Patrimoni en alerta roja: Sant Martí de Llanera o el secret encant del gòtic “modern”

Seguint una mica amb el tema del “gòtic modern”, que va més enllà dels segles baixmedievals, avui parlarem d’un exemple singular en un territori també molt concret, d’una bellesa insòlita i força desconegut. Es tracta de l’església de Sant Martí de Llanera –avui formant part del municipi de Torà, a la Segarra-, però que va molt més enllà de ser una esglesiola vinculada a una més de les fortificacions medievals que s’estenen com una xarxa pel territori fronterer del Llobregós. De fet, tot el conjunt de Llanera –castell i església- foren reedificats entre els segles XVI i XVII, un cop ben allunyat el perill sarraí, sense escatimar esforços en la seva relaxada sumptuositat.

Així doncs, l’església dedicada al sant bisbe de Tours constitueix un exemple insòlit –per la recòndita bellesa del seu enclavament (que per emboscat, continuava oferint la protecció necessària contra bandositats o altres contingències)- d’aquest últim gòtic que, senyorívol, es manifestà amb força per tot el Llobregós, des de Sanaüja fins a Calaf, passant per Torà o per petits nuclis que podem relacionar més directament amb la cronologia de l’església que tractem, com serien les també esglésies del santuari de Pinós i del poble de Sant Just d’Ardèvol.

Llanera 394.jpgLlanera 397.jpg

Però si bé tots aquests exemples anteriors es troben en bon estat de conservació i es poden visitar sense perill de la pròpia integritat física, el cas de Sant Martí de Llanera és desolador. Hom pot accedir encara a un temple d’una senzilla i diàfana bellesa, d’una sola nau de proporcions esveltes, cobert amb volta de creueria i amb característiques pròpies d’aquest gòtic tardà, com les nervadures que s’interrompen a mitja alçada en forma de permòdol o cul de llàntia i que contenen els emblemes heràldics dels Vilaró –alguns dels quals apareixen avui destrossats, repicats de forma deliberada. No han arribat els vàndals, en canvi, a destruir els relleus de les claus de volta, decorades –entre d’altres motius- amb l’escena de Sant Martí partint la capa o amb una representació de la Verge del Roser.

Llanera 388.jpgLlanera 390.jpg

El cas és que avui Sant Martí de Llanera és una església espoliada, abandonada –i potser encara gràcies que el retaule major, de mitjans del segle XVII, fou traslladat a l’Hostalnou, a la parròquia de Perecamps (municipi de Llobera) i encara hi ha un altre retaule del XVI al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona! El més trist del cas, però, és que la sort (més aviat dissort) d’aquest temple no vingué directament condicionada per les malvestats dela Guerra Civil–que de tantes culpes ens eximeixen pel que fa a pèrdua de patrimoni-, sinó que precisament fou una església que “sobrevisqué” a la guerra i que, senzillament, el despoblament del territori i la seva supressió com a parròquia durant els anys seixanta del mateix segle XX van arrossegar-la fins aquest aspecte de quasi “ruïna romàntica” que presenta actualment.

Llanera 384.jpgLlanera 386.jpg

A l’exterior, el robust campanar, que s’alça seguint el perfil poligonal de l’absis, sembla agonitzar  recordant –com l’homònim campanar de Sant Martí del Canigó que cantava Verdaguer- l’esplendor d’un temps potser no tan pretèrit. Però malgrat avui el cloquer s’hagi quedat sense interlocutors –al text verdaguerià, el campanar de Sant Martí del Canigó dialogava amb el campanar de Sant Miquel de Cuixà- i fins i tot la propera església de Santa Maria de Llanera s’hagi ensorrat de fa poc, caldria almenys desitjar que aquest petit tresor, per amagat que estigui, trobi ben aviat qui posi remei als seus planys.

La vista general del nucli de Llanera està extreta de Viquipèdia i procedeix de la pàgina www.viladetora.net

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús