De Guissona a Corleone: la “bilocació” de Sant Plàcid

Són ben diversos els motius per visitar l’antiga col·legiata de Santa Maria de Guissona, reconvertida en un temple imponent a finals del segle XVIII, mescla de la influència de la Universitat de Cervera i de la Catedral nova de Lleida. De les capelles anteriors que es conservaren integrades al nou recinte destaca la de la Marededéu del Claustre, del segle XVII i que constitueix  una estança de luxe formada presidida per un remarcable retaule barroc. Fou aquest gairebé l’únic espai que es mantingué –amb la capella del Sant Crist- de l’església antiga (successivament reformada) fins a la gran reconstrucció del segle XVIII, suara esmentada.

La Mare de Déu del Claustre que senyoreja el retaule -homònima de la preciosa Verge solsonina- és una imatge de pedra, de datació imprecisa que aniria des d’una ja molt epigonal baixa edat mitjana fins a una incipient època moderna. Celebra l’onomàstica el 8 de setembre, dia de les “marededéus trobades” i festa major al mateix temps de la vila. Però també per la mateixa festa major, Guissona festeja un altre sant com a co-patró de la vila. Es tracta de Sant Plàcid, soldat màrtir d’origen presumiblement portuguès (o no) però que militava en les legions romanes, essent martiritzat a causa de la seva conversió a la fe cristiana.

Resulta que el cos d’aquest màrtir fou portat de Roma l’any 1738 per Pere Gasch, un canonge guissonenc que devia tenir moltes influències (el text contingut al Llibre Major de la Confraria del Claustre i transcrit per Eduard Camps, parla dels cardenals Belluga i Acquaviva, als quals recompensà el favor amb cinc lliures de xocolata) i que havia demanat “un Cos Sant al Sumo Pontífice Inocencio XIII” (tot i que Camps rectifica que el Papa d’aquella època era Climent XIII). Sembla que no fou pas el cos sencer el que concedí el Pontífex, sinó “alguns ossos”.

El relat que recull Camps explica com encara a Itàlia s’encomanà a un escultor “l’atrezzo” de les relíquies del sant, que n’imità el cos amb escaiola i el vestí de soldat romà, deixant a la vista la cara, les mans i alguns ossos –les relíquies “veritables”- com la tíbia i el peroné col·locats dins un tub de vidre. Tot això dins una urna de xiprer i vidre, guarnida amb un coixí de seda carmesí i una palma símbol del martiri. L’urna fou segellada pel Sant Pare, que n’acreditava l’autenticitat i enviada a Barcelona, on sojornà al convent de Santa Mònica abans d’emprendre el viatge fins a Guissona, on s’havia de col·locar a la capella del Claustre fins a la construcció d’una capella pròpia.

Amb la construcció de l’església nova pel mig, la capella de Sant Plàcid no fou una realitat fins ben entrat en segle XIX, ja que fou començada l’any 1811. Es tracta d’una capella de planta el·líptica, coberta per una cúpula que encara rep la influència de la de la capella de la Universitat de Cervera. Un espai elegant com aquest s’havia d’aprofitar, per la qual cosa sembla que serví per allotjar el magnífic estol de relíquies que posseïa la col·legiata guissonenca: des d’un tros de vel i vestit de la Verge a la sang de San Pedro Arbués –un sant genuïnament aragonès.

*Foto: Jaume Moya

De la sort que corregué l’urna que deixava veure la recreació del cos de Sant Plàcid no en sabem res més, tret d’imaginar que es perdria en algun moment de convulsió tan habitual en la història del nostre patrimoni eclesiàstic.

Però si us digués que l’urna de Sant Plàcid encara existeix i que es troba en un altre indret de l’antiga Mediterrània catalana com és l’illa de Sicília? Es tractaria d’una translació miraculosa que l’hauria salvat de la barbàrie? Remuntem-nos fa uns tres anys, en una tarda de passeig per Corleone, la població siciliana coneguda pels imaginaris reals i ficticis que ha generat: des del nom del protagonista de la nissaga cinematogràfica d’ “Il Padrino” de Coppola, fins als seus il·lustres personatges vinculats amb la màfia “real”, la del clan dels “Corleonesi” que va fer volar pels aires el cotxe del jutge Giovanni Falcone quan es dirigia a l’aeroport de Punta Raisi. El Corleone de Totó Riina i de Bernardo Provenzano, que va sobreviure durant anys en una barraca prop del poble, a la “Montagna dei Cavalli”, des d’on es comunicava amb els seus subordinats i col·laboradors mitjançant les petites notetes o “pizzini”.

Corleone és un poble gran, però poble en definitiva. De factura musulmana, presidit per un castell roquer i voltat d’una aridesa de les que imprimeixen caràcter, té una verda plaça principal, avui dedicada als jutges Falcone i Borsellino, Centre de Documentació Antimàfia i múltiples esglésies barroques més o menys degradades. Fou a l’anomenada “Chiesa Madre” (el temple més important de la vila, però no amb el rang suficiente per esdevenir catedral), que varem descobrir sense cap espai per al dubte l’urna de Sant Plàcid. Una urna de fusta i vidre, que deixava veure el cos reconstruït del soldat romà –barbat i coronat de roses- les extremitats del qual deixaven veure els seus “ossos sants”. Perquè el cas és que el “Plàcid” més conegut –que es celebra el 5 d’octubre- no era soldat sinó monjo, conegut com a Plàcid de Subiaco i considerat deixeble de Sant Benet. Se sap que existeix una confusió històrica amb un “Plàcid de Sicília”, que seria (aquest sí) un soldat i màrtir romà. Però és que les relíquies del Plàcid guissonenc també correspondrien no pas al monjo, sinó al legionari martiritzat (malgrat s’apunti en el cas de Guissona un presumible origen portuguès).

Així doncs, més que pensar que miraculoses translacions i fins i tot en un robatori mafiós, apuntem una “presumpta” hipòtesi per treure’n l’entrellat, i si non è vero, almenys ens haurem distret una estona. Sabem que el Sant Plàcid de Corleone fou ofert a la Chiesa Madre –lloc d’emplaçament actual- durant el segle XVIII, coincidint també amb el trasllat de les relíquies del màrtir a Guissona. Però fixem-nos que segons el mateix Camps, el cos “concedit” a Guissona no estava sencer, sinó que es tractava d’alguns ossos. Podria ser, llavors, que el suposat cos de Sant Plàcid hagués estat trossejat i repartit entre Guissona i Corleone? Perquè també sabem que les restes corleoneses arribaren de Roma de la mà de Giuseppe Vasi, fill de Corleone i que es dóna la circumstància que fou un prestigiós artista del gravat, autor de nombroses “vedute” (“vistes”) de la Ciutat Eterna i mestre del mateix Giovanni Battista Piranesi, el gravador més important del segle XVIII itàlic i europeu.

Pensem que la hipòtesi no és pas descabellada, perquè ja se sap que ben bé podia passar que un sant tingués de cop i volta quatre o sis húmers o vuit o deu peronés per repartir –que la Providència també era això. Alegrem-nos, doncs, de pensar que malgrat les vicissituds sofertes en aquesta nostra (tantes vegades!) dissortada pàtria, i malgrat l’elegant capella vuitcentista ja fa molt temps que es troba òrfena de les relíquies, les santes despulles de Sant Plàcid no s’han perdut del tot. El cos de Sant Plàcid (o almenys una part) roman encara, victoriosament resguardat, en un recondit indret d’una illa del Mediterrani… .

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús