Lleida- Descobrir.cat

Arxiu de la categoria ‘Lleida’

Dies 30 i 31: Els Piteus de Sant Llorenç

dimecres, 26/06/2013

Dia 30: Perles – Odèn
Distància: 25 km
Ruta: Barranc del Bast, L-401, GR-1 entre Cambrils i el Castell d’Odèn

Dia 31: Odèn – Sant Llorenç de Morunys
Distància: 19 km
Ruta: GR-1 entre el Castell d’Odèn i Sant Llorenç de Morunys

Dia 32: Sant Llorenç
Distància: 0 km

Primera etapa del matí: pujar un barranc que jaem mostra l’entrada al Pirineu. No sé eactament on es considera que comença el Pirineu però veient les muntanyes que tinc al davant, per a mi, ja hi he arribat.

De camí, pel barranc, m’he topat amb un isard que ha fet uns crits ben forts en sentir-me, no sé si espantat o marcant el territori… jo una mica espantat de sentir-lo tan a prop! Pujar per barrancs em porta sovint a perdre’m i acabar caminant una bona estona més i sortir més lluny del que tenia previst. Coses de les primaveres també! Que fan créixer les plantes fins a esborrar corriols…
Segueixo direcció Sant Llorenç de Morunys on m’esperen el Martí i l’Arantxa. I coneixeré l’Aran, el fill de l’Arantxa i el Llorenç!
A mida que avanço se m’apropen cada cop més els núvols. Passo per davant del castell d’Odèn baixant en direcció Canalda. A mig camí trobo un petit nucli de cases amb una ermita, Sant Miquel. Aquí ja és moment de parar, però no trobo cap corral, ni casa abandonada ni habitada. Només alguna casa ben tancada i ermites, aquí totes, tancades. Així que hauré de trobar un arbre prou gran per a que em cobreixi de la probable tempesta que es va apropant! Una alzina ila meva capelina de reforç de les seves fulles i branques espero que serà suficient… Es fa fosc sense cap gran aiguat, només quatre gotes de tant en tant i núvols grossos que venen i que van. I em fico a dormir amb esperances… Quan m’acabava d’adormir em desperta un flaix de llum. Espantat encenc ràpid el meu frontal apuntant cap a on m’acaben d’enfocar. No hi veig ningú. I de sobte sento un tro que em deixa clar que ningú no em vol despertar, sinó que la pluja ve a fer-me companyia! Llamps i llamps tota la nit! És la nit dels grans aiguat que han inundat la Vall d’Aran per a que us feu una idea del que venia… Jo fet una bola dins el meu sac, intentant ocupar l’ombra d’aigua que fa la capelina a mode de toldo sobre l’alzina i espolsant la funda, més o menys impermeable, del sac per a evitar que em calés. Ja ho tenia clar, a la que noti els peus mullats em vesteixo i camino, sigui l’hora que sigui. Segueix plovent durant hores i hores, i per sort el sac aguanta. Estic prou satisfet amb la funda, amb la capelina i amb l’alzina!
I així es comença a fer de dia, jo pendent d’amagar-me i de no mullar-me gaire dormo més aviat poc, i quan encara no són les 6 em vesteixo i començo a caminar en quant para una mica de ploure.
Arribo a Canalda, un altre petit nucli de cases i ermita. Aquí al Solsonès, hi ha pocs pobles i molts masos i petits nuclis com aquest. Estan a les valls o als petits plans que es fan a les faldes de les muntanyes. Aquesta és una regió molt muntanyosa i aïllada de molt dificil accés durant molts anys i això ha permès que aquesta organització territorial es mantingui fins a avui.
I aquí a Canalda em trobo amb el Martí, l’Arantxa i l’Aran! Em venen a rebre i a fer d’àngels portejadors les 3 generacions de la família Cardús – Figueres!

El Martí ja és el segon cop que ho fa, després del primer dia a Montserrat, avui una de les primeres coses que em diu és: “ja has buidat una mica la motxilla o encara vas igual?” I tant que l’he buidada! Tinc coses per mig Catalunya!
I des de Canalda caminem cap a Sant Llorenç, primer fins al Coll de Jou amb l’Arantxa i l’Aran, que va ben adormit a la motxilla per bebès. L’Arantxa és caminadora i muntanyenca de tota la vida així que no l’espanta gens caminar dues hores per muntanya amb el nen carregat. Sens dubte ho ha heredat de son pare i quan estan junts tots dos disfruten parlant de les rutes que han fet, de les vies d’escalada que han obert l’Arantxa i el seu home el Llorenç, dels bolets que van trobar fa dues temporades i encara tenen “dissecats” a la fresquera de casa,… I l’Aran ja va pel camí! No hi ha dubte que d’aquí dos dies saltarà de la motxilleta i començarà a grimpar per les pedres!

Quan arribem al Coll de Jou, filla i pare fan el relleu, i és el Martí qui camina i l’Arantxa qui torna en cotxe al poble a esperar-nos per a fer l’aperitiu i un quinto a la plaça… una altra de les tradicions transmeses de pare a filla!
Amb el Martí caminem i parlem de com gaudim de passar temps a la natura. Ell hi viuria tota la vida, “em sento més a casa quan sóc a Sant Llorenç que no pas a Pallejà que és el meu poble”. Aquí la natura no canvia, i el poble no gaire tampoc. Els pobles de les rodalies de Barcelona han crescut i canviat tant que la gent ja s’hi comporta casi com a un barri de la ciutat. “ja no queden els meus referents de quan era jove, l’escola ja no hi és, el bar on feiem les cerveses a terra, el restaurant on anavem a sopar els dissabtes, a terra.”

Xerrant i xerrant arribem a Sant Llorenç, al bar de la plaça, i a fer una cervesesta i un “variat”.

Que ràpid que passa el temps quan camines acompanyat! Es viu d’una manera molt diferent el camí quan parlo amb algú. Parles, escoltes i penses i això és molt més dinàmic que no pas mirar el teu voltant. Comparteixes pensaments, opinions, visions, i és un moment que aporta nous aspectes al camí i al que vius. Però ara que passo més temps sol, me n’adono que és necessari tenir moments de soledat per a poder pensar, investigar, preguntar-te coses, i no només per a evadir-te… així també es fan més interessants i enriquidores les estones compartides amb els demés. Aquests dies, estar sol és per a mi, a més de l’estona en que els meus sentits poden estar alerta de tot el meu voltant, el moment d’assimilació de les experiències viscudes, d’anàlisi i de reflexió personal. I quan som tots junts a la plaça amb els “variats” i els quintos, doncs és moment de gaudir-los!

Durant aquests dies a Sant Llorenç he redescobert el poble. Hi havia estat algun cop de petit, però només tenia records llunyans.

He après història del poble, com per exemple que als habitants de Sant Llorenç se’ls anomena piteus en referència al drap per a pastors que durant anys es va fabricar al poble i que s’exportava arreu d’Europa. La tècnica de fabricació la van portar uns emigrants que van arribar al poble provinents del Poitou, a França, i que van donar nom als draps, els draps piteus.
També he conegut gent molt interessant com el Marcel, un noi del poble apassionat de la muntanya i de la natura que ara està engegant un projecte del que segur que en setnirem a parlar. Prefereixo no dir-ne res encara fins que no ho tinguin funcionant però la foto us servirà com a pista…

Així que l’estada a Sant Llorenç ha anat d’allò més bé. Repòs, menjar (m’oblidava dels cigrons amb cansalada i camagrocs del Martí…), hsitòria i bona companyia! Així que moltes gràcies a tots, Piteus!!

Etiquetes: Solsonès
Publicat a catalunyacaraacara, General, Lleida, Persones, Solsonès | Deixa-hi un comentari »

Dies 28 i 29: L’explosió de la natura al Pallars Jussà

dimarts, 25/06/2013

Dia 28: Abella de la Conca – Sallent
Distància: 25 km
Ruta: pista sota els cingles de la serra de Carreu i la serra de Sant Joan

Dia 29: Sallent – Perles
Distància: 20 km
Ruta: Pista de Sallent a Les Masies, L-511, l-401

El camí entre Abella de la Conca i Sallent és especatacular des del primer moment. Una pista segueix els cingles de la serra de Carreu passant per masos i antigues cabanes. Deprés de creuar la carretera L-511, que està plena de motoristes de tota Europa durant to el cap de setmana, segueixo una pista que m’endinsa en una de les regions més muntanyoses que he vist fins ara a Catalunya.Sota la serra de Sant Joan s’aixequen moltes altres serres que sembla que s’entrebanquin, està ple de barrancs per on ara hi corre algun torrent. Caminar durant la primavera és fantàstic perquè no m’ha calgut patir gairebé mai per l’aigua. Sempre hi ha fonts o rius en els que puc omplir la cantimplora. Una explosió de la natura a la primavera són els salts d’aigua. Abans d’arribar al poble abandonat de Sallent hi ha aquest magnífic salt.

Quin gust banyar-se en aquesta piscina amb el doll que et cau al damunt!! Després de caminar hores sota el sol amb un mocador al cap per a no cremar-me la closca salto d’alegria cap a sota la cascada!!

Viure la primavera és apassionant. Des del primer dia veig créixer les plantes, veig les flors, els animals amb les seves cries, els fruits dels arbres, l’aigua dels torrents,… La floració d’una mateixa planta és diferent segons en quina regió sigui. Per exemple, la farigola ja estava florida i quasi passada a Terrassa quan vaig marxar, i arribant al Pre-pirineu ara comença a florir, un mes més tard. Al Priorat ja estaven collint les cireres quan hi vaig passar i aquí tot just començar a sortir-ne les primeres. Trobar cirerers silvestres és una altra meravella per a mi! O rosers silvestres també!
Viure la primavera no hauria de ser un privilegi. Les persones també en formem part del cicle natural i no ens n’hauriem d’allunyar gaire. És el moment de remprendre l’activitat frenada durant l’hivern, de tornar a despertar, de començar nous projectes, de crear, de donar vida a les nostres idees i de veure-les créixer… El cos es desperta amb el canvi d’estació i cal que la meva activitat vagi en acord. No vull endivinar que som a la primavera només perquè comencem a portar roba curta, a encostipar-nos i a patir les al•lèrgies. Que bonic és ser conscient dels canvis que es generen a la natura i en el meu propi cos, i poder observar com evolucionen.
Entenc els artistes que viuen en mig de la natura o que s’hi venen a passar temporades. És aquí on pots ser conscient i entendre el teu entorn. On tot el que passa té sentit, i és harmoniós. On l’única que “activitat” que té sentit propi és observar, escoltar, sentir. Tenir els sentits alerta és l’única cosa que s’ha de fer per a entendre el teu voltant i per veure quina és la nostra posició en aquest sistema, al món, o a l’univers. I és de la comprensió del món, de la natura, que neix la creació artística, la representació artística del món ha de passar l’observació sense filtres, sense judicis del món que ens envolta.
Us adjunto el link d’una artista lleidatana, Miryam Castelló, que viu molt conscient i alerta del seu entorn, i que mostra en les seves obres aquesta recerca de la seva posició al món.
http://mdreamsdesigns.wordpress.com/

He passat la nit a Sallent, en un paller abandonat d’una casa abandonada al poble abandonat. Però no deu fer gaire que van marxar els últims habitants perquè moltes cases encara són en peu, algunes obertes, i s’hi pot veure a dins els mobles que encara queden. Taules amb trastos, cuines, llits i mantes,… És una sensació estranya la de recórrer el carrer del poble ple d’herbes altes i entrar a les cases deshabitades. És com si hagués fet tard en el meu Catalunya Cara a Cara… 50 anys tard! Em pensar en el Mecanoscrit del segon origen.
Seguint la pista entre les muntanyes arribo al “Mirador del Cretaci”, un emplaçament prop de Coll de Nargó on s’hi han trobat fòssils de dinosaures, restes de la vegetació tropical que hi havia a l’època, ous fossilitzats,…

Hi ha unes petites explicacions aclaridores de tot plegat i amb un petit passeig pots veure i imaginar-te força be aquella època. Què tenen els dinosaures que ens fascinen tant a tots? Sempre que es troben restes de dinosaures a algun lloc tinc ganes de sentir el que en diuen…
Després de Coll de Nargó travesso el pantà d’Oliana i començo a enfilar amunt cap a les muntanyes del Solsonès. Passo la nit a Perles, a la vora del barranc, on m’hi puc banyar a l’aigua freda freda que m’ajuda a recuperar múscols i articulacions… La tarda i la nit sota un roure i a prop d’un cirerer es fan d’allò més agradables

Publicat a catalunyacaraacara, Etapes, Lleida, Pallars Jussà | Deixa-hi un comentari »

Les flors i Abella

dissabte, 22/06/2013

Dia 26: Llimiana – Abella de la Conca
Distància: 25 km
Ruta: Obac de la Ferreria, C-142, camí d’Isona a Abella de la Conca

Dia 27: Comunitat Eco Dharma, Abella de la Conca
Distància :10 km

Després de la fantàstica nit sota les estrelles de Sant Gervàs baixo serra avall fins a Isona.

De camí conec el Ramon de cal Bosquet que em carrega la cantimplora i m’explica com ja altres abans que jo l’han entrevistat per a fer-lo aparèixer en un llibre, sense dir-li! I m’avisa, “ no emprenyos! Fes-me quedar bé si surto a la tele o a l’internet!” Posa per la foto, però lluny del tractor per a que la seva dona no descobreixi que encara fa anar el vell tractor enlloc del nou!

D’allà baixo seguint el barranc, on hi trobo al pastor amb les seves ovelles, que no són seves, només les fa pasturar. Els animals són de la Venta del jaumet igual que les terres, la granja i la cases del voltant. Em diu que és d’Areny, a Osca i que porta 20 anys a Isona fent de pastor per a la Venta. Em costa molt d’entendre la parla d’aquest home, i m’és impossible d’entendre’l quan li dona les indicacions al seu gos. Ells dos si que s’entenen a la perfecció…
Ara ja només em queda pujar fins a Isona. Són 3 quilòmetres que haig de fer carretera que són espantosos. Estem a uns 30 graus a la Conca Dellà. No tenia ni idea que podia fer tanta calor per aquí… Així que arribo desfet a Isona. Estic xop de suor i el primer que faig és anar-me a remullar a la font davant de l’Ajuntament abans de caure a la cadira d’un restaurant per a que em facin el dinar.
Quan em decideixo a tornar a arrencar fins a Abella, em trobo amb tota una sorpresa. Ens creuem amb l’Evarist March, un expert botànic que es dedica, a més de col·laborar amb el Celler de Can Roca a introduir noves plantes autòctones als seus plats, a organitzar sortides i passejades on comparteix la seva passió per la natura, ensenyant i transmeten els seus coneixements sobre plantes i herbes del país. En un moment vem trobar una dotzena d’herbes comestibles i remeieres. Vaig tastar tot de plantes que sempre havia vist caminant però de les que no tenia ni idea que en podia fer… L’Evarist transmet la seva passió per la natura, i es nota que gaudeix i que viu el que fa durant el seu dia a dia. Si voleu fer un curs o organitzar alguna sortida entreu al seu web Natural Walks.

Quan ens despedim seugeixo camí amunt cap a Abella de la Conca. Abans d’arribar-hi veiga la casa de l’Ajuntament. Penso que allà podran donar-me alguna informació d’on passar la nit. Corrals, cases abandonades, ermites,… però la Montserrat, la secretària s’hi nega. Lògicament no vol ser la responsable de que jo entri a casa de ningú, ni que no hi visquin. Li insisteixo una mica, intentant-li fer veure que sóc de fiar, que només faré d’Okupa una nit, que sóc bona persona,… i finalment em convida a dormir la seu garatge. Ho diu amb la boca petita, però jo accepto amb un gran somriure i surto a fora a esperar que acabi la seva jornada! Al cap d’uns minuts, me n’adono que potser ara se n’està penedint d’haver apropat a casa seva a un desconegut que acaba d’aparèixer i que tot just ha vist uns 30 segons… Així que torno a entrar per a donar-li un argument més per a que no se’n desdigui! I per a que es quedi més tranquil·la li dic que pot consultar la meva web o entrar als blogs de Descobrir Catalunya… Crec que així com a mínim va veure que era veritat la història que li estava explicant, i que de moment no tenia cap amenaça de mort als comentaris dels posts…

Així que quan va acabar vem anar junts cap a casa seva, cap al garatge de casa seva. Vaig conèixer la seva tieta, la Neus. Totes dues són de Rubí i es van traslladar aquí ja fa uns quants anys escapant de l’evolució de les ciutats de prop de Barcelona. Em van portar ous de les seves gallines i un enciam del seu hort i es van preocupar per a que estigués tan bé com fos possible.

L’endemà al matí me n’adono que haig de tornar a Isona a comprar un cartutx nou per al fogonet. Ahir no hi vaig pensar i ara em toca fer el 6 quilòmetres avall un altre cop. Evidentment, aquest és motiu per fer autostop, sense penalització dels organitzadors, i sempre pensant que alguna cosa bona en sortirà també d’aquest oblit… Em para el Nicolas, un noi francès que s’ha instal·lat a Abella amb la seva família i que està renovant una antiga casa del poble per a fer-ne un alberg per als escaladors que venen a la serra de Carreu. Després de deixar el seu fill a l’escola d’Isona tornem al poble on m’ensenya la casa i m’explica els seus projectes. S’ha agafat 3 anys d’excedència i amb els estalvis estan començant aquest negoci. Sembla encantat de la nova vida que porten a Catalunya i si tot va bé, no té intenció de tornar a França.
Després segueixo cap a la comunitat budista d’Eco-Dharma. Allà hi viuen el Gee i la Carol, els fundadors de la comunitat que van comprar els terrenys per a començar a viure allunyats de la vida de la societat de consum. I també hi han arribat per a col·laborar molts altres voluntaris que ajuden a reconstruir els masos en runes, a treballar als horts i a fer el manteniment necessari. També organitzen cursos i retirs relacionats amb l’ecologia i l’observació de la natura que ajuden a finançar aquest projecte de vida.
Aquí m’acullen durant el dia i em mostren la comunitat. Dinem tots junts durant la seva pausa del treball i a la tarda mentre tornen a les seves tasques jo em retiro per a no molestar, a fer una migdiada… Al vespre, abans d’anar a domir, el Liam, un dels voluntarisque porta ja 6 mesos a la comunitat, destapa el seu harmònium per a tocar 4 cançons que em transporten a l’Ìndia per uns moments. Assegut a la porta de la casa on dormim, tanco els ulls i em deixo portar per la música i els seus cants. Un moment ideal que no pots trobar a gaires llocs per aquí…

Publicat a catalunyacaraacara, Etapes, Lleida, Pallars Jussà | Deixa-hi un comentari »

L’arribada a Juneda. I el dia de descans esperat!

dimarts, 11/06/2013

Dies 17 i 18: Torrebesses – Juneda
Distància: 30 km
Ruta: Antigues carreteres en desús, Camins de carro

Primera nit a Lleida. Arribar fins aquí a peu és una cosa que no m’hauria imaginat mai. A Lleida hi tinc molta família, i a mida que m’apropi al meu poble aniré trobant gent coneguda… Això em fa pensar encara més en l’extranyesa d’arribar-hi a peu. Sobretot per a ells!
Bé doncs el dia comença molt bé, amb un bon esmorzar amb el Domingo, el senyor que m’havia deixat la casa. Un bon entrepà per a mi, i un bon cafè + xupito de rom per a ell. Els dos a tope de bon matí.
Començo a caminar cap a Granyena, després El Cogul, petit poble on hi ha unes de les pintures rupestres més antigues i especials de Catalunya.

Com que ja no hi ha pressupost per a mantenir l’espectacular centre-museu obert el 2008 en celebració del centenari de la descoberta de les pintures, són uns voluntaris del poble els que s’encarreguen d’explicar el que saben de la història de les pintures.

El Josep m’explica que les pintures rupestres tenen uns 10.000 anys i mostren els animals autòctons i persones fent el que s’interpreta com un ritu per a la fertilitat. Aquesta representació de persones és el més insòlit i el que fa especials aquest indret, ja que sembla ser que no és gens habitual que els hominids d’aquella època dibuixessin persones.
Reconec en el seu accent i en la seva manera de fer que el Josep no ha viscut al Cogul tota la vida, i efectivament m’explica com quan era jove va marxar cap a Sabadell on s’hi va casar i va viure durant anys. Després de divorciar-se però, va tornar cap a al Cogul ja que la seva nova parella també era de Lleida. Ara està a l’atur i ajuda la seva parella a portar el bar del poble, i de tant en tant ajuda als viatgers que volen una mica d’informació sobre la història del poble…

Del Cogul marxo cap a Castelldans on em trobo amb l’Antoni i l’Ana Luz, els pares de la Miryam, que em vénen a rebre! L’Ana Luz fa de cotxe de suport, és a dir que s’emporta la motxilla fins a Juneda i deixa l’Antoni aquí per a que caminem junts! Primer tram en companyia des de Montserrat! Xerrem durant tot el camí, com fem molt sovint quan ens trobem compartint experiències i reflexions de la vida en solitari. L’Antoni ha viscut sempre a prop de la natura, i sempre recorda que calen dues coses essencials per a poder començar a ser plenament conscients de la nostra existència: Silenci i Austeritat.
La vida contemplativa i sense excessos ajuda a apreciar el fons de les coses, a veure que les coses només Són, sense ser ni bones ni dolentes, que a la vida hem de viure, per sobre totes les coses només hem de viure. I haig de fer-ho conscientment, actuant en concordància amb el camí que vull seguir.

La tarda ens serveix per parlar d’aquests temes, però també per a perdre’ns pel camí, travessar fàbriques d’oli, veure dotzenes de conills de totes les mides corrent pels troços, recordar les sortides de l’Antoni quan era jove, observar tot el Pla d’Urgell des de dalt d’un turonet…

Quan arribem a Juneda trobem l’Ana Luz que ja ha tornat de la feina i m’entaulo per berenar amb molta gana i continuar xerrant amb ella. S’ocupa de que tot estigui perfecte, de que no me falti de res. “Avui i demà ets el mimat de la casa, així que demana tot el que vulguis”
em diu només veure’m!

Sempre fa tot el possible per a ajudar als qui té al voltant, fer feliços a la gent que s’estima crec que és una de les coses que més l’omple a la vida. Aquest amor que transmet em fa veure sempre el valor de les abraçades, les rialles o els gestos carinyosos, que no costen gens de donar Només cal pensar en què és el que necessitem tots i que agradable és tant rebre com donar.

I així passa la tarda, el vespre i també l’endemà. Des del matí xerrant, menjant, descansant i visquent tranquilament el dia. A la tarda l’Antoni em port a conèixer la història del treball de l’oli al museu que hi ha a Les Borges Blanques. Allí s’hi troben oliveres mil·lenàries (la més antiga té uns 1400 anys), premses de totes les èpoques amb la seva explicació sobre l’origen i el lloc on s’utilitzava, maquinària, piques de decantació,… és com veure un album de fotos de l’evolució humana.

Com els humans hem anat evolucionant durant els darrers 2000 anys. Des de ser capaços de treballar poc més que un animal, fins a descobrir les lleis de la física que permeten un ús més avançat dels materials de la natura. I les oliveres han seguit allà igual. Continuen creixent, vivint i donant els seus fruits, morint i fent renéixer de la seva soca un nou arbre més fort i adapatat als temps.

Publicat a catalunyacaraacara, Comentaris del camí, Les Garrigues, Lleida, Persones | Deixa-hi un comentari »