No tocar el cotxe. Aquesta era l’única condició que havia posat l’àvia Pikler per anar fins a Núria. Feia temps que li rondava pel cap ensenyar-li a la Queralt el santuari de l’excursionisme català, però ho havien de fer sense cotxe, com ho feien els pioners de l’excursionisme de casa nostra a mitjan del segle passat. L’operació requeria de certa logística: agafarien el tren a la Garriga fins a Ribes de Freser i, des d’allí, amb el cremallera, s’enfilarien fins al santuari de Núria. En acabat, descendirien pel camí Vell fins a Queralbs on pujarien de nou al cremallera fins a Ribes de Freser per agafar el tren cap a casa.

A començaments d’estiu, Ribes de Freser traspuava ambient excursionista. Pels obacs carrers del poble desfilaven homes i dones calçats amb botes de canya llarga i mitjons fins al genoll que empunyaven bastons telescòpics mentre es dirigien puntuals cap a l’estació del cremallera. A primera hora del matí, una multitud s’acumulava inquieta a l’andana de l’estació per tal d’assegurar-se un seient amb vistes durant la mitja hora de trajecte fins a Núria. La Queralt i la seva àvia esmorzaven en un racó alienes a aquell ambient més propi d’un matí feiner al metro de Barcelona. En sentir-se el xiulet les portes es tancaren sense vacil·lar. Alguns preferiren restar a l’andana amb l’esperança de poder gaudir d’un viatge més tranquil en el següent cremallera. A Queralbs, situada a 1230 metres d’altitud, el tren recollia els darrers passatgers abans d’iniciar el pronunciat ascens a l’antiga vall glacial de Núria.

El tren cremallera deté la marxa a Queralbs, punt d’inici del camí Vell de Núria.

Situat en una àmplia planícia a gairebé 2.000 metres sobre el nivell del mar i envoltat per les muntanyes que conformen l’Olla de Núria trobem el Santuari de Núria. L’actual edifici data del 1911 i té els seus orígens en l’època medieval quan s’hi construí un hospital per allotjar els pelegrins. Poc després s’hi va afegir l’hotel, famós perquè s’hi va redactar l’Estatut d’Autonomia del 1931. Segons la llegenda, Sant Gil va esculpir la imatge de la mare de Déu quan feia vida d’ermità a la vall al s.VIII. Amb la seva campana convocava els pastors, els evangelitzava davant la creu que ell mateix havia construït i els donava menjar que cuinava en una olla. Així, campana, creu i olla han esdevingut els símbols de Núria.

“La primera vegada que veus Núria quan hi arribes amb el cremallera la recordes per a tota la vida”- li havia sentit dir al seu pare. Era cert. L’àvia Pikler encara recordava el primer viatge a Núria. Era en ple hivern. Els seus ulls brillaven, mentre les seves mans glaçades subjectaven el parell d’esquís que li havia deixat el seu oncle per iniciar-se en l’esport rei d’hivern. El viatge en tren des de Barcelona havia estat una odissea. Després d’ajeure’s una bona estona a la riba de l’estany (a la Queralt li fascinaven aquelles barquetes surant per les aigües tranquil·les de l’estany) sortiren del Santuari i es dirigiren a l’Ermita de sant Gil on segons la tradició les dones que desitjaven tenir fills havien de ficar el cap a l’olla i tocar la campana.  Al coll de la Creu d’en Riba, els que pujaven des de Queralbs albiraven emocionats, per fi, el Santuari de Núria.

L’actual edifici del Santuari de Núria es va construir a principis del s.XX.             © Bernat Calbetó

El camí  senyalitzat amb marques vermelles i blanques del GR11 (sender transpirinenc) descendia amb força envoltat per boscos de pi negre. A primera hora del matí era fàcil observar-hi isards, marmotes o el vol de grans rapinyaires, però en hora punta aquelles bestioles salvatges restaven atemorides pel rosari de persones que desfilaven per un dels itineraris més transitats del Pirineu català. Al Salt de la Cua de Cavall, la cascada esquitxava minúscules gotes sobre els cossos dels que amb la càmera volien immortalitzar un dels punts més bells del trajecte. Les aigües cristal·lines del riu Núria, fruit de la confluència dels torrents de Finestrelles, de la coma d’Eina i del Noufonts davallaven  fins a desembocar al riu Freser, a Queralbs.

El Salt de la Cua de Cavall és un dels indrets més impressionants del camí vell.

El camí descrivia diverses llaçades a les Marrades del salt del Sastre on segons la llegenda un jove sastre, amb l’ajuda de la Verge, es va endinsar saltant de roca en roca per recuperar el seu anell de casat. L’àvia Pikler frisava per explicar a la seva néta aquesta bonica història, però ja feia estona que la Queralt estava fent companyia als angelets: s’havia quedat dormida amb el seu caparró recolzat sobre l’encoixinat de la motxilla. Després de gairebé dues hores de camí i 600 metres de desnivell negatiu àvia i neta deixaven enrere les gorges de Núria. El roure i el pi roig dibuixaven un paisatge de mitja muntanya, premonitori de l’arribada imminent a Queralbs. Les pedres que recobrien els carrers del poble no eren el millor bàlsam per a la planta dels peus adolorida de l’àvia Pikler, però les cases escrupolosament cuidades de pedra amb porticons de la fusta esdevenien un regal per a la vista. A la plaça del Raig una vintena de vehicles estacionats en bateria esperaven resignats els seus propietaris. A la Queralt i la seva àvia els esperava el cremallera. Prohibit tocar el cotxe.

A l’àvia Pikler sempre l’havien captivat els arbres centenaris on calien tres persones pel cap baix per encerclar la seva gegantina soca. Se n’havia fet un fart d’enfilar-se tronc amunt, de branca en branca i de convertir la soca buida dels faigs del Brull en improvisades cabanes per protegir-se del llop ferotge. Ja feia dies que li rondava pel cap transmetre la seva dèria pels arbres centenaris a la seva néta. Començarien per l’alzina de can Valls, una alzina immensa que es podia distingir, entre la massa boscosa, des del balcó de casa de la Queralt i que comptava amb l’honor d’ésser la més gruixuda del Montseny.

Amb 5,40 metres de volta de soca l’alzina de can Valls és la més gruixuda del Montseny. © Bernat Calbetó

Un pet en forma de xocolatina, com els que deixava anar el tió per Nadal, amagada en els diminuts orificis del tronc era l’excusa perfecta per motivar la Queralt. “Anem a buscar un pet, anem a buscar un pet” exclamava mentre la seva àvia acabava d’enllestir la motxilla. El cotxe avançava sobre una pista que els dies sense pluja havien convertit en un mar de pols. A banda i banda, la munió de pins i alzines suplicaven una mica d’aigua per a les seves arrels profundes arrelades al vessant sud-oest del massís del Montseny. Havien aparcat a Sant Cristòfol de Monteugues, una ermita d’origen romànic situada en un collet boscós i que segons la llegenda el rei dels francs i fill de Carlemany, Lluís I el Pietós, havia manat construir en memòria de la seva victòria contra als sarraïns prop del turó de Sant Cristòfol.

Sota l’ombra d’aquesta immensa alzina es contempla la plana vallesana, la Mola, Collserola i el mar. © Bernat Calbetó

La Queralt s’havia escarxofat ràpidament a la motxilla. Tot i que amb gairebé tres anys ja gaudia de les capacitats motrius per caminar una estona, quan el camí feia pendent li apareixien tots els mals. L’àvia era conscient que en breu ja no la podria carretejar a la motxilla i que llavors començaria una etapa difícil en què el pes dels infants és excessiu per dur-los a l’esquena i, a la vegada, encara no caminen suficient com per emprendre excursions de certa distància. En un quart d’hora s’havien plantat a l’esplanada que albergava amb tots els honors l’alzina centenària. Estaven soles. És el que tenia sortir a voltar els dilluns; poder gaudir en exclusiva d’aquells petits tresors que oferia la naturalesa. La Queralt trepava tronc amunt sota l’esguard i les indicacions de la seva àvia que, en cada moviment de la seva néta, rememorava la seva infantesa a la casa de pagès del Brull. La Queralt havia convertit aquell  tronc tosc en un fantàstic tobogan.  Un pet, un pet! Acabava de trobar una moneda de xocolata en un dels orificis de la soca.

Enfilar-se pel seu extens tronc o convertir la seva soca gegant en un tobogan són algunes de les opcions que ofereixen els arbres centenaris. © Bernat Calbetó

A l’àvia Pikler li agradava recitar de memòria el nom de cadascuna de les muntanyes, serralades o pobles quan obtenia una bona panoràmica. Ho havia fet amb les seves filles i com una persona de costums ho seguiria fent amb la seva néta:  “Veus Queralt, això és la plana vallesana i més enllà hi ha la serralada Litoral amb Collserola i el Garraf. I allà hi ha casa teva”. Ajagudes sobre el prat ressec aprofitaven cadascun dels raigs de sol que s’escolaven entre l’espès brancatge de l’alzina per escalfar les seves galtes rosades. Havia arribat el moment de treure l’embolcall de la moneda de xocolata i embrutir de xocolata aquells morros innocents. Abans d’iniciar el descens l’àvia Pikler formularia la pregunta de rigor, aquella que sempre dibuixava un somriure d’orella a orella a la cara de la seva néta: Què vols, que baixem pel camí més planer o per la baixada bèstia? La resposta sempre era la mateixa: “La bèstia!” I les dues, agafades de la mà, corrien pendent avall mentre les seves goles deixaven anar el crit de: bestiaaaa!

Moment de solitud sota l’ombra allargada de l’alzina de can Valls © Bernat Calbetó

Tot i els seus cinquanta-cinc anys l’àvia Pikler es mantenia en forma per carregar els deu quilos de la Queralt encabida en una motxilla portanadons. A mitjan estiu nombrosos vehicles restaven esparsos al marge de la carretera que enfilava fins a les pistes de Vallter. Era fàcil intuir on podien ser els seus ocupants: de camí al Bastiments, al Pic de la Dona o fent nit al refugi d’Ulldeter. Des d’una de les corbes, s’enfilava un sender fressat al marge de les aigües incipients del Ter. Com si d’un joc de pistes es tractés cada pocs metres hi havia pintades  en l’escorça tosca d’un pi negre o en un dels rocs del camí les marques vermelles i blanques del GR 11. L’àvia Pikler progressava amb un parell de pals telescòpics que l’ajudaven a mantenir el ritme constant per no defallir durant el primer tram força exigent. En vint minuts s’havien plantat al refugi d’Ulldeter. La Queralt havia quedat ben adormida recolzant les seves galtones rosades sobre un dels laterals encoixinats de la motxilla.

Camí del refugi d’Ulldeter seguint els marges del riu Ter. © Bernat Calbetó

L’actual refugi d’Ulldeter , del Centre Excursionista de Catalunya, substituí el 1959 l’antic refugi d’estil   Noucentista. © Bernat Calbetó

El traçat de les pistes d’esquí havia malmès un immens prat alpí encerclat d’est a oest pel Pic de la Dona, el Bastiments i el Gra de Fajol. Els arbres havien deixat pas a les pilones que sostenien cables d’acer quilomètrics que dibuixaven línies paral·leles al sòl. A l’hivern hi penjaven  perxes i cadires que transportaven a velocitat uniforme els amants de la neu. L’àvia Pikler hi havia lliscat per primera vegada a la dècada dels 70, quan els seus pares passaven les festes de Nadal a l’hotel Camprodon. De mare hi havia esquiat amb les seves filles i ara esperava amb ànsia que la Queralt fes els tres anys per calçar-li els seus primers esquís. Les pistes de Vallter, si les llevantades eren abundants i amb el beneplàcit del torb,  eren  idònies per iniciar-se en aquest esport d’origen nòrdic.

La Queralt seguia immersa en el seu somni profund acomodada en la seva trona reial. Tot i que a l’àvia Pikler li sabia greu que la seva néta s’estigués perdent l’espectacle que oferia el circ de muntanyes no gosava trencar el seu son.  Els excursionistes amb qui es creuaven les saludaven amb un bon dia de cortesia o un bonjour que els recordava que el país veí era a tocar. Rere un pendent pronunciat delimitat per canons de neu emergien les restes de l’antic refugi d’Ulldeter, un bon moment per detenir la marxa, despertar la Queralt i fer el mos.

Vaques pasturant a la capçalera del riu Ter. © Bernat Calbetó

El Bastiments i el coll de la Geganta resguarden les aigües incipients del riu Ter.  © Bernat Calbetó

El primer refugi d’Ulldeter inaugurat el 1909 es trobava emplaçat molt a prop del naixement del riu Ter a la carena del Puig dels Lladres, en un lloc privilegiat amb vistes a la vall del Ter. Aquell edifici noucentista dissenyat per Jeroni Martorell i endegat pel Centre Excursionista de Catalunya, tenia tot allò que la burgesia catalana, promotora de ciència i cultura d’aleshores, cregué necessari.  Disposava d’estació colombòfila, menjador, dormitoris, cuina, cambra fosca, observatori científic i lavabos. Els problemes amb els material per una banda i la situació històrica del moment van accelerar el procés de degradació del refugi. La Guerra Civil del 1936 al 1939, l’ocupació del refugi per les milícies alpines i el posterior abandonament van suposar el final del refugi que de manera imparable es va anar ensorrant.

Restes de l’antic refugi d’Ulldeter a la carena del Puig dels lladres © Bernat Calbetó

A 2.400 metres d’altitud un cartell informatiu indicava el punt exacte del naixement del riu Ter, situat entre els trams superiors de les pistes d’alpí de El Xalet i Bac Barquins. L’àvia Pikler hi havia arribat menys sencera del que hagués desitjat, però encara tenia esma per llegir-hi el contingut sobre la Ruta del Ter, un recorregut promogut i gestionat pel consorci del Ter, que permetia enllaçar a peu i en bicicleta Ulldeter amb la desembocadura, a la Gola del Ter.

La Queralt ja feia estona que anhelava que els seus diminuts peus entressin en contacte amb el sòl, acomodar les natges a terra per jugar a “botigues” amb el miler de pedretes disperses per la superfície o potinejar amb la sorra per fer les millors croquetes del món. D’altra banda, l’àvia Pikler necessitava airejar la seva esquena amarada de suor i alliberar-se de la càrrega d’una criatura fornida de dos anys. Abans de dinar, es descalçaren les botes i s’assegueren en un banc de rocs calcaris que circumdava la surgència d’aigua. Un bon moment per delectar-se amb el paisatge mentre remullaven els peus bullents a les aigües gèlides del Ter.  Dos-cents quilòmetres avall, després del gir sobtat en arribar a la Plana de Vic, el Ter desembocava a la Mare Nostrum.

Naixement del riu Ter, un bon lloc on descalçar-se les botes i remullar-hi els peus després d’una bona caminada.  © Bernat Calbetó