en cobriran les pedres i els esbarzers “fortificaran” l’accés a les cases i als carrers –com Vallferosa (Torà,la Segarra) o Les Sitges (Torrefeta i Florejacs,la Segarra)- que en un altre moment devien ser plens de vida i d’orgull al peu de fortaleses tan insignes, com els castells homònims dels nuclis esmentats. Precisament el dinamisme generat al voltant d’aquests castells magnífics (els millors de la Segarra) podria constituir un raig de llum i d’esperança per a la futura rehabilitació d’aquests nuclis (a Vallferosa ho dificulta l’accés, però a les Sitges seria perfectament plausible).  

Esperem almenys, que iniciatives com la recuperació de Solanell (Montferrer i Castellbò, Alt Urgell), impulsada pel jove arquitecte tarragoní Tomàs Forteza, http://solanell.blogspot.com.es/p/la-historia-i-el-projecte-de-solanell.html puguin esdevenir exitoses, i els nostres pobles “perduts” –alguns d’ells autèntiques fites (o landmarks) en el nostre horitzó quotidià, sentimental o vital- almenys no siguin pobles “oblidats”.

Comparteix

    Comentaris

    • Carles Rué

      12/04/2012 - 08:45

      Com m’agrada tot el que escrius, Maria. Cada article, una nova sorpresa…
      I, sí, el llibre “Pobles perduts”, pinta bé. Fa dies que tinc pendent saber on anar-lo a buscar (malauradament, les editorials petites tenen, també, distribucions petites; si no, el demanaré per correu…). Si a darrere del projecte hi ha en Xavier Cortadellas, segur que està molt bé. Treballa amb molta sensibilitat, tot el que fa sempre m’ha agradat molt.
      I esmentes el llibre “Camins de quietud” de Maria Barbal, l’he buscat a la meva biblioteca i “bingo”!!! Una altra joia, certament…
      Per cert: deurem tenir uns gustos literaris semblants, doncs també tinc el llibre “Josep Pla: el temps, la gent i el paisatge”. No és tant diguem-ne literari, és més espès, més assaig, però molt i molt interessant. Ja fa temps que el vaig llegir…
      Una abraçada!!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús