Arribar a Madrona per entre els boscos de Pinell del Solsonès sempre resulta agradable, sobretot si és la primera vegada i s’hi ve des del cantó de dalt; la sorpresa de la panoràmica que se’ns obre al davant és majúscula: un imponent absis romànic amb notable decoració llombarda de voluminoses lesenes -esdevingudes semi-columes- senyoreja la part alta, malaguanyada ruïna de la primitiva església. A sota, un gran temple barroc de la segona meitat del set-cents amb campanar de torre centra l’atenció absoluta, malgrat estar voltat d’algunes cases que conformaven el llogarret.

Desafectat el gran temple romànic, l’església parroquial de Santa Maria i Sant Pere de Madrona se’ns presenta com una església de grans dimensions –més encara per la singularitat de l’indret on es troba. De la seva construcció en sabem que en un principi fou contractada pel mestre d’obres Francesc Pons, constructor del palau episcopal de Solsona i d’altres esglésies notables com la d’Ivorra. Però no sabem per quin motiu el document contractual fou cancel•lat i se’n realitzà un altre a favor de Jaume Fornell, mestre d’obres de Tentellatge.

Això era l’any 1771 quan encara era bisbe Fra Josep de Mezquía, mercedari (valent defensor de la prèdica en català) i promotor d’obres notables –malgrat sempre hagi quedat a l’ombra del seu successor, Rafael Lasala, el bisbe “il•lustrat” per execel•lència de la diòcesi solsonina-, com l’engrandiment del convent de Sant Ramon de Portell o la construcció de la capella i retaule de la Mercè a la catedral de Solsona, on també acabaria la façana i portada occidentals. A diferència del bisbe Lasala, apòstol d’un classicisme més contingut, Mezquía va emparar l’activitat de Carles Morató a Solsona, en el moment àlgid de la seva retaulística. I de fet, la de Madrona és una església que connecta perfectament amb la sensibilitat artística de Mezquía i les obres que promogué, al mateix temps que sembla beure encara d’algunes fonts “moratonianes”, amb la bicromia de la façana ocasionada pel contrast entre l’arrebossat i la pedra, que en dos franges verticals defineix l’estructura interna del temple i recorda una mica les maneres de l’església de Rupit, amb el coronament ondulat que tanta fortuna havia fet per tota la geografia catalana i en temples dels Morató com el mateix de Rupit, el de Sant Boi de Lluçanès o el de Sant Bartomeu del Grau.

Però com tot el territori dels boscos de Pinell, l’església de Madrona també guarda el seu secret a l’interior: unes magnífiques grisalles que decoren la superfície dels murs, ignotes i superbes i que prou són ben dignes de tot un “Vigatà”, que també utilitzà la grisalla als salons barcelonins del Palau Moja i del Palau del Bisbe. Madrona queda lluny, de la “capital”, però les pintures de Sant Pere demanen a crits que algú se les miri i en desperti la memòria; una memòria d’almenys dos segles que convindria reivindicar.

La serra de la Brufaganya, a l’extrem meridional dela Segarra històrica, té una màgia indiscutible, com ho corrobora el fet que el Sant Magí, anacoreta que hi vivia, va fer brollar una font del no res per apaivagar la set dels seus perseguidors –els romans que el van martiritzar, per allà al segle III. La tradició el situa enterrat en aquest lloc, on des del segle XIII hi existiria una església, completament renovada l’any 1732 per mestres d’obres cerverins, quan els dominics tenien cura del lloc i hi havia establerta una petita comunitat des de 1603, amb el patrocini dels Barons dela Llacuna.

Precisament serà a Cervera on (juntament amb la ciutat de Tarragona i la més propera Santa Coloma), Sant Magí gaudirà d’una devoció ciutadana més arrelada, ja que no només hi té capella, sinó que en pren el nom tot un barri sencer. De seva la popularitat en donen compte les excepcionals imatges antigues, preses per Àngel Toldrà Viazo, que mostren el “presumpte” sepulcre del sant tot cobert dels ex-vots oferts pels fidels.

Però la màgia d’aquesta serra quasi verge i d’una bellesa esquerpa sense massa concessions al lirisme, ve donada també per la proliferació d’antics eremitoris, que recorden la vocació anacoreta del sant. Serà precisament des de la fundació de la comunitat conventual, que comencem a trobar documentades les capelles-eremitoris construïdes pels propis frares que volien seguir l’exemple de Sant Magí.

D’aquesta manera, l’any 1606 tenim notícia d’un tal P. Jordi de Mendoza, organer portuguès, que havent vist aquell lloc, demanà als seus superiors per instal.lar-s’hi i esmerçar, en el redreç d’una ermita, les estrenes dels orgues de Montserrat i de Santa Caterina de Barcelona, que estava construint. D’altra banda, l’ermita de Sant Jacint fou fabricada per Fra Ciprià Mur aprofitant la cinglera de la serra, pels volts de 1606. El mateix any també s’acabava l’ermita de Sant Ramon, que fou excavada a la roca pel P. Fra Pere Màrtir Bosch.

L’ermita de Santa Caterina fou començada pels P. Fra Francesc Massó i Fra Bernat Serra i fou inaugurada l’any 1607, quan sembla que el P. Fra Pere Calçina tenia moltes carretades de pedra acumulades per tal de construir una ermita dedicaca a Sant Pere Màrtir, però l’obra mai es va dur a terme. També es té constància d’una ermita de Sant Vicenç, que l’any 1607 volia edificar un tal Fra Vicenç Senjoan, però de la qual tampoc es té constància d’haver estat finalment conclosa, com l’ermita dels Sants Apòstols, que era la més gran de totes i construïda per un tal “mestre Giralt”.

Tots aquests testimonis documentals, recollits en el seu moment per Sanç Capdevila, situarien la serra dela Brufaganya com un dels espais eremítics més interessants i prolífics de Catalunya, segurament només comparable amb el “desert” carmelità de Sant Hilari, a la Vall de Cardó (a la Ribera d’Ebre), estudiat per Carme Narvàez (vegeu: http://www.raco.cat/index.php/Recerca/article/view/27189/122944 ), si bé el de Sant Magí seria més primerenc. I encara avui, hom difícilment trobaria un lloc millor per enretirar-s’hi del brogit qüotidià.

La plana urgellenca del segle XVIII ens remet irremissiblement a la història d’aquest territori “abans del Canal”, és a dir, abans de la construcció del Canal d’Urgell –projecte anhelat almenys des del segle XVI i que al darrer terç del XVIII endegà la dinàmica, per bé que efímera, Societat Econòmica d’Amics del País de Tàrrega, que fou la primera d’aquesta naturalesa en constituïr-se a Catalunya.

Abans de l’arribada de l’aigua, l’Urgell era aspre i eixut, com els noms d’alguns llogarrets que hi havia i que ja no existeixen, com “Sarcènit” o “Escarabat”, de nom tan contundent com el poble d’”Utxafava” (avui reconvertit en el més amable “Vila-sana”). Ja sabem que el nom no fa la cosa, però aquest era el “clot de l’infern” abans de l’arribada de l’aigua, que fins llavors nomésla Verge de l’Horta –l’ermita de la qual també es troba a Ivars- podia concedir-ne la gràcia (per bé que l’any 1783 les pluges en foren tant, d’excessives, que l’aigua entollada va donar lloc a la terrible epidèmia de tercianes que va assolar el Pla urgellenc).

Però aquests temps també deixaren, entre els comuns habitatges de tàpia en un territori sense pedra, grans casals de notable arquitectura, com els dos que senyoregen la vila d’Ivars i la història dels quals sovint és confon: són Cal Sant i Cal Segarreta.

La primera és a la plaça Major, situada perpendicularment a l’església i l’altra és a uns cent metres, presidint una plaça posterior. Dic que les dues cases es confonen, perquè totes dues apareixen –o n’apareixen imatges, més ben dit- a Les cases senyorials de Catalunya, el llibre d’Oriol Pi de Cabanyes, amb les fotografies de Marta Povo, quan en realitat allà només es glosa Cal Segarreta, que esdevingué la més important de les dues.

La barreja de les dues cases, però, es deu a vicissituds històriques: Cal Sant abans tenia el nom de Cal Segarra i aquests estaven emparentats amb els marquesos de Cruïlles, que tenien possessions a la vila. Fou un cabaler d’aquesta casa, Jaume Segarra, qui fundà Cal Segarreta (en referència diminutiva a la casa pairal), havent-se enriquit amb la criança de mules. Qui va construir la casa com avui la coneixem, però, fou Pere Segarra, al darrer terç del segle XVIII –i coincidint amb la construcció de l’església parroquial-, qui farà construir al seu interior una capella dedicada a Sant Pere, l’existència de la qual s’evidencia pel petit campanaret integrat a la façana de la casa. I el cas és que amb el temps, Cal Segarreta va passar per davant de Cal Segarra, que va anar a menys i es va acabar venent i segons expliquen, a causa de l’afecció al joc, a l’amo “li van haver de pagar l’enterrament els de capitania”.

Però avui totes dues són cases nobles, austeres potser per mor de la geografia on es troben i que estalvien parcialment la pedra, que arriba només fins a mitja alçada de les façanes, però que tornem a trobar a la part posterior dels edificis, en grans galeries posteriors de grans arcades, mirant al sud. A cal Segarreta, les columnes que separen els arcs tenen la base en elaborada forma de bulb, com a la Universitat de Cervera. El mestre d’obres Francesc Albareda utilitzaria també els acants de les columnes a les portades de les esglésies de Maldà i del Palau d’Anglesola. L’aigua encara tardaria a arribar (i amb l’aigua, el còlera), però el segle XVIII deixà una empremta definitiva en la fesomia de la vila i ens llegà els edificis més interessants que s’hi conserven.

El segle XVIII deixà al centre de la plana empordanesa la que havia de ser la fortalesa més gran d’Europa. Però no és del soberbi i inacabat castell de Sant Ferran que voldria parlar –havent estat prou estudiat i essent encara avui dia objecte d’alguna tesi doctoral- sinó de l’impacte que pensem que havia de tenir sense cap mena de dubte la seva construcció.

D’entrada, sabem que un dels enginyers que hi treballà fou el barceloní Carles Cabrer, que a Barcelona projectarà el nou Teatre de la Santa Creu, concebut com un teatre a l’avantguarda europea del moment (salvant les distàncies amb el revolucionari teatre de Besançon de Claude-Nicolas Ledoux, és clar) i durant la seva estada a les obres de la fortalesa figuerenca, serà l’artífex del disseny de la nova població de Colera i del projecte d’un eixample a Olot, que no es va arribar a realitzar i que contemplava la creació de places amb una estructura radial.

Però de ben segur que les obres de Sant Ferran, tal com succeí anteriorment en projectes d’envergadura semblant com la Ciutadella de Barcelona o la Universitat de Cervera, atragueren nombrosa mà d’obra de procedències diverses i que probablement s’instal·laria en aquest territori de manera indefinida. Això els portaria segurament a treballar en d’altres obres i fins i tot a dirigir construccions de nova planta –seria el cas de l’església de Llançà o la de Garriguella, per posar només dos exemples- o a fer importants reformes en edificis preexistents. Entre aquest darrer supòsit hi trobaríem els exemples de l’església de Borrassà, amb un interior gòtic (per bé que del segle XVII) i una façana i campanar setcentistes o fins i tot l’Escala, que també és una església gòtica que estrenarà façana durant el set-cents.

En coneixem alguns dels artífex: un tal Romuald Vilar a Borrassà, Francesc Soriano a l’Escala. Però quina relació tingueren (si en tingueren) aquests mestres d’obres amb la fortalesa de Sant Ferran? Certament, els Soriano -als quals Carles Dorico els hi dedica un estudi amb noves i interessants aportacions al darrer volum dels “Annals de l’Institut d’Estudis Gironins”- són una nissaga de mestres de cases que arrelarà a Girona, on faran nombroses obres a la ciutat i també els trobarem en d’altres esglésies més fora de l’òrbita figuerenca com la de Vilobí d’Onyar, com també podem trobar el gironí Pere Albrador a l’església garrotxina de Tortellà, però desconeixem si aquests participarien d’alguna manera, com també els altres artífex menys coneguts de l’església de Borrassà –i els que resten en l’anonimat encara- en les obres del castell de Sant Ferran.

La qüestió roman, doncs, de moment sense resposta. Esperem que ben aviat s’endeguin nous estudis que permetin dibuixar amb precisió una cartografia de l’arquitectura setcentista empordanesa –encara molt mal coneguda- que permeti determinar la importància i la influència del que podríem anomenar “l’estela de Sant Ferran”.

Tots coneixem els magnífics esgrafiats de la casa del gremi dels Velers o els de la també casa gremial dels Revenedors, que serien dels exemples més destacats –i també posats en valor- d’esgrafiats setcentistes ala Barcelona vella. Tampoc ens passen desapercebuts els del Palau Maldà, a la façana del carrer del Pi, o els d’algun altre immoble que s’hagi restaurat recentment, com el del carrer d’en Carabassa. Però això no vol dir que no hi hagi nombrosíssims exemples, també a Barcelona i en ubicacions tan estratègiques com les dels anteriors, que es troben en un estat lamentable o si més no crític de conservació. Un exemple el tenim al núm. 47 del carrer Boqueria, cantonada amb Banys Nous, precisament en l’antic emplaçament dels banys “nous” que es construïren a mitjans del segle XII amb llicència de Ramon Berenguer IV. Es tracta d’una casa del segle XVIII, amb notables esgrafiats amb motius vegetals i de rocalla i una data ben primerenca (1716) incisa en una llinda, el que ens faria pensar que aquesta faria referència a la construcció de la casa, mentre els esgrafiats serien posteriors, essent com són a majoria dels que es conserven, de la segona meitat del XVIII. En tot cas, esperem que sigui la tesi de Montserrat Villaverde –que anhelem fa temps!- la que ens pugui aportar més llum i nombroses dades sobre els esgrafiats setcentistes barcelonins.

Per bé que l’esgrafiat com a tècnica ha estat més estudiat des del punt de vista del Modernisme –tant des del punt de vista barceloní com en d’altres monografies locals, com la que féu G.Vendranes en el cas de Martorell-, cal assenyalar que en d’altres indrets de Catalunya també trobem esgrafiats interessantíssims –alguns més coneguts, com els de l’església de Sant Celoni o els de can Masferrer (aquests estudiats per Ramon Ripoll Masferrer)- però que de tota manera han rebut fins ara poca atenció dels especialistes, sobretot en testimonis menys espectaculars però no per això poc interessants, com els del santuari de La Gleva o els de la porta d’accés al recinte del monestir de Santes Creus, així com exemples pertanyents a l’arquitectura civil de caràcter privat, com el mas Noguer de Segueró (Beuda, Garrotxa), els del Casal dels Montoliu, al Morell (Tarragonès), o els de Cal Gener de Les Peces (Albinyana, Baix Penedès), restaurats fa poques dècades.

Tot i això, cal felicitar el fet que, per exemple, ala Casa Parrella de Vic –que compta amb salons decorats pel “Vigatà”-, uns bellíssims esgrafiats han sortit novament a la llum després de la restauració de l’edifici –com Domènech i Montaner ja restaurà i “modernitzà” els de l’olotina casa Solà-Morales a començaments a finals del segle XIX, quan en transformà la façana. Finalment, voldria destacar com a curiositat els esgrafiats dela Casa Sastre de Piera (Anoia), que són tot just de la primera meitat del segle XX, obra de Ferran Sala –precisament el responsable de la restauració dels esgrafiats de la casa del gremi dels Velers-, però realitzats en el més pur estil “setcentista”, amb representacions d’arts i oficis i amb molts pocs detalls que en delaten la “contemporaneïtat”, com en el cas del santuari maresmenc de La Cisa, a Premià de Dalt, on malgrat l’edifici és del XVIII -com també en el cas de cal Sastre de Piera-, els esgrafiats són de 1925.  

Quan hom circumval·la Reus i s’enfila fins a l’Institut Pere Mata, sembla que ja ho ha vist tot, i que el Camp tarragoní s’estén als seus peus sense secrets. Però no us refieu de les aparences i aventureu-vos encara per la carretereta que va a Maspujols, l’Aleixar i Vilaplana, des d’on es pot seguir fins a Prades, per la serra de la Mussara, o es pot baixar fins a la Selva del Camp. Haurem fet una giragonsa a l’esquena de Reus i retrobarem el Camp -la plana-, dominada per la talaia del santuari de Paretdelgada i on ens rebrà novament la voluminosa església cinc-centista de Sant Andreu, fruit de la col·laboració de Jaume Amigó i Pere Blai, que feren un temple del tot diferent al coetani i encara gòtic Sant Joan de Valls.

En aquest raconet de món d’esquena a Reus i a la Selva–i que així es manté prou lluny (almenys visualment) del monstre petroquímic-, els poblets us saluden amb temples notoris per bandera. Les de Maspujols i l’Aleixar són esglésies de finals del segle XVII, de manera que podríem considerar-les unes primerenques “catedrals del vi”, ja que seria sobretot durant el segle XVIII que les esglésies tarragonines eclosionaren, fruit dels guanys del comerç d’aiguardent –precisament l’arquitectura religiosa setcentista de la diòcesi de Tarragona fou estudiada per Anna Serra Masdéu a la seva tesi doctoral, que recentment ha aparegut en forma de llibre.

Les que ens ocupen serien esglésies un xic anteriors, més deutores de l’arquitectura de Fra Josep dela Concepció (que havia treballat ben a prop, tant a Reus com a Tarragona) i en última instància d’aquell “renaixement” insòlit que un segle abans havia inoculat l’anomenada (i abans esmentada, per mitjà dels seus artífex) “Escola del Camp”, tan estudiada per Marià Carbonell. L’interior d’aquestes esglésies en recupera vagament les formes, filtrades per la praxi conventual de Fra Josep (fill d’aquestes terres, nascut a Valls com a Josep Fuster) i les façanes s’acaben amb un frontó triangular senzill –amb el característic òcul al centre-, amb alerons a banda i banda -en el cas de l’Aleixar- que dissimulen el doble vessant de la coberta. La porta de l’església de l’Aleixar és més barroca, ben segur acabada al segle XVIII i que recorda una mica la de Sarral (hi treballaria el mateix Jaume Monguillod?).

I és que l’esponerós segle XVIII també visità aquests edificis i hi deixà la seva empremta: a Maspujols sota la forma d’un esvelt campanar, un dels més reeixits de la zona, i a l’Aleixar en una capella magnífica que ara estan restaurant i que alberga una singular relíquia, la de la “Santa Fímbria” -un bocí de la vora de la túnica de Jesús. Amagats en una daurada pols de segles, que va preservar com en un miracle tots els retaules de l’última guerra, hi floreixen estucs de mans i sensibilitats italianes, que avui tornen a la llum (literalment, perquè són estucs plens de llum!) i a la vida de la mà dels professionals de Lesena (amb Pau Arroyo al capdavant), tot esperant que algú en desvetlli, algun dia, altres secrets més ben guardats.