Tot és perfecte.

Dia 16: La Palma d’Ebre – Torrebesses
Distància: 30 km
Ruta: Camins de carro

La nit a la cabana a la vora de la Palma va anar molt bé. I al matí m’espereva un bon esmorzar al casal del poble… De tant en tant, una parada als bars dels pobles m’omplen d’energia!
Allà el cambrer, un noi aficionat a les motos i a caçar m’explica com anar fins a Juneda que era el meu destí final per al dia següent. Amb molta excitació m’assegura que el millor camí, el que haig d’agafar per a no perdre temps fent voltes pels camins, és un que van fer quan van construir la canalització del rec que prové del pantà de Margalef. El que van fer va ser una rasa que atravessava pel dret dues serres. Vencent en línia recta el desnivell, tirant això sí el camí més curt. El noi m’explica emocionat com amb els amics, hi passen amb les motos, i que també l’ha fet quan va a caçar, seguint els gossos quan empaiten als porcs. Veient les serres, li pregunto si podré fer-ho amb la motxilla que porto… diu “home te’n recordaràs de mi, però si home! És ben recte, imagina’t les motos s’alcen del detràs!” Ai, ai, ai.
Li faig mig cas i m’apropo cap al lloc des d’on m’ha dit que surt aquesta pista per veure quetal. Faig la primera baixada al barranc, i pujo el primer pendent. I evidentment, prou. Penso que com sóc tan novato… Llavors intento tallar camí i tornar cap a les pistes que tinc als mapes. Volto una estona, a les 12 del migdia… i llavors me’n adono que ja no sé on sóc.
Disposat a seure per descansar i repensar-me l’itinerari del dia, o si ja em quedo a dormir allà mort de calor, apareix de sobte un 4×4 per salvar-me. Això espero! Resulten ser una parella d’anglesos que s’han instal·lat a Flix, ja fa uns anys. La noia parla prou espanyol com per a mantenir una conversa. El nòvio, el típic bèstia gros, calb i tatuat res de res. Aquests anglesos són collonuts. Se’n poden anar a qualsevol lloc del món amb tota la confiança de que ja trobaran algú que els entengui, i sinó els és ben igual. Doncs no parlo i ja està. Segur que tindran cervesa, deuen pensar. M’ha costat anys entendre’ls però ara ja em cauen bé. M’agrada aquesta autosuficiència que desprenen.
Bé doncs aquesta parella, sí, em salva! M’apropen fins a Bovera des d’on puc agafar el camí que puja cap a La Granadella. Ja és un paisatge de Garrigues, es nota que em entrat a Lleida. S’han acabat els cirerers i apareixen per tot arreu oliveres i pedres. És sens dubte lo més destacable del paisatge. A part dels molins de vent que ocupen totes les serres de la regió…

La Granadella

A La Granadella puc menjar i refer-me de la pallissa. I agafar forces per a l’últim tram fins a Torrebesses. El camí sembla molt fàcil per com m’ho expliquen el cambrer i el conductor d’ambulància que fa el “cafè” a la barra. Ho tinc clarissim. Però em torno a perdre. Endavant i endarrere per la serra, sota els molins, intentant trobar un camí per a escapar-me d’aquells gegants i torbar la ruta cap a les persones que m’havien d’acollir a Torrebesses.

El Gegant

I el vaig trobar, no vaig vèncer cap gegant però vaig trobar un pagès que em va fer pujar al seu tractor per anar fins al poble. I al casal de Torrebesses, l’última sorpresa. Anar al bar del poble sempre és la manera de conèixer la gent i d’entrar en contacte amb ells. El lloc on sento històries d’altres temps, paraules i expressions desconegudes,… i el lloc on em conviden, aquesta vegada, a dormir en una casa que ja ningú no utilitza. “Si vols et pots estar a la meva casa de solter, ja no hi viu ningú i hi ha un llit, i un lavabo que funciona”. Ooooooh! Oooooh! Ooooooh! Això sí que és un regal!

Quan et perds, tornes a trobar el camí i algú que t’hi apropa.
Quan tens gana i t’has acabat el què portaves, algú et convida a menjar.
Quan estàs cansat i arribes tard i no tens on dormir, algú t’obre les portes de casa seva.
Quan alguna cosa dolenta em passa, alguna, més gran, de bona passa just després, com per arreglar-ho tot.
Són coses dolentes i bones o només són fets? Eren realment dolentes les coses que em passaven o és que encara faltava veure el final de la història? Eren realment bones les coses que van passar després, o només etapes del camí?
Cada cop es dilueix més el que és bo i lo dolent. Cada dia, a cada lloc, les coses són com són. I jo puc decidir si les veig bé o malament. Si m’emprenyo o m’emociono o si m’espero a jutjar-les i només visc el moment amb tota la plenitud.
Sembla tot perfecte, ni bo ni dolent, ni bé ni malament. Tot al seu lloc, en el seu moment, és com “ha de ser”. I jo només hi sóc per a viure-ho.

Aquí estem, amb els peus a terra.

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

Normes d'ús