Quan passes per Llers, a l’Alt Empordà, et crida l’atenció aquesta casa situada a la confluència dels carrers Llagostera i Muralla. En una època en la que predomina l’arquitectura de línies rectes i sense ornamentació, s’agreixen aquests detalls escultòrics i, fins i tot, pictòrics (hi ha una representació del carrer de La Forca de principis del XX), que donen una mica de vitalitat a les construccions.
Les escultures d’animals, escenes de cacera i caçadors, pagesos, llenyataires i altres poden agradar o no, poden resultar millor o pitjor esculpides, però no et deixen pas indiferents.
Donem les gràcies per aquesta manifestació realitzada a Can Segal de Llers
Arxiu del mes: maig 2010
LLERS – can Segal
dijous, 27/05/2010El mas Vilanera, prop de l’Escala
dimarts, 25/05/2010L’espai del mas Vilanera ha estat amenaçat diverses vegades per la pressió urbanística de l’Escala. Concretament el 2002 s’hi va projectar un camp de golf amb les urbanitzacions corresponents, fet que va motivar una gran mobilització popular, que finalment impedí el projecte. En el projecte de llei del Parc Natural del Montgrí, Medes i Baix Ter hi ha estat inclòs com a connector biològic entre les dues zones d’aiguamolls de l’Alt Empordà i el Baix Empordà.
Més informació a http://www.poblesdecatalunya.cat/municipi.php?m=170622
Sant Ponç de Corbera, una joia desconeguda a un pas de Barcelona
dijous, 20/05/2010Tot i la seva proximitat a Barcelona, l’església de Sant Ponç de Corbera, una joia del primer romànic, és una gran desconeguda per la majoria de catalans. La seva situació, aïllada enmig de camps i boscos, lluny de les principals vies de comunicació, ha propiciat la seva escassa popularitat. I tanmateix és una de les peces més notables del romànic català i un lloc ple d’encís per fer-hi una escapada qualsevol cap de setmana. Es pot aprofitar, a més, per recórrer la part antiga de Corbera i l’esplèndid escenari natural on es representa el famós Pessebre Vivent.
Tot i que pertany al municipi de Cervelló, s’hi accedeix des de Corbera, parròquia de la qual en depèn. Es tracta de l’església d’un antic priorat benedictí, que depenia del monestir francès de Cluny i de la seva filial a Catalunya, Sant Pere de Casserres. Les primeres notícies del monestir són de 1068, tot i que els seus orígens poden ser anteriors. L’església, obra de mitjan segle XI, es conserva pràcticament intacta . És un edifici d’una sola nau amb tres absis i un creuer sobre el qual s’alça el cimbori coronat per un campanar. La nau és coberta amb volta de canó seguit i al centre del creuer s’eleva una cúpula esfèrica sobre trompes còniques. Els absis es comuniquen entre ells a través de portes obertes en els murs de separació. Com a la major part d’edificis romànics hi havia tres portes, la principal, per als fidels, a la façana, i en els murs laterals la dels monjos i la del cementiri. Tot l’exterior és decorat amb bandes i arcuacions llombardes.
El mas d’en Xup, un descobriment inesperat
dijous, 13/05/2010Dins el terme de l’Espluga de Francolí, tot i que força allunyat del poble, als peus del camí rural que va de Blancafort a Senan, hi ha un gran casalot amb una capella adossada. És un mas que sorprèn per la seva monumentalitat, amb galeries porxades i una destacada torre cilíndrica en un dels angles. Té origen medieval i està bastit al mateix lloc que ocupava una antiga vi·la romana. Igual que l’Espluga, va ser possessió de l’orde dels hospitalers fins a la desamortització. Al segle XVI era conegut com mas Fuster, i al XVIII era ocupat per la família Civit. L’edifici va ser molt transformat cap a la fi del segle XVIII i a començament del XIX. A la llinda de la porta de la capella hi ha la data de 1787, a la casa que hi ha enfront de la masia, la de 1791, i a la llinda de la porta principal, la de 1808.
Mataró – Casa Ibern
dimarts, 11/05/2010
El carrer Guifré el Pelós de Mataró presenta una sèrie de casetes projectades per en Puig i Cadafalch en la seva etapa mataronina (1896/98). Són cases molt senzilles, amb poc d’interès. Les vaig anar a visitar per ser-ne d’en Puig i va ser llavors que em va cridar l’atenció aquesta edificació en el número 20.
Es tracta d’un projecte primerenc de l’arquitecte Jeroni Francesc Granell i Manresa, un dels autors més notables del modernisme català. Tot i ser un edifici historicista, presenta alguns detalls premodernistes que el fan interessant: els relleus de les mènsules del balcó i de les llindes, amb el seu bestiari medieval, l´ús mudèjar del maó vist i la torratxa central.
El va projectar el 1895 per a Josep Ibern.
Esperem que la casa estigui catalogada.
Esglésies del Maresme (II) Portades renaixentistes
dimarts, 11/05/2010A partir de mitjan segle XVI, coincidint amb l’accés al tron del rei Felip II, arriba al Maresme l’alenada renaixentista que ja havia deixat la seva empremta a altres indrets de Catalunya unes dècades abans. El primer exemple, i de fet un dels més remarcables de la comarca, el trobem a la portada de Santa Maria de Pineda, obrada per Joan de Tours. Es pot relacionar molt clarament amb altres portals com la Torre Vella de Badalona, la Casa de l’Ardiaca de Barcelona, o la Torre Pallaresa, de Santa Coloma de Gramenet. Totes elles responen a un esquema comú: llinda monolítica, pilastres decorades amb grotescs, capitells fantasiosos i coronament amb timpà, que pot ser triangular o semicircular. La portada de Pineda té la particularitat de que la llinda no està ornamentada sinó que duu inscrita la crònica de l’atac corsari que va patir la vila l’any 1545.
Aquest esquema, clarament renovador, mantenia encara un cert substrat goticista, i no va tenir continuïtat a la comarca. L’estil que s’anirà imposant és el portal “a la romana”, més classicista, més sobri i de línies més pures (veure fotografia 2). El primer exemple al Maresme és la portada de Sant Martí de Teià, encarregada a Antoni Mateu l’any 1574. Està flanquejada per dues columnes sobre pedestals, de fust estriat, i capçades amb capitells composts, que sostenen un entaulament amb frontó triangular. Una composició gairebé calcada és la que segueixen les portades de Sant Cebrià de Vallalta (1577) i de Sant Vicenç de Montalt, aquesta darrera obrada per Pierre Dalquer l’any 1598.
Convencionalment, s’ha establert que l’etapa renaixentista s’allarga a Catalunya fins l’any 1625. Tanmateix, durant les primeres dècades del segle XVII, sobre aquest substrat renaixentista comencen a emergir símptomes inequívocs d’un canvi de tendència, els primers avisos de l’arribada del barroc. En aquest marc es construeix, l’any 1611, la portada de Sant Feliu d’Alella, el darrer exemple del renaixement al Maresme o, potser, el primer del barroc.).
Esglésies del Maresme (I) Portades gòtiques del segle XVI
dilluns, 3/05/2010A partir de la tercera dècada del segle XV, Catalunya inicia un període de represa econòmica i comença a superar la profunda crisi del segle anterior i les repercussions de la guerra civil del temps de Joan II. Fruit d’aquesta represa, que coincideix en el temps amb el regnat de Carles I, és l’inici de noves esglésies a molts pobles de la comarca: l’església vella de Sant Andreu de Llavaneres (1508), Sant Genís de Vilassar de Dalt (1511), Sant Martí d’Arenys de Munt (1514), Sant Julià d’Argentona (1517), Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius (1526), Sant Feliu de Cabrera de Mar (1540).
En tots aquests temples l’esperit gòtic perviu encara amb tota la seva plenitud, tant pel que fa a l’estructura com a la morfologia. Una bona prova d’això són les portalades, projectades totes elles amb una sorprenent semblança.
Es caracteritzen per tenir la llinda recta, monolítica, en general nua o amb un petit escut com única ornamentació. Els brancals estan formats per fines nervadures, amb capitells esculturats amb bustos humans i animals fantàstics, o bé amb formes vegetals.
Damunt la llinda hi ha el timpà, semicircular o lleugerament apuntat. Els relleus i escultures que els omplien s’han perdut en la seva major part o bé són d’època moderna. En el cas d’Arenys de Munt hi ha una rèplica de la imatge de Sant Martí, obra de Joan de Tours, destruïda el 1936. Al voltant del timpà es perfilen les arquivoltes, lleugerament conopials, com a continuació de les nervadures exteriors dels brancals. Amb tot, hi ha algunes solucions més simplificades, com la d’Argentona o la de Dosrius.
En aquest darrer cas, el timpà és una petxina, solució que també trobem a l’Hospital de la Santa Creu, de Barcelona, construït uns anys abans, o a la Torre Vella de Badalona. Finalment, una part important de l’esquema ornamental s’estableix al voltant de l’arquivolta exterior, amb relleus en forma de fulles amb els extrems ondulats (frondes) i un floró central que sol estar coronat amb la imatge de l’arcàngel Sant Miquel (Arenys, Vilassar, Llavaneres).
Més informació a http://www.raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/view/113462
L’altra papallona
diumenge, 2/05/2010De tots és coneguda la Casa de la Papallona del carrer Llançà de Barcelona. És producte de la reforma que va fer el prolífic mestre d’obres Josep Graner a la casa propietat de Salvio Faiol l’any 1912. Es tracta d’una molt bona reproducció ceràmica d’aquest animal amb diverses vetes policromes fetes amb trencadís i amb les antenes metàl·liques que coronen l’edifici.
Menys coneguda és l’altra Casa de la Papallona, la que es troba al carrer Enric Prat de la Riba, núm. 8, de Granollers.
Aquesta és molt més senzilla, mancada de ceràmica, però reproduïda també amb força fidelitat i també coronada per les antenes. Malgrat la recerca efectuada a l’Arxiu de Granollers, amb la valuosa col·laboració de la Rosa Sánchez, no s’ha pogut trobar l’autor d’aquesta casa. M’atreveixo a atribuir-la al propi Graner, ja que aquest autor té obres a Granollers entre elles els núm. 10 i 12 del mateix carrer i l’aspecte del lepidòpter és molt similar.