Dia 4: La Llacuna
Dia de descans

Molt bona arribada a La Llacuna a casa de l’Eulàlia i el Josep Maria, que em van obrir les portes de casa seva per a passar-hi un dia genial en el que em van fer sentir com a casa! Ha estat la primera vegada que he pogut conviure a casa d’algú durant aquest viatge, i sense dubte que ha estat molt gratificant.

Per a la meva arribada l’Eulàlia havia preparat un bon dinar on no hi faltava res. La pasta, un pollastre, les cebes de l’hort del Josep Maria i una coca boníssima que fins fa no gaire he pogut anar racionant!

Viuen en una casa molt bonica de la que n’estan molt orgullosos. Cadascú hi té el seu espai, la decoració sembla cosa de l’Eulàlia. A les parets hi pengen algunes de les seves pintures i hi ha escultures que ha dissenyat. El jardí que rodeja la casa és com un mostrari de la flora de la regió. Farigola, romaní, esparregueres, cirerers, pins, i tots els demés arbres que el Josep Maria ha pogut anar plantant a mida que en trobava una llavor. Entre mig hi apareixen integrades al paisatge, les escultures de l’Eulàlia.
Al sòtan hi té el taller: pintura, escultura, restauració i la sala on estan exposat tot el mostrari de les arracades i penjolls que fabrica. Tot un tresor que et trobes en baixar les escales…

Durant la tarda em van ensenyar el poble de la Llacuna i vem voltar en el vell i dur Toyota del Josep Maria per tot el terme! Primer l’ermita de Sant Pere i el castell de Vilademàger del que només en queda una part de la torre, i des d’on hi ha una vista fantàstica de la Llacuna.

Allà m’explicava com estaven esperant a pujar a l’ermita aquest proper diumenge per a anar a fer l’arròs amb la resta del poble i penjar una estelada que aquest any es veuria des de tota la vall… També em confessava com de petits, sent encara massa joves per a donar importància a unes pedres, pujaven a jugar amb les runes del castell, i de com també més crescudets pujaven aquí dalt a festejar amb la seva dona davant de les vistes de tota la vall.

Vam recórrer la plana d’Ancosa cap a les runes d’un poblat íber on hi vam trobar restes de ceràmiques de l’època, m’anava mostrant els rastres que deixen els porcs senglars quan regiren la terra per trobar els glans i les arrels que mengen. M’explicava quines plantes que estaven florint en aquesta època de la primavera i quines eren les que aprofitarien les abelles a partir d’ara, a la nova zona on més tard aniríem a col·locar les 2 arnes que mantenen amb el seu amic Santi, un antic banquer que havia emigrat a Barcelona i que havia tornat a la Llacuna ara que vivia retirat, com el Josep Maria. Tot i haver hagut de deixar les seves feines de tota la vida, podien gaudir del nou estil de vida que portaven.

El Josep Maria està lluny de la vida atrafegada de la fàbrica tèxtil que dirigia, que havia heretat de la família i que va haver de tancar ara fa uns anys per culpa de la crisi del sector a Catalunya. Ara recorda aquesta època i una part de la història familiar amb el petit museu que han creat, Cal Sagrera, i on hi exposen màquines, materials i fotos que mostren com funcionava una fàbrica tèxtil en un petit poble de l’Anoia.

Ara surt a passejar cada dia amb l’Eulàlia, tenen temps per a gaudir del moment, cuidar l’hort, les abelles, el museu,… Sembla que li hagi tocat viure una vida que no ha buscat, una vida que es nota que gaudeix, i n’està molt content de dir-ho, però per a la que potser no estava preparat. Aquesta època s’estava tornant però, “una de les millors de la seva vida” i per com ho deia em fa l’efecte que d’aquí no gaire n’acabarà sent la Millor.