Arxiu del mes: desembre 2013

L’església de la Nativitat de Durro: Et in terra pax hominibus…

dimarts, 24/12/2013

Malgrat totes les esglésies de la Vall de Boí formen un conjunt extraordinari de romànic pirinenc, singular per la seva concentració, he de confessar que per l’església de Durro, dedicada a la Nativitat, hi tinc certa debilitat manifesta. Situada a l’entrada de la població i vora el fossar, el seu campanar no és tan esvelt com el de Sant Climent de Taüll o el de Santa Eulàlia d’Erill-la-Vall –en part perquè l’ultim pis està escapçat, probablement a conseqüència d’algun terratrèmol (n’hi hagué un l’any 1373, que afectà la Ribagorça, i un altre el 1428, que fou més general a tot el Pirineu), però guanya els anteriors en robustesa. I és que la Nativitat de Durro té altres virtuts que la fan especial. En primer lloc, la singularitat del porxo d’entrada, encarat a migjorn i que sorpren per les seves dimensions, amb tres grans arcades d’arc de mig punt –i amb una quarta que fou cegada per l’addició d’una capella. En segon lloc, una portada d’arquivoltes i capitells senzills, amb un crismó a la part superior que “beneeix” simbòlicament l’entrada al temple, per una porta que conserva una notabilíssima ferramenta medieval.

 

L’interior no té l’amplitud de l’espai basilical de les esglésies de Taüll, que aquí és substituït per una nau única i allargassada, a la que s’afegiren dues capelles gòtiques a tramuntana i una de barroca a migjorn. Però és un interior que ha conservat les evidències del pas del temps, a diferència de Santa Maria de Taüll, que fou desprovista, durant els anys setanta, de tots els “afegits” barrocs –la volta, el cimbori, amb la sola excepció del retaule major, ara desplaçat a l’entrada del temple- per tal de retornar-la a una suposada “puresa” romànica. L’església de Durro té l’avantatge, en aquest sentit, de conservar intacte, a més a més, molt mobiliari, començant pels retaules renaixentistes i barrocs.

Entrant a mà esquerra, trobem un bonic retaule del segle XVII, que per la inscripció podríem pensar que està dedicat a la Immaculada –el que el faria un exemple prou primerenc de la devoció immaculista, en disputa amb la del Roser-, malgrat la iconografia ens els situa com un retaule precisament dedicat al Roser –hi ha representada la imatge de la Verge entregant el rosari a Sant Domènec de Guzmán-, el que el converteix en un curiós exemple “d’hibridació”. A la capella del costat hi ha un retaule del segle XVIII dedicat al Sant Crist i també d’aquesta època serien els demés retaules de l’església: un dedicat a Sant Antoni de Pàdua, un altre a Sant Joan i el major –que suposem també de finals del XVIII, però policromat al XIX- centrat per la imatge de la Verge i el Nen, flanquejada per Sant Josep i Sant Joaquim, ambdós representats amb el Nen Jesús i la Verge nena, respectivament.

A dalt del cor, més tresors insòlits, des de la imatge de Nicodem procedent d’un Davallament (emparentat ineludiblement amb el d’Erill) fins a un banc relacionable amb el de Sant Climent de Taüll.

Hi vàrem ser el dia set de desembre, i un grup de dones del poble hi preparava el pessebre, juntament amb la canalla. Una senyora molt amable ens mostrava uns grafits que el poble no va permetre que es perdessin –sembla que els restauradors els volien tapar. Orgull del propi patrimoni, que és també l’orgull d’una identitat pròpia.

Desconeixia llavors un capítol molt trist de la història d’aquest temple, quan a finals del XV -l’any 1483-, l’església fou l’escenari d’una cruel matança en el marc de la guerra que va protagonitzar el comte Hug Roger III de Pallars. Molta gent del poble es va refugiar a l’església -es parla de dones i nens al campanar-, però els homes d’Hug Roger van incendiar-la, condemnant irremissiblement a una mort terrible tots els que s’hi havien refugiat. I com no podia ser d’una altra manera, aquest episodi tràgic hauria tingut les seves conseqüències en matèria artística, com probablement la pèrdua del retaule del Mestre de Vielha -unes poques restes s’haurien conservat i reaprofitat per altres usos-, o l’anteriorment esmentat Davallament. Tot plegat conferint una imatge dantesca que avui costa d’imaginar en aquest joiell pirinenc.

Al sortir, la lluna media la seva brillantor amb la de Venus, l’estrella vespertina que aquells dies brillava amb especial intensitat. I llavors vaig recordar una frase que se m’aparegué escrita, fa molts anys i amb lletra tremolosa, rere una postal antiga…”Quan arribarem a l’estrella?”. Bon Nadal!

La memòria dels morts: creus conmemoratives pels límits del Solsonès

diumenge, 8/12/2013

Podríem dir que els cementiris són els “recintes de memòria” per excel·lència, espais delimitats on anar a retre homenatge als qui ens precediren. Però també existeix una memòria que emergeix –de vegades de manera imprevista pel caminant despistat- en els espais sovint més recòndits del territori, sigui al peu d’un corriol, sigui entre la boscúria més espessa. Es tracta de llocs vinculats amb la mort, però no són pas sepultures, sinó petits monuments commemoratius –monòlits o creus, que poden rebre el nom de cenotafis- que sovint recorden i “marquen” l’indret on una o més persones deixaren aquest món i que cobren una significació especial per tal que la memòria no es perdi: ni la dels difunts i ni la del fet pel qual deixaren d’existir.

Els podem trobar pertot, però en posarem només un parell d’exemples, tots dos del segle XIX. El més antic per cronologia està situat als límits dels municipis de Castellfollit de Riubregós i la Molsosa –és a dir, entre les avui comarques del Solsonès i l’Anoia, però en el territori natural de la vall del Llobregós. Es tracta del cenotafi que recorda l’assassinat de Francesc de Borja de Riquer, carlí declarat i pertanyent a la nissaga dels Riquer de Castellfollit, a mans dels lliberals de Torà. Martí de Riquer, el savi home de lletres recentment traspassat, ho explicava així al seu llibre Quinze generacions d’una família catalana: “De l’Hostalet del Vent a Bassols hom hi va per un estret camí, gairebé un corriol, fet al bosc de pins. A cosa d’un quilòmetre i mig d’aquell i quan encara en falten quatre per arribar a aquest, el vianant es veu sorprès, en plena fragositat, per una creu de pedra d’un metre setanta d’alçada amb la inscripció següent: Lo 6 de desembre de 1838 fou mort en aquest siti. D. Francisco de Riquer. La mullé y los fills li dedícan aquesta espresió de respecte a son amor y recort1865”.

Un altre exemple singular el trobem a Santes Creus de Bordell (municipi de Pinell de Solsonès), en un indret que s’obre a la bonica vall de Vilanova (ja a la Noguera), i el petit monument és conegut com la “creu dels Lladres”. Es tracta d’una creu de pedra inserida en una base rectangular, on en cadascuna de les cares hi ha una inscripcio que va narrant l’efemèride que motivà la seva construcció. Hi diu: “Dia 30 junio 1869: Felipe Domenech y 4 foragidos se batieron con el somaten de Madrona. Fue muerto Felipe y tres de los suyos. / Del somaten fueron heridos dos hombres y los demas, para no ser victimas, tuvieron que matar a sus encarnizados enemigos. / Los bandidos acababan de saquear la casa curato de Madrona, y de poner sus manos viles y sacrilegas en el sacerdote indefenso. / Perseguidos a toque de somaten hasta este sitio, expiaron aqui sus crimenes. Roguemos a Dios por el eterno descanso de sus almas”. Val a dir que en aquest cas, més que la memòria dels morts, el monument pretenia esdevenir un “exemplum” i al mateix temps advertència de com podien acabar els que incomplien la llei.

 

A l’antic Egipte, algunes inscripcions funeràries convidaven els transeünts a pronunciar els noms dels difunts, per tal de preservar-ne la memòria i conjurar, d’aquesta manera, la maledicció de l’oblit –de fet, si ho traslladem a avui dia, pensem en quants noms oblidats s’han hagut de recuperar per “desenterrar” el que en diem “memòria històrica”. Perquè la memòria pot ser prima i fràgil com una orella de gat, però aquests monuments humils, fets amb la solidesa de la pedra, són tot un manifest contra l’oblit.