Finalment decideixo no fer el Pedraforca, tot i que en tenia moltes ganes… És una muntanya emblemàtica de Catalunya, però ara vaig pensar que ara no era el moment, ja que tenia planejat pujar al Cadí i passar-hi un parell de dies que preveia durets… Així que per previsió, deixarem el Pedraforca per a algun altre dia, això segur.
De Gósol pujo amunt fins a la font dels Terrers, on hi trobo les primeres vaques pasturant.

I d’allà fins al Collell, un coll molt bonic entre el Pedraforca i els cims més alts de la serra del Cadí. D’allà comença la pujada de veritat fins al pas dels Gosolans i més amunt fins a dalt de tot… Cap al Comabona, cim del Cadí! La pujada per la cresta és impressionant. A una banda el Pedraforca, el Cap del Verd, el Port del Compte, el Solsonès i la Catalunya central, i a l’altra la Cerdanya i els altres cims del Pirineu, tots nevats encara. I el Cadí, i jo, al mig.

Una situació privilegiada! Estic emocionat d’arribar a dalt, de fer el cim, de fer el meu cim de Catalunya, o el cim de la “meva Catalunya”! A mida que pujo, davant meu també van pujant els núvols, anem al mateix ritme així que compto que ens trobarem dalt, ens saludarem i seguirem junts el camí…

I per fí, el cim! Sóc dalt del Comabona!! Sóc a 2554 metres! I amb la motxillota a l’esquena!! Estic molt content, veient tot el que queda per sota se’m fa dificil de creure’m que hi hagi arribat. Realment no m’ho havia imaginat mai de fer-ho. Havia pensat en pujar al Cadí molts cops, però com a culminació de tot un viatge de 38 dies ara, com a cim del viatge, això era impensable…
El Cadí sempre era com una barrera pera mi, des de petit sempre el veia de baix quan entrava al túnel, o de lluny mentre esquiava, o de dalt quan passava amb l’avió,… o fins i tot a la nevera, a la capsa de mantega! El Cadí sempre l’he tingut present, i ara hi era a dins. Hi estava vivint uns dies, com a part de tot un procés, del que ara, la muntanya també en forma part.
Bé i després de pensar en tot això, jo i els núvols hem de seguir junts el camí fins al refugi!

Camino per la cresta carenant fins al pas de Tancalaporta i allà ja perdo la pista durant una bona estona. Només sé que haig d’anar cap a l’Est, seguint la carena, i entre els núvols emcal la brúixola de tant en tant per a no perdre el rumb! Torno a trobar la pista al Coll de la Moixa on coneixo el Lluís i l’Àgueda, amb qui fem una part del recorregut junts. Ells i l’Oliver i l’Eva, una altra parella que he trobat més enrere fan junts la “Cavalls del Vent”, una travessa de 3 dies al voltant de la serra del Cadí i del Moixeró. Aquest cap de setmana, que és el de Sant Joan hi ha molta gent per la muntanya. Sols, en parelles, en equips, caminant, corrent,… es veu de tot per aquí! No m’esperava estar tan acompanyat per la carena del Cadí!
Caminem plegats fins al Coll de Pendís, descobrim que el Lluís és de Terrassa i la seva germana és professora a la mateixa escola que la Miryam! Així anem xerrant fins a que ens separem. Jo tiro cap al refugi de Sant Jordi, i igual que jo, 37 persones més… Molta gent per a un refugi de muntanya, oi? Allà s’hi veu de tot, els que gaudeixen de la muntanya, els que venen de competició, ben equipats, sobretot materialment, els que venen agobiats perquè no sabien on s’estaven ficant, els turistes suïssos que semblen acostumats a aquest ambient, un noi que de Manresa que buscava calma, el responsable del refugi que sembla tenir moltes ganes de marxa aquí dalt!…
Allà passo la nit i l’endemà al matí amunt direcció la Tosa. La primera pujada en sortir del refugi es fa duríssima, són 400 metres de desnivell fins al Coll de Moixeró en poc més d’un quilòmetre, i a primera hora és encara més dur… Però l’esforç s’ho val perquè aquest coll és un dels paisatges més bonics que he vist en tota la ruta! Davant del coll s’hi forma una petita vall on hi pasturen els animals, i al fons s’hi veu tota la Cerdanya per una banda i casi tota Catalunya per l’altra… Tot enmig d’un verd intens i entre avets i flors de tots colors… M’hi estic ben be una hora allà assegut descansant i contemplant-ho. Quan arrenco em trobo un altre cop amb el Lluís i l’Àgueda que em veuen mentre jo camino per la cresta apropant-me als cingles…

Seguim junts cap les Penyes Altes, duríssimes de pujar així de carregat. I d’allà baixem fins al Coll de Jou, on comença l’ascens a la Tosa. Ja és la 1 del migdia, i a aquesta hora cada dia apareixen els núvols. A la nit baixen a les planes acotes més baixes i amb l’escalfor del Sol, cap al migdia es tornen a posar aquí dalt. Cada dia ha estat així des de que sóc al Pirineu. Així que la pujada la faig completament dins els núvols. No es veu més enllà de 5 metres. Entre els núvols, a més de no veure res, tampoc no se sent res. Els ocells no hi volen ni canten, i les veus de la gent també estan molt més apagades. I si a més no hi ha ningú al voltant, sembla que tots els corredors s’hagin esfumat avui! Deuen haver corregut més que jo avui en arribar als refugis… El cas és que hi ha una calma total a la muntanya mentre pujo. Tot i l’esforç, sembla que floti, que voli entre els núvols per sobre la carena. A banda i banda tot blanc i davant meu, 4 pedres que decoren el fons blanc. Fantàstic.
I de cop apareix el refugi, el Niu de l’Àliga! Apareix ben be del no res, amb una ràfega de vent me’l trobo davant meu per uns segons, el temps just per situar-me abans de que torni a desaparèixer… Una pujada genial fins al Niu. Allà ens tornem a trobar amb els caminadors de Terrassa! I fem un bon dinar!

En unes hores marxa tothom, només apareixen més tard l’Oliver i l’Eva, l’altra parella que havia trobat el primer dia i amb qui tenim una bona conversa sobre què fer amb les nostres vides! Per cert, els parlo d’un llibre molt interessant que us recomano als que volgueu fer algun canvi a la vostra vida i no sapigueu per on començar… La Semana laboral de 4 horas, de Tim Ferrys.
I després el refugi per a mi! Avui és la revetlla de Sant Joan, i per aquí no hi ha gaire moviment! Encara… perquè sembla que d’aquí un moment han d’arribar 25 nens d’un cau que venen d’un altre refugi i que també volen fer la “Cavalls del Vent”. Però es va fent fosc i no arriben… Surt la lluna i no arriben… Ja és Sant Joan i no arriben… Així que ja és moment de fer alguna cosa, de fet ja fa unes hores que hem sortit a fora, entre els núvols amb un canó de llum, a tocar la bocina del cotxe del refugi, a caminar per les afores del refugi on no hi ha gens de visibilitat, per a cridar en totes direccions, i a tirar els dos únics coets que havien comprat per celebrar la revetlla. El primer explota dins els núvols, i no serveix per a res… El segon, ja més de nit i amb la boira més baixa permet veure alguna cosa. Finalment, amb l’ajuda dels responsables d’un altre refugi, arriben els 25 nens i els 3 monitors joveníssims al refugi. Tots morts de fred i acollonits encara, corrent cap al foc… Ningú no ha viscut una revetlla típica avui! I segur que ningú no l’oblidarà!