Llums i ombres del nostre romànic: el cas del monestir de Cellers

Cellers 002

El proppassat 30 de maig vaig tenir l’oportunitat d’assistir i participar en una tarda meravellosa que es va viure al monestir de Cellers. El motiu de congregar-nos-hi més d’un centenar llarg de persones era el concert de la Lídia Pujol, que acompanyada pel Cor de Vallferosa i pels músics Miquel Àngel Cordero i Pau Figueras, havia triat l’antic cenobi de Cellers com a un dels espais de la gira “Iter luminis (Camí d’identitat)”, amb l’ànim de dur la música i la poesia a diferents monestirs catalans. A part de la vivència extraordinària de l’art en comunió de sensibilitats, aquests concerts també constitueixen una oportunitat per visitar espais excepcionals, l’accés als quals en altres circumstàncies és més difícil (com seria el cas del mateix monestir de Cellers, que sempre està tancat). I en alguns casos l’efemèride ha permès (o permetrà) visitar espais recentment restaurats, com seria el cas de l’antic monestir femení de les Franqueses, a Balaguer, que jo recordo en un estat força precari i que ara en canvi torna a lluir, gràcies en bona part a la intervenció practicada a partir de l’anomenat “Programa Romànic Obert”, fruit de l’acord de col·laboració signat el gener de 2009 entre la Generalitat de Catalunya i l’Obra Social “La Caixa”, amb l’objectiu –segons la pàgina web del Programa- a “posar en valor i adequar monuments catalans de notable interès arquitectònic i artístic”.

Però situem-nos a l’antic monestir de Sant Celdoni i Sant Ermenter de Cellers. Per qui no conegui aquesta petita joia ubicada a la part septentrional de la Segarra, al municipi de Torà i en una vall d’una bellesa extraordinària, es tracta d’una església romànica de tres absis, on no s’hi arribà a construir la nau que presumiblement s’hauria projectat en consonància amb la magnificència de la capçalera. L’edifici es tancà, doncs, a l’alçada del transepte, oferint un curiós aspecte de planta centralitzada, que al seu interior presenta la singularitat de contenir-hi una cripta, en la línia de les existents a l’església de Sant Esteve d’Olius (Solsonès) o a la col·legiata de Sant Vicenç de Cardona (Bages) que devia tenir la funció d’albergar les relíquies dels sants màrtirs de Calahorra Sant Celdoni i Sant Ermenter, dipositades a Cellers fins al seu robatori, sembla que instigat pel propi duc de Cardona al segle XV.

cellers cripta interior Cellers

L’església d’aquest antic i petit cenobi fou, com Les Franqueses de Balaguer, un dels monuments seleccionats per a la seva restauració dins el Programa Romànic Obert –val a dir que la selecció (que en principi fou molt estudiada) d’edificis que serien restaurats tenien en comú el fet d’haver estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya i estaven repartits en 25 comarques (a la Segarra, a part del monestir de Cellers, en fou beneficiària l’església de Sant Esteve de Pelagalls).

Cellers 003

I efectivament, quan arribem a Cellers el dia del concert, ens rep un cartell que ens indica que l’edifici ha estat beneficiari de l’esmentat programa de rehabilitació, però que les obres o la intervenció en aquest s’han focalitzat en dos punts: la coberta de l’església i la restauració (completa) de l’edifici de la rectoria annexa. Però la nostra sorpresa arriba quan comprovem que el gruix més important de les obres no ha estat practicat a l’església –que evidencia encara mancances importants- sinó a l’antiga rectoria del segle XVIII, que era un edifici abandonat. Es tracta, com l’església, d’un edifici propietat del bisbat de Solsona, que un cop restaurat podria treure’n un rendiment en un futur, llogant-lo com a habitatge.

Cellers 007 cellers finestra rebossada

I davant d’aquesta evidència no ens deixa de semblar estrany que una quantitat –que d’entrada sabem que era de 130.000 €- que havia de ser íntegrament destinada a arquitectura “romànica”, s’hagi invertit en una bona part (després sabem que  es tracta del 70% d’aquesta quantitat) en restaurar un edifici modern i d’escàs interès arquitectònic i artístic. És llavors quan la meva curiositat i estranyesa em duu fins a la pàgina web de la pròpia Generalitat on hi ha el desglossament previst de la inversió dels 130.000 €, que s’havien de repartir de la següent manera:

-Repàs de les teulades principals.

-Finalitzar treball iniciat en les cobertes.

-Consolidació estructural dels murs i construcció de teulada.

-Enderrocar revestiments perillosos de l’interior de l’església.

-Neteja interior i reparació de parets.

-Correcció d’humitats del terreny.

Que jo sàpigui interpretar, aquí no es diu res de fer obres en cap rectoria. Per contra, el resultat de la intervenció a l’església deixa força que desitjar respecte a les expectatives generades per aquest document, fet que només s’explica perquè la major part de la inversió hagi anat, en realitat, destinada a la rehabilitació completa de l’esmentada rectoria.

I de fet, no sóc pas jo qui fa cap “descoberta” en aquest sentit (diguem que jo estava bastant “a la lluna”) sinó que fa aproximadament un any i mig que la CUP de Torà ja ho havia posat de manifest en aquesta notícia: http://tora.cup.cat/noticia/l%E2%80%99ajuntament-de-tor%C3%A0-perdona-impostos-al-bisbat i després, a finals de maig de 2013, fins i tot el regidor de cultura del propi Ajuntament qualificava en declaracions al diari Segre de “lamentables” les obres que s’estaven fent a Cellers.

En definitiva, el que sí resulta lamentable és el paperot de les administracions o institucions implicades: el Bisbat de Solsona (o hauria de dir directament el Sr. Bisbe?), per reconduir cap a una altra finalitat uns diners que anaven destinats únicament a la rehabilitació de patrimoni arquitectònic i artístic; l’Ajuntament de Torà, per “deixar-ho passar” o el que sigui. La Generalitat i La Caixa? Doncs potser haurien de controlar una mica més on van a parar els diners dels programes que patrocinen.

Em fa molta mandra haver de fer esment a obvietats com la de que estimar el país és també tenir consideració per les “pedres” que el conformen, que ens parlen de quin som i dels que ens han precedit i que contribueixen a la conformació d’allò sovint tan banalitzat que en diuen “identitat”. Hom podria dir que una humil rectoria d’època moderna, avui convertida en una mena de “xalet adossat” amb poca gràcia, també ens parla de coses, però “no era això, companys, no era això…”.

capitell cellers1

Fotografies: Xavier Sunyer i M. Garganté.

Comparteix

    Comentaris

    • jm

      23/06/2014 - 01:13

      ui!
      Va passar per alt a la Generalitat, a la Caixa i a l’Ajuntament? De què estem parlant? No pot ser.

    • uri

      26/06/2014 - 09:06

      La democracia de tots sempre sotmesa als interessos arbitraris d’uns quants, desitjosos de més i més diners/poder.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús