A propòsit de l’arquitectura de la masia, diu el professor Josep Miquel Sobrer de la Universitat d’Indiana (EUA): “Desapareix l’arquitectura sense estrelles, sense egos, sense pressupostos astronòmics. Hi havia una arquitectura que recollia la saviesa dels anys i de la terra. A Catalunya havíem construït masies. La masia és una forma plàcida sòlida. Un imperial clatell de pagès, clivellat i torrat al sol, fet casalot. Si davant de la masia s’hi aixeca una palmera, ens acostem a la perfecció; si dins hi ha un vol d’escala, ja hi hem arribat.”

Potser això de la palmera ho deia per la que apareix a les masies de Joan Miró, pròpies de la Catalunya meridional. El cas és, però, que la Masia constitueix un element fonamental, amb totes les seves variacions, del paisatge agrari català –i també metropolità! , però és també del tot evident que l’estudi de la masia en tant que edifici sermpe ha estat una mica “en terra de ningú”, no tenint massa clar si se n’ocupaven els arquitectes, els geògrafs, historiadors, historiadors de l’art… . Sovint jo mateixa, precisament com a historiadora de l’art, he fet esment a la dificultat de “classificació”: arquitectura civil? Arquitectura popular?

El cas és que aquesta setmana la masia està d’enhorabona, donat que la secció d’Història rural de l’Institut d’Estudis Catalans celebra un congrés que té la masia com a objecte d’estudi.

I per acompanyar aquesta bona notícia, volia fer referència a les masies d’una geografia concreta, com són les masies selvatanes. Vaig “descobrir-les” ja fa uns anys, quan anava a fer classes a la Universitat de Girona i les albirava fugaçament des de l’autopista. Una, coberta a doble vessant, em quedava a la dreta, amb una visible i evocadora finestra gòtica, mentre que uns metres més enllà i a l’esquerra de l’autopista em cridava l’atenció una altra, de perfil “basilical”, en la que hi entreveia un gran finestral renaixentista.

Ara, gràcies al portal de www.poblesdecatalunya.cat , he pogut posar nom a aquestes dues masies –Can Niell i Can Júria, totes dues a Maçanet de la Selva-, que podrien ser moltes altres de característiques semblants o gairebé idèntiques i que sintetitzen l’esperit d’aquest tipus de masia –fonamentalment corresponent als tipus 2 i 3 de la classificació de Josep Danès : la masia coberta a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana i la masia del tipus “basilical”, caracteritzada per una façana on s’hi defineixen tres cossos verticals,  el central més ample. El cos central pot cobrir-se amb teulada que parteix del carener en situació paral·lela a la façana –com les masies del “tipus 1”- o bé amb el carener perpendicular, originant el mateix perfil triangular del “tipus 2”, aquí circumscrit en el cos central.

Es tractaria de masies la fesomia de les quals –no dic que no poguessin partir d’una edificació anterior- se situaria entre els segles XVI i XVII, amb el portal d’arc de mig punt adovellat per senyera.

La morfologia dels finestrals principals (no pas de tots) aniria des del gòtic epigonal fins a un renaixement incipient, tractant-se com es tracta aquesta època moderna nostra d’un moment d’hibridacions i on la introducció dels repertoris clàssics es fa sovint de manera epidèrmica.

Aquests finestrals són la cirereta que arrodoneix la singularitat d’aquests edificis, i em fa contenta veure que en molts casos encara es conserven –independentment de l’estat general en que es trobi l’edifici, que pot ser molt bo però també molt precari. I això ho dic perquè durant el segle XX hi hagué també moltes masies sotmeses a expoli i mutilacions, sovint de la mà dels mateixos propietaris que en malbarataren forma i essència venent les parts més remarcables de l’edifici com aquestes finestres decorades. Ho recorda Josep Pla a El pagès i el seu món:

“Contemplar l’espectacle de veure arrencar una porta, una finestra, un arc d’una casa antiga, per ésser enganxat a un qualsevol edifici estival, és una cosa única en el món, un fenomen que no crec que tingui precedents en cap país civilitzat. És literalment inconcebible que  puguin existir persones tan insuportablement i diabòlicament pedantesques capaces de posar en les cases que avui es fan construir les venerables pedres de les cases antigues i que tinguin la barra suficient d’ensenyar-les als seus amics sense que els caigui la cara de vergonya. En el terreny de les estupideses més o menys capricioses, la gent rica ha batut molts rècords, però la de posar-se pedres del XII i del XIII o del XIV en els seus xalets d’avui ultrapassa, al meu entendre, no ja la singularitat i l’esnobisme, sinó la discreció elemental mínima”.

PS. La masia més coneguda de Maçanet de la Selva és, però, la Torre del Cartellà. Aquí he volgut visibilitzar-ne dues de no tant conegudes, i que em van robar el cor circulant a més de cent per hora. Altres masos rellevants del terme serien Can Roure o Can Pujol Gros, al mateix temps que l’església parroquial de Maçanet, dedicada a Sant Llorenç, també és un interessant edifici d’origen romànic –amb l’absis ben visible- però ampliat i fortificat al segle XVII, segons els paràmetres d’aquest gòtic epigonal que encara es trobarà ben còmode a casa nostra en plena època del barroc… .

PS (2): Les imatges estan extretes de l’esmentada web www.poblesdecatalunya.cat (no per a res; senzillament mai vaig sortir de l’autopista per arribar-hi… . I en l’exhalació del viatge vaig fixar-les a la memòria).

Fa poc més de dos mesos que va morir a Barcelona la Sra. Rita Torelló, igualadina de naixement i de cor, per qui sentia un profund respecte i estima, i amb qui feia anys ens unia una amistat ben entranyable. Aquest petit homenatge a casa seva és també un homenatge a la seva persona.

La Rita Torelló Serra va néixer a Igualada l’any 1928, al núm. 11 del carrer Nou. Un carrer que podríem qualificar de “llarg i dret com un ciri”, com definia Josep Pla en seu carrer de naixença a Palafrugell (i que també es diu, casualment, “carrer Nou”). Era la casa pairal, que s’endevinava profundament reformada durant els segles XVIII i XIX, però que remuntava els seus orígens a l’època medieval.

La història de la família és la història de la casa. I els Torelló d’Igualada han estat explicats de manera rigorosa i exhaustiva Pere Pasqual i Josep Mª Torras i Ribé en sengles publicacions. Els Torelló eren paraires, industrials tèxtils i advocats, amb lligams familiars amb els Combelles de Sanaüja, ja que la sanaüjenca Teresa Combelles i Ponsich s’havia casat, tot just abans d’encetar el segle XIX, amb l’advocat igualadí Isidre Torelló i Rovira. Aquest casament ja devia comportar una reforma important a l’antiga casa del carrer Nou, que començaria a prendre així la fesomia que aniria guanyant al llarg de tot el segle XIX.

Però m’hi jugo un pèsol a què poca gent que passa avui per aquest carrer ombradiu s’imagina que rere la façana austera del casal s’hi amaga un autèntic tresor: el del temps aturat fa més d’un segle. L’entrada de la casa ens rep amb un notable enteixinat de fusta al sostre, precedint l’escala d’accés a la planta noble, on el prodigi se’ns desvetlla en forma d’estances pràcticament inalterades, però vetllades amb una cura extrema.

Magnífiques col·leccions de vanos i de delicades puntes que tindrien lloc d’honor al museu d’Arenys dedicat a aquest art. Però també les figures de pessebre  omplen les vitrines, per bé que és a la cambra principal on trobem una peça escultòrica de primer nivell, obra de l’escultor Ramon Amadeu, i que podria situar-se entre una de les seves millors creacions. Isidre Torelló va fer portar de Barcelona aquesta imatge de cos sencer de la Verge i el Nen, l’any 1802, i la correspondència de la família dóna comptes de tot el procés de compra i de com portaren la Verge amb mules cap a Igualada.

Perquè la correspondència entre Isidre Torelló i els seus cunyats Combelles de Sanaüja és una de les altres joies familiars que es conservava al casal del carrer Nou: un dels arxius particulars més importants del país, que va ser dipositat ja fa uns anys a la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra.

La Rita Torelló va vetllar amorosament per la conservació de la casa i tot el que contenia, i vivia amb preocupació el seu futur incert, donat que era ben conscient que aquest tipus de patrimoni acaba esdevenint una  autèntica i feixuga hipoteca per als seus propietaris o hereus. Però recordo encara com la Rita sempre explicava que el que hi havia de més valor a la casa era “el que està dins dels calaixos”, perquè aquests conserven una notabilíssima col·lecció d’indumentària del segle XIX, fins i tot amb uniformes procedents de la Guerra del Francès.Igualada és una ciutat que ja va començar a viure moments difícils, fins i tot abans que la « crisi » s’hagués estès com una taca d’oli per tot el país. Però també és una ciutat que va apostar per donar a conèixer el seu passat industrial  amb el Museu de la Pell. Cal Torelló és una joia que permetia complementar la interpretació d’aquest passat, essent una vivenda pròpia de les famílies benestants que participaren activament en aquesta efervescència econòmica de la ciutat en els seus moments d’esplendor.

Però no voldria acabar aquesta entrada sense reproduir (no pas amb exactitud, perquè no les tenia pas ni gravades ni escrites) unes paraules de la Rita, en una de les nostres converses i que recordo especialment. Em deia: “Jo em moriré aviat, però sempre dic, mig en broma, que si hagués d’escriure un llibre sobre la meva vida, el títol hauria de ser “L’última pubilla”. Sona pretensiós i tot i ja sé que no dec ser l’última, però sí que sento que amb mi, per la meva edat i generació, hi ha tot un món que s’acaba…”.

La Rita “corporitzava” l’esperit d’una pubilla “de les d’abans”, és ben cert. Una personalitat forta, desperta i generosa, de la que guardaré sempre un record afectuós i agraït. I no sé perquè la melangia em duu al final elegíac de la celebrada novel·la de Giuseppe Tommasi di Lampedusa: “Noi fummo i Gattopardi, i Leoni…” . En la memòria.