La Seu Vella i el “Lleida Power”: monument favorit dels catalans?

divendres, 20/05/2016 (mariona)

Dimecres a la tarda vam saber que la Seu Vella de Lleida havia estat proclamada, mitjançant votació popular, “Monument favorit de Catalunya”, a partir d’un concurs promogut per les revistes Sàpiens i Descobrir, amb la col·laboració de l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat. La Seu Vella s’havia imposat a Sant Climent de Taüll, l’altra finalista, després d’haver desbancat les dues al castell de Miravet i al monestir de Sant Pere de Rodes.

Quan estudiava a la Universitat de Barcelona, fa vint anys, vam fer una excursió a Lleida amb el professor Antoni José Pitarch. A mi em feia gràcia arribar a Lleida en autocar i “des de Barcelona”, perquè malgrat el meu poble està a gairebé vuitanta quilòmetres de la capital ponentina, on només hi anava “als metges”, jo sempre m’he sentit molt “ponentina” o “lleidatana”, no pas en el sentit volgudament perpetrat per les anacròniques “províncies”, sinó perquè sí. Arribava doncs jo tota contenta a Lleida, com qui d’alguna manera torna “a casa”, quan vaig haver de fer front als prejudicis d’alguns companys que, només havent deixat l’autovia i entrant per “la Sant Miquel”, anaven repetint amb suficiència alguna cosa així com: “uf, mira que n’és de lleig, Lleida”. Em vaig emprenyar (cap endins): “Com si l’entrada a Girona pels pol·lígons de la N-II en fos molt, de maca!” –contraatacant, com sempre, vers la sempiterna antagonista i “nena mimada” de la catalanor.

Vaig agraïr al professor Pitarch que, un cop dalt del turó comencés la visita adreçant-se específicament als estudiants barcelonins –o fins i tot demés “principatins no-lleidatans”-, advertint-los que allò que anaven a veure era un dels conjunts més espectaculars de tot Catalunya, i que malauradament, si es trobés a Barcelona “o a Girona” (ho va dir ell, no pas jo…) sí que seria reconegut com a tal.

A propòsit del concurs, sense haver-ne seguit la mecànica i (confesso) ni tan sols haver votat, gosaria dir, però, que el resultat ha estat insòlit si ens el mirem des d’una perspectiva “principatina”. I que dels dos monuments finalistes, Sant Climent de Taüll està més present en l’imaginari popular del conjunt de Catalunya que no pas la Seu Vella. No és en va que dins la mateixa web de Descobrir.cat, on personatges coneguts es posicionen a favor de quinés el seu monument preferit, els qui donaven suport a la candidatura de Sant Climent de Taüll eren majoria –Martí Gironell, Carles Puyol, Toni Aira, Arcadi Oliveres, Núria Picas… . Al reconeixement de Sant Climent de Taüll hi contribueixen diferents factors, que anirien des del fet de ser la més emblemàtica del conjunt d’esglésies de la Vall de Boí declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO (ara la Seu Vella també és candidata a ser-ho) fins al caràcter “icònic” del seu mal anomenat “Pantocràtor”, passant per l’èxit del Pirineu com a marca turística. Tot i això, el fet de ser probablement més valorat per una població catalana en clau més “generalista”, és evident que finalment s’ha imposat la que de per segur ha estat una mobilització en clau més “local” i fins i tot reivindicativa.

Fixem-nos, si no, en com els monuments participants ubicats a Barcelona –on hi viu més gent que podria votar-los- van “caure” ja pràcticament al començament del concurs -només la Sagrada Família va aguantar “dos telediarios”. Podem parlar per això d’una “desafecció” dels barcelonins pels seus monuments? O més aviat d’una mobilització “massiva” a les xarxes, procedent d’aquells territoris d’antuvi “oblidats” i que ara es reivindiquen amb orgull?

De fet, havíem comentat en altres ocasions que les representacions patrimonials poden afectar a tot tipus d’identitats, però per la seva mateixa naturalesa, se solen referir principalment a les identitats polítiques bàsiques, és a dir, locals, regionals i nacionals, de manera que la identitat consisteix en l’apropiació distintiva de certs repertoris culturals que trobem en el nostre entorn social, amb la funció de marcar fronteres amb “els altres”; és a dir, que es genera i s’organitza a partir d’oposicions i contrastos, al mateix temps que serveix per cohesionar grups socials o comunitats que s’hagin considerat tradicionalment marginades.

A Lleida es donen aquestes condicions i es percep aquesta “alteritat” respecte “els de Barcelona” o la resta de principatins (sobretot de la Catalunya central i septentrional). I de fet, podem constatar que a part del fenomen que ha suposat el “Postureig de Lleida”, la nostra era d’hipermodernitat internàutica ha donat lloc a fenòmens prou divertits com “les Milícies de l’Oest” o fins i tot Valero Sanmartí, amb entrades tan “desternillants” -ja sé que és un castellanisme, però no se m’acut una paraula millor- com “Vindrem los del sud i us matarem a tots”. Perquè no cal dir que una certa “germanor”, empatia o com li vulguem dir, entre les “terres de Lleida” i les “terres de l’Ebre” ha estat sempre prou notòria en aquestes qüestions. Es tracta de paròdies de la marginalitat, però fetes ja des d’un desacomplexament manifest i des d’una alegria que ha bandejat per sempre més aquell voler amagar l’accent quan s’anava a estudiar a Barcelona… .

Partint, doncs, una vegada més del fet -que repetim sempre com si d’un “mantra” es tractés- que el patrimoni és una construcció social com a constatació elemental, hem de reconèixer que el factor determinant per ser considerat com a tal és el seu caràcter simbòlic, la seva capacitat per a poder representar simbòlicament una identitat. Així, seguint novament l’antropòleg Llorenç Prats (1998), podem considerar que la principal virtualitat d’un símbol és la seva capacitat per expressar de forma sintètica i emocionalment efectiva  una relació entre idees i valors. El símbol té la capacitat de transformar les concepcions i creences en emocions, de condensar-les i fer-les molt més intenses. I és en aquest sentit, que la Seu Vella s’hauria erigit com a element patrimonial que condensa i simbolitza tota una reivindicació de caràcter identitari i territorial. I votar-la en un concurs per esdevenir “monument preferit” de Catalunya es converteix en una expressió pública d’aquesta identitat i la seva reivindicació.

Qui sap, doncs, si és tot això l’anomenat “Lleida Power” o #lleidapower encunyat pel Francesc Canosa una tarda de Festa Major al Montsec… . Un “Lleida power” a les antípodes d’aquell rònec “leridanismo” d’èpoques pretèrites i que canta l’orgull de ser “de l’oest” sense vergonya.

Potser han estat bàsicament els “lleidatans” (més que no pas la resta de “catalans”) els qui han elevat la Seu Vella a l’altar de “monument favorit” i, francament, això no deixa de ser -encara que sigui el que molts en diuen “una collonada”- una prou bona notícia.

Seu Vella

PS. I com que sóc donada a fer extranyes analogies, tot plegat m’ha recordat el llibret intitulat El final del patriarcat: ha succeït i no pas per casualitat (Sottosopra Rosso, Libreria delle donne di Milano, 1996), que començava dient: “El patriarcat s’ha acabat: ja no té el crèdit femení i s’ha acabat. Ha durant tant com la seva capacitat de significar alguna cosa per a la ment femenina”. M’agradaria creure que l’acomplexament “lleidatanista” s’ha acabat, i no pas per casualitat. Tot i això, la polseguera aixecada fa dies pel polèmic cartell de la Festa Major, amb una Seu Vella “desenfocada”, posa de manifest que encara hem de menjar unes quantes sopes, però que “progressem adeqüadament”… .

El paisatge també és patrimoni: elegia per una “banqueta”

divendres, 8/04/2016 (mariona)

Banqueta3Fa poc més d’un mes van saltar les alarmes. S’estaven tallant arreu els arbres de la banqueta de Bellvís (Pla d’Urgell). En un comunicat aparegut a la web de l’Ajuntament de Bellvís l’11 de març, aquest explicava els motius pels quals l’administració del Canal d’Urgell –que és n’és propietària i qui té jurisdicció sobre la banqueta del canal- havia optat per una intervenció tan drástica. Segons el mateix comunicat, el motiu era “per problemes estructurals importants de la zona, La Bassada. A diferència d’altres part de la banqueta, aquí la seua situació elevada produeix que els arbres, tant alts, van descarnant la llera amb importants filtracions i amb el perill que amb una caiguda produïssin el trencament del canal, de fet ja n’havia caigut algun”. Sembla que en època de reg, que es produís un trencament important d’aquest tipus suposaria pèrdues i perjudicis notables per als pagesos.

En definitiva, però, tot plegat va fer que es signés un conveni entre l’Ajuntament i Canals d’Urgell per tal que es replanti l’espai i es converteixi en zona de passeig i espai lúdic. Però la tala d’arbres –massa sovint indiscriminada- continua essent molt habitual i, sense anar més lluny, aquesta setmana mateix els propietaris d’una finca de Penelles, propera al Castell del Remei, n’han tallat el nombre gens menyspreable de quaranta plataners!

Baqueta2L’eventual lector que s’ensopegui amb aquesta entrada pot estranyar-se que parlem “d’arbres” en un blog de “pedres”, però si acceptem que, fent un capmàs, aquest és un blog de patrimoni, estarem d’acord en que actualmente el paisatge –amb els diversos elements que el conformen- ha assolit una dimensió de patrimoni, reconeguda fins i tot a la Convenció Europea del Paisatge, aprovada a Florència l’octubre del 2000.

Nombrosos experts parlen de la creixent sensibilitat social davant el risc que intervencions paisatgístiques dràstiques i a gran escala suposin una amenaça per la idiosincràsia i identitat d’un territori, considerant que el paisatge té profundes influències culturals i morals en la població, tal com es posa de manifest al llibre La construcción social del paisaje (2007), a cura del geògraf de la Universitat de Girona Joan Nogué.

Precisament, un article del mateix Joan Nogué, aparegut al diari Ara el 3 de febrer, instava a:

“Superar aquesta mirada desfasada del territori i del patrimoni en forma de taques d’oli: en una banda, àmbits geogràfics i béns culturals ben delimitats que seran objecte de mesures de protecció i, en l’altra, la resta, els territoris de la vida quotidiana i els milers i milers d’objectes i d’elements patrimonials no inventariats ni catalogats que romanen a la intempèrie. Una estructura parcel·lària mil·lenària, unes feixes centenàries, una xarxa de camins determinada, una cabana de pedra seca, les casetes dels peons caminers (…)”.

També des del Fòrum l’Espitllera, l’any 2012, en el document elaborat amb el títol Un paisatge per demà, assenyalàvem que el paisatge no és quelcom fragmentari i superflu, vinculat només a aspectes com el medi ambient, sió que “representa una mirada global sobre l’entorn que concep l’activitat natural i l’activitat humana com un tot, tal i com és percebut per l’espectador. És un element que atorga identitat i que alhora és canviant per definició. Afecta un nombrós i important ventall d’aspectes que ens toquen molt directament i que van des del benestar i la qualitat de vida fins al desenvolupament econòmic. El Paisatge és també, i de manera molt especial a casa nostra, un bé escàs i fràgil, del qual cadascú pot treure’n, respectuosament, múltiples profits”.

Banqueta JunedaEn aquest sentit, és ben lloable el tractament que a Juneda (Les Garrigues) han donat a la seva banqueta del canal, convertint-la en un espai lúdic i de passeig, potenciant-ne la bellesa i el valor natural i paisatgístic. Però que a Juneda la banqueta sigui vista com a “patrimoni” no és un fet casual, sinó fruit de la feina de fa 25 anys de l’Associació de Defensa del patrimoni natural de Juneda i la seva contrada, a la pàgina web de la qual www.labanquetadejuneda.cat fan ben explícita la necessitat de “comptabilitzar la funció principal dels Canals d’Urgell: el transport eficient i la distribució de l’aigua, amb l’objectiu de la conservació d’aquests espais, i els seus usos com a zones de lleure i d’esbarjo”.

Personalment, penso que aquí com en altres indrets, la consciència de “patrimoni” s’esdevé quan aquest s’identifica amb quelcom identitari. Aquesta identitat que és una “construcció social i un fet dinàmic, però amb un elevat nivell de fixació i perdurabilitat”.

D’altra banda, assenyalar que tampoc és del tot casual que barbaritats com la tala indiscriminada d’arbres –tingui motius “tècnics” o no (moltes vegades és senzillament això, “indiscriminada” i perquè sí)- es doni sobretot en determinades comarques com les nostres, tradicionalment qualificades de poc “turístiques” i “sense paisatge”. Sí, fa esglaiar –pot haver-hi un lloc on no hi hagi “paisatge”? Però és que aquest fet parteix de considerar tradicionalment que a Catalunya hi ha paisatges “bonics” i d’altres que “no tenen res”. I en això tampoc descobrirem res si fem referència a la idealització dels paisatges de muntanya –i també d’una determinada idea de la “muntanya catalana”- propiciada per l’anomenada “escola d’Olot”, amb pintors paisatgistes com els Vayreda o Berga o bé, més en la tradició noucentista, els paisatges litorals de la Costa Brava, vinculats a l’exaltació de la Mediterrània com a bressol de la nostra cultura.

3.1._joaquim_vayreda_-_arbres_en_flor

Però Catalunya és un país tan petit com riquíssim per la seva varietat paisatgística, fruit de la història i les seves vicissituds. Un paisatge profundament humanitzat, definitori de la manera de viure en una zona determinada, i fins i tot de la manera de sentir. Les banquetes dels canals d’Urgell no tenen menys valor paisatgístic que una fageda a la Garrotxa, un congost o uns prats a l’alt Pirineu. Formen part de la idiosincràsia del territorio en tots els sentits imaginables, i poden ser igualment font de contemplació i gaudi estètic –no ens planyem sempre de la desaparició de les carreteres arbrades? No ens sembla bonic el quadre d’El camí de Middelharnis de Hobbema?

Sortosament, aquest “rerepaís” interior ja no és indeferent a la derrota, i avui 8 d’abril es presenta la lectura del manifest de la Plataforma Canal Viu en defensa de les arbredes del Canal d’Urgell i entorn. I això ja de per sí és una victòria, perquè vol dir que els arbres del canal ja no són només això, sinó que han passat a formar part del patrimoni col·lectiu de la gent que viu al territori i que els reivindica.

Amb això, voldria acabar aquest paper fent referència al llibre que l’any 2011 va publicar el meu professor de català, el Pere Pinós de Ponts. El llibre es diu Córrer emmig del paradís, i la part que més em va agradar era la dedicada a la “seva” banqueta, la del Canal d’Urgell entre Ponts i Artesa de Segre. Cadascú té la “seva”, de banqueta, però l’aigua (i l’ànima i tot) que hi discorre és la mateixa. És per això que res millor que acabar un escrit modestament “elegíac”, amb l’evocació de la secreta bellesa que pot arribar a tenir una banqueta:

Banqueta4“Sempre t’ha estranyat que fos tan sola, tan desconeguda, que mai no hi hagués ningú més . Tu hi veies un paradís. Si algú deia que anava a caminar, li recomanaves la Banqueta. Li explicaves on era i t’atrevies a organitzar la passejada. ‘Hi podeu arribar amb cotxe. (…) Si hi passeu a la tardor, caminareu per una catifa de fullaraca i escoltareu la fressa de les fulles. Els colors marrons, grocs i vermellosos jugaran amb la llum que hi hagi aquella estona i amb el vent, si bufa. Lluny albirareu el fum d’una foguera i us arribarà l’olor de blat de moro cremat. Entrat l’hivern, els fils de les teranyines esdevindran més gruixuts perquè s’hauran gelat i faran dibuixos d’estrelles albes, el pes del gel farà tòrcer els arbres i passareu per sota un túnel blanc. (…) Al final de febrero, el gebre es fondrà als tolls i a la primavera fins i tot l’aigua serà verda. A l’estiu, les ombres s’allargaran tant que no en voldreu marxar’. Estàs convençut que si la Banqueta fos a tocar d’una gran ciutat no s’hi passaria de gent. T’hi has amarat de solitud, però mai no t’hi has trobat sol (…). Tothom deu tenir un lloc. El teu és la Banqueta. Potser hi ha una connexió entre els llocs i les persones. Buscaves un camí pla i llarg i vas trobar un paradís. Hi ha la natura, bèsties i personatges i hi ha el cel i la terra i, al mig de tot, tu”.

*Totes les imatges estan extretes de la pàgina de Facebook de La Boira turística de Ponent.

“Som de pedra picada”: patrimoni i identitat a la Vall d’Àger

divendres, 11/03/2016 (mariona)

“Totes les cultures han adorat d’una manera o altra les muntanyes, relacionant-les amb una certa elevació de tipus espiritual, i amb la idea que és “allà a dalt”, més a prop del cel que de la terra, on la comunicació amb els déus esdevé factible”. De la mateixa manera, com ha estudiat prou Francesc Roma, les muntanyes estarien associades al que és perenne, a allò que no canvia i que, d’alguna manera, sempre “és”. I en un país petit com el nostre, però farcit no obstant “d’inútils muntanyes”, que deia Josep Pla, tenir-les com a referent sovint ens ajuda a saber on som i on tenim el centre i l’horitzó.

Pedra

Fer aquesta entrada sobre el santuari de Pedra (Àger, la Noguera) m’ho va suggerir el magnífic article del Francesc Canosa sobre la mobilització dels veïns d’Àger per recaptar fons per refer-ne la coberta (més concretament, la de l’antiga casa de l’ermità adossada al temple). A part del deliciós exercici literari i antropològic del text, el que em va interesar va ser la consciència patrimonial que s’hi posava de manifest –i com no havia de glossar-ho en un bloc que es diu “Pedres vistes”!

06_ermita_vertical_wÉs per això que, a part de sumar-me a la voluntat que al santuari de Pedra s’hi puguin dur a terme unes obres del tot necessàries, m’ha vingut de gust rememorar alguns aspectes de la “troballa” de la imatge que senyoreja el santuari, perquè aquesta constitueix una variant de la que es produïria de la manera habitual –el bestiar és qui topa amb la imatge-, però que difereix de les altres pel que fa a la voluntat divina d’emplaçament del santuari en un lloc determinant. Resulta, doncs, que la imatge de la Marededéu de Pedra va aparèixer no pas a la muntanya sinó en un terreny ben pla, concretament a Anglesola, allà on l’Urgell s’obre a una de les grans planes de Ponent. La santa imatge hauria estat trobada en el límit de les finques de dos pagesos, i no estava clar si la seva descoberta per art del bestiar s’havia produït en terreny d’un o bé de l’altre, per la qual cosa tots dos en disputaven la possessió. La solució que proposaran és posar la marededéu sobre una mula cega, perquè fos aquesta qui “decidís” d’alguna manera on s’hauria de quedar la sagrada imatge. La sorpresa seria veure que l’animal s’allunyava de la plana urgellenca i enfilava el trajecte cap a la Vall d’Àger, pujant per un caminoi estret i costerut, fins a dipositar la imatge a l’indret precís que s’entengué com a designi del desig d’aquesta de romandre en aquell lloc. Pensem que la introducció de la mula cega en una llegenda al voltant d’una imatge trobada, però, és molt poc freqüent, i la referència més coneguda ens arriba de la mà de la llegenda de Sant Ramon Nonat, nascut al poble segarrenc de Portell i mort a Cardona, per la qual cosa aquestes dues poblacions se’n disputaven el cos. La mula cega que havia de determinar aquesta mena de “judici de Déu” baixà de Cardona i fou més enllà de Portell i prop d’una capella on el sant hi resava de petit, on va fer tres tombs sobre sí mateixa i va caure exhausta abans d’expirar. Seria allà que es construiria el santuari dedicat a Sant Ramon, establint–s’hi també una comunitat mercedària.

Tornant a la Vall d’Àger i mitjançant el viatge de la mula cega, la Marededéu de Pedra va manifestar la voluntat d’assentar el seu tron en un indret concret –potser devia pensar que amb més bona vista que a la plana urgellenca, on l’horitzó li semblaria massa baix… – i va triar el cor de la serra del Montsec, amb la mirada posada a la noble vila d’Àger. És per això que, segons Josefina Roma, “les Marededéus trobades representen en la seva llegenda un veritable lligam entre el Diví i el poble, amb una èpica sacra que teixeix una unió localitzada amb noms i cognoms d’un llinatge que comença amb la Mare de Déu, no des de la seva vessant universal, sinó en la seva voluntat de fer–se present en un indret, i d’intervenir una vegada i una altra a favor de la comunitat i dels seus membres”. La peculiaritat a Pedra seria haver estat “trobada” en un lloc i volguer romandre en un altre.

Ens trobem, en qualsevol cas, es tracta d’un més dels múltiples exemples d’advocacions locals, que tot i assumir una història inicial única, desenvolupen una història pròpia, lligada amb la connexió que la mateixa Mare de Déu ha volgut fer amb aquella comunitat precisa.

Segons el pare Narcís Camós, que visità tots els santuaris marians de Catalunya al segle XVII, en el seu Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña descriu de la següent manera la imatge de Pedra:

pedra 1 “Es la imagen, como se ha dicho, de piedra, como de color de ceniza y está en pié. El manto le parte del cuello, y se le ajusta en el pecho. Es dorada en la orla, y tiene labores azules, y coloradas por él. Lleva toca que le llega mas abaxo de la espalda: y tiene los pies muy agudos. Está un tanto inclinada al Niño, el qual tiene en el brazo izquierdo, desnudo hasta la cinta, y en lo demás cubierto con un pañal de lo mismo: y le tiene la Virgen el pie izquierdo con su mano derecha. Con las dos manos tiene una avecilla, como una cadernera de color leonado, y en el cuello lleva colgado como una gargantilla de unas piezas como de coral, la una, y las otras dos como un corazón, y redondas, todas de la misma materia. Está risueño, y un tanto elevado. Es en fin excelente esta imagen en su labor, y causa gran devoción a quien la mira, con la majestad que tiene, y altura, que es de seis palmos y medio. Su retablo es hecho a lo moderno, no muy grande, según la disposición de la capilla, la qual es pequeñita, por razón del puesto en que está, y mira a la parte de poniente. Tiene también una casa, donde vive quien cuida de ella, y los que la visitan mientras están allí. Esta, aunque no es muy estendida, por la estrechura del lugar; es todavía harto capaz y alegre”.

Observem que es tracta d’una descripció ben precisa i coincident amb la imatge gòtica original, “afusellada” d’un tret al front durant la Guerra i substituïda per la còpia actual. I respecte als miracles atribuïts a la imatge, Camós recull els dos següents:

Obra el cielo muchos portentos por ella, no solamente con los moradores de tierra, sino también con los navegantes del mar; pues aunque tan lexos de él, socorrió a un necessitado que la invocó de corazón, y saliendo libre de un peligro le ofreció una navecilla, que entre otras dádivas tiene en su capilla. Viose en otra ocasión que ardió su lámpara desde un miércoles hasta el lunes siguiente, como advirtieron el Reverendo mossèn Mercader, beneficiado de su capilla, y Francisco Condó de Áger. Fue grave también la que de memorables tiempos se refiere, quando subiendo unos tales Ferriols de Áger a una posesión que tenían en este monte, traían una jumentica, que llevaba la comida y juntamente dos niños por el camino. Sucedió pues que subiendo por aquel tan áspero monte, se derribó la jumentica de un lugar más alto de la capilla por aquellos peñascos, e invocando de corazón sus padres a la Virgen de Piedra, salieron sin daño los niños, y así ofrecieron un quadro con este portento pintado”.

Vall

Finalment, també assenyala que durant el tercer dissabte de maig es feia l’almoina consistent en pa, vi i formatge i que amb el temps es convertiria amb els panets que encara donen avui per l’aplec anual. Com es desprén del reportatge de Francesc Canosa, els panets beneïts i el “pa nostre de cada dia” mantenen ara més que mai una estreta relació, des del moment que una de les iniciatives per recaptar fons per arreglar la teulada ha consistit en el disseny i la venda d’unes bosses “solidàries” que, no és que siguin només per dur-hi el pa, però que són fàcilment identificables com a “bosses del pa”, i que amb la frase “Som de pedra picada” s’han convertit en un dels estendarts de la reivindicació.

Perquè sí, aquest és l’eslògan de la campanya de micromecenatge per aconseguir els diners per la coberta nova, però també és tota una declaració de principis. És una declaració d’identitat. De fet, la identitat també és una construcció social (com el patrimoni) i un fet dinàmic, però amb un elevat nivell de fixació i perdurabilitat. Això fa que l’activació per al salvament d’un referent patrimonial, com seria en aquest cas el santuari de Pedra, esdevingui una representació simbòlica en clau identitària, donat que la identitat –com expressava Joan Frigolé, no és quelcom que és duu a dins i se sent, sinó que pot i ha d’expressar-se públicament. Val a dir que les representacions patrimonials poden afectar a tot tipus d’identitats, però per la seva mateixa naturalesa, se solen referir principalment a les identitats polítiques bàsiques, és a dir, locals, regionals i nacionals. El subjecte col·lectiu que es declara “de pedra picada” podríem ser tots “els catalans”, si fos el cas, però aquí fa referència a aquesta identitat de caràcter estrictament local, identificada amb un poble i el seu entorn paisatgístic, patrimonial, sentimental, espiritual. El “hinterland” particular que és la pasta de la que està feta la gent de la Vall d’Àger que s’estima Pedra.

santuaripedra_n-33330Així doncs, partint del fet que el patrimoni és una construcció social com a constatació elemental, hem de reconèixer que el factor determinant per ser considerat com a tal és el seu caràcter simbòlic, la seva capacitat per a poder representar simbòlicament una identitat. Això explicaria ja en bona part perquè es mobil·litzen recursos per tal de conservar-lo, perquè el patrimoni també
representa una relíquia d’un món extraordinari, anòmal per a la normalitat i, per tant, sagrat. Pedra no és l’església “del poble” per on es passa cada dia pel davant o s’hi juga a pilota a la porta. Pedra és “allà dalt”, com a “mitjancera” entre el cel i la terra –fins i tot s’hi pot dur ocasionalment una bufanda del Barça-, com a concreció codificada –en aquest cas pel filtre de la religió cristiana- de la força tel·lúrica i inconmensurable de la muntanya. Pensem que no és pas un fet banal que la majoria de les nostres muntanyes –considerades ja de per sí sagrades en origen- tinguin la marca de la cristianització, gairebé sempre sota la forma d’advocacions marianes (Montserrat en seria l’exemple més palmari i anomenat). També trobem la Mare de Déu del Mont (a la Garrotxa), la de Bellmunt (a Osona), la de Queralt (Berguedà), totes elles en relació amb l’elevació que els hi fa de trona. Fins i tot la serra del Montsant (de nom ben significatiu) també constitueix tota ella un gran eremitori –com ho seria també Montserrat. En el cas del Montsec i només a Àger, la Mare de Déu de Pedra comparteix veïnatge amb d’altres ermites com la de la Pertusa o Colobor, mutiplicitat d’advocacions per expressar un mateix concepte. I malgrat cadascuna d’elles té la seva singularitat, la de Pedra potser sigui la més estretament vinculada a la població, potser perquè Pedra sembla “guardar-la” des de la mirada atenta de la façana “neoromànica” de l’antiga hostatgeria i casa de l’ermità –la coberta de la qual és la que necessita la sobredita reparació.

Així doncs, seguint Llorenç Prats (1997), a la Vall d’Àger s’acompliria perfectament la teoria segons la qual la principal virtualitat d’un símbol és la seva capacitat per expressar de forma sintètica i emocionalment efectiva  una relació entre idees i valors. El símbol té la capacitat de transformar les concepcions i creences en emocions, de condensar-les i fer-les molt més intenses. A la Vall d’Àger els veïns s’han unit per defensar aquest símbol, que és el santuari de Pedra, també com una manera de defensar, reivindicant-la amb orgull, la seva pròpia identitat.

Micromecenatge

**Fotografies extretes de la pàgina de Facebook “Som del Pedra picada”, del web de la Fundació Arnau Mir de Tost, de www.sensus.cat i de descobrir.cat.

L’ensulsiada de Rosselló o quan “des de dalt del campanar ja no es pot veure el campanar veí”

dilluns, 1/02/2016 (mariona)

Tàrrega (Urgell), 1671. Al llarg de tot el segle XVII s’havia anat fent evident la degradació del temple parroquial, però la part on aquest mal estat era més notori era sens dubte el campanar, en el qual s’havien obert grans esquerdes. El mestre d’obres Gaspar Roca, que tenia a preu fet l’edifici de l’ajuntament, intenta solucionar el problema tapant els forats i esquerdes amb un bon gruix de guix i aconsellant els campaners que no ventessin massa fort les campanes. A començaments de l’any 1672 el mateix Gaspar Roca, juntament amb el també mestre Josep Morató, visuraren de nou el campanar i aconsellaren posar guix i cera a l’estructura per tal d’estudiar la inclinació, mentre el consell de la vila proposava que s’aprofités l’estada de dos paers a Barcelona per tractar amb el mestre Pere Pau Ferrer “persona que segons la fama es molt pruit en la art de arquitectura…”. Finalment, el mes de febrer de 1672 les esquerdes s’havien tornat a obrir i el dia 15 va caure el campanar, ensorrant també part de l’església.

Sortosament en aquell moment no hi havia fidels al temple, tot i que l’accident es cobrà una víctima, Caterina Suberachs “per haverli caigut lo campana de la present vila de Tarrega de sobre de la casa haont ella en aquesta ocasió estave”, segons el llibre d’òbits. En el consell general del dia 16 de febrer s’especifica que la caiguda del campanar també va provocar la de dues voltes de l’església i l’enrunament de les capelles de les Santes Espines, Sant Blai i Sant Jordi.

https://www.youtube.com/watch?v=urck6aviez0

Rosselló (Segrià), 2016. La dramàtica ensulsiada del campanar no es va deure tampoc ni a les bombes enemigues ni a la violencia de cap comitè ni milicia revolucionària. Va ensorrar-se davant les càmeres dels telèfons mòbils el divendres 29 de gener. I feia gairebé cinc anys que l’església havia estat declarada BCIL (Bé cultural d’interès local) en el corresponent ple del Consell comarcal del 24 de febrer de 2011. Al registre de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, l’estat de conservació de l’església consta com a “bo”.

La de Rosselló era (és, encara) una església d’un barroc més aviat “discret”, si el comparem amb altres esglésies de la zona, des de l’academicisme de Torrefarrera fins a l’esveltíssim campanar d’Almenar. La primera pedra s’havia posat l’any 1757, essent doncs una mica anterior a la construcció de la Seu Nova de Lleida (1761-1781), que va donar el patró catedralici i monumental per a les esglésies de la plana que la seguiren, amb aquells espais amplíssims de tres naus que podem veure en temples com els de Maials, Sudanell o Alcarràs. L’església de Rosselló s’erigeix sota l’impuls del bisbe Galindo i ho fa de la mà d’alguns dels mestres d’obres més actius de l’arquitectura setcentista al pla de Lleida –i abastament estudiats per historiadors de l’art com Isidre Puig o Raül Torrent-, com el tortosí Miquel Batiste i Porta i Josep Burria, aquest darrer procedent de la Franja i artífex d’esglésies com les d’Ossó de Cinca, Candasnos, Vilella de Cinca, Massalcoreig, Torres de Segre, Saidí, Binèfar, Estadilla, Estada o Estiche, havent estat també el responsable de la traça dels plànols de Sant Esteve de Llitera o de la parroquial d’Aitona.

A Rosselló, primer Burria i després Batiste hi fan una església com tantes a l’època, sense la monumentalitat d’Aitona, Torres de Segre o Alguaire –tres esglésies que compartiran el característic coronament corb “pseudo-borrominesc” que recorda l’oratori romà de Sant Felip Neri i que trobem en tants exemples aragonesos i valencians.  No; la de Rosselló s’adscriuria entre els exemples més austers, d’una sola nau amb capelles laterals i campanar a la banda dreta de la façana, rematada per un coronament que insinua un frontó triangular i amb una portada que concentra tota la vel·leitat decorativa de l’exterior del temple.

La construcció de la nova església no deuria ser tampoc un fet aliè a l’augment demogràfic de la vila. Pensem també que estem a les portes d’una certa “revolució” agrària propiciada pel qui des de 1761 fins a 1765 serà el corregidor de Lleida, (François de Bessacourt. Mariscal de camp, baró de Maials i senyor de Llardecans, l’any 1763 crearà a Lleida una Reial Acadèmia d’Agricultura, amb la pretensió de fomentar l’extensió agrícola a de l’olivera, la vinya i l’ametller.

Segons Lladonosa (1981): “també el bisbe i els canonges de Lleida contribuïren al desermament de terres del seu domini i al desvetllament agropequari a partir de les seves finques d’Alfés, Soses, Raïmat, Montagut i Vinatesa, mentre que els cavallers de Sant Joan de Jerusalem artigaven els camps erms de Rosselló, Torrefarrera, Vilanova de Segrià, la Portella, Corbins i Torrelameu. Però la colonització a gran escala no començarà fins a l’any 1770 regnant Carles III, el qual, l’any 1774 donarà les primeres providències a l’industrial barceloní Melcior Guàrdia per al repoblament dels llocs d’Almacelles i de la Saira (Almacelletes), que s’estendrà, ensems, i al llarg de la Clamor Amarga fins als Sassos d’Alguaire, Almenar i Alfarràs, compreses les terres ermes del Torricó, Ventafarines i Albelda”.

Però sovint la construcció de nous temples també anava precedida de situacions d’emergència respecte a l’estat en que es trobaven els antics, la majoria encara romànics amb uns pocs afegitons. La documentació en dóna fe, per exemple quan el comú de la població es diregeix al Reial Consell de Castella per tal de demanar permís per gravar com a impost una part de les collites per tal de contribuir a la construcció del nou temple. Seria el cas d’Alguaire, quan l’any 1770 escriuen: “Que viendo todos los vecinos de aquella villa el deplorable estado de su iglesia parroquial y temerosos de que se arruinase el todo o parte de ella en alguno de los días de mayor concurso, y subcediesen las desgracias que son consiguientes a semejante suceso, pensaron de comun acuerdo en edificar otra nueva más capaz (…)”.

A Palau d’Anglesola, la súplica es feia en un sentit semblant: “… que no solament ha amenassat, si que se ha seguit ruhina de part considerable de aquella, ab fundats temors de que en breu se ha de seguir sa íntegra ruhina. Per quals motius y altres reflexions dignas de atendrer-se, los mencionats particulars, vehins, habitants de molts anys a esta part, desitjan ab totas veras obrar ab la deguda decència y firmesa la propia iglesia, o bé construhir-ne altra de nova més capàs y magnífica (…)”. Així mateix, Granyena de Segarra, el fet que l’arrendament d’herbes i pastures vagi destinat a la construcció d’un nou temple, també es justifica amb el mal estat de l’anterior: “Atenent y conciderant que la Igla. Parral. de la mencionada vila se encontra en part dirruhida, y lo restant ho està amenasant, de tal manera que sens graves perills de una desgracia no se pot concorrer, ni valerse de ella per la celebració dels divinos Oficis, ni per las demes devocions christianas”.

Un dels casos més extrems el pateix la col.legiata de Santa Maria de Guissona, que durant els dos primers terços del segle XVIII havia patit diversos esfondraments, fins que l’any 1769 i després de l’esfondrament de la capella del Roser, tot el culte quedà reduït a les capelles del Claustre i del Santíssim, on segons fonts de l’època ben just podien encabir una quinzena part dels feligresos guissonencs.

D’altra banda, per les visites pastorals també coneixem l’estat de conservació i la “decència” de les esglésies visitades i sovint és a partir d’aquesta font que es fan les advertències més severes sobre el mal estat dels temples, amenaçant no tan sols amb multes sinó fins i tot amb el seu tancament. Com a exemple del primer cas podríem assenyalar Ivorra, on l’any 1684 es mana als cònsols de la vila que arreglin la teulada i el campanar, sota pena, en cas d’incompliment, de 25 lliures i excomunió. Més expeditiu, peró, fou el bisbe d’Urgell en el cas del poble de Els Arcs, on ja havia fet tancar l’església vella, prohibint-hi la cel.lebració de la missa “per ser indesenta, impossible y que anava a arruhinarse y causar un gran estrago; de forma que aparixia més lloch de animals irracionals que temple de Déu”.

rosselló3Ara, després de la vergonyant ensulsiada a Rosselló, tot són les inevitables preguntes de si no s’hi podia fer res, de qui n’era l’últim responsable (que si el bisbat, que si la Generalitat), dels laments i advertències de l’arquitecta municipal -que va posar en alerta a l’Ajuntament tot plegat feia tres setmanes-, de si que havia de venir un arquitecte de no sé on per fer-hi no sé què… . De què serveix que un bé patrimonial sigui declarat BCIL? Quina és la finalitat última d’aquestes “declaracions”? Amb quin criteri i elements tècnics de judici es fan els registres del catàleg per tal de poder afirmar que l’estat de conservació de l’església és “bo”? I no són preguntes merament retòriques: jo mateixa he participat en catàlegs d’aquest tipus que precedien la necessària aprovació del pla urbanístic corresponent.

Cert que es van fer determinades intervencions al campanar a la dècada de 1990. Cert també que l’eliminació de la casa que hi era adossada –i que d’alguna manera li hauria fet de contrafort- segur que no va contribuir de cap manera a assegurar-ne l’estabilitat. On eren, però, o què se’n feien, dels informes sobre la perillositat de tot plegat? Haurem d’enyorar la utilitat de les antigues visites pastorals que alertaven i prevenien de coses com aquestes?

Rossello-esglesia-nou_580

D’altra banda, m’he demanat quina devia ser l’afectació que va patir l’església durant la Guerra Civil, tan devastadora en algunes poblacions de la plana de Lleida en general o a la mateixa ciutat. La Causa General i les enquestes realitzades al rector parlen “tan sols” de saqueig i destrucció i incendi dels altars i imatges i la casa parroquial incautada pel comitè. És per això que les reparacions que devien fer-se devien ser tan sols de caràcter puntual, mentre que d’altres esglésies de la comarca van ser gairebé reconstruïdes després de la guerra civil, acollint-se a la Junta Nacional de Reconstrucción de Templos. Aquest era un organisme dependent del Servicio Nacional de Regiones Devastadas y Reparaciones, creat pel Decret de 25 de març de 1938, integrat com a Servei dins del Ministeri de l’Interior i que tenia com a competència: “la dirección y vigilancia de cuantos proyectos, generales o particulares, tengan por objeto restaurar o reconstruir bienes de todas las clases dañados por el efecto de la guerra”. Així doncs, les esglésies de Torres de Segre, Maials, Aitona, Borges Blanques o Seròs, van acollir-se a aquest pla essent com eren, a més, poblacions “adoptades” per l’Estat, segons el decret de 1939 que establia l’ajuda a la reconstrucció de la població i als seus edificis principals.

Foto 4

Un cas curiós, però, de temple “desassistit” que no es va beneficiar de cap projecte de reconstrucció semblant als de les esglésies esmentades és el de la veïna població d’Alguaire -també des de llavors sense campanar-, que vam tractar en un article de la revista Urtx amb l’enyorat Josep Mora. El Josep havia fet un projecte per dignificar i “monumentalitzar” el que per tothom havia estat una reconstrucció “barroera”, que deixava veure mitja façana del segle XVIII al costat d’altra mitja refeta amb totxana vista. Tot i això, sempre recordaré el comentari de l’arquitecte Rafael Merino de Càceres, amb qui conicidírem a unes jornades a Girona sobre destrucció i reconstrucció del patrimoni, i que em va dir que trobava més “honesta” la solució d’Alguaire que no pas la “reconstrucció” exacta de les altres esglésies setcentistes. Això ens hauria de dur a parlar –però ho deixarem per un altre moment- de l’etern debat sobre l’arquitectura religiosa contemporània o bé la reconstrucció o restauració d’edificis amb la pàtina d’antiguitat suficient per ser considerats “difícils de tocar”. I si he posat sobre la “controvertida” restauració del temple d’Alguaire és perquè més d’hora que tard s’haurà de decidir alguna cosa respecte a què es fa amb l’església de Rosselló, que no és tan sols que s’hagi vist “escapçada” del campanar, sinó que també ha sofert altres danys importants.

Finalment, una darrera qüestió que m’agradaria abordar: què hauria passat i quin ressò hauria tingut tot plegat si el que hagués caigut hagués estat un campanar romànic i l’església hagués estat ubicada en una zona d’aquelles “amb molt patrimoni” i on hi van fins i tot els turistes a veure’l? Perquè és sabut que hi ha llocs que “tenen moltes coses” i n’hi ha d’altres on “no hi ha res” (tot i que en una altra ocasió seria interessant parlar dels conceptes “d’escassetat real” versus el “d’escassetat percebuda”) … . O si el campanar que hagués caigut ho hagués fet a Barcelona –us imagineu el campanar de la meva estimada església del Pi a terra? També, seguint amb l’exercici d’imaginar supòsits absurds, hi ha qui pot pensar –i s’ha sentit de tot aquests dies- que quina utilitat i sentit pot tenir dedicar esforços (és a dir, diners) a la conservació o restauració d’una església –i que a part és una església d’aquelles que “no té cap valor” (és a dir, no és prou “vella”)- en una època marcada per la laïcització cada cop més acusada de la societat. I en aquest sentit, no tardaríem a sentir esgrimir l’argument profundament demagògic de que “hi ha coses més importants” o de que fins i tot l’església era un símbol “feudal i opressiu”.

Els primers supòsits, de tipus geogràfic, turístic i fins i tot “estilístic” no els comentaré perquè em fan bastanta mandra –i no perquè sigui mandrosa de mena, sinó per les massa vegades que m’hi he hagut de referir com si fos una jaculatòria. Sí que m’agradaria fer notar, però, que el patrimoni, com a inevitable construcció social (un mantra que acostumem a repetir sempre) és indissociable del concepte d’identitat. Fins i tot, a nivell històric, potser sorprendria a més d’un saber que les esglésies les pagava “el poble”, sí, però que ho feia sovint oposant-se al “senyor feudal” que encara al segle XVIII rebia els delmes de la població. Fins i tot, de manera simbòlica, la construcció d’una església gran i magnificent venia a oposar-se visualment al castell o residència senyorial. No era el pols entre el “poder civil i l’eclesiàstic”, sinó entre el senyor i el poble. I el campanar esdevenia l’encarnació d’aquest orgull que en un context urbà i burgès (fos Barcelona o Florència al segle XV) en diríem “ciutadà”.  I què coi, no són els campanars els qui contribueixen en major manera a configurar l’”sky line” de la majoria dels nostres pobles? No és allò que sovint veiem de lluny i que ens indica que estem arribant a casa? I això vol dir alguna cosa més que tots els prejudicis disfressats d’una pseudo-progressia postmoderna. Partint, doncs, de la constatació elemental de considerar el patrimoni com a “construcció social”, hem de reconèixer que el factor determinant per ser considerat com a tal és el seu caràcter simbòlic, la seva capacitat per a poder representar simbòlicament una identitat.

Amb tot, ara els planys ja són poc menys que inútils, però jo no puc deixar-me de preguntar com deuen estar vivint els rossellonencs la no-presència del “seu” campanar, un cop -després de l’impacte als mitjans de divendres i visitats i compartits els vídeos de l’ensulsiada uns quants milers de vegades- aquesta avui ja no és notícia (o ja n’és una mica menys).  Perquè no oblidem que la consideració del patrimoni entès com a dipòsit de la història i de la memòria implica al poder polític i institucional, però també a la societat civil –aquesta sobretot com a receptora, que pot indentificar-s’hi i reconèixer-s’hi o bé, en determinades ocasions, a rebutjar-ne o qüestionar-ne la càrrega simbòlica o, senzillament, a ignorar-la.

Senyal d’aquests nostres temps líquids, les exclamacions davant els vídeos ja són ara cosa de la setmana passada. Però de debò que deixarem que fins i tot se’ns hi perdi la consciència, entre la boira de pols que succeí a la tragèdia? I aquí és on a tots se’ns queda cara de babaus i a mi només em resta -com un reducte inexpugnable- una mena de nostàlgia absurda de les coses “d’antes”, d’aquelles que fins i tot no saps si van succeir de debò, com la resposta de Churchill al funcionari que li preguntava perquè no retallava el pressupost dedicat a la cultura i al patrimoni per dedicar-lo a la guerra i ell li va respondre: “What we are fighting for?”. I llavors, per què lluitem?

roselló-campanar

 

Dues masies selvatanes: una evocació (sobre el I Congrés del món de la Masia)

dilluns, 9/03/2015 (mariona)

A propòsit de l’arquitectura de la masia, diu el professor Josep Miquel Sobrer de la Universitat d’Indiana (EUA): “Desapareix l’arquitectura sense estrelles, sense egos, sense pressupostos astronòmics. Hi havia una arquitectura que recollia la saviesa dels anys i de la terra. A Catalunya havíem construït masies. La masia és una forma plàcida sòlida. Un imperial clatell de pagès, clivellat i torrat al sol, fet casalot. Si davant de la masia s’hi aixeca una palmera, ens acostem a la perfecció; si dins hi ha un vol d’escala, ja hi hem arribat.”

masiapalmera

Potser això de la palmera ho deia per la que apareix a les masies de Joan Miró, pròpies de la Catalunya meridional. El cas és, però, que la Masia constitueix un element fonamental, amb totes les seves variacions, del paisatge agrari català –i també metropolità! , però és també del tot evident que l’estudi de la masia en tant que edifici sermpe ha estat una mica “en terra de ningú”, no tenint massa clar si se n’ocupaven els arquitectes, els geògrafs, historiadors, historiadors de l’art… . Sovint jo mateixa, precisament com a historiadora de l’art, he fet esment a la dificultat de “classificació”: arquitectura civil? Arquitectura popular?

El cas és que aquesta setmana la masia està d’enhorabona, donat que la secció d’Història rural de l’Institut d’Estudis Catalans celebra un congrés que té la masia com a objecte d’estudi.

Can Niell1

I per acompanyar aquesta bona notícia, volia fer referència a les masies d’una geografia concreta, com són les masies selvatanes. Vaig “descobrir-les” ja fa uns anys, quan anava a fer classes a la Universitat de Girona i les albirava fugaçament des de l’autopista. Una, coberta a doble vessant, em quedava a la dreta, amb una visible i evocadora finestra gòtica, mentre que uns metres més enllà i a l’esquerra de l’autopista em cridava l’atenció una altra, de perfil “basilical”, en la que hi entreveia un gran finestral renaixentista.

Ara, gràcies al portal de www.poblesdecatalunya.cat , he pogut posar nom a aquestes dues masies –Can Niell i Can Júria, totes dues a Maçanet de la Selva-, que podrien ser moltes altres de característiques semblants o gairebé idèntiques i que sintetitzen l’esperit d’aquest tipus de masia –fonamentalment corresponent als tipus 2 i 3 de la classificació de Josep Danès : la masia coberta a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana i la masia del tipus “basilical”, caracteritzada per una façana on s’hi defineixen tres cossos verticals,  el central més ample. El cos central pot cobrir-se amb teulada que parteix del carener en situació paral·lela a la façana –com les masies del “tipus 1”- o bé amb el carener perpendicular, originant el mateix perfil triangular del “tipus 2”, aquí circumscrit en el cos central.

Es tractaria de masies la fesomia de les quals –no dic que no poguessin partir d’una edificació anterior- se situaria entre els segles XVI i XVII, amb el portal d’arc de mig punt adovellat per senyera.

La morfologia dels finestrals principals (no pas de tots) aniria des del gòtic epigonal fins a un renaixement incipient, tractant-se com es tracta aquesta època moderna nostra d’un moment d’hibridacions i on la introducció dels repertoris clàssics es fa sovint de manera epidèrmica.

Can Niell2 Can Júria3

Aquests finestrals són la cirereta que arrodoneix la singularitat d’aquests edificis, i em fa contenta veure que en molts casos encara es conserven –independentment de l’estat general en que es trobi l’edifici, que pot ser molt bo però també molt precari. I això ho dic perquè durant el segle XX hi hagué també moltes masies sotmeses a expoli i mutilacions, sovint de la mà dels mateixos propietaris que en malbarataren forma i essència venent les parts més remarcables de l’edifici com aquestes finestres decorades. Ho recorda Josep Pla a El pagès i el seu món:

Can Júria1

“Contemplar l’espectacle de veure arrencar una porta, una finestra, un arc d’una casa antiga, per ésser enganxat a un qualsevol edifici estival, és una cosa única en el món, un fenomen que no crec que tingui precedents en cap país civilitzat. És literalment inconcebible que  puguin existir persones tan insuportablement i diabòlicament pedantesques capaces de posar en les cases que avui es fan construir les venerables pedres de les cases antigues i que tinguin la barra suficient d’ensenyar-les als seus amics sense que els caigui la cara de vergonya. En el terreny de les estupideses més o menys capricioses, la gent rica ha batut molts rècords, però la de posar-se pedres del XII i del XIII o del XIV en els seus xalets d’avui ultrapassa, al meu entendre, no ja la singularitat i l’esnobisme, sinó la discreció elemental mínima”.

 

PS. La masia més coneguda de Maçanet de la Selva és, però, la Torre del Cartellà. Aquí he volgut visibilitzar-ne dues de no tant conegudes, i que em van robar el cor circulant a més de cent per hora. Altres masos rellevants del terme serien Can Roure o Can Pujol Gros, al mateix temps que l’església parroquial de Maçanet, dedicada a Sant Llorenç, també és un interessant edifici d’origen romànic –amb l’absis ben visible- però ampliat i fortificat al segle XVII, segons els paràmetres d’aquest gòtic epigonal que encara es trobarà ben còmode a casa nostra en plena època del barroc… .

PS (2): Les imatges estan extretes de l’esmentada web www.poblesdecatalunya.cat (no per a res; senzillament mai vaig sortir de l’autopista per arribar-hi… . I en l’exhalació del viatge vaig fixar-les a la memòria).

Cal Torelló d’Igualada: el tresor amagat del carrer Nou

diumenge, 1/03/2015 (mariona)

Fa poc més de dos mesos que va morir a Barcelona la Sra. Rita Torelló, igualadina de naixement i de cor, per qui sentia un profund respecte i estima, i amb qui feia anys ens unia una amistat ben entranyable. Aquest petit homenatge a casa seva és també un homenatge a la seva persona.

La Rita Torelló Serra va néixer a Igualada l’any 1928, al núm. 11 del carrer Nou. Un carrer que podríem qualificar de “llarg i dret com un ciri”, com definia Josep Pla en seu carrer de naixença a Palafrugell (i que també es diu, casualment, “carrer Nou”). Era la casa pairal, que s’endevinava profundament reformada durant els segles XVIII i XIX, però que remuntava els seus orígens a l’època medieval.

La història de la família és la història de la casa. I els Torelló d’Igualada han estat explicats de manera rigorosa i exhaustiva Pere Pasqual i Josep Mª Torras i Ribé en sengles publicacions. Els Torelló eren paraires, industrials tèxtils i advocats, amb lligams familiars amb els Combelles de Sanaüja, ja que la sanaüjenca Teresa Combelles i Ponsich s’havia casat, tot just abans d’encetar el segle XIX, amb l’advocat igualadí Isidre Torelló i Rovira. Aquest casament ja devia comportar una reforma important a l’antiga casa del carrer Nou, que començaria a prendre així la fesomia que aniria guanyant al llarg de tot el segle XIX.

Però m’hi jugo un pèsol a què poca gent que passa avui per aquest carrer ombradiu s’imagina que rere la façana austera del casal s’hi amaga un autèntic tresor: el del temps aturat fa més d’un segle. L’entrada de la casa ens rep amb un notable enteixinat de fusta al sostre, precedint l’escala d’accés a la planta noble, on el prodigi se’ns desvetlla en forma d’estances pràcticament inalterades, però vetllades amb una cura extrema.

Magnífiques col·leccions de vanos i de delicades puntes que tindrien lloc d’honor al museu d’Arenys dedicat a aquest art. Però també les figures de pessebre  omplen les vitrines, per bé que és a la cambra principal on trobem una peça escultòrica de primer nivell, obra de l’escultor Ramon Amadeu, i que podria situar-se entre una de les seves millors creacions. Isidre Torelló va fer portar de Barcelona aquesta imatge de cos sencer de la Verge i el Nen, l’any 1802, i la correspondència de la família dóna comptes de tot el procés de compra i de com portaren la Verge amb mules cap a Igualada.

Perquè la correspondència entre Isidre Torelló i els seus cunyats Combelles de Sanaüja és una de les altres joies familiars que es conservava al casal del carrer Nou: un dels arxius particulars més importants del país, que va ser dipositat ja fa uns anys a la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra.

La Rita Torelló va vetllar amorosament per la conservació de la casa i tot el que contenia, i vivia amb preocupació el seu futur incert, donat que era ben conscient que aquest tipus de patrimoni acaba esdevenint una  autèntica i feixuga hipoteca per als seus propietaris o hereus. Però recordo encara com la Rita sempre explicava que el que hi havia de més valor a la casa era “el que està dins dels calaixos”, perquè aquests conserven una notabilíssima col·lecció d’indumentària del segle XIX, fins i tot amb uniformes procedents de la Guerra del Francès.Igualada és una ciutat que ja va començar a viure moments difícils, fins i tot abans que la « crisi » s’hagués estès com una taca d’oli per tot el país. Però també és una ciutat que va apostar per donar a conèixer el seu passat industrial  amb el Museu de la Pell. Cal Torelló és una joia que permetia complementar la interpretació d’aquest passat, essent una vivenda pròpia de les famílies benestants que participaren activament en aquesta efervescència econòmica de la ciutat en els seus moments d’esplendor.

Però no voldria acabar aquesta entrada sense reproduir (no pas amb exactitud, perquè no les tenia pas ni gravades ni escrites) unes paraules de la Rita, en una de les nostres converses i que recordo especialment. Em deia: “Jo em moriré aviat, però sempre dic, mig en broma, que si hagués d’escriure un llibre sobre la meva vida, el títol hauria de ser “L’última pubilla”. Sona pretensiós i tot i ja sé que no dec ser l’última, però sí que sento que amb mi, per la meva edat i generació, hi ha tot un món que s’acaba…”.

La Rita “corporitzava” l’esperit d’una pubilla “de les d’abans”, és ben cert. Una personalitat forta, desperta i generosa, de la que guardaré sempre un record afectuós i agraït. I no sé perquè la melangia em duu al final elegíac de la celebrada novel·la de Giuseppe Tommasi di Lampedusa: “Noi fummo i Gattopardi, i Leoni…” . En la memòria.

Les “Tortoses” de Tortosa: l’exhuberància de la dama del sud

dilluns, 9/02/2015 (mariona)

Explicar Tortosa és una mica com explicar el misteri de la Santíssima Trinitat. No pas perquè Tortosa sigui misteriosa –en tot cas, sí que m’atreviria a dir que “desconeguda”- sinó perquè si el fet trinitari consisteix a entendre allò de tres persones en una, a Tortosa encara ens quedaríem curts i tot. Hi ha moltes “Tortoses”, a Tortosa –més si ens situem, com seria el nostre cas, en l’àmbit de l’arquitectura i el patrimoni. Arxiu Comarcal Terres de l'Ebre 088

Posem per cas, en primer lloc, que hi ha una Tortosa medieval, que podríem dividir en dos: la musulmana i la cristiana. Del magnífic castell de la Suda –denominació inequívoca- fins a la bellíssima Catedral gòtica, tan plena de sorpreses que van des de l’austera elegància del claustre fins al retaule major de la Verge de l’Estrella. Tot això en el marc d’un urbanisme que ens regala racons plens d’encís.

De cap manera podem negligir una Tortosa d’època moderna, que en aquest cas també podríem classificar: un renaixement dels millors del nostre país i que tindria, en el gòtic epigonal del palau Despuig -on l’homònim humanista Cristòfor Despuig hi situa un de  Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa-  els seus prometedors inicis, materialitzats en el pati (i el conjunt, en general) dels Reials Col·legis de Sant Jaume i Sant Maties. Tota la dinastia reial catalana (Àustries inclosos) s’hi mostra complaguda amb la companyia dels “conversos”, que rebien instrucció entre les parets de l’edifici.

Al Renaixement –que cada any la ciutat commemora en una gran festa a l’estiu- el segueix un barroc que tomba d’esquena, com la façana inacabada de la Catedral, projectada encara més colossal i grandiloqüent per Martí d’Abaria, o l’espectacular capella de la Cinta. És aquest un espai barroc dels més sumptuosos que poguem trobar arreu de la nostra geografia, on hi senyoreja el secularment tan preuat jaspi tortosí, que va fer fortuna molt més enllà de les fronteres principatines i mediterrànies i tot.

Miracle, Tortosa, Toledo, Escorial 155 Miracle, Tortosa, Toledo, Escorial 163

I no ens oblidem, finalment, d’una Tortosa contemporània, de la qual jo em quedo amb un modernisme d’aquells que en diríem “perifèric”, sí, però que em sembla deliciós, com la singular casa Grego, que s’encara amb la Catedral. Escorxador, mercat municipal i altres edificis que també apareixen recollits al volum “Art i cultura” de la Història de les Terres de l’Ebre, dirigit per Jordi A. Carbonell i Jacobo Vidal i que, magníficament editat per Ilercavònia Futur, donava fe de l’extraordinària riquesa arquitectònica i artístic de la capital ebrenca. Arxiu Comarcal Terres de l'Ebre 087 És per això que davant aquesta explosió de riquesa patrimonial, fa mal al cor comprovar que de fa anys i panys, una part del barri antic de Tortosa presenta l’aspecte de ciutat bombardejada. Em diu el Joan Hilari Muñoz –autor, entre molts altres títols, de la guia Tortosa: la petjada de la història-, que es tracta d’un solar destinat a ampliar els jutjats i on es trobaren evidències arqueològiques islàmiques i tardoromanes i un altre on s’han trobat restes de la primera domus romana (encara una altra Tortosa!) de la ciutat. Excavacions aturades, projectes en eterna letàrgia… I sensació de vergonyosa dessolació. I és llavors que ve un cert regust d’elegíaca tristesa davant les grans fotos de la festa del Renaixement que amaguen balcons tapiats d’un edifici avui sense vida. Arxiu Comarcal Terres de l'Ebre 085 Una vegada, el director de l’Arxiu Comarcal de les Terres de l’Ebre va obsequiar-me amb uns exemplars d’una revista que es deia Patrimoni al rebost –coordinada per Albert Curto i Jacobo Vidal- que va editar-se entre 2003 i 2005, on es feien interessants i agudes reflexions i tocs d’alarma sobre aspectes patrimonials de la ciutat, als quals es considerava que no es parava prou atenció.

Tortosa ja fa temps que té bons historiadors que n’han estudiat i n’estudien el seu riquíssim patrimoni, de manera que els propis tortosins són els primers que tenen motius per estimar-lo i enorgullir-se’n. Ara falta que l’administració –sigui local, autonòmica, estatal o interestel·lar- estigui a l’alçada de les circumstàncies (que són moltes i que clamen al cel!)  i, si fem cas de la dita que diu que “només es pot estimar allò que es coneix”, animem “urbi et orbi” a conèixer i a enamorar-se de la bella capital del sud principatí. Arxiu Comarcal Terres de l'Ebre 092

Romànic a Ikea: l’esglesiola sabadellenca de Sant Pau de Riusec

dijous, 22/01/2015 (mariona)

Fa molt temps que volia escriure aquesta entradeta, perquè encara en fa més que vaig percatar-me d’aquesta “estranya presència” circulant per la gran rotonda que, baixant de la UAB o de Bellaterra, fa de nus gordià per menar-nos cap a la C-58. La mateixa rotonda per on també podem anar a Sabadell, a Badia o “a Ikea”. Aquest darrer indret, emplaçat ben a la vora de l’autopista, és com un temple visitat cada setmana per milers de persones o feligresos a la recerca d’un particular tros de cel en forma de cuina prefabricada, estanteria “Billy” o tot tipus de menatge del que surt a les sèries de TV. Sant Pau Sabadell 416

Ben a pocs metres de la gran “catedral” sueca, un temple petit i de gairebé mil anys roman discret i gairebé d’incògnit entre nusos de comunicació i el veïnatge dels grans centres comercials. És l’antiga església de Sant Pau de Riusec que, propietat successiva de templers i hospitalers, es mantingué com a parròquia fins a mitjan segle XIX. Avui el Museu d’Història de Sabadell en conserva una talla d’una Marededéu “trobada” al segle XVII.

L’edifici manté la seva estructura d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, mentre la façana occidental conserva una finestra bífora, probablement fruit de l’ampliació de la nau al segle XIII, quan s’obriria també la nova porta occidental, que s’afegiria a la del mur de migjorn. El campanar es troba adossat a la part posterior, la de llevant, just darrera l’edifici modern que en fou la rectoria i les dimensions del qual contribueixen encara més a “camuflar” la presència de l’església. Val a dir, però, que Sant Pau de Riusec ja va construir-se en un indret de culte encara anterior, on evidències arqueològiques haurien documentat les restes d’una basílica que aprofitaria l’estructura d’una vil·la romana i on s’hi han trobat també nombrosos enterraments.

Amb el segle XXI ben estrenat, la proximitat dels nous temples del consum de masses i de les grans infraestructures per al trànsit rodat, han fet que aquest petit conjunt romangui amb timidesa i m’atreviria a dir gairebé desconegut per molta gent. Serà també en part perquè considerem que el romànic té la seva pròpia “geografia”, que no es correspondria amb aquests verals de l’àrea metropolitana. Sant Pau Sabadell 417 Però abans que la publicitat d’Ikea, com una nova torre campanar contemporània, dominés d’indret, Sant Pau de Riusec ja hi era. I d’això ja fa gairebé mil anys. Sant Pau Sabadell 420

De Guissona a Corleone: la “bilocació” de Sant Plàcid

dimecres, 10/12/2014 (mariona)

Són ben diversos els motius per visitar l’antiga col·legiata de Santa Maria de Guissona, reconvertida en un temple imponent a finals del segle XVIII, mescla de la influència de la Universitat de Cervera i de la Catedral nova de Lleida. De les capelles anteriors que es conservaren integrades al nou recinte destaca la de la Marededéu del Claustre, del segle XVII i que constitueix  una estança de luxe formada presidida per un remarcable retaule barroc. Fou aquest gairebé l’únic espai que es mantingué –amb la capella del Sant Crist- de l’església antiga (successivament reformada) fins a la gran reconstrucció del segle XVIII, suara esmentada.

La Mare de Déu del Claustre que senyoreja el retaule -homònima de la preciosa Verge solsonina- és una imatge de pedra, de datació imprecisa que aniria des d’una ja molt epigonal baixa edat mitjana fins a una incipient època moderna. Celebra l’onomàstica el 8 de setembre, dia de les “marededéus trobades” i festa major al mateix temps de la vila. Però també per la mateixa festa major, Guissona festeja un altre sant com a co-patró de la vila. Es tracta de Sant Plàcid, soldat màrtir d’origen presumiblement portuguès (o no) però que militava en les legions romanes, essent martiritzat a causa de la seva conversió a la fe cristiana.

Resulta que el cos d’aquest màrtir fou portat de Roma l’any 1738 per Pere Gasch, un canonge guissonenc que devia tenir moltes influències (el text contingut al Llibre Major de la Confraria del Claustre i transcrit per Eduard Camps, parla dels cardenals Belluga i Acquaviva, als quals recompensà el favor amb cinc lliures de xocolata) i que havia demanat “un Cos Sant al Sumo Pontífice Inocencio XIII” (tot i que Camps rectifica que el Papa d’aquella època era Climent XIII). Sembla que no fou pas el cos sencer el que concedí el Pontífex, sinó “alguns ossos”.

El relat que recull Camps explica com encara a Itàlia s’encomanà a un escultor “l’atrezzo” de les relíquies del sant, que n’imità el cos amb escaiola i el vestí de soldat romà, deixant a la vista la cara, les mans i alguns ossos –les relíquies “veritables”- com la tíbia i el peroné col·locats dins un tub de vidre. Tot això dins una urna de xiprer i vidre, guarnida amb un coixí de seda carmesí i una palma símbol del martiri. L’urna fou segellada pel Sant Pare, que n’acreditava l’autenticitat i enviada a Barcelona, on sojornà al convent de Santa Mònica abans d’emprendre el viatge fins a Guissona, on s’havia de col·locar a la capella del Claustre fins a la construcció d’una capella pròpia.

Amb la construcció de l’església nova pel mig, la capella de Sant Plàcid no fou una realitat fins ben entrat en segle XIX, ja que fou començada l’any 1811. Es tracta d’una capella de planta el·líptica, coberta per una cúpula que encara rep la influència de la de la capella de la Universitat de Cervera. Un espai elegant com aquest s’havia d’aprofitar, per la qual cosa sembla que serví per allotjar el magnífic estol de relíquies que posseïa la col·legiata guissonenca: des d’un tros de vel i vestit de la Verge a la sang de San Pedro Arbués –un sant genuïnament aragonès.

*Foto: Jaume Moya

De la sort que corregué l’urna que deixava veure la recreació del cos de Sant Plàcid no en sabem res més, tret d’imaginar que es perdria en algun moment de convulsió tan habitual en la història del nostre patrimoni eclesiàstic.

Però si us digués que l’urna de Sant Plàcid encara existeix i que es troba en un altre indret de l’antiga Mediterrània catalana com és l’illa de Sicília? Es tractaria d’una translació miraculosa que l’hauria salvat de la barbàrie? Remuntem-nos fa uns tres anys, en una tarda de passeig per Corleone, la població siciliana coneguda pels imaginaris reals i ficticis que ha generat: des del nom del protagonista de la nissaga cinematogràfica d’ “Il Padrino” de Coppola, fins als seus il·lustres personatges vinculats amb la màfia “real”, la del clan dels “Corleonesi” que va fer volar pels aires el cotxe del jutge Giovanni Falcone quan es dirigia a l’aeroport de Punta Raisi. El Corleone de Totó Riina i de Bernardo Provenzano, que va sobreviure durant anys en una barraca prop del poble, a la “Montagna dei Cavalli”, des d’on es comunicava amb els seus subordinats i col·laboradors mitjançant les petites notetes o “pizzini”.

Corleone és un poble gran, però poble en definitiva. De factura musulmana, presidit per un castell roquer i voltat d’una aridesa de les que imprimeixen caràcter, té una verda plaça principal, avui dedicada als jutges Falcone i Borsellino, Centre de Documentació Antimàfia i múltiples esglésies barroques més o menys degradades. Fou a l’anomenada “Chiesa Madre” (el temple més important de la vila, però no amb el rang suficiente per esdevenir catedral), que varem descobrir sense cap espai per al dubte l’urna de Sant Plàcid. Una urna de fusta i vidre, que deixava veure el cos reconstruït del soldat romà –barbat i coronat de roses- les extremitats del qual deixaven veure els seus “ossos sants”. Perquè el cas és que el “Plàcid” més conegut –que es celebra el 5 d’octubre- no era soldat sinó monjo, conegut com a Plàcid de Subiaco i considerat deixeble de Sant Benet. Se sap que existeix una confusió històrica amb un “Plàcid de Sicília”, que seria (aquest sí) un soldat i màrtir romà. Però és que les relíquies del Plàcid guissonenc també correspondrien no pas al monjo, sinó al legionari martiritzat (malgrat s’apunti en el cas de Guissona un presumible origen portuguès).

Així doncs, més que pensar que miraculoses translacions i fins i tot en un robatori mafiós, apuntem una “presumpta” hipòtesi per treure’n l’entrellat, i si non è vero, almenys ens haurem distret una estona. Sabem que el Sant Plàcid de Corleone fou ofert a la Chiesa Madre –lloc d’emplaçament actual- durant el segle XVIII, coincidint també amb el trasllat de les relíquies del màrtir a Guissona. Però fixem-nos que segons el mateix Camps, el cos “concedit” a Guissona no estava sencer, sinó que es tractava d’alguns ossos. Podria ser, llavors, que el suposat cos de Sant Plàcid hagués estat trossejat i repartit entre Guissona i Corleone? Perquè també sabem que les restes corleoneses arribaren de Roma de la mà de Giuseppe Vasi, fill de Corleone i que es dóna la circumstància que fou un prestigiós artista del gravat, autor de nombroses “vedute” (“vistes”) de la Ciutat Eterna i mestre del mateix Giovanni Battista Piranesi, el gravador més important del segle XVIII itàlic i europeu.

Pensem que la hipòtesi no és pas descabellada, perquè ja se sap que ben bé podia passar que un sant tingués de cop i volta quatre o sis húmers o vuit o deu peronés per repartir –que la Providència també era això. Alegrem-nos, doncs, de pensar que malgrat les vicissituds sofertes en aquesta nostra (tantes vegades!) dissortada pàtria, i malgrat l’elegant capella vuitcentista ja fa molt temps que es troba òrfena de les relíquies, les santes despulles de Sant Plàcid no s’han perdut del tot. El cos de Sant Plàcid (o almenys una part) roman encara, victoriosament resguardat, en un recondit indret d’una illa del Mediterrani… .

Llums i ombres del nostre romànic: el cas del monestir de Cellers

diumenge, 22/06/2014 (mariona)

Cellers 002

El proppassat 30 de maig vaig tenir l’oportunitat d’assistir i participar en una tarda meravellosa que es va viure al monestir de Cellers. El motiu de congregar-nos-hi més d’un centenar llarg de persones era el concert de la Lídia Pujol, que acompanyada pel Cor de Vallferosa i pels músics Miquel Àngel Cordero i Pau Figueras, havia triat l’antic cenobi de Cellers com a un dels espais de la gira “Iter luminis (Camí d’identitat)”, amb l’ànim de dur la música i la poesia a diferents monestirs catalans. A part de la vivència extraordinària de l’art en comunió de sensibilitats, aquests concerts també constitueixen una oportunitat per visitar espais excepcionals, l’accés als quals en altres circumstàncies és més difícil (com seria el cas del mateix monestir de Cellers, que sempre està tancat). I en alguns casos l’efemèride ha permès (o permetrà) visitar espais recentment restaurats, com seria el cas de l’antic monestir femení de les Franqueses, a Balaguer, que jo recordo en un estat força precari i que ara en canvi torna a lluir, gràcies en bona part a la intervenció practicada a partir de l’anomenat “Programa Romànic Obert”, fruit de l’acord de col·laboració signat el gener de 2009 entre la Generalitat de Catalunya i l’Obra Social “La Caixa”, amb l’objectiu –segons la pàgina web del Programa- a “posar en valor i adequar monuments catalans de notable interès arquitectònic i artístic”.

Però situem-nos a l’antic monestir de Sant Celdoni i Sant Ermenter de Cellers. Per qui no conegui aquesta petita joia ubicada a la part septentrional de la Segarra, al municipi de Torà i en una vall d’una bellesa extraordinària, es tracta d’una església romànica de tres absis, on no s’hi arribà a construir la nau que presumiblement s’hauria projectat en consonància amb la magnificència de la capçalera. L’edifici es tancà, doncs, a l’alçada del transepte, oferint un curiós aspecte de planta centralitzada, que al seu interior presenta la singularitat de contenir-hi una cripta, en la línia de les existents a l’església de Sant Esteve d’Olius (Solsonès) o a la col·legiata de Sant Vicenç de Cardona (Bages) que devia tenir la funció d’albergar les relíquies dels sants màrtirs de Calahorra Sant Celdoni i Sant Ermenter, dipositades a Cellers fins al seu robatori, sembla que instigat pel propi duc de Cardona al segle XV.

cellers cripta interior Cellers

L’església d’aquest antic i petit cenobi fou, com Les Franqueses de Balaguer, un dels monuments seleccionats per a la seva restauració dins el Programa Romànic Obert –val a dir que la selecció (que en principi fou molt estudiada) d’edificis que serien restaurats tenien en comú el fet d’haver estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya i estaven repartits en 25 comarques (a la Segarra, a part del monestir de Cellers, en fou beneficiària l’església de Sant Esteve de Pelagalls).

Cellers 003

I efectivament, quan arribem a Cellers el dia del concert, ens rep un cartell que ens indica que l’edifici ha estat beneficiari de l’esmentat programa de rehabilitació, però que les obres o la intervenció en aquest s’han focalitzat en dos punts: la coberta de l’església i la restauració (completa) de l’edifici de la rectoria annexa. Però la nostra sorpresa arriba quan comprovem que el gruix més important de les obres no ha estat practicat a l’església –que evidencia encara mancances importants- sinó a l’antiga rectoria del segle XVIII, que era un edifici abandonat. Es tracta, com l’església, d’un edifici propietat del bisbat de Solsona, que un cop restaurat podria treure’n un rendiment en un futur, llogant-lo com a habitatge.

Cellers 007 cellers finestra rebossada

I davant d’aquesta evidència no ens deixa de semblar estrany que una quantitat –que d’entrada sabem que era de 130.000 €- que havia de ser íntegrament destinada a arquitectura “romànica”, s’hagi invertit en una bona part (després sabem que  es tracta del 70% d’aquesta quantitat) en restaurar un edifici modern i d’escàs interès arquitectònic i artístic. És llavors quan la meva curiositat i estranyesa em duu fins a la pàgina web de la pròpia Generalitat on hi ha el desglossament previst de la inversió dels 130.000 €, que s’havien de repartir de la següent manera:

-Repàs de les teulades principals.

-Finalitzar treball iniciat en les cobertes.

-Consolidació estructural dels murs i construcció de teulada.

-Enderrocar revestiments perillosos de l’interior de l’església.

-Neteja interior i reparació de parets.

-Correcció d’humitats del terreny.

Que jo sàpigui interpretar, aquí no es diu res de fer obres en cap rectoria. Per contra, el resultat de la intervenció a l’església deixa força que desitjar respecte a les expectatives generades per aquest document, fet que només s’explica perquè la major part de la inversió hagi anat, en realitat, destinada a la rehabilitació completa de l’esmentada rectoria.

I de fet, no sóc pas jo qui fa cap “descoberta” en aquest sentit (diguem que jo estava bastant “a la lluna”) sinó que fa aproximadament un any i mig que la CUP de Torà ja ho havia posat de manifest en aquesta notícia: http://tora.cup.cat/noticia/l%E2%80%99ajuntament-de-tor%C3%A0-perdona-impostos-al-bisbat i després, a finals de maig de 2013, fins i tot el regidor de cultura del propi Ajuntament qualificava en declaracions al diari Segre de “lamentables” les obres que s’estaven fent a Cellers.

En definitiva, el que sí resulta lamentable és el paperot de les administracions o institucions implicades: el Bisbat de Solsona (o hauria de dir directament el Sr. Bisbe?), per reconduir cap a una altra finalitat uns diners que anaven destinats únicament a la rehabilitació de patrimoni arquitectònic i artístic; l’Ajuntament de Torà, per “deixar-ho passar” o el que sigui. La Generalitat i La Caixa? Doncs potser haurien de controlar una mica més on van a parar els diners dels programes que patrocinen.

Em fa molta mandra haver de fer esment a obvietats com la de que estimar el país és també tenir consideració per les “pedres” que el conformen, que ens parlen de quin som i dels que ens han precedit i que contribueixen a la conformació d’allò sovint tan banalitzat que en diuen “identitat”. Hom podria dir que una humil rectoria d’època moderna, avui convertida en una mena de “xalet adossat” amb poca gràcia, també ens parla de coses, però “no era això, companys, no era això…”.

capitell cellers1

Fotografies: Xavier Sunyer i M. Garganté.