L’àvia Pikler li havia promès a la Queralt que a l’hora de sopar tastaria els macarrons més exquisits de les muntanyes del Cadí-Moixeró. Visca! Macarons, macarons exclamava la Queralt que pronunciava la erra com la g de gat. Havien deixat el cotxe en un dels marges de la carretera de Coll de Pal, a 1700 metres d’altitud. Abrigades fins les orelles, àvia i neta caminaven a través d’un sender que davallava enmig d’un bosc de pi roig d’on, esporàdicament, en sobresortia algun arbre de fulla caduca que lluïa colors de tardor. A la balconada que s’obria enfront del refugi una colla de nens amb fulard al coll jugaven a fet i amagar amb els seus caps. Eren d’un esplai de Linyola. La Queralt estaria ben distreta. Abans d’entrar al refugi, compliren amb el ritual: es tragueren les pesades botes i es calçaren unes sabatilles de goma. A dins, els esperaven l’Anna i en Cinto, guardes del refugi, i la flaire de macarrons.
Per a l’àvia Pikler, el de Rebost no era un refugi qualsevol. Hi havia estat en nombroses ocasions: de petita amb els seus pares, socis de la Unió Excursionista de Catalunya i, més tard, amb les seves dues filles, la Mariona i la Marta. Ara li tocava a la Queralt, la tercera generació d’una família excursionista. En Cinto els hi havia dit que abans de sopar projectarien un documental sobre el Parc Natural del Cadí-Moixeró. Asseguts sobre els bancs de fusta com aplicats alumnes, els nens de Linyola fixaven els ulls en una petita pantalla de projecció que mostrava belles imatges del Parc Natural. La Queralt que s’havia fet un lloc entre un parell de nenes, contemplava amb atenció l’espectacle visual. Com un mestre d’escola, en Cinto deixava anar algunes preguntes, mentre els mostrava unes banyes de cérvol que penjaven d’una de les parets del refugi. L’àvia Pikler aprofità que els infants restaven absorts en les paraules del guarda, per sortir a fora a gaudir de la quietud. El sol es ponia rere la silueta inconfusible del Pedraforca.
Situat a 1.640 metres d’altitud, al cor del Parc Natural del Cadí-Moixeró, el refugi de Rebost havia estat una casa de pagès que portava molts anys sense ser habitada. Els amants de l’excursionisme de Bagà van crear la UEC de Bagà i van començar les obres del refugi. El 25 de Setembre del 1955 es va inaugurar oficialment. Actualment, el regenten l’Anna i en Cinto. Té capacitat per a 50 persones, distribuïdes en dues habitacions i dutxes d’aigua calenta. Compte amb un acollidor menjador amb llar de foc i ofereix servei de bar i menjador. Actualment, el de Rebost és un dels vuit refugis que formen part de la travessa de Cavalls del Vent que recorre el Parc Natutal del Cadí-Moixeró de punta punta.
En els refugis et lleves d’hora, molt d’hora. Abans que la primera llum del dia traspassi els vidres gèlids de les finestres del refugi, els excursionistes ja havien enfundat els seus sacs i plegat amb diligència les mantes que els havien resguardat del fred tota la nit. L’olor de pa torrat s’enfilava menjador amunt, fins al dormitori, a través d’unes escales que a primera hora del matí eren gairebé tan transitades com la principal via d’accés en una gran ciutat. Àvia i néta gaudien de l’esmorzar, a tocar del foc que en Cinto s’havia encarregat d’encendre quan a fora encara era negra nit. Els nens de Linyola s’asseien a les taules disposades al llarg del menjador a punt per cantar el “Bon profit” mentre els seus caps repartien les magdalenes i omplien a vessar els gots de llet. Àvia i néta es posaren les motxilles i s’acomiadaren dels guardes del refugi, convençudes que aviat hi tornarien.
Durant la primera part de l’excursió seguiren els senyals taronges de la travessa de Cavalls del Vent. Poc a poc, progressaven per un sender que enfilava decidit muntanya amunt fins enllaçar amb l’inici de la Ruta del Trencapinyes. Aquesta ruta circular, perfectament senyalitzada i de poc més de dos quilòmetres, transcorria a 1.900 metres d’altitud envoltada de boscos de pi negre. El silenci d’aquell diumenge fred de tardor convidava a parar l’orella i escoltar el cant del trencapinyes, un ocell de la família dels fringíl·lids de bec creuat i fort que li permetia obrir les pinyes per extreure’n els pinyons.
Al marge del camí que enfilava suaument fins al Pla de l’Orris, se succeïen panells explicatius per tal de poder distingir els mascles de les femelles o seguir els rastres que el trencapinyes deixava en menjar-se les pinyes. Després de jugar amb les primeres neus de la temporada que romanien en les zones obagues, arribaren al Pla de l’Orris on una passarel·la adaptada les conduí fins al mirador de l’Orris. Conegut popularment com a mirador del President, des d’aquesta balconada podien albirar la Serra d’Ensija, el Moixeró i el Pedraforca: el lloc idoni per detenir el temps i recuperar forces.
Com si es tractés d’un joc de pistes a la Queralt li agradava trobar les estaques clavades estratègicament sobre els prats de pastura. Un cop davant, dipositava sobre la silueta del cap del trencapinyes una pedra com a senyal de victòria. Era el moment de fer “baixada bèstia”, com li agradava dir a la Queralt. Descendien enmig de clarianes que s’obrien pas entre boscos de pi negre, sempre amb la mirada posada al Pedraforca. Al Pla de Bagà feren la darrera parada. Estaven a punt de trencar el cercle. Ben a prop d’allí, al Xalet de Coll de Pal, començava la Ruta de la marmota. Aquesta però la deixarien per un altre dia, quan el fred i llarg hivern deixés pas a la primavera. Llavors, l’entranyable animaló dels Pirineus sortiria del seu cau.