El Santíssim Misteri de Cervera: la capella i la festa

Aquesta setmana va ser festa grossa a Cervera. Com cada any, el 6 de febrer (i des del 5 al vespre) es commemora el miracle conegut com el “Santíssim Misteri”, que ocorregué a propòsit de la relíquia de la vera-creu, arribada l’any 1540 de la mà de Jaume Albesa, que l’havia obtingut d’un soldat que havia mort després de portar-la de Roma. Al dur-la a Cervera, el rector del Tarròs va sol·licitar-ne un fragment per al seu poble, on presumiblement també tenien un altre tros de tan preuada relíquia, però de la que corrien sospites que era falsa. El miracle succeí en el moment d’intentar partir el tros de fusta, del que en caigué una gota de sang (i aquest fou el prodigi i, en definitiva, el “misteri” –que ratificava la voluntat de la relíquia de romandre a Cervera). Pensem que això passa en un moment expansiu i propici a refermar el culte a les relíquies (i més les relíquies cristològiques i eucarístiques), en el marc de la determinació contrareformista de fer front al protestantisme (estem a les portes del Concili de Trento!).

Doncs segons el que ha de ser el contingut del blog, avui parlarem una mica de les “pedres” que embolcallen la relíquia (que ha patit tot tipus de vicissituds), és a dir, de la capella que es construí per albergar-la.

Ja hem comprovat en entrades anteriors l’acceptació que encara tenia l’arquitectura gòtica ben entrat el segle XVII, en part com a conseqüència del bon resultat que oferia, lligat a la solidesa i a la funcionalitat dels espais. Però si en els grans temples el pes de la tradició gòtica era predominant, la construcció de capelles adjacents a les naus, dedicades a advocacions especials, constituiran un camp idoni per a la introducció de les noves solucions, que van des de la volta de canó fins a la cúpula hemiesfèrica.    

La capella del Santíssim Misteri de Cervera, oberta a la mateixa església major de Santa Maria, constitueix un exemple paradigmàtic d’aquesta hibridació, que pretén donar un pas cap a una arquitectura més “moderna”, conservant però alguns estilemes del gòtic. L’antecedent més immediat (i el primer a tot el bisbat) de la capella cerverina seria la capella dedicada a la Mare de Déu del Claustre de Solsona (i que no es correspon amb l’actual, sinó que avui té una funció subsidiària). La capella solsonina fou contractada l’any 1600 pel mestre de cases barceloní Jaume Miquel Dansa, resident a Sanaüja i es tracta d’un espai rectangular, cobert amb quatre trams de volta de canó resseguida per nervadures gòtiques, mentre el presbiteri forma un absis més o menys poligonal, amb la volta dividida en sis trams per nervadures que conflueixen en una sola clau.

Gairebé vint anys més tard, a Cervera,  l’any 1619, s’havia acordat que la capella que havia d’albergar el valuós reliquiari del Santíssim Misteri dela Vera Creu-que uns anys abans havia estat robat i després recuperat- s’havia de fer de pedra picada procedent de la pedrera del Talladell. Però en el consell de preveres del dia 27 d’abril de 1620, s’acceptà la proposta de fer-la “de pedra dins y emblanquinada com les que s’use ara, com es de veurer en Tarragona, Barcelona y en Ntra. Sra. de Montserrat, per que fent de aquesta manera serà al tallar gasto y abreviar lo temps en que se ha de fer y apareixerà millor”. Es tractava, efectivament, d’una sol.lució més ràpida i econòmica, tot i que l’exterior de la capella sí es faria de pedra picada.

Dos membres de la comunitat, dels quals només sabem que responien als cognoms de Cuñat i Balmes, s’oferiren per tal de dirigir l’obra. La traça havia estat feta per Josep Ferrer, del qual s’especifica que era natural de Cervera però que es trobava residint a Barcelona –el seu nom coincideix amb el Josep Ferrer, membre de la nissaga barcelonina dels Ferrer, que l’any 1600 visura el retaule de la parroquial de Santa Maria.

El dia 20 d’agost del mateix any el Consell dela Comunitat de preveres de Sant Nicolau de l’església parroquial de Sant Maria de Cervera, feia algunes consideracions sobre la fàbrica i finançament de la capella. Es diu que el nou tabernacle que s’havia manat construir per hostatjar la relíquia ja era a Cervera, “embalat” a casa de Guillem Colberó, mentre es cercava un lloc adient, en una de les capelles de l’església, per tal de poder exposar-lo als fidels. La construcció de la capella, doncs, era urgent, però romania aturada per problemes econòmics. Els directors de l’obra, Rnts. Cuñat i Balmes, havien suggerit d’anar a Barcelona per tal de mirar d’aconseguir més diners per a la nova construcció i “ arreplegar algunes charitats entre los fills de esta vila y a llurs devots viuen en aquella ciutat”, però la idea fou desestimada perquè havent-se de celebrar les festes del Santíssim Misteri, es podria caure en la suspicàcia de creure que la col.lecta aniria destinada a “lo gasto de dites festes”.  No sabem com va evolucionar el procés; només que  la capella fou finalment inaugurada al cap de deu anys i que finalment es devia tornar a la idea original de construir-la tota de pedra vista, sense emblanquinar, ja que a l’interior la pedra també és escairada.

Després d’aquestes discussions, l’obra quedà aturada durant molts anys i no es va reprendre el projecte amb força fins a l’any 1629, que al mes de setembre es signa el contracte per a la construcció de la capella definitiva, que aniria a càrrec de Josep Balmes –l’any 1628 tenim notícia que un devot s’havia ofert a fer “lo portal” per a la capella del Santíssim Misteri.

El lloc on s’ubicà definitivament fou l’extrem del braç del creuer oposat al campanar, molt a prop de la capella de Sant Nicolau. En aquell indret ja hi havia una antiga capella dedicada a la Santa Creu que havia estat fundada per Bertran dels Arcs, però la nova construcció obeïa a un projecte força ambiciós, ja que s’havia de desmuntar una porció de la paret exterior de l’església i ocupar la major part de la sagristia, la casa del sagristà i altres espais veïns.

L’obra resultant és de planta rectangular i encara es cobreix amb volta de creueria, si bé els arcs ja són molt poc apuntats i l’alçat ja s’articula mitjançant pilastres d’ordre toscà que es corresponen amb els nervis de la volta, separant-los una cornisa de factura clàssica. Un dels trams de la volta queda tallat per l’obertura d’una llanterna, que es tradueix a l’exterior en una estructura octogonal coberta a vuit vessants.

 

Finalment, la capella es considerà enllestida l’any 1633, quan tingué lloc la inauguració, el 14 de setembre, festa de l’exaltació de la Santa Creu.Alguns aspectes d’aquesta festa foren tractats al nostre llibre Festa, arquitectura i devoció a la Catalunya del Barroc (2011) i també n’han aparegut algunes consideracions al sempre magnífic blog de Lo Carranquer: http://locarranquer.blogspot.com/2011/03/foc-i-pirotecnia-les-festes-dexaltacio.html , al voltant de la narració de Pere Giscafré.

Una part important de la festa fou la processó cap a la nova capella: la precedien els tabals, trompetes i confraries de Cervera, amb els seus penons respectius i els religiosos dels seus convents “que no son poco número”, així com els beneficiats de l’església parroquial, amb atxes blanques. El penó del Santíssim Misteri era dut per Don Francisco Villalba, juntament amb Don Ramon de Guimerà i Don Joan d’Argençola, que duien les vares a banda i banda; els acompanyaven altres representants de la noblesa “vestidos todos lucidissimamente con ricos aderezos de botones y cadenas y otras joyas de valor grande”. Seguia la custòdia sota pal·li, les vares del qual eren portades pel Veguer, Assessor i paers o regidors de la vila. Pels carrers on es feia la processó, hi havia “muchas invenciones de montes, de enramadas, de fuentes y otras curiosidades, y todas con vistosas colgaduras con particular concierto”.  Un cop hagueren col·locat la relíquia al sagrari, aparegueren a la plaça quatre gentilhomes a cavall, repartint a mansalva abundant i variada confitura per a tots els assistents “que parecía llovida; alboroto de los plebeyos, risa de los cavalleros y cuydado de los muchachos”.

En el marc d’aquestes festes també es programà un vistós torneig amb estaferm com a un dels actes més esperats i que es perfilava com a un dels més lluïts, amb nombrosos cavallers arribats des de diferents llocs disposats a participar-hi. A la plaça de Capcorral s’hi disposaren bastides per a aquest esperat espectacle, que s’hi havia de celebrar el dijous, però la pluja va obligar a aplaçar l’acte fins al dissabte, ja que el divendres es netejà la plaça. Els participants al torneig desfilaren per la vila abillats de gala durant el dissabte al matí i a la tarda la plaça de Capcorral s’omplí de tot tipus de gent, cerverins i foranis, per tal de presenciar l’espectacle. Entraren a la plaça els maesses de camp, Don  Lluis Soler i Don Joaquim Reguer, amb els seus respectius padrins; seguidament entrà la quadrilla de Joan de Erill i Orcau amb els seus quadrillers, tots vestits amb calçons i gipó de fil de plata, quallats de passamaneria daurada, cavalls amb rics ornaments i sis lacais vestits de verd, or i plata, amb tabals, trompetes i xirimies. Els quadrillers de Joan de Erill eren Lluís de Rajadell, amb el penó de tafetà verd, daurat i platejat i al mig un cérvol com el que s’havia aparegut a Sant Eustaqui amb un crucifix al cap i amb la inscripció Servus “Servorum Dei”. Els altres eren Aleix de Sentmenat, Lluís Sans i Felip de Boixadors, que duien la rereguarda, precedits tots de dues grans mules de càrrega amb riquíssims rebosters  amb els armes del cap de quadrilla, que duien les llances amb les que s’havia de córrer l’estaferm.

Donaren el tomb a la plaça saludant a les dames, superiors i jutges i després al so d’instruments semblants entrà la quadrilla de Don Joan d’Argençola, vestits d’emperadors romans amb teles encarnades, daurades i platejades, amb sis lacais de vestits dels mateixos colors; mules de càrrega amb les armes de tots els quadrillers. El penó el portava Dídac de Vergós, amb les armes dels cinc cavallers i les de Joan d’Argençola al centre. Els altres quadrillers eren Ramon Torres, Guerau Reguer i Jeroni de Caldes, tots portant vistoses empreses –la de Joan d’Argençola duïa un Cupido al peu d’una creu, amb la inscripció “Mysterium tangit”.

Cada cavaller va córrer quatre carreres contra l’estaferm o faquí –que era el ninot que com un maniquí que des de l’edat mitjana s’utilitzava per l’entrenament de les justes i que romania clavat en un pal giratori i que havia de ser “atacat” pels combatents- i després aparegué a la plaça un carro arrossegat per una Nimfa vestida de volants i fastuosament engalanada, darrera la qual entrà el baró de Ribelles amb vestit “tudesco” d’or i plata, amb trompetes i clarins al davant i sis lacais; al seu costat hi anava el Don Onofre Pons amb vestit d’amazona blau, daurat i platejat, també amb sis lacais vestits amb els mateixos colors. El baró i el seu company corregueren amb els altres dos caps de quadrilles i es donaren guants a tots. Finalment, els jutges, que eren Pere Reguer, Josep Bellafilla, Francisco Vilalba, Francisco del Llor i Ramon de Guimerà, disposaren així els premis: el millor home d’armes fou Aleix de Sentmenat, el més galan Joan d’Argençola, que obtingué també el de millor quadrilla, mentre el de millor invenció fou per al baró de Ribelles. Repartits els premis, es dirigiren tots a l’església a oferier-los, juntament amb els penons, a la capella del Santíssim Misteri, cantant el Te Deum Laudamus.

Finalment, els nobles i dignataris de la vila (llavors encara no era ciutat) s’esmeraren en representar la recerca dela VeraCreuper part de Santa Elena, mare de l’emperador Constantí, mitjançant la desfilada de cinc sumptuosos carros, que arribaren a la plaça de la següent forma: el primer carro era el de misser Francisco Montaner, amb els seus vuit quadriller vestits “a lo antiguo”. El carro era simuladament arrossegat per dos lleons afrontats i dues àligues a les regnes; a la popa s’hi representava una muntanya coronada per una au fènix i, a l’entrar a la plaça, de les boques de les àligues i dels lleons en sortiren coets i bombes de foc. El segon carro estava capitanejat per N. Ramon i duïa un gran globus a la popa; els vuit quadrillers també anaven vestits a l’antiga i també es dispararen moltes bombes i coets. El tercer carro representava una fastuosa nau capitanejada per Jaume Magre, amb la quadrilla vestida de roig, daurat i platejat; disparà també aquest carro nombroses bombes, artilleria i coets amb gran rebombori, entre la música que l’acompanyava. Venia després un altre carro que representava una muntanya amb un gran dragó al damunt, capitanejat per N. Moxó i amb quadrillers vestits de color taronja, or i plata. Tots quatre carros s’arramblaren a un entarimat molt gran que hi havia a un costat de la plaça, amb el frontal pintat representant una gran ciutat. Arribà llavors el carro que representava Santa Elena, situada sota un ric dosser, seguida de cinquanta homes muntats en cavalls de cartró, simulant la guàrdia reial dela Santa.S’incià llavors l’espectacle pirotècnic, que culminà amb la crema de tot el conjunt, carros inclosos, tot plegat com una gran “falla” de les que avui cremen a València per Sant Josep… .

Ara la pirotècnia cerverina es reserva per altres ocasions i efemèrides i l’acte central de la festa és la representació de les “Completes” a l’església de Santa Maria, la nit del dia 5. Però la celebració d’aquest any ha tingut un altre element que l’ha fet excepcional, que és la recuperació de l’Àliga de Cervera (vegeu més informació al blog http://locarranquer.blogspot.com), el més solemne dels emblemes ciutadans i que ha tingut una estrena de luxe dansant a l’església, com devia fer-ho també quatre-cents (i sis-cents!) anys enrere.  

https://www.facebook.com/#!/photo.php?v=10151406678539906 (el vídeo és gentilesa de l’amic Daniel Vilarrubias)

PS. També podríem parlar del magnífic retaule-baldaquí que construí Jaume Padró a finals del segle XVIII per contenir el reliquiari, però això serà un altre dia…

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús