Dia 19: Juneda – Linyola
Distància: 20 km
Ruta: Camins de carro, Canal auxiliar d’Urgell

Després de gaudir de Juneda, del dia de descans, de la banyera d’aigua calenta, de la companyia de l’Antoni i l’Ana Luz, del menjar calent i bo, de l’esmorzar amb melmelada,… Sembla que enyori de ser a casa, oi? Això sempre passa després de tornar a provar la vida comfortable… Quan preparem un dels nostres viatges a Terrakia, sempre pensem en aquests moments, quan arribes a un hotel on hi trobes un llit gran i còmode. No en sortiries, encara que a fora hi hagi el gran festival del Songkran a Tailàndia, o alguna de les festes de les màscares al Ladakh, a l’Índia… Però saps que el que realment serà interessant per a tu és tornar a la vida al carrer, a conèixer una nova manera de pensar, de viure.
Així que és hora de tirar cap a Linyola! Això sí, l’Ana Luz com a últim gran favor s’ofereix a portar-me la motxilla fins a destí. Com puc dir que no?! Amb el sol que cau, tot i que el camí sigui completament pla, ja som al Pla d’Urgell, el pes que em trec de sobre és molt gran.

Des de Juneda camino per la carretera fins a Torregrossa i d’allà segueixo el camí que voreja el Canal d’Urgell fins a uns quilòmetres de Linyola. Caminar sota el sol per aquestes terres deu ser lo més semblant a creuar un desert. Camines tot recte, sense veure el final amb un mocador al cap… No m’imagino fent-ho el mes d’agost. No hi ha ni un sol arbre. Bé sí, només un, en el que m’hi assec una bona estona a gaudir de l’airet que ara noto. I a més a més, camines pel costat del Canal, però no hi ha ni una font ni una bassa on refrescar-se una mica. Tot un exercici d’autocontrol aquest… No fa calor, no fa calor, Ooooooommm….

I finalment Linyola! Allí m’hi espera el Robert Pérez, que em rep a casa seva, al seu taller on pinta els seus retrats espectaculars. Em fa una primera visita ràpida del seu taller i em mostra part de la seva obra. Té moltes ganes d’explicar tot el que fa, com ho ha aconseguit i el canvi de vida que ha viscut un antic pagès que a partir d’una lesió d’esquena va haver de deixar la terra i va començar a dibuixar retrats. Ha pintat a molta gent i ha aconseguit donar-se a conèixer a molts llocs del món. Li agrada retratar personatges famosos i regalar-los-hi l’obra, i també li agrada conèixer-los perquè amés a més, aquesta és la seva manera de fer els seus contactes! I aquesta vida a prop de les estrelles també li agrada!

Em convida a dinar al bar de la plaça i xerrem durant hores abans d’anar a cal Cava. És la casa del Josep, un caminador de mena, que ha caminat per etapes, fins a Roma. I les històries de les seves sortides són molt variades. En Josep també ha obert un alberg per als peregrins del camí de Sant Jaume, i s’ha fet conegut a internet, fins al punt que la setmana passada tenia dos japonesos que s’hi estaven… En una de les seves sortides, el Josep no va poder tornar a casa i va anar buscant racons on dormir fins a que una persona li va oferir el seu corral. Llavors es va adonar que ell havia d’oferir aixopluc a les persones necessitades que caminaven pel món, i que passaven en un moment donat per Linyola… Una molt bona obra.

El dia ha passat volant, des de que he arribat a Linyola no he parat de conèixer gent i de sentir històries interessants. Estic esgotat però molt content de poder conèixer aquestes persones i les seves històries. Tornem al taller del Robert, on ara sí, tenim temps de parlar a fons de la seva obra, esperant a que arribi la meva cosina Ester per a anar cap a Ivars a passar el vespre i la nit. Quan arriba sé que és el moment de descansar. És el primer cop que veuré casa seva, ja fa 10 anys que es va casar i encara no hi havia estat! Allí passem la tarda amb el Josep, el seu home, el Roger el seu nen, i la Trini, sa mare. Ja hi som tots i xerrem mentre el Roger corre per la casa amunt i avall. Ah i me n’oblidava! Abans que res em van insistir per a que gaudís d’un bon bany ala banyera… tot un regal de benvinguda cosineta!

Al vespre la Trini ha preparat un gran sopar, una truita de patates que m’entra molt i molt be! I de postres un préssec en almívar casolà, del que en carregaré una bona mostra a la motxilla durant uns dies…
M’agrada passar una nit a casa la família. No ens veiem gaire però sempre ens hem entès molt bé, des de que anava a comprar “un litro de llet i un kilo de madalenes” per a esmorzar a la botiga de sa padrina a Santalinya, quan em portaven de festa a Mollerussa ben abans de tenir l’edat per a que hi pogués entrar “legalment”, i altres històries que pots fer amb els cosins… Així que veure l’Ester, el Josep, el Roger, i ara la Trini a casa seva, veient-los tan bé, m’ha fet molta il·lusió.

Entrada publicada a catalunyacaraacara, Persones, Pla d'Urgell el dimecres, 12/06/2013 a les 16:54.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.