Arxiu del mes: abril 2013

De Palestina a la Segarra: la veneració catalana de Sant Jordi

divendres, 26/04/2013

Fa un parell de dies era Sant Jordi, que és una de les poques oportunitats de poder visitar, a Barcelona, el Palau de la Generalitat sense cita prèvia. I precisament Sant Jordi és el patró de la capella de Palau, la preciosa joia d’orfebreria pètria feta per Marc Safont durant el segon terç del segle XV. Una capella que es devia fer petita, per la qual cosa a finals del segle XVI i coincidint amb la darrera gran ampliació del palau, se’n faria una altra, la que avui és més popularment coneguda com el “Saló Sant Jordi”, emprat sobretot per a actes civils, mentre la capella primitiva és la que continua servint als escassos oficis litúrgics que s’hi celebren. 

Si Marc Safont és l’autor de la capella del segle XV, Pere Blai ho serà de la capella de finals del XVI, que es perllongà fins a 1617-19. L’encàrrec l’havia fet el llavors president de la institució, Francesc Oliver de Boteller, que era abat de Poblet. Aquesta nova capella (l’avui esmentat “Saló”), presenta tres naus d’alçària molt aproximada, separades per esvelts pilars. Sobre el creuer, inscrit en el rectangle quasi quadrat de la planta, s’hi alçà una cúpula el·líptica sobre petxines i sense tambor. Actualment, la diafanitat d’aquest espai, inicialment decorat amb estucat blanc que contrastava amb els elements estructurals i decoratius de pedra vista, proporcionant un efecte de bicromia d’arrels brunelleschianes (pensem en obres florentines com la capella Pazzi o la sagristia vella de San Lorenzo), queda distorsionat per la decoració pictòrica realitzada durant el primer terç del segle XX, en temps de la dictadura de Primo de Rivera.

Però Sant Jordi, cavaller i aristocràtic, no és que tingui pas un extraordinari predicament entre les esglésies consagrades a Catalunya. D’aquesta manera,  veiem com entre els pocs temples dedicats a Sant Jordi arreu de Catalunya tenim l’església de Sant Jordi Desvalls, al Gironès, o la capella ja neoromànica, del segle XX, de Sant Jordi de Mollé, vora Balaguer. Però si exceptuem l’esmentada capella (o capelles) del Palau de la Generalitat, l’únic edifici religiós a Catalunya on es conserva i venera (des de l’edat mitjana) una relíquia de Sant Jordi és l’església d’Alta-riba, sota la mateixa advocació. Sant Jordi d’Alta-riba, a la comarca de la Segarra, constitueix la plasmació d’una devoció ben primerenca, si tenim en compte que es considera que el “patronatge” de Sant Jordi dataria, segons la tradició, tot just des de finals del segle XI, per la seva suposada “intervenció” a favor de les tropes del rei d’Aragó a la batalla d’Alcoraç. D’aquesta manera, dedicar una nova església a Sant Jordi –quan la majoria ho estaven a Sant Pere, Santa Maria o Sant Miquel- era tot un signe de “modernitat” -pensem que serà ben pocs anys més tard, el 1201, que Pere II crearà l’orde religiosa i militar de Sant Jordi d’Alfama.

L’església que se li dedicà a Alta-riba, població que forma part del municipi d’Estaràs, és romànica en origen, per bé que amb importants modificacions al llarg dels segles, tot i conservar l’absis característic. Un element singularíssim és el sagrari de pedra, del segle XIV, un exemplar ben rar dins la seva tipologia. Podeu veure’n més informació al tríptic que trobareu a la pàgina dels Amics del Castell d’Alta-riba: http://es.calameo.com/read/00103457279e94877c1af .

Aquest proppassat diumenge, els veïns d’aquest poblet de la Segarra van multiplicar-se gairebé per vint (si tenim en compte que habitualment hi viuen unes dotze persones, al poble), ja que més de dos-cents participants van dirigir-se en romeria fins a la propera església de Santa Fe, per tal de recollir la relíquia de Sant Jordi que aquesta petita parròquia custodiava (vegeu-ne la magnífica crònica que en fa el Giliet de Florejacs: http://giliet.wordpress.com/2013/04/23/un-trosset-de-sant-jordi/ ).

Aquest fet em va fer pensar en com es podria reconstruir eventualment el “cos” del cavaller palestí (per bé que sovint se’l confon amb un altre Jordi, bisbe de Capadòcia) si s’ajuntessin totes les seves relíquies escampades per la Mediterrània: des de la basílica romana de San Giorgio in Velabro, passant per la Gènova que n’ostenta el patronatge i arribant a les magnífiques catedrals sicilianes de Ragusa i Modica, que amb les seves impressionants façanes-campanar, també ostenten al seu interior notòries relíquies de Sant Jordi, sembla ser portades des de Gènova durant el període de dominació normanda (malgrat hom pogués pensar que havien estat els catalans, que també havien senyorejat l’illa…). Sigui com sigui, un altre trosset de Sant Jordi el tenim a la Segarra i en una de les escassíssimes esglésies que en porta, ben orgullosa, el nom.

Catedrals de Ragusa i Modica (Sicília)

*Les fotografies referents a Sant Jordi d’Alta-riba procedeixen de la web de l’Associació d’Amics del Castell de Sant Miquel d’Alta-riba: https://sites.google.com/site/castellaltarriba/ i de la seva pàgina de Facebook.

Les pintures de la Vall de Boí: el preu de la reproducció

dilluns, 15/04/2013

Sí que costa de creure que en gairebé cent deu anys de “redescoberta” de les arxifamoses pintures de Sant Climent de Taüll, encara no s’hagués realitzat un debat seriós al voltant d’aquestes i la pròpia església de Sant Climent. Aquest buit fou subsanat la setmana passada al MNAC, amb la celebració de les jornades dedicades monogràficament a Sant Climent de Taüll i que comptaren amb la participació tant d’historiadors de l’art com de restauradors, arqueòlegs, representants del Bisbat d’Urgell fins al mateix alcalde de la Vall de Boí, amb resultats que prometen ser ben fructífers i interessants: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/04/14/catalunya/1365966237_504176.html .

No vaig poder assistir a les jornades, tot i que prou m’hauria agradat, però tot plegat em va fer pensar en una documentació curiosa que vaig trobar-me fa poc a l’Arxiu Històric de Lleida, concretament al fons corresponent a la Dirección General de Regiones Devastadas y Reparaciones, l’ens creat pel franquisme després de la Guerra Civil per tal de dur a terme les restauracions pertinents en aquells edificis que havien estat afectats per la contesa bèl·lica. Aquest organisme es mantingué en funcionament fins a l’any 1957, quan es considerà que ja havia acomplert les funcions per a les quals fou creat, de manera que algunes de les seves competències passaren a integrar-se al Ministerio de la Vivienda.

A la Vall de Boí el temps anava a un altre ritme, i és l’any 1959 quan l’arquitecte de la Diputació provincial es dirigeix al ministeri de Vivenda explicant el següent: “Entre los monumentos que durante la pasada guerra de Liberación sufrieron destrozos importantes fueron las iglesias románicas de Erill-la-Vall, San Juan de Bohí, San Clemente y Santa María de Tahull, de la provincia de Lérida. Lo apartado de los lugares en que se hallan enclavadas fue una de las causas por las que la reclamación de sus necesarias reparaciones fue demorada. Otra circunstancia que contribuyó a ello fue que, desposeídas en el año 1907 de las pinturas murales que las decoraban, para ser instaladas con toda dignidad, en el Museo de Arte Catalán de Barcelona, quedaran olvidados estos grupos de iglesias cuyo renombre fue adquirido principalmente por su enriquecido aspecto interno.”

Seria, doncs, el Ministerio de la Vivienda (reprenent les competències de “Regiones Devastadas”, encara que la inclusió de les esglésies de la Vall de Boí fos una mica forçada), secundat per la Diputació de Lleida i per la hidroelèctrica ENHER, qui emprendria la restauració del conjunt d’esglésies, de les quals l’any 1952 ja s’havien consolidat els campanars de Santa Maria i Sant Climent de Taüll, restaurant també les teulades i els embigats de fusta. Dels campanars s’esmenta la seva solidesa, amenaçada pel fet d’haver-hi obert una finestra més gran per col·locar-hi les campanes.

En el cas de Santa Eulàlia d’Erill-la-Vall s’assenyala que les obertures del campanar de sis pisos estan tapiades, amb els mainells de les finestres geminades trencats o desapareguts. Es proposa la instal·lació de grans reproduccions fotogràfiques del Davallament, que ja es trobava al Museu Episcopal de Vic. El cost total de les obres que s’havien de dur a terme ascendia a 239.627,50 pessetes de l’època.

A Sant Joan de Boí, a part de les obres que s’havien de realitzar sobretot al campanar, ja es parla de fer una reproducció de les pintures murals que representaven la lapidació de Sant Esteve o la del mur de l’evangeli amb els grups representatius de les profecies de Daniel o el de les ànimes al si d’Abraham. El cost total de les obres a l’eglésia seria de 191.100 pessetes i el de la reproducció de les pintures, 65.000 pessetes.

Ja arribats a Taüll, a l’església de Sant Climent s’hi haurien de fer algunes obres de reparació, però sobretot es proposa reproduir les pintures de l’absis i es considerava que “si el artista a quien se le encomienda esta labor logra imprimirle el verismo que reflejó a sus geniales estilizaciones el gran maestro creador de tan magna obra de la pintura románica, este monumento adquiriría la atracción que perdió al desaparecer ésta”. Les obres de reparació a l’església constarien 174.670 pessetes i la reproducció de les pintures, 77.286 pessetes (poc més de 450€ -ni que sigui una comparació presentista que potser no toca; faltaven encara uns anys per la “crisi del petroli”!).

De manera semblant es proposa, a Santa Maria de Taüll –on s’havien de dur a terme obres més importants, ja que l’església havia estat arquitectònicament “barroquitzada” al segle XVIII i ara es pretenia tornar-la al seu aspecte originari (l’obra costaria més de tres-centes mil pessetes-, realitzar una reproducció de les pintures:

Con relación a la reproducción de las pinturas que embellecieron esta iglesia –que conserva hasta en su exterior restos de policromía-, es sabido que si no tienen la calidad que poseen las de San Clemente, no decaen al compararlas con las que tuvieron otras iglesias y que forman parte de espléndida colección de pintura mural catalana trasladada al mencionado Museo de Arte de Barcelona. Es indiscutible la necesidad de reproducir en la cabecera del templo, cuando menos, la decoración del ábside mayor, previo desmonte del retablo que todavía lo oculta.” La reproducció de les pintures de Santa Maria de Taüll havien de costar 55.491 pessetes (poc més de 330€).

 

**Imatges procedents del Fons fotogràfic Salvany de la Biblioteca de Catalunya, que mostren l’interior de Sant Climent (a l’esquerra) i l’aspecte insòlit de Santa Maria (a la dreta) l’any 1920.

L’artista Ramon Millet fou l’encarregat de dur a terme, doncs, les reproduccions “in situ” del conjunt més emblemàtic de la pintura romànica del país. Ara fa escassament un més que la seva reproducció de les pintures de l’absis de Sant Climent foren retirades i al seu lloc hi anirà una representació virtual de les pintures originals mitjançant la tècnica del video mapping, amb projeccions en 3D sobre els murs. Es tracta d’una solució que sembla que no convenç a la gent del territori. Jo no sé que dir-hi perquè en desconec els detalls, però sí que (una mica indigent tecnològica com sóc, més una sovint insana dosi de romanticisme empedreït) puc dir que em sobrepassa una mica tota aquesta febre de digitalització del patrimoni, de les recreacions virtuals, de fer present el que no hi és… Il·lusionisme pur –signe d’aquests temps líquids- que no enganya, però, a la gent del territori, que fins i tot no renunciaran mai a que un dia retorni a la vall allò que consideren seu i que no és pas una il·lusió, sinó quelcom ben tangible, amb la força poderosa de les obres d’art que, ni que nascudes en indrets recòndits, se saben universals i eternes.  

Mollerussa i la “connexió” veneciana

dijous, 4/04/2013

Diuen que la pagesia catalana no tenia un sol patró sinó múltiples advocats als quals encomanar el fruit dels seus esforços: que si Sant Galderic a la Catalunya “vella”, que si Sant Medir a Barcelona, que si Sant Abdó i Sant Senen pels hortalans, etc, etc… . Doncs Sant Isidori també compliria una funció semblant, al ser invocat per la gent del pla urgellenc contra les secades que amenaçaven les collites.

Però Sant Isidori, venerat en una discreta capelleta a la també discreta plaça Major de l’avui dinàmica i efervescent Mollerussa, és un sant ben singular (per poc freqüent) a les nostres contrades. Sembla que durant el segle XVI se’n provà d’estendre’n la devoció, per bé que l’origen del seu culte a Mollerussa es podria estirar fins al segle XV. Però al Sant Isidori de Mollerussa no l’hem de confondre ni amb el Sant Isidor de Sevilla ni amb el de Lleó, i encara molt menys amb l’uniformitzador Sant Isidre, que passaria a presidir la pagesia catalana des de la seva canonització al segle XVII.

 

L’Isidori mollerussenc té orígens turcs, concretament al l’illa de Quíos, per bé que el seu cos i relíquies es veneren a la “sereníssima” ciutat de Venècia, la que fou gran república marítima i pont entre orient i occident. (Per saber-ne més: http://www.raco.cat/index.php/Mascanca/article/view/249957/348619)

La imatge que es conserva a Mollerussa (molt restaurada després d’haver quedat enormement malmesa durant la Guerra Civil) és d’alabastre i la datació que apunta Joan Yeguas la situa pels volts del 1500, si bé la tradició diu que fou portada de Venècia per un soldat mollerussenc. La capella on es venera podria situar els seus orígens també al segle XVI, si bé ha patit nombroses reformes. De l’any 1731 seria la làpida que hi ha damunt la porta i que evoca els cent dies d’indulgència concedits pel cardenal Alessandro Aldobrandini, nunci del Papa, a qui resés un pare nostre davant la imatge.

Però la veneració a Mollerussa d’un sant que també és (i molt especialment) venerat a Venècia –les seves despulles haurien estat dipositades a la basílica de Sant Marc-, no és l’única connexió entre la capital del Pla d’Urgell i la del Véneto.

Durant la Guerra Civil, entre 1936 i 1939, l’antiga església parroquial de Mollerussa havia estat ensorrada en la seva major part, amb la finalitat de destinar el solar a plaça pública, i només n’havia quedat dempeus una petita part, sense poder atendre les necessitats de culte de la població. Entre finals dels anys quaranta i inicis dels cinquanta, l’arquitecte Isidre Puig Boada (deixeble de Gaudí, que fou arquitecte diocesà de Solsona i després del bisbat d’Urgell) projectà una nova església, que s’havia de construir de maó vist, de planta basilical, amb tres naus i creuer, amb un absis profund que reforcés la solemnitat del culte. A l’interior, la coberta seria plana i amb un enteixinat que permetés unes bones condicions acústiques. El baptisteri es faria a l’exterior i amb entrada intependent des del gran porxo d’entrada al temple, si bé també tindria comunicació directa amb el seu interior.

La ressolució final de l’interior remet també a les basíliques renaixentistes del “Quattrocento”, que l’arquitecte Josep Danés ja havia posat de manifest a la barcelonina església de Nostra Senyora dela Bonanova (1942-1955) i que recorda els models de l’arquitectura de Brunelleschi, sempre amb el referent, però, de les basíliques paleocristianes (Sant Pau Extramurs, a Roma) i bizantines (Sant Apol·linar “in classe”, a Ravenna) que tant determinaren l’arquitectura medieval i del primer Renaixement a Itàlia. Així, les tres naus estan separades per columnes amb capitells decorats amb motius vegetals, i que sustenten arcuacions d’arc de mig punt, per damunt de les quals s’obren els finestrals que donen llum natural a la nau. Les naus laterals, de menys alçada, també estan cobertes per un sostre pla i artesonat i les imatges es disposen en fornícules de poca profunditat, situades sota els òculs circulars que il·luminen més tènuament aquests espais laterals.

I és que en definitiva, l’església de Mollerussa és considerada l’expressió màxima de la suggestió italianitzant dins l’arquitectura religiosa del segle XX i concretant-se en la inspiració paleocristiana i medieval, tant per la presència de les tres naus en el perfil tripartit de la façana, com en el porxo d’entrada –de cinc arcs en aquest cas- i el baptisteri i el campanar independents, com en les grans catedrals italianes d’època medieval –Pisa, Florència… . El baptisteri és de planta i coberta octogonal, amb obertures el·líptiques i el campanar recorda tant el “campanile” de la basílica veneciana de Sant Marc, com les també conegudes com a “torres venecianes” de l’actual avinguda de Maria Cristina, a Barcelona, construïdes en motiu de l’Exposició Universal de l’any 1929 i que imiten, al seu torn, el campanar venecià.

 

Així doncs, i per extravagant que pugui semblar, la suggestió veneciana a Mollerussa és un fet ben present. Fins i tot podríem dir que si bé la capital del Pla d’Urgell no està oberta al mar, també té el seu propi “Gran Canal” –el d’Urgell!.