Arxiu del mes: juliol 2013

El que falta per explicar…

divendres, 12/07/2013

Durant l’estiu aniré publicant alguns posts per a acabar de tancar el projecte de Catalunya Cara a Cara. Seran escrits que mostraran una mica millor com és el dia a dia d’una experiència com aquesta. Hi haurà més fotos i també vídeos, transcriuré algunes de les entrevistes i converses que he tingut, detallaré rutes que són especialment interessants, explicaré la logística i el dia a dia del viatge i acabaré d’escriure les vivències de les etapes que no he pogut publicar abans…

De moment avui tinc ganes de recordar algunes de les persones que amb qui he compartit el meu viatge.

Abans de començar a caminar em preguntava com seria d’anar sol pel país, no sabia si seria possible d’entrar en contacte amb la gent. No em refereixo només a parlar o fer una xerradeta al bar, sinó arribar a conèixer persones i les seves vides, arribant-hi com a foraster. I també és una de les preguntes que més sovint m’han fet durant aquests dies… “La gent t’ajuda?” o “Com et reben quan arribes als pobles?” o també “Has entrat a moltes cases?”

Sens dubte que he sentit que la gent m’ha ajudat i que m’han rebut molt be a tot arreu. També hi ha força gent que m’ha convidat a dormir a casa seva. És veritat que noto l’aspecte físic fa molt quan arribes a un poble, sobretot davant de les dones grans, que sovint et miren amb molta desconfiança o por fins i tot, però en quant comences a parlar i a explicar la teva vida, quan comences una conversa de tu a tu en la que t’obres i parles espontàniament, moltes barreres es trenquen. Llavors el qui tens davant entén el que fas i que ets una persona més, més enllà de la motxilla, la roba no molt neta, i els cabells llargs i la barba… Quan no jutgem al que tenim davant podem entendre’l com a persona i llavors és quan s’estableix una relació.

Havia tingut aquesta sensació durant els meus viatges abans, però sempre quan era en algun país amb una cultura diferent. Els locals no et jutgen perquè saben que ets diferent i que tens costums “estranys”. Et miren i comenten, o riuen, però normalment no s’ofenen ni et miren amb desconfiança perquè estiguis comportant-te diferent. I també et trobes amb d’altres viatgers que viuen en aquest estat de no jutjar el seu entorn.

Però ara entenc que també és possible viure això a casa nostra, entre nosaltres, entre la gent d’una mateixa cultura. Quan dues persones s’apropen, s’obren i parlen sense jutjar-se tot és possible. Però normalment algú ha de fer el primer pas, això sí. I és bo estar disposat a fer-lo tu, perquè sempre hi surts guanyant.

No puc escriure els noms de totes les persones que he conegut o que han volgut ajudar-me durant el viatge perquè no me’n recordo, però els vull agrair el gest, la conversa, la fruita, l’aigua, el dinar, el llit, la companyia,…

Les persones del camí!

Les persones del camí!

 

Dia 51… Ja sóc a casa!

dilluns, 8/07/2013

Ja sóc a casa!!

Després de l’última etapa entre Badalona i Barcelona, de passar la nit a sota un arbre i de caminar per camins enlloc d’agafar el cotxe o el metro ja sóc a casa! L’últim tram va ser especial perquè vaig arribar al mar, vaig entrar a Barcelona caminant (cosa que no havia fet mai), i era l’últim dia d’aquest procés, d’aquesta etapa que havia començat fa 50 dies a Terrassa.

Nit a Badalona

El Mar

El Besós

Tinc el sentiment d’estar molt tranquil i content amb la meva vida, el que he après durant aquests dies m’ha portat fins a aquí. I ara que sóc aquí em sento feliç de viure-ho… Ahir em van venir a rebre a la Pl. Catalunya de Barcelona. Havia caminat els 1000 km durant els 50 dies previstos i semblava que hagués complert un objectiu o una fita però no sentia que s’acabés res. Més enllà de les fites queda el procés que m’ha portat fins aquí i que em fa viure aquest dia.
Va ser bonic compartir amb tots ells aquest moment, i potser hauria estat igual d’emotiu de fer-ho en qualsevol altre punt de Catalunya… La importància no estava en el lloc ni en la fita, sinó en compartir aquesta experiència i aquest moment de manera especial amb la gent que m’estimo.

Ja sóc aquí!

Amb la Miryam!!

El caminador!

Que prim que estàs tio!

Tots junts

I avui és el primer dia des de fa 50 que em desperto al meu llit!
És un sentiment estrany de sentir-se rodejat de nou de totes les meves coses, a casa meva, amb els meus records, la meva història. He trobat roba que havia oblidat que tenia, els trastos de casa, el cotxe al parking,… Tot lo meu apareix un altre cop i em recorda on sóc i el que he fet fins ara. Bé, fins abans de marxar.

Torno a ser el Jordi Girard Camarasa? el d’abans de començar a caminar? el que té tal i tal cosa, treballa a tal lloc i viu en aquesta casa? o continuo sent el jordi que viu allà on té els peus?

Puc triar si vull ser el Jordi que , el Jordi que viu a, el Jordi que fa, el Jordi que sap… Però sempre seré el jordi que viu allà on té els peus, amb això no hi ha res a fer. Només haig de ser, i viure.

Demà l’arribada a Barcelona!

dissabte, 6/07/2013

Avui és el 49è dia dels 50, i ara, arribat a Badalona, ja porto uns 970 km dels 1000 que tenia previst de fer…
I si intento recordar el primer dia, sembla que fos ahir. No tinc la sensació d’haver marxat enlloc, he estat fora de casa, i això si que es nota, però no sento haver fet cap gran salt, ni sento que ara n’estigui fent un altre quan torni a casa. He viscut el dia a dia plenament i tot el viatge ha estat un procés, des del primer dia, fins a avui. Un procés en el que sí que he sentit una evolució personal, un canvi progressiu d’estat i un coneixement una mica més profund de mi mateix.
L’experiència de caminar tants dies seguits, i de fer-ho sol, m’ha fet ser conscient de la gran capacitat que tenim cadascú de nosaltres de viure la vida que volem, la que somiem. Podem arribar a tot arreu, podem gaudir de la perfecció de tot el que ens envolta. Només ens cal una mica de temps per a mirar-nos a nosaltres mateixos, per a observar quin paper juguem en el nostre entorn, entendre cap a on van les nostres vides. I llavors podrem veure més clar què és el que realment té sentit per cadascú.

Ara tinc ganes de tornar a casa, de gaudir al costat de la gent que m’estimo, de compartir la vida un altre cop amb la Míryam, de continuar amb els projectes previstos, de continuar vivint en definitiva, sent-ne potser una mica més conscient i present en cada moment.

Moltes gràcies a tots els que m’heu ajudat amb aquest projecte, des del principi i durant cada dia i a cada poble on he passat, als que heu seguit les peripècies i emocions a través de la web de Catalunya Cara a Cara i els que ho heu fet des del Bloc de Descobrir Catalunya. Encara durant uns dies aniré publicant notes que m’han quedat pendents, entrevistes a persones molt interessants que he anat coneixent i de les que de vegades he anat parlant, vídeos i fotos,… Tot per acabar de donar una visió més global del que ha estat l’experiència.

Sé que amb alguns ens trobarem demà al migdia (entre 12 i 1 per als que volgueu venir) a la plaça Catalunya de Barcelona, amb d’altres ens coneixerem aquest Octubre en el viatge a Cambodja i Laos de Terrakia, i amb els que no arribarem mai a conèixer’ns personalment espero que us vagi tot molt bé…

Això ja s’acaba, i la vida continua! Demà a Barcelona i després a Terrassa i després ja ho veurem! Cada dia és un dia nou i especial en els nostres camins, espero que cada dia pugui néixer un nou jo de en tots nosaltres!

Salut!

Dia 47: El Turó de Tagamanent – Aiguafreda – El Figaró
Distància: 35 km
Ruta: GR 5, PRs, camins i pistes

Dia 48: El Figaró – Cànoves – Cardedeu – Dosrius
Distància: 30 km
Ruta: pistes, camins de carro, GR 92

Dia 49: Dosrius – Badalona
Distància: 30 km
Ruta: GR 92

Dia 50: Badalona – Barcelona
Distància: 20 km
Ruta: GR 92, carrers de la ciutat

Última setmana! Dies 43 a 47

divendres, 5/07/2013

Dia 43: Banyoles – La Cellera de Ter
Distància: 35 km
Ruta: camins de carro, corriols

Dia 44: Cellera de Ter – Sant Hilari Sacalm
Distància: 33 km
Ruta: Camins de carro, Circuit Osor – Sant Hilari – Espinelves – Viladrau, GR83

Dia 45: Sant Hilari Sacalm – Viladrau
Distància: 25 km
Ruta: Circuit Osor – Sant Hilari – Espinelves – Viladrau

Dia 46: Viladrau – Tagamanent
Distància: 25 km
Ruta: Pistes, GR5, M-M

Dia 47: El Turó de Tagamanent – Aiguafreda – El Figaró
Distància: 35 km
Ruta: GR 5, PRs, camins i pistes

Després de passar la nit a Banyoles amb les fades del bosc de pedra de les Estunes torno a agafar el camí i em dirigeixo cap a les Guilleries. Em perdo unes quantes vegades entre els camins sense sortida que hi ha ales faldes de les muntanyes, per+o finalment surto a alguna cosa que puc llegir al mapa… veig una ermita, Santa Brígida, i penso que pot ser un bon lloc per a passar-hi la nit. Quan hi arribo em trobo amb la sorpresa que allò, encara avui, és un punt de pelegrinatge, però per a parapents, per a persones que volen veure la vida amb distància, des de dalt. Només la vista des de l’esplanada de sortida ja és relaxant. La vall del Ter a sota, i les Guilleries al davant. I tots esperant a que entri un vent favorable per a sortir d’aquest món i començar l’observació des de fora…

els voladors

Allà coneixo en Xevi, qui en sentir que vinc caminant des de lluny s’interessa pel que faig i em convida a baixar cap a casa seva. “Com?” – li pregunto, “tu hi vas volant…”
– “Collons doncs en cotxe tio, com et penses que pugem?”
Perfecte. És clar, també tenen cotxes els voladors, com els caminadors…
Amb en Xevi i la Farners, la seva parella, ens entenem molt bé des del principi i després de pocs minuts de conèixer’ls em trobo sopant entre la seva colla de parapentistes i més tard fent una cervesa a la terrassa de casa seva des d’on veuen la Cellera des de dalt…

Les vistes de la Cellera

Ell és artista www.xevivilaro.com , i m’explica que des de petit ha viscut sempre a prop de la natura i com va començar a volar quan tot just decidia deixar els estudis, que com per a tots i encara que no ens n’adonem quan som petits, no estaven fets a la seva mida. Després de buscar què havia de fer va veure que volia pintar. Havia de deixar la feina a la fàbrica i llençar-se a entendre el món per a poder-lo representar. Un repte no gens fàcil que sens dubte l’ha fet evolucionar fins al que és avui… Ara dibuixa i exposa per tot el món, viatja, gaudeix coneixent gent nova,… li vol treure tot el suc a la vida i li fa por no poder-la viure tant plenament com s’imagina… i abans de saltar a volar confessa que li fa por la mort.

l'estudi de l'artista

La Farners porta una agro-botiga on hi venen herbes i remeis de tota la vida des de fa generacions i també ha muntat una perruqueria canina… Té darrera seu l’herència de la família i per davant molt de camp per córrer…
Gràcies a tots dos! Ha estat molt bé aquesta trobada!

La Farners i el Xevi

Després de descansar en un llit, quants dies sense llit…! segueixo endinsant-me cap a les terres de’n Serrallonga, pujant i baixant muntanyes, perdent-me entre la vegetació tan densa que hi ha per aquí, creuant-me amb senglars que surten corrent (de moment sempre han corregut en direcció contrària) quan em veuen baixar pel dret de les muntanyes, creant dreceres que duren segons, entre les alzines, brucs, castanyers, faigs, cirerers,… la selva de les Guilleries.

Dormo a prop de Sant Hilari, al costat d’una de les zones de plantació d’avets amagades entre el bosc i l’endemà camino fins a Viladrau. Allà hi viu mon pare, i tinc ganes de veure’l per compartir amb ell aquesta experiència que, si no fos perquè s’ha d’anar a peu, segur que li encantaria viure. Em rep la Montse, la seva dona, amb qui tenim un bon moment per conversar mentre m’omplo de força amb un bon plat de llenties després d’una dutxa! Quant dies sense dutxa ja…
Tenim poc temps per a poder parlar però la cara d’alegria de mon pare en veure’m em fa sentir molt content. M’entén amb el que faig i sempre intenta ajudar-me quan emprenc algun projecte. Ell té moltes idees per treure, molts projectes i il·lusions al cap que volen sortir a fer-se realitat… Sé que aquesta aventura la viu de vegades com si fos seva, i és així.
– Papa, et dedico aquest viatge, aquest descobriment del món que estic vivint, i que tu m’has ensenyat a valorar! Des de que sortíem de petits a pescar, quan corríem en moto per Santalinya, quan anàvem a esquiar i ens imaginàvem dalt d’una muntanya al Canadà baixant esquiant entre els avets durant dies… Doncs ara, aquesta és una d’aquelles aventures de la que segur que t’hauria agradat parlar-me quan era petit! M’ha agradat molt poder-la compartir amb tu…

pare i fill

Pare i Fill

I de Viladrau cap amunt un altre cop fins al turó de Tagamanent, passant pel pla de la Calma que, com va dir una persona d’un equip de rodatge que ocupava la masia on jo passaria la nit, “i quina calma no, al Pla de la Calma…”

Pla de la calma

Després vaig seguir cap a Aiguafreda i el Figaró per acabar dormint ahir sota una gran, molt gran alzina amb vistes a la Garriga i a tot el pla que arriba fins a Collserola… ja s’apropa Barcelona, poc a poc sempre arribem allà on volem!

l'Alzina

Setmana 6: Arribada a Banyoles!!

dimecres, 3/07/2013

Dia 37: Cadí, Refugi Niu de l’Àliga – Castellar de n’Hug
Distància: 18 km
Ruta: camins de carro

Dia 38: Castellar de n’Hug
Distància: 0 km
Dia 39: Castellar de n’Hug – Ripoll
Distància: 11 km
Ruta: camins de carro

Dia 40: Ripoll – Riudaura
Distància: 25 km
Ruta: camins de carro

Dia 41: Riudaura – Santa Pau
Distància: 25 km
Ruta: camins de carro

Avui faré un petit resum del que he anat fent aquests últims dies. Ja és 3 de juliol i això vol dir que només falten 4 dies per a que arribi a Barcelona! Així que explicaré per sobre la ruta des del Cadí cap al Ripollès, la Garrotxa i el Pla de l’Estany. I després la baixada cap a Osona i el Montseny, que és on sóc ara… Apropant-me al final!! Més endavant ja explicaré els detalls d’aquestes etapesi i així ara puc escriure sobre les sensacions de l’última setmana!

Doncs el dia de Sant Joan deixo el Niu de l’Àliga, la Tosa i les pistes de la Molina i els petits excursionistes de l’esplai per baixar cap Castellar den’Hug. Allà hi ha les fonts del Llobregat, el naixement del riu més contaminat de Catalunya és un brollador d’aigua pura que surt d’entre totes les roques del poble. Allà vaig passar el meu dia de descans merescut, la primera nit compartint l’espai amb els isards que corren a la vora del poble, no sé qui es va espantar més en trobar-nos en plena nit, jo dins del sac o ells arribant al seu planell… i l’endemà aprofitant una cabana de pastor que tenen exposada al mirador del poble per a que els turistes de Barcelona que hi arriben s’hi facin una foto i facin història-ficció de la vida a muntanya… Quan hi arriben els autocars, el poble sembla un dels espais de Port Aventura, però sense actors.

Les Fonts del Llobregat

Castellar de n'Hug

De Castellar baixo fins a Ripoll, “el bressol de la cultura catalana” com expliquen al museu del monestir Santa Maria. Allà s’hi van viure èpoques llegendàries de Catalunya i ara encara hi ha enterrats reis i comtes com Berenguer III, Ramon Berenguer IV o Guifré el Pilós la sang del qual es diu que va servir per a marcar l’escut daurat fent aparèixer la senyera catalana…

Ripoll

El Monestir

De Ripoll cap a Riudaura i Santa Pau. L’entrada a la Garrotxa per aquesta zona és espectacular. De cop i volta apareix un bosc molt dens que ho cobreix tot. Els camins s’hi endinsen i deixa de fer calor, de fet gairebé no es veu el sol… Arribo a Riudaura, un poblet molt bonic i tranquil, són les 4 de la tarda, i on totes les cases llueixen el mateix missatge. “No al Fracking!” El fracking és la nova tècnica d’obtenir gas i petroli provocant amb productes tòxics una mena d’explosió al subsòl per a que tot el que hi ha atrapat pugui surar a la superfície. Els residus tòxics d’aquesta tècnica queden perfectament invisibles, circulant entre les capes freàtiques. Quan tota una comunitat es nega a patir a casa seva la destrossa del seu territori, perquè encara es segueix plantejant el tema, perquè hi ha d’haver debat…?

La Garrotxa
El bosc a la Garrotxa

Seguint el bosc arribo a Olot i després entre volcans i fagedes desertes entre setmana, apareix la pintoresca Santa Pau, que sempre mereix una petita visita en acabar el passeig. I la nit a Sant Martí Vell, l’església de l’antic poble de Sant Martí, que avui ja no existeix i del que en queden com a testimoni les plaques del cementiri que hi ha al replà d’entrada de l’ermita. I la rectoria, que té el corral obert, en signe de benvinguda…

Un volcà

Santa Pau

De Santa Pau, faig l’última etapa en direcció Est. Arribo a Banyoles, el punt més oriental de la meva travessa! El bany a l’estany no té preu, és com entrar al mar, com el premi d’arribada després de 800 quilòmetres! Hi han hagut 3 punts cardinals d’aquest viatge: El Sud a Móra d’Ebre, el Nord al Cadí i l’Est aquí a Banyoles.

Banyoles

l'Estany

I igual que els anteriors aquest moment és ben especial. L’observo com si arribés a un nou món, ser en un nou lloc cada dia permet tenir aquesta sensació, i quan arribes a un lloc especial, encara més. Tota la gent del meu voltant fa la seva vida, es mou, parlen, corren, riuen, s’esbarallen,… jo els observo, no puc fer res més, no puc fer res que tingui sentit dins les seves vides, així que només observo. De la mateixa manera que obervo les muntanyes o les plantes, o escolto els ocells i l’aigua dels rius… Per a ells sóc casi com una muntanya o com un ocell de fet… I si jo m’observo des de fora també em veig com un element més del paisatge. L’observador observat, aquesta distància amb mi mateix em fa ser part de l’entorn, part del món, part comú i a la vegada única.

Buscant les fades de les Estunes